Mirada seriosa, reflexiva. Posició lleugerament corbada, precisa, que mira cap a un punt del petit horitzó de terra. El Xavi Cervera ha calculat l’angle perfecte. Amb un gest decidit, llança la bola d’acer sobre un planeta de sorra i satèl·lits platejats. Cling! Xoc amb la bola rival. Bona jugada.

Té 14 anys i és un dels jugadors més joves del Club Petanca Sants, que cada dissabte al matí es reuneix a les quatre pistes públiques del Parc de l’Espanya Industrial de Barcelona. Com aquest dissabte lluminós, en què el parc és un niu de vida i de veus que s’alcen cap al cel. Hi arribo carregada de tòpics: la petanca és una afició d’avis, de jubilats. Un transatlàntic condemnat a desaparèixer. Estereotips que, a mesura que passi el matí, m’aniran caient a poc a poc, com la carcassa d’una andròmina vella.

Amb el cabell tenyit de blau i un pírcing al nas, el noi m’ensenya amb orgull el seu uniforme: el xandall de l’equip de Sants, negre amb lletres grogues

A les pistes, persones de diferents generacions es barregen en un ambient festiu, però també de competició. Famílies senceres que venen amb els entrepans de casa, homes jubilats i adolescents es relleven per fer partides entre converses i rialles. És una petita festa. El Xavi, que du el cabell tenyit de blau i un pírcing al nas, m’ensenya amb orgull el seu uniforme: el xandall de l’equip de Sants, negre amb lletres grogues, i unes vambes personalitzades de color verd on hi ha l’escut del club. Per descomptat, també té la seva bola, amb la matrícula A032. “Pesa 690 grams i s’agafa molt bé”, m’explica. Es veu que cada joc de boles té un número de sèrie únic al món, i quan te’l venen et miren quin és el diàmetre més indicat segons la mida de la mà.

Són molts els anys que separen aquest jove dels més veterans del club, que superen els setanta. Però la passió per aquest esport no té límits d’edat. “Hi jugo des dels dotze anys, gràcies a un amic del barri que me’n va ensenyar”, m’explica el noi, que cada dissabte ve expressament al parc des de Santa Coloma de Gramenet. “La petanca és per a tot el món, i són els joves els que han d’agafar-ne el relleu per a quan ja no hi siguin els grans”, assegura. Aquest és l’únic esport que practica. I no considera que sigui fàcil: “S’ha de fer servir molt el cap, tenir estratègia; si no, estàs perdut”.

“En comptes d’anar a un bar a prendre una cervesa el dissabte al matí, vinc aquí a jugar”

L’Eduard va començar a jugar a petanca al càmping a l’estiu amb la seva mare. Des d’aleshores considera que és “un esport més” que també li permet socialitzar

A prop seu hi juga l’Eduard Mas, un noi de 22 anys que combina la seva afició per la petanca amb l’entrenament de futbol en equips infantils. “En comptes d’anar a un bar a prendre una cervesa el dissabte al matí, vinc aquí a jugar”, es presenta. És un jove atlètic i esportiu, que des dels tres anys juga a petanca: “Vaig començar al càmping a l’estiu amb ma mare”. Des d’aleshores, el considera com “un esport més” que també li permet socialitzar i fer colla amb els altres jugadors mentre fa una partida. “Al final guanyar o perdre és el menys important; es tracta de jugar, i la gent és molt amable.” Té molt clar que si tingués un fill, l’animaria a ser petanquista. Cal trencar els estereotips: “No és un joc per a vells”. Al contrari, assegura que hi ha molta gent jove que s’hi anima.

