És cap de setmana a la plaça de Navarcles. La gent passeja amunt i avall, com si recuperessin tot el temps que han perdut durant els dies laborals. Entren i surten de les botigues, dels bars i dels forns de pa mentre gaudeixen del bon temps de primavera, o s’aturen a xerrar amb amics i coneguts. Amb la Rosa Martínez i la Divina Roca estem assegudes a la terrassa del bar Degustació. Semblem tres amigues que queden per esmorzar un dissabte al matí qualsevol. I és que elles així ho fan cada setmana. Les dues nascudes el 1963, continuen cuidant les arrels d’una amistat que va començar quan tot just eren adolescents. El que avui canvia d’aquell escenari, que els és tan familiar, és el motiu de la trobada: parlar de la història de les Bambines, un dels equips de futbol sala femení més antics de Catalunya.

Des d’aquesta terrassa girem el cap. Podem veure el restaurant Muntané, on les dues amigues van forjar l’amistat. D’aquí també és d’on surt l’equip de futbol sala que, juntament amb altres amigues, van engegar el 1980. Un espai familiar que acompanya el poble des de principis dels anys setanta. Un restaurant que també és bar i hostal a la vegada. Si ens hi apropem veurem que és un local fet de petites històries com aquesta.

“Abans era un pati. El terra estava fet de formigó. I, més tard, hi van posar unes canyes que feien de sostre. D’aquí en va sortir el nom de la nostra colla, la colla de les Canyes”

Amb el pas del temps n’han anat canviant l’aspecte, modernitzant-lo i fent-lo més acollidor. Però la primera façana de l’edifici és grisa. Ara hi trobem dues portes, una a cada cantó: l’entrada al bar i la del restaurant. Tot i que ens ho podem imaginar com dos espais independents, es connecten per un passadís a l’interior de l’edifici. La façana que queda a la dreta és la de l’hostal, i està feta de maons que li donen una tonalitat marró. Anys enrere, en aquest mateix espai, ara ja edificat, hi havia una terrassa. “Abans era un pati. El terra estava fet de formigó. I, més tard, hi van posar unes canyes que feien de sostre. D’aquí va sortir el nom de la nostra colla, la colla de les Canyes”, explica la Divina. Tot i que la gent del poble també els deia la colla del Muntané. Era un grup que aplegava gent de totes les edats, i el que els unia era el lloc de trobada.

Les dues amigues coincideixen a dir que aquest fet és important per arribar a entendre el naixement de les Bambines, per conèixer la història d’aquestes noies, d’aquest grup d’amics, i comprendre la divisió dels joves de Navarcles de l’època. “El Frankfurt i el Muntané eren els dos bars que marcaven més el poble”, recorda la Divina. Les diferents realitats del jovent del poble es materialitzaven en aquests dos llocs. Em posen d’exemple la llengua en la qual es comunicaven: al Muntané es parlava més en català, i al Frankfurt, en castellà. La industrialització de la conca del Llobregat durant els segles XIX i XX va fer aparèixer moltes fàbriques a prop de Navarcles, cosa que va comportar molta migració des d’altres parts de l’Estat espanyol. Aquest fet explica les diferències culturals, a més de les lingüístiques.

“Nosaltres anàvem a veure el futbol i va sorgir la idea, una mica de broma, de fer un equip nosaltres, les noies, i ens ho vam anar dient. I al final, va semblar que érem moltes”

Mentre les dues amigues es transporten pels records d’aquella època, en Dani Beltran, que és el marit de la Rosa, apareix a la plaça i demana un vermut. Ell també formava part de la colla de les Canyes, i així és com va conèixer la Rosa. Uns anys abans que sorgissin les Bambines, nois d’aquell grup, un dels quals en Dani, van decidir fer un equip de futbol sala masculí. A l’època, aquest esport era molt popular, “sobretot al Bages”, m’asseguren. “Aquí, a Navarcles, vam ser dels primers pobles a tenir un pavelló” per jugar-hi, contextualitza ell. La Divina agafa el relleu dels orígens. “Nosaltres anàvem a veure el futbol i va sorgir la idea, una mica de broma, de fer un equip nosaltres, les noies, i ens ho vam anar dient. I al final, va semblar que érem moltes.” 

