Fem la fotografia d’un moment. Aquell dia del 1997. Josep Maria Roset (1932-2020) fa una donació a l’Ajuntament del seu poble natal: Rubí. A canvi, només demana una cosa: que es faci un centre d’imatge on tenir, conservar i mostrar el seu univers a tothom. Darrere hi ha un dels arxius personals més immensos de la fotografia catalana i estatal: prop de 380.000 negatius. A més, també hi ha uns 150.000 objectes fotogràfics, entre còpies de paper, plaques i reproduccions, recopilats dels veïns de Rubí. Sumem-hi càmeres, objectius, pel·lícules, llibres... Però qui és Roset?

Primera foto. Blanc i negre existencial autodidàctic. Als catorze anys ja treballa a la fàbrica. I en un no res ja té el futur a les mans: el 1947 compra la seva primera càmera. El 1957 obre la primera botiga de fotografia a Rubí. El 1959 marxa a Madrid per treballar per a Europa Press. Emergeix el fotoperiodista: va a Teheran per cobrir el casament del xa de Pèrsia, o cobreix la mort del doctor Gregorio Marañón a la capital espanyola. Les seves fotos es publiquen internacionalment. Retorna a Catalunya als seixanta. Milers d’imatges per a la premsa: Carmen Amaya, El Cordobés, Antoni Tàpies, Luis Suárez... Però el seu Rubí, el seu Vallès, l’imanten. Ho fotografia tot. Ho té tot als seus negatius. El clic-clic... és infinit. Perfeccionista. Amb mirada pròpia. Amb instant únic. Cliquem.

Torna a aparèixer la instantània de la donació del 1997. Però haurà d’esperar fins al 2003. Brota una foto d’esperança: se signa un conveni de cessió entre Roset i l’Ajuntament de Rubí, mentre el consistori es compromet a posar en marxa el centre d’imatge (un projecte a fer en vuit anys). El fotògraf no para. Fotografia i conserva el material a casa a canvi del dipòsit. Passa el temps. I no arriba res. Es prorroga el conveni fins al 2011. Tot l’arxiu continua ocupant part de la casa. Una altra foto. El 2012 l’Ajuntament de Rubí fa un inventari de part de l’arxiu: les imatges trobades, donades o comprades. Unes 150.000. A punt per a tot però sense marxar.

Una altra foto. Del 2012 al 2014 Roset classifica i inventaria el seu arxiu. Treballa en la seva retrospectiva. Surt un llibre sobre ell. Es fa una exposició a Rubí. I li donen la Creu de Sant Jordi. Però el 2014 a Roset se li diagnostica Alzheimer. S’accelera la necessitat de trobar la solució després d’anys. No arriba. La família viu entre la malaltia i l’arxiu. El centre d’imatge sembla allunyar-se cada cop més. No es veu que es faci i es pateix pels materials, que es van deteriorant. A més, la casa no es buida: tot l’arxiu continua allà i la família necessita l’espai cada cop més. Personalitats de Rubí es mobilitzen perquè es resolgui el cas. Es demanen solucions a l’Ajuntament de Rubí, però també a la Conselleria de Cultura, i a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I es pensa a dipositar-ho tot en aquest arxiu. El 2020 Roset es mor. Abans una foto.

Pocs mesos abans de morir, l’Ajuntament contacta amb la família per trobar-hi una solució. Al cap de sis mesos arriba un acord a fer en dos temps (el segon, per a noves donacions). Però no s’acaba signant, tot i que les dues parts es fan confiança per assolir l’objectiu. Passen els anys. Es treballa en l’arxiu: identificació de materials, precintaments, es redacta un conveni final (juny del 2022) que només s’ha de firmar. I no arriba la signatura de l’Ajuntament. S’argumenta falta de juristes al consistori. I a casa continua tot. I no hi ha res enlloc. Ni centre, ni arxiu, ni casa. Tot segrestat. L’home que ho dona tot. El fotògraf que ho fotografia tot. Els negatius pateixen. La família pateix. Rubí pateix. El país també pateix. Tot a les fosques. No es veu res.