“Abans, quan acompanyava el meu pare, arribava aquí i ningú em saludava. Ara arribo i tots em saluden, acullen molt bé la gent”

Com l’Alba Rodríguez. La noia se m’apropa amb dues boles a la mà, que va fent dringar suaument. Du les ungles llargues pintades de colors i els cabells recollits en dues trenes perfectes. Té dinou anys. “Al principi em feia vergonya dir als meus amics que jugava a petanca, però ara ja ho viuen normal i fins i tot em fan preguntes”, m’explica. No fa gaires mesos que s’ha unit al club, encara que porta pràcticament tota la vida acompanyant el seu pare a jugar, fins que al final s’hi ha animat tota la família. De fet, em comença a assenyalar persones que es troben fent diferents partides en aquests moments: el seu pare, la seva mare i el seu germà d’onze anys. Tot un esclat intergeneracional. “Abans, quan acompanyava el meu pare, arribava aquí i ningú em saludava. Ara arribo i tots em saluden, acullen molt bé la gent”, somriu l’Alba, que considera molt interessant el fet de poder jugar amb persones de totes les edats. “Al final és un esport d’adaptar-se i saber conviure.”

“Al principi em feia vergonya dir als meus amics que jugava a petanca”

I també és un esport addictiu. “Cada bola que jugues has de pensar com tocar-la, amb quina força i estratègia.” Assegura que, encara que des de fora sembli un esport fàcil, no ho és: hi ha diferents tipus de terrenys, pedres i tota mena d’elements que poden desviar l’esfera platejada. Ara l’Alba s’entrena per a les competicions de la primavera i per arribar al campionat europeu. Però encara n’hi ha més: el seu objectiu és crear el primer equip femení del club. “La meva mare s’hi apuntaria, i també reuniria moltes altres jugadores”, s’anima.

L’equip espanyol femení de petanca ha estat cinc vegades campió del món. “I ningú en parla”

Per crear aquesta nova formació, la noia no té pas males referents: l’equip espanyol femení de petanca ha estat cinc vegades campió del món i es troba entre els països més top d’aquest esport, que són França i Tailàndia. “I ningú en parla”, lamenta en Jonathan Ferrari, el president del Club Petanca Sants, fundat el 1985, que compta amb més de cent socis i tres equips de competició. Apassionat d’aquest esport des de petit, ell també va començar a jugar als càmpings d’estiu. “Venien molts francesos, que per a ells és l’esport rei”, recorda.

“Als països nòrdics hi ha locals on els universitaris van a sopar i tenen pistes ‘indoor’ amb música de DJ, com si fos un bowling”

França és el bressol de la petanca, que es va fer oficial el 1907 en un campionat a Marsella. “Allà s’omplen pavellons sencers amb campionats televisats que tenen un milió d’espectadors”, m’explica fascinat. A Catalunya es calcula que hi ha més de 10.000 federats i 300 clubs, però l’esport no ha arribat als mateixos nivells de popularitat, sobretot entre els més joves, com sí que passa als països nòrdics. “Hi ha locals on els universitaris van a sopar i tenen pistes indoor amb música de DJ, com si fos un bowling”, m’explica. Tota una sèrie de costums que ha conegut gràcies als viatges que fa el club per anar a participar en campionats arreu del món, fins i tot a Israel. “És una manera de fer turisme i conèixer altres cultures petanquistes”, somriu.

A la lliga en Pol, d’onze anys, va jugar contra un home de noranta-cinc

I entre viatge i viatge, Ferrari vetlla perquè la petanca tingui cada vegada més presència entre la població jove. “Evidentment, de dilluns a divendres al matí trobarem gent gran en qualsevol parc o plaça de Catalunya, perquè és un esport per distreure’s, d’oci”, comenta. “Però també hi ha la petanca de campionat, i això requereix un entrenament.” Com el que fa avui en Pol Rodríguez, el germà de l’Alba, que només té onze anys. És petit i àgil com una ploma, i amb cara de màxima concentració, fa un tir ben amunt amb la bola. “Fixa-t’hi”, em xiuxiueja en Jonathan, “ha jugat llarg, però ara ha rectificat i ho ha fet bé”. Observem el joc d’en Pol, que comença a recordar un succedani en miniatura del golf: s’ha de calcular el terreny, el pendent i la direcció. “A la lliga va jugar contra un home de 95 anys”, em continua explicant Ferrari.