Sense voler-ho, l’ambient que vivien en els partits dels seus amics va encendre dins aquelles noies la il·lusió i les ganes d’imaginar-se un futbol sala, però femení. Ara bé, no només l’amistat va tenir-hi alguna cosa a veure. L’amor començava a rondar pel pati ensostrat de canyes d’aquell grup. La Rosa ho recorda cofoia, amb un somriure, com si, mentre ella parla, també parlés la seva jo adolescent que va començar a sortir amb en Dani. “Algunes ja teníem parella; una d’elles, jo. I els nostres xicots hi jugaven.” Com ells, altres parelles també van sortir de la colla.

Fos per enveja, convicció o curiositat, la Rosa, la Divina i les seves amigues van decidir fer una cosa que no s’esperava d’elles: crear el seu propi equip de futbol sala

En Dani, amb aquell to que fa equilibris entre la broma i la serietat, considera que “les noies van tenir una mica d’enveja”, i per això van decidir fer com ells. Les dues dones del meu costat, lluny de semblar enfadades, riuen. “Això ho diu un home!”, em diu la Divina, restant pes a les paraules. “Aquesta raó no l’hem dit cap de les dues”, acaba. Fos per enveja, convicció o curiositat, la Rosa, la Divina i les seves amigues van decidir fer una cosa que no s’esperava d’elles: crear el seu propi equip de futbol sala. 

Aquell gest innocent i juganer d’unes noies “canyeres, a qui els agradava fer coses”, va acabar convertint-se en un precedent. De mica en mica, tot va anar agafant forma i aquell equip va dir-se les Bambines. El nom, sorgit d’una pluja d’idees d’un dia al Muntané, significa “noies” en italià. També va acabar traspassant les fronteres de la colla de les Canyes, fins i tot de Navarcles. I sense ser-ne conscients, van marcar el futur de tot un poble. A més, també van inventar-se la lletra d’un càntic que van posar sobre la reconeguda musicalitat de l’himne del Barça, amb la sort que, quaranta anys més tard, la Rosa encara pot cantar-ne dos o tres versets mentre la vergonya l’envaeix: “Totes al camp! Arriben les Bambines. Visca les Bambines tan eufòricament...”. I així sortien al camp. 

La rebuda al poble va ser bona. La gent venia a veure-les jugar. La Rosa considera que “no va haver-hi gent que digués: «Vosaltres a fregar» [riu]. Bé, si ho pensaven, no ho deien. Venien allà a fer una mica el tafaner, a veure què feien les dones”. La Divina coincideix amb aquesta visió: “Hi havia tant boom amb el futbol sala masculí que va fer molta gràcia que ho féssim nosaltres també”. I van lligant els records entre elles… “Al principi, no sé si ho recordes, Divina, érem tantes que vam haver de fer dos equips. En dèiem les blanques i les vermelles”, explica la Rosa fent memòria. “Doncs això no ho recordo”, diu la Divina, que va deixar de jugar-hi més aviat que la seva amiga. Però ja salta la Rosa: “Sí que hi eres, tu! Sí! Eres de les vermelles!”.

Si no fos per elles, aquesta història no s’hauria escrit mai. I tampoc podria ser explicada sense elles buscant en el bagul de les experiències passades

Les escolto i m’adono que ha passat molt temps i que, segurament, remenar en els llocs més recòndits de la memòria ha de ser complicat. La Rosa, al final, em dona la raó. “Abans que arribessis pensava: «Què li explicaràs, si no recordes res?». Però mira, han anat sortint coses.” Si no fos per elles, aquesta història no s’hauria escrit mai. I tampoc podria ser explicada sense elles buscant en el bagul de les experiències passades. Per això, quan parlen sobre les Bambines, el nom de Cesc Ponsa apareix recurrentment. 

