“No he fracassat. He trobat 10.000 maneres de com no fer una bombeta”. Ho diu Thomas Edison quan presenta un dels invents més revolucionaris de la humanitat. Una creació sorgida després de milers de bombetes que no s’encenen. Descobrir la carrera vocacional per fer brillar la llum pròpia és com trobar una de les bombetes de la vida. Cal cercar la motivació professional que l’encén, però potser s’hauran de trobar primer els milers d’intents que fan la foscor.

La taxa d’abandonament universitari a primer curs, entesa com la proporció d’estudiants, sobre el total de nou accés, que no es matricula al segon curs del grau iniciat, és d’un 14,22% a Catalunya (2017-2018). D’entre aquests, un 45% es matriculen a un estudi diferent l’any següent. Les dades de la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya il·lustren una realitat: el canvi no és cap anomalia.

Escollir carrera és com “anar a comprar un jersei sense provar-te’l. Pots pensar que encaixa amb allò que estàs buscant, però potser, quan te l’emproves, t’emportes una desil·lusió”

Les pressions externes

L’elecció de la carrera es pren, generalment, a segon de batxillerat. La Montse Bellavista (20 anys), recorda que “és un curs curt, intens i amb molta feina, amb la selectivitat com a monotema”. Es posa una gran pressió sobre les espatlles dels joves. És el moment de decidir el futur, o com la Montse prefereix referir-s’hi, “a què dedicaré els meus 40 anys de cotització a la seguretat social”. Arribats a la “vora del precipici només queda saltar”, cal decidir. Amb 18 anys, la Montse tria estudiar Dret, però no ho fa “amb il·lusió, amb alegria, amb ganes, des del cor”. Per a ella escollir carrera és com “anar a comprar un jersei sense provar-se’l. El pots veure, et pot semblar bonic, i pots pensar que encaixa amb allò que estàs buscant, però potser, quan te l’emproves, t’emportes una desil·lusió”. I sabeu què? Resulta que el jersei jurídic no escau a la Montse.

“Que algú m’expliqui com es perd exactament un any? O un dia? Hi ha unes pautes per tal que el dia hagi pagat la pena?”

S’ha equivocat de carrera. Se n’adona quan perd una sensació fonamental per a ella: “Aquella que sents quan has tingut un dia meravellós, en què t’han ensenyat alguna cosa que t’ha fet molta il·lusió saber, i que quan arribes a casa, et falta temps per explicar”. Viu aquesta pèrdua com el seu fracàs, un que supera abandonant la carrera. Descobreix que la clau està en trobar-se a si mateixa per decidir “des de la llibertat, des de la calma i l’alegria”. Altrament, “corres el risc que l’elecció estigui condicionada per totes les pressions externes”. L’entorn està marcat pel pes “d’una societat capficada en posar temps a tot”, i on es parla d’anys perduts. “Que algú m’expliqui com es perd exactament un any? O un dia? Hi ha unes pautes per tal que el dia hagi pagat la pena?” es pregunta entre riures.

En el moment en què es desprèn de tot, “quan de cara enfora passa a ser un fracàs”, ella se sent “alliberada”

Les influències dels professors, de la família, de les expectatives, l’autopressió, “que a vegades és la pitjor”, la quantitat d’informació a l’abast, la pressa per anar a la universitat i els incomptables consells, són alguns dels inputs que pressionen els estudiants. La Montse té clar que “totes les decisions importants a la vida les hem de prendre sols”, i aquests contrapesos ho impedeixen. De fet, en el moment en què es desprèn de tot, “quan de cara enfora passa a ser un fracàs”, ella se sent “alliberada”. Està uns mesos sense anar a la universitat. Manté converses interiors, es nodreix d’experiències i assoleix un bagatge que li permet escollir el camí que, ara sí, la fa feliç: la carrera de Ciències Polítiques i de l’Administració (UPF). Desprendre’s de totes les interferències no és fàcil.