“Amb cinquanta anys pots seguir sent un jugador d’elit a les competicions. Potser no tens tanta habilitat, però tens més experiència i saps gestionar les emocions”

De fons, es van sentint els drings de les boles a les diferents pistes. Observo com un dels veterans ensenya una jugada a un noi jove. El coneixement es traspassa a través de les generacions. “Jo sempre dic que la petanca és precisió i concentració”, continua el president del club. “S’han de tenir unes qualitats, com en tots els esports, però la diferència és que amb cinquanta anys pots seguir sent un jugador d’elit a les competicions. Potser no tens tanta habilitat com el jugador jove, però tens molta més experiència a l’hora de competir i saps gestionar les emocions, com els nervis, els comentaris del públic o les frustracions”, destaca.

La petanca és un esport en què es pot fusionar el millor de la força i l’empenta de la joventut amb tot el coneixement i l’experiència que ofereix la maduresa

Vet aquí la petanca, penso, un esport en què es pot fusionar el millor de la força i l’empenta de la joventut amb tot el coneixement i l’experiència que ofereix la maduresa. Un còctel de jugadors que poden arribar a guanyar un campionat amb tots els honors. Això sí, amb un bon entrenament al darrere. Com el que fa en Xavi Cervera, que s’entrena per a la lliga i per als campionats d’Espanya. “Per a mi no són gent; per a mi són família”, em confessa mentre m’assenyala totes les persones que es troben al voltant de les pistes. “Quan juguem a la lliga sempre ens n’anem junts a esmorzar”, somriu.

“La petanca sempre m’ha ajudat molt, perquè em fa parar a pensar cada jugada, fer una estratègia”

Des de petit ja veia jugar els seus pares a petanca, i ell sempre els intentava imitar. Ho porta a la sang. “A mi la petanca sempre m’ha ajudat molt en el meu comportament i en la meva psicologia, perquè em fa parar a pensar cada jugada, fer una estratègia”, confessa. “Però el millor de tot és la gent, que t’ajuda i et dona confiança. Aquí hi he fet un grup d’amics.” Tota una sèrie de valors que fa temps que el president del club vol promocionar entre els més joves.

“Volem posar en marxa l’Escola de Petanca de Sants per trencar l’estereotip que és un esport per a avis”, explica Ferrari. “Que els petits vegin que fins i tot tenim jugadors del barri que han guanyat campionats mundials.” De fet, moltes de les escoles d’aquesta zona de Barcelona ja han provat aquesta activitat gràcies a les diferents iniciatives que organitza el club. “Molts professors ens han dit que mai havien vist els nens tan atents i interessats en un esport”, anuncia amb orgull.

“Molts professors ens han dit que mai havien vist els nens tan atents i interessats en un esport”

De fet, el seu projecte va néixer arran d’una prova que es va fer en una escola de Sevilla, on es van adonar que molts nens que no jugaven a cap esport s’interessaven per la petanca. “Com que no és un esport gaire físic, però en canvi requereix molta concentració i habilitat, molts nens que estaven asseguts sense fer res al final s’hi van animar”, explica Ferrari. “En el fons, si jugues t’hi estàs moltes hores, fas moltes flexions, t’ajups... Jo he arribat a fer deu quilòmetres en una competició de petanca, i cada bola pesa uns 700 grams”, reflexiona.

De sobte, la veig. És impossible no veure-la. És considerablement més alta que la resta, du les orelles plenes d’arracades, una cua alta i rossa i vesteix un xandall vermell. M’adono que està agafant les boles del terra amb el peu, com si fossin pilotes de futbol. “Ja veuràs, és molt bona”, em diu en Jonathan en veu baixa. És la Deborah Luján, una noia de 22 anys que combina l’entrenament en un equip de futbol amb la petanca. En silenci, veiem com fa una circumferència a terra amb el peu i inicia la partida. Ha arribat una rival amb qui cal mantenir la concentració.

