M’encanta el mar, m’encanta banyar-me i quan arriba el mes de maig sempre miro la temperatura de l’aigua a l’Estartit al web del Servei Meteorològic de Catalunya. Quan veig que ronda els divuit graus sé que m’hi puc posar amb un punt de coratge i garantia de permanència, encara que jo em banyi a la mar d’Amunt, cap de Creus enllà, on sol ser més fresca. Hauria d’estar molt agraït al Servei Meteorològic de Catalunya per aquesta informació personalment cabdal, però a qui estic agraït és a en Josep Pascual i Massaguer (l’Estartit, 1950), que porta gairebé cinquanta estius apuntant-me, sense saber-ho, quan puc fer el mort a l’aigua sense morir congelat.

Quedem en Jordi Borràs, el meu company fotoperiodista de les missions que ens encarrega LA MIRA, i servidor amb l’observador constant de l’Estartit. Ens espera amb un punt sorneguer. A peu dret, amb la bici agafada pel manillar, una BH rovellada que sembla tenir tants anys com La Fiera del Mar, la barca de fusta que després de 75 anys, pobreta, ja ha jubilat perquè feia aigües. “És el vehicle oficial”, ens diu somrient assenyalant la BH amarada de salnitre. En Josep és bonhomiós, pura mar calma.

Ens porta fins a l’amarrament de La Pubilla, la substituta de La Fiera del Mar. Ens hi embarquem. És evident que en Josep és una institució al port de l’Estartit, molt estimada i respectada. Cada dos per tres sentim un “bona tarda, Josep” o un “Josep, què? Vas a calar?”.

Porta unes 3.400 sortides amb la seva barca durant mig segle. Ha sortit els dies de Nadal, quan ha calgut

Li comento que amb en Jordi un estiu vàrem anar fins al Port de la Selva per fer un reportatge de com anava a pescar el “senyor Collons”, de 93 anys. “Va ser la darrera sortida, ja no hi ha tornat més”, comento. Jo ho dic sense ironies, per constatar el valor del document periodístic, però ell torna a tirar de sornegueria. “Jo espero sortir alguna altra vegada”, respon. I riu. No sabem quants milers li’n queden, de sortides, però sí les que porta. Unes 3.400 en gairebé mig segle. Concretament des de 1973. Els primers anys una quarantena l’any, però des de principis del segle XXI surt religiosament una mitjana de cent vegades, tot i que ja havia muntat l’estació meteorològica de l’Estartit el 1969. Ha sortit en dies de Nadal, quan ha calgut. La seva no és una ment de funcionari, és una ment d’entrega absoluta.

La NASA ha reconegut la constància d’en Josep Pascual assenyalant les seves mesures com la sèrie ininterrompuda més extensa del Mediterrani

Quan ens acostem al punt on farem les mesures, a tocar de les illes Medes, salta un bonítol. En Jordi no és a temps de capturar-lo. De capturar-ne la imatge, s’entén. A la primavera i a la tardor és quan hi ha més fauna. A l’estiu, amb tant de turista i estiuejant, sembla que les bèsties no estan per tant d’aplec, ens fa saber en Josep, que també anota religiosament la fauna que va veient. Tant la marina com l’aèria. Mira si veu dofins, meduses, peixos bot o lluna..., així com mascarells o baldrigues, entre d’altres.

Si algú necessita dosis d’empirisme per entendre que el clima canvia, pot parlar amb en Josep. Ell ho té apuntat fil per randa, i l’aigua de mar en superfície ha pujat un grau, i mig grau a vuitanta metres de profunditat, en els darrers quaranta anys. La NASA li ho ha reconegut considerant les seves observacions com “la sèrie temporal de dades oceanogràfiques ininterrompudes més extensa del Mediterrani”. No en fa gaire cas. Ho veu anecdòtic. No és falsa modèstia, ho diu amb una humilitat serena.

Però l’observador constant encara ve de més lluny. Parlem de l’època que en Josep tot just era el protoobservador. Aleshores, ni pensaments de lliurar-s’hi en cos i ànima, a aquesta rutina gairebé monàstica de sortir tant sí com no setmana rere setmana hi hagi canvi de segle o de règim. Res no l’atura.