Va ser una figura cabdal en l’esport navarclí: entrenador d’atletisme, àrbitre i tècnic de futbol. De la mateixa colla que elles, va ser qui les va entrenar i, de fet, ho va fer fins al 1991. Les dues amigues el recorden com una peça essencial, sobretot als inicis. “En Cesc es va oferir com a entrenador. I d’aquí, unes van començar a dir-ho a les altres i es va anar fent xarxa. De la colla érem unes quantes, però s’hi va afegir altra gent”, apunta la Divina. El recorden amb enyor i m’asseguren que, si encara fos viu, ell hauria pogut explicar-me fil per randa tot el que jo hagués volgut saber. “Va ser el que realment ho va tirar endavant”, afirma la Divina.

“Al cap d’un temps, com que només jugàvem entre nosaltres, la gent va anar-se’n desmarcant”, diu la Rosa. Les noies que van quedar van formar un sol equip, amb la Rosa com a única membre de la colla de les Canyes, i amb altres noies de Navarcles i de pobles del voltant. Gent d’arreu va ajuntar-se per un objectiu comú: jugar a futbol. Expliquen que una de les jugadores, la Pilar Soler, era molt bona. “Tirar-l’hi a ella era mig gol assegurat”, comenta la Rosa. Diu la llegenda que de petita jugava a pilota a la plaça de Santpedor, d’on ella era, amb en Pep Guardiola. Les dues amigues estan segures que si els temps fossin els d’ara, s’hi podria haver dedicat professionalment. 

Amb la formalització de l’equip, el Muntané, que en aquell moment ja patrocinava l’equip de futbol sala masculí, va començar a patrocinar-les també a elles. Cap dels de la taula recorda gaire el perquè del patrocini; segurament, diuen, s’hi devien oferir des del restaurant. Així doncs, les Bambines van passar a dir-se Futbol Sala Muntané (FS Muntané), i les samarretes de color vermell i blanc van substituir-se pel nou equipament de color blau amb una ratlla blanca horitzontal. “Quan en Cesc va veure que començava a tocar una mica la pilota, que ja no érem tan patates, va buscar algun equip per poder fer partits”, m’explica la Rosa. Entre amistosos i tornejos, van començar a obrir-se camí.

“Nosaltres, en camp gran, no hi havíem jugat mai encara. Però com que tampoc hi havia jugadores que ho haguessin fet, doncs van agafar-ne de futbol sala de diferents llocs”

L’FS Muntané va arribar fins i tot a jugar a Madrid, en un torneig en què, segons apunta la Rosa, també participaven equips de fora de l’Estat espanyol. A més, ella i dues companyes més, la Pilar Soler i la Pilar Romera, van jugar un amistós amb la selecció catalana de futbol. Així ho recorda la Rosa: “Nosaltres, en camp gran, no hi havíem jugat mai encara. Però com que tampoc hi havia jugadores que ho haguessin fet, doncs van agafar-ne de futbol sala de diferents llocs”. Van perdre, és clar, però va ser una experiència extraordinària.

La Rosa va casar-se l’any 1985, amb 22 anys, i un any més tard va decidir deixar l’equip. “Vaig començar una mica per passar-ho bé i per tenir alguna excusa per sortir del poble. Després em vaig casar i ja no necessitava aquesta excusa”, apunta la Rosa. La Divina feia més temps que havia decidit plegar. No en recorda ben bé el perquè; segurament, pensa, van ser els estudis i tot el que comportava jugar de manera més formal, els caps de setmana, els partits, competir...

Aquelles noies que jugaven a futbol ja eren molt més que un equip; eren companyes i, sobretot, eren amigues

Noves generacions van anar sostenint l’equip en el temps. Amb elles, va aparèixer la Pilar Romera. Nascuda l’any 1966, també té un paper molt important a l’hora d’escriure aquesta història. Va formar part de l’FS Muntané fins que va tenir trenta anys, i és l’actual entrenadora del femení de Navarcles. A la seva època, no hi havia categories, jugaven totes juntes en un sol equip. La Pilar parla d’aquells temps amb nostàlgia: “Anàvem a sopar i sortíem. Una es va casar i vam anar al seu casament. Els divendres sortíem de juerga”. Aquelles noies que jugaven a futbol ja eren molt més que un equip; eren companyes i, sobretot, eren amigues.