Al principi la Deborah hi jugava sense gaire interès, més pendent del mòbil que del joc. Però a poc a poc aquest esport la va atrapar

Una serietat que s’acaba tan bon punt finalitza la partida. Aleshores la Deborah, simpàtica i propera, m’explica que tan sols fa cinc o sis anys que juga a petanca. “Érem un estiu al càmping amb els pares i es necessitava gent per poder fer partides, així que m’hi vaig apuntar”, explica. Al principi, la noia hi jugava sense gaire interès, més pendent del mòbil que del joc. Però a poc a poc la petanca la va començar a atrapar i va veure que hi tenia traça. Des d’aleshores ja no ha parat, ha participat en tota mena de lligues i campionats i alterna les competicions del seu equip de futbol amb la petanca matinal dels dissabtes, on es deixa caure tot i no ser del club de Sants. “Pots venir aquí i ajuntar-te a qualsevol partida sempre que vulguis”, m’anima abans de marxar cap a l’entrenament de futbol.

L’ambient a les pistes continua imparable durant tot el matí. Sempre hi ha partides en marxa. En un moment donat, un dels nois llança un bon tir i, per celebrar-ho, fa una picada de punys amb un dels seus companys: “Molt bé, tete!”. En Jonathan Ferrari m’explica que saber tirar bé la bola és un entrenament d’anys. Hi ha tres tècniques bàsiques per arribar al bolig, la boleta petita a la qual s’han d’aproximar les boles metàl·liques: “Es pot rodar la bola, com si fossin les bitlles, però aleshores qualsevol pedra la podria desviar; es pot aixecar la bola, que és tirar-la cap amunt, o es pot tirar al ferro, que és fer xocar la bola contra les boles rivals”. Guanya qui arriba abans als tretze punts, una puntuació que sovint es comprova al final de la partida amb una cinta mètrica. Com més boles del mateix equip a prop del bolig, més punts.

“Vinc aquí a passar els dissabtes o quan pel grup de WhatsApp ens avisem per fer alguna partida”

“He jugat a tres lligues i és un ambient molt més competitiu, amb molta més responsabilitat. Aleshores portar l’escut del club pesa més que no pas quan jugues en qualsevol torneig”, em confessa en Javi Martínez, un noi de dinou anys de Cornellà que en fa quatre que juga al club. “Vaig començar per tradició familiar. El meu avi i el meu pare jugaven al club del barri i un dia al càmping estava avorrit i ho vaig començar a provar fins que em va enganxar”, explica. Des d’aleshores està encantat, sobretot perquè ha fet una colla d’amics amb qui jugar. “Vinc aquí a passar els dissabtes o quan pel grup de WhatsApp ens avisem per fer alguna partida”, somriu. Un dels companys és en Jonathan Artero, veí del barri de Sants que amb vint anys també es prepara per jugar als campionats. Cal entrenament, perquè la competència és dura.

Les federacions de més de vuitanta països lluiten perquè la petanca arribi als Jocs Olímpics

Sobretot cal entrenar-se per si un dia els toqués jugar als Jocs Olímpics. Una reivindicació que s’està fent des de les federacions de petanca de més de vuitanta països al món. I n’hi ha que són autèntics campions mundials, com Tailàndia. “Allà fan el servei militar obligatori i els fan fer dues hores de petanca a la setmana”, explica Ferrari. Un costum imposat per un dels generals de l’exèrcit, a qui li agrada molt aquest esport. El resultat és que, amb els anys, ha crescut un gran volum d’aficionats arreu del país: “Tenen molta habilitat, són metòdics, disciplinats i fan molts entrenaments”.

És possible que Catalunya no arribi mai al nivell d’aquest país del sud-est asiàtic, però això no sembla preocupar gens les persones que aquest matí es reuneixen per jugar-hi en aquest parc de Barcelona. Les boles d’acer dringuen a l’aire i llueixen les seves estratègies sobre la terra pàl·lida. És joc i és comunitat. Una família extensa en què hi ha lloc per a tothom. I no cal res més. És la llibertat de llançar i recollir l’amistat, la vida.