“Hem de començar a treure la paraula fracàs, perquè de fracàs només n’hi haurà si nosaltres l’etiquetem com a tal”

La professora d’anglès i durant sis anys tutora de batxillerat de l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona, Montserrat Figuera, està molt implicada en el procés d’orientació dels seus alumnes. Coneix casos on les pressions s’han imposat. “L’entorn influeix en qualsevol creixement personal” i en el cas de la trajectòria acadèmica “les famílies hi tenen molt a dir”. A vegades, “anar en sintonia amb la família” és un problema, però els condicionants són “els estereotips que ens marca la societat”. Per exemple, afirma que “hem de començar a treure la paraula fracàs, perquè de fracàs només n’hi haurà si nosaltres l’etiquetem com a tal”. Es jutgen les decisions dels joves, a vegades per la seva edat, però cada persona és diferent i “ha de fer el seu procés, al seu temps, tenint en compte que les prioritzacions en cada moment són les que són, i les que lideren la tria”. Això sí, encara que es tracta d’una decisió personal i intransferible, en ocasions “es necessita la tranquil·litat aquella que sembli que prens la decisió amb algú”.

Qualsevol camí és bo si és el propi: “Jo, els canvis, no els considero fracassos, els considero oportunitats”

El procés d’orientació, que “cada vegada s’inicia abans”, intenta “donar molts espais on l’alumne vagi tenint inputs diferents per poder després fer la selecció que consideri més convenient”. En són exemple les xerrades i taules de les professions. Un projecte molt valorat pels alumnes de la Montserrat és el de “l’Estada a l’Empresa”. Consisteix en passar cinc dies en un entorn laboral. És “molt útil per als alumnes” perquè entren en contacte directe amb les professions. “Dins del pla d’acció tutorial de l’escola es preveu molt el fet d’orientar, d’ajudar, de donar suport a l’alumne en el seu creixement personal i acadèmic”. Però cal prioritzar. Per a ella hi ha “un tema molt important” que és “gaudir mentre s’aprèn”. I ho viu al seu voltant.

La Montserrat manté el contacte amb antics alumnes. Coneix joves amb una clara vocació que han hagut de fer mans i mànigues per aconseguir els seus objectius. Però també altres que al topar amb la realitat universitària han reconduït i canviat de grau. Al final, qualsevol camí és bo si és el propi: “Jo, els canvis, no els considero fracassos, els considero oportunitats”.

Les pressions internes

Els canvis són atemporals. Es poden donar en qualsevol moment i sense condicions. I si no que l’hi preguntin a l’Oriol Cívit. Comença a estudiar psicologia (UB) amb 18 anys, amb 21 es gradua, i amb 26 cursa quart de medicina en aquesta mateixa universitat. Com pot ser això?

S’autoboicoteja l’accés a la carrera que l’apassiona: Medicina. Es repeteix una vegada i una altra la frase “no ho podré fer” fins que se la creu

La seva trajectòria acadèmica és lluny de ser ordinària. L’Oriol de 18 anys s’autoboicoteja l’accés a la carrera que l’apassiona: Medicina. Es repeteix una vegada i una altra la frase “no ho podré fer” fins que se la creu. L’única cosa que s’interposa entre ell i el seu desig és una elevada nota de tall, a la qual dona per fet que no arriba. Per això, la seva llista de carreres ni tant sols inclou medicina, la primera opció que hi escriu és psicologia. L’Oriol de 21 anys, a punt de graduar-se, ha intentat cobrir el buit, que ha deixat el boicot a medicina, amb projectes i especialització, però no ho ha aconseguit. Pensa en el món laboral i “uau!”.

“Medicina és el meu lloc i si no ho intento no m’ho perdonaré. Almenys ho haig de provar”

Acaba de topar amb la realitat. “És que el que vull fer després no té res a veure amb el que realment estic fent”. Sap la complexitat que implica començar una altra carrera a aquestes alçades però ara ho té clar: “Medicina és el meu lloc i si no ho intento no m’ho perdonaré. Almenys ho haig de provar”. La decisió i el procés que entoma són un repte perquè “et dona la sensació que estàs perdent uns anys, que estàs abandonant una via i fent un pas enrere”. Però l’Oriol se’n surt.

És estudiant “des d’una perspectiva molt més madura i sent una persona molt més preparada per afrontar aquest repte”. Això l’hi agraeix al grau en Psicologia

Supera comparacions amb els seus amics, “una crisi identitària”, molta burocràcia, els exàmens de selectivitat dues vegades i un grau superior. Gràcies a la perseverança l’Oriol de 26 anys és estudiant de quart de medicina. Ho és “des d’una perspectiva molt més madura i sent una persona molt més preparada per afrontar aquest repte”. Això l’hi agraeix al grau en Psicologia. “Sento que estic en el camí que vull estar la resta de la meva vida”, assegura.