En Josep mesura tot el que pot, i les dades que ha extret a les darreres dècades són palmàries. El mar s’escalfa, puja de nivell, i la platja s’escurça

“Quan tenia setze anys em vaig comprar un termòmetre de vint pessetes. Tenia curiositat per saber la temperatura del mar i durant un any anava a peu de platja, m’arremangava els pantalons, en prenia la temperatura i m’ho apuntava. Un dia m’he de dedicar a mirar si trobo les anotacions en alguna carpeta.” Serà qüestió d’enviar-les a la NASA. Pura arqueologia climàtica. Després va venir un termòmetre de màxima i mínima l’agost de 1968, i en Josep ja va mirar la temperatura a vint metres de profunditat. Allò podia ser un petit pas per a en Josep, però amb el temps ha comprovat que era un salt per a la humanitat.

Em miro fitxes diverses de sortides amb anotacions a mà. Per exemple, 30 d’agost de 1989, temperatura de l’aigua a 0,5 metres, 23,01 graus centígrads. “09.27 h: passo la punta del Moll. 09.42 h: passo la punta de la Coetera. 09.58 h: arribo al lloc d’observació. Senyes. La torre de Montgó oberta en la seva altura i el castell de Torroella per la farola de la Meda. El temps és força bo. Hi ha un xic de mar llarga (mar de fons) del vent d’aquests dies del sector nord i ventet de gregal de força 2. Important corrent de garbí. El cel és molt clar, només amb un cirrus que no tapa el sol. La visibilitat bona, veient-se les Gavarres i la muntanya de Roses i, encara que una mica boirós, el cim del Canigó.” I així milers de fitxes que de mica en mica en Josep encara ara va entrant a l’ordinador. 

Arribem a l’epicentre d’en Josep. Ens explica que des de 1995 fa servir una sonda electrònica, però que a bord sempre hi porta uns termòmetres alemanys de tota la vida. “És que l’electrònica i la sal no són gaire amics”, apunta. “A vegades, peta”, rebla. “Els termòmetres alemanys no fallen mai. Si diuen 26,4 graus, són 26,4 graus.”

En Josep ens descriu la seva litúrgia. Tres mesures en tres fondàries diferents: 35 metres, 55 i 95. Mentre ens ho relata ell és a popa, a peu dret. De decorat de fons hi té el cap de la Barra, un penya-segat de manual d’una vuitantena de metres que em recorda per la forma —salvant les distàncies i sobretot cromatismes— els de Seven Sisters de South Downs, al sud d’Anglaterra.

Aquest observador ha aprofitat que és topògraf de formació per constatar que en trenta anys les platges de la badia de Pals han reculat vint metres

Aquest entregat al mar submergeix la sonda Nansen amb els termòmetres i l’ampolla que agafa la mostra d’aigua. La mesura dura cinc minuts. La torna a superfície. Observa. “Setze graus”, anuncia. Pregunto si surt de mare i ens diu que enguany, de moment, no, tot i que la primavera és l’estació més canviant i pot variar molt d’una setmana a l’altra. Que se situa en la mitjana històrica. Un petit consol per a en Josep i per a la resta de la humanitat. Jo no puc evitar pensar que encara hauré d’esperar unes setmanes per banyar-me com Déu mana.

Però ja no és tan sols mesurar la temperatura de l’aigua de mar a l’Estartit —cal dir que esporàdicament també ho fa al cap de Creus—, sinó la transparència per si de cas aquesta dada algun dia també té alguna utilitat. Amb el mar sembla no tenir-ne prou, en Josep, que també observa la temperatura de l’aigua al pantà de Sau un cop cada dos mesos des de fa cinc anys, amb poques dades encara per tenir-ne conclusions consistents, i a l’estany de Banyoles, des de 1976, un cop al mes, on l’escalfament també és evident.

Tornem a port. Quan toquem terra ens ensenya el mareògraf, que dibuixa unes oscil·lacions a tall d’electrocardiograma. “El nivell del mar ha pujat deu centímetres en els darrers trenta anys, i això no és cap broma”, sentencia amb posat greu. I això passa desapercebut, com passa desapercebut l’escurçament de les platges. Des de 1993, un cop l’any, aprofitant la seva formació de topògraf, en Josep puja fins al punt geodèsic de roca Maura, des d’on s’albira tota la badia de Pals, i calcula la mida de les platges fins a la costa de Begur. I les notícies no són gens bones. Des d’aleshores s’han reduït vint metres de mitjana. Fa tota la pinta que les properes generacions no podran fer ni castells de sorra. El notari del mar en dona fe. Gairebé cinquanta anys aixecant una acta que, paradoxalment, deixa glaçat.