Les dones van continuar ocupant el camp, cosa que fins llavors no havien pogut fer. Tot i això, l’equip va desfer-se el 1991, durant poc temps. Dos anys més tard van poder refer la plantilla; aquest cop, però, sense en Cesc Ponsa com a entrenador, i tant el nom de l’equip com els patrocinadors van canviar. Aquest nou equip va arribar a jugar a Primera Divisió femenina l’any 1994 i va mantenir-s’hi set temporades més. També van aconseguir jugar a la Superbowl, un torneig a escala nacional, on van quedar segones. La Dolors Mañoses, jugadora de l’equip des del 1985, m’explica: “Recordo que havíem de negociar horaris i altres temes, i sempre havíem de sentir: «Aquestes dones!»”. No van deixar de jugar fins a la temporada 2001-2002. Les jugadores van decidir que volien ser mares.

Després de disset anys, sense futbol. Sense cap noia fent gol en una porteria. Sense allò que fa modificar l’imaginari col·lectiu de les noves generacions. De cop, un buit. Però aquí és quan la Pilar Romera, exjugadora, reapareix per tornar a donar vida a aquell desert futbolístic

Després d’això, disset anys sense futbol. Sense cap noia fent gol en una porteria. Sense allò que fa modificar l’imaginari col·lectiu de les noves generacions, les referents. De cop, un buit. Però aquí és quan la Pilar Romera, exjugadora, reapareix per tornar a donar vida a aquell desert futbolístic. La nova junta del Club de Futbol Navarcles va proposar-li de fer un equip femení i que ella en fos l’entrenadora. “Em van venir a buscar”, explica. Amb aquesta nova generació, la temporada 2018-2019 van aconseguir fer l’anada dels partits, però a la tornada la covid les va confinar. Tot i el que va comportar aquesta aturada, el futur de les noves Bambines ja estava agafant forma; ara, però, jugant a futbol de camp gran.

Els anys han anat passant des de llavors i el femení del Navarcles, tot i que ha anat transformant-se durant el temps, ha continuat entrenant-se, jugant i aprenent. Depèn de la temporada i de la quantitat de jugadores, han pogut fer equip en diferents categories: infantil, cadet o juvenil. L’entrenadora està contenta; els temps han canviat, per sort. Tot i això, sí que es queixa de la falta d’estabilitat dels equips locals. “Tenim Manresa tan a prop, que agafen les teves jugadores per als seus equips. I si ja costa muntar un equip en un poble, imagina’t si et veus obligada cada any a fer-lo de nou.” Segons ella, “amb els nois això no passa, és diferent”. 

Les referents són una peça clau, des de les jugadores del Barça fins a les Bambines

La tendència a la masculinització d’aquest esport permet l’estabilitat encara que hi hagi canvis; molts nois volen jugar a futbol. No passa al mateix amb les noies: no totes volen jugar-hi. A algunes ni els passa pel cap; no se’ls ha explicat que per a elles, allà, també hi ha un lloc. El buit de disset anys, durant el qual a Navarcles no hi va haver ni rastre d’equips femenins, tampoc hi ha ajudat. Les referents són una peça clau, des de les jugadores del Barça fins a les Bambines.

La Pilar creu que les seves nenes viuen la vida de manera molt intensa. Però és que, si unes adolescents en una terrassa d’un bar de Navarcles no haguessin viscut la vida amb aquesta intensitat, ara no seríem aquí. En aquells temps, les dones no hi tenien cabuda, al camp; de fet, era així fins fa poc. I elles van decidir entrar-hi per quedar-s’hi. El que no sabien era que les següents i les següents i les següents anirien agafant relleu. I és que, fent una cosa tan simple com jugar a futbol, van marcar el demà de moltes nenes... Les que avui marquen gols vestides amb la samarreta groga i negra del Navarcles. Com un dia van fer les Bambines. Com avui fan elles. Com demà faran…