L’Oriol se sent afortunat perquè ha trobat la seva vocació al segon intent, però aquesta doble decisió –abandonar una via i trobar el següent pas– no sempre es té tan clara. Ell creu que “és un error que pots cometre un nombre determinat de vegades”. Però quantes? Us preguntareu.

La renovació constant

La Marina del Amor és una professora de primària de l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona amb moltíssimes inquietuds. Creu fermament en el “renovar-se o morir”. Té 32 anys i es planteja començar un màster en un àmbit empresarial que “no té res a veure amb l’educació”. Però ella sempre ha apuntat maneres.

“Quan treus bones notes se t’aconsella fer carreres que tinguin un cert valor social”

En el primer any a la universitat estudia Dret (UPF), en el segon, Periodisme (UAB) i és titulada en Educació Primària (UB). La Marina explica que “quan treus bones notes se t’aconsella fer carreres que tinguin un cert valor social”. Són aquests consells els que la porten a començar a estudiar Dret. Té expectatives de futur professional, es veu començant una petita empresa familiar, però quan seu davant el llibre de dret civil s’adona que allò no la fa feliç. A més, no li agrada pràcticament cap sortida professional. Però, i ara què?

Experimenta “una sensació de fracàs barrejada amb un cert alleujament perquè ja no hi he de tornar”. El curs següent decideix començar Periodisme. Tot i que ho gaudeix molt, els missatges negatius cap a la carrera i la professió la fan abandonar aquesta segona via. No fer Periodisme és la seva “petita frustració, entesa com una cosa que voldria acabar”. La por de tornar-se a equivocar fa que la Marina decideixi començar a treballar. Fa d’administrativa un temps i després treballa en una entitat bancària. No és fins passats dos anys que, tenint clar que no vol deixar d’estudiar, torna a la universitat. I aquest cop a la carrera definitiva.

Agraeix a la seva família que mai li fes el previsible comentari de “Ostres! Una altra vegada?” que “et trenca en un moment així”

Del Amor troba en l’Educació Primària el seu camí. Agraeix a la seva família que mai li fes el previsible comentari de “Ostres! Una altra vegada?” que “et trenca en un moment així perquè la primera que ho vol tenir clar ets tu”. També l’ajuden les referències del seu entorn que li permeten conèixer de prop la professió de mestra. En aquest procés la Marina aprèn a posar en valor factors que quan “estàs abocant tot el teu futur, amb 18 anys, és impossible que et puguis imaginar”. Però el més important és que descobreix el fil conductor de tota la seva història. El sabríeu trobar?

“Recomano a tothom que sigui valent” perquè “probablement molta més gent es canviaria si s’atrevís, però cal un acte de valentia”

Què és allò que coincideix en tots els girs de la trajectòria de la Marina? Doncs que tant l’advocada, com la periodista i com la professora necessiten la comunicació. La seva vida acadèmica és tota “una experiència” i li permet donar consells: “Recomano a tothom que sigui valent” perquè “probablement molta més gent es canviaria si s’atrevís, però cal un acte de valentia”.

La carrera de l’autoconeixement

Si el canvi és tan habitual, per què hauríem de ser valents? Per què fa por? Segons la psicopedagoga Jéssica Cañete l’elecció és “transcendental”, i sí, “fa por i és normal que sigui així”. El temor que impera el promou “la societat que encara educa en èxit i fracàs”. Tot es resumeix en si una persona és prou apta o no per sortir-se’n. “Vivim en un món competitiu. Estem formant persones per tal que reprodueixin un sistema concret” en què no es potencien les habilitats i interessos, sinó “que les decisions tirin cap a on convé”. Tanmateix, hi ha esperança.

“Aquest sistema instaura que el que es comença s’acaba i que has de ser conseqüent”

El sistema educatiu i d’orientació ha millorat i la Jéssica espera que es mantingui i s’estengui. Creu que hi continua havent mancances importants pel que fa a la individualització. Es necessita poder tenir en compte a cada persona com a individu, i no pretendre orientar un grup com a conjunt. Cada persona és única en cada etapa. “La personalitat no es forma en un moment concret, és una evolució al llarg del temps. Per tant, tal com la nostra personalitat evoluciona, els nostres interessos i els nostres valors també es van formant” assegura la Jéssica. El canvi és constant, normal i inevitable. Però “aquest sistema instaura que el que es comença s’acaba i que has de ser conseqüent”. La Jéssica sap que “per part de la societat el canvi de carrera és un error” però per a ella no: “De tot se n’aprèn i ens hem de quedar amb allò positiu”.

Els tests i activitats “no et diran res nou, simplement posaran paraules a una cosa que en el fons ja saps, però que costa definir”

Recomana als joves que s’informin i facin tests i activitats que “no et diran res nou, simplement posaran paraules a una cosa que en el fons ja saps, però que costa definir”. Primer “cal fer un anàlisi de com sóc jo i què és el que m’interessa”. Segon, buscar els estudis i opcions que existeixen “relacionats amb el resultat del primer pas”. Després d’analitzar tots els punts cal “posar una balança per reduir les opcions a dues o tres, d’entre les quals la tria serà molt més fàcil”. Subratlla que “durant tot aquest procés una persona es pot arribar a conèixer molt”. Això sí, ”sempre estem a temps de canviar”.

El salt a la universitat

La feina de persones com en Miquel Campa és fonamental en el procés de triar carrera. Ell és tècnic de promoció d’estudis de grau a la Universitat Pompeu Fabra. Es dedica a fer activitats per “salvar la distància que hi ha entre els estudiants de batxillerat i la universitat”. S’aconsegueix “fent-la propera i coneixedora” però, sobretot, real. “Connectar estudiants actuals amb futurs universitaris” permet explicar tota la realitat. I és que no tot són flors i violes.

L’oferta de carreres està en constant ampliació i totes són úniques, encara que a primera vista no ho semblin. Qualsevol troba entre aquest mar d’oportunitats “què és millor per cada persona”. Un grau, universitat o àmbit “pot encaixar més o menys segons el perfil d’estudiant”. En Miquel explica la seva experiència i aconsella als joves sobre què cal posar en valor per poder escollir amb seguretat, superant l’angoixa de “no saber per quin àmbit tirar”. Però ell també ha de lluitar una batalla.

Moltes vegades “la universitat en si no és el que es valora, sinó la concepció de la universitat, que és una cosa diferent”

El combat d’en Miquel és contra els estereotips. Moltes vegades “la universitat en si no és el que es valora, sinó la concepció de la universitat, que és una cosa diferent”. Passa el mateix amb el món laboral. Per això existeix el Servei d’Orientació de la Universitat Pompeu Fabra. Un espai d’acompanyament en la inclusió al món professional.

Continuen existint pressions com ara “les comparacions amb els companys i, a vegades, els missatges des de la pròpia facultat i els professors” que no sempre són motivadors

Concretar l’interès laboral o escollir optatives, són decisions que es prenen al llarg de la carrera. Montse Mazón, creadora i responsable del Servei d’Orientació, planteja l’existència d’un “desconeixement del que puc fer després”. La majoria dels estudiants que se li adrecen són de quart curs, amb vertigen davant del món laboral. Tenen un horror vaqui. Això sí, quan es tracta de triar l’accés al món professional “els alumnes són més madurs” i tenen una “realitat més estreta”. Tot i això, continuen existint pressions com ara “les comparacions amb els companys i, a vegades, els missatges des de la pròpia facultat i els professors” que no sempre són motivadors.

Una lliçó de vida

Afrontar decisions transcendentals és un repte i comporta reflexions i temps d’anàlisi. Escollir carrera universitària n’és l’exemple. En definitiva, és una inversió de futur. Això sí, no ens enganyem, el futur és incert per a tothom, estudiï el que estudiï.

“El més important és cap a on dirigeixes la teva vida, no tirar-la endavant sense tenir en compte la direcció”

La Montse Bellavista, l’Oriol Cívit i la Marina del Amor fan possible transformar els considerats fracassos en èxits personals. Com? Trobant les passions i vocacions que els motiven a continuar construint el seu camí. Tu també pots fer-ho. La Montse t’aconsella “banalitzar una mica el moment en el que estàs. Escull des de l’afecte i des de l’alegria i no des de la pressió ni la por”. La Marina que “siguis valent”. I l’Oriol et diu que “el més important és cap a on dirigeixes la vida, no tirar-la endavant sense tenir en compte la direcció”.

Els canvis comencen per vèncer els estereotips de la societat que diu que cometre errors i escollir malament és sinònim de fracàs. Però, Thomas Edison troba 10.000 maneres de com no fer una bombeta, i gràcies a elles, n’acaba encenent una. Dels errors sorgeix el coneixement per inventar-se un mateix. Els errors són la solució.