La serralada prelitoral és una barrera. Només travessar-la, s’obre una plana erosionada i boirosa, curulla de masos, purins i turons grisos i arrugats d’aspecte cimentós. Al bell mig, flanquejada per muntanyes espesses i cingleres, embotida, la capital del fuet i la vocal neutra. Ciutat industrial i agrària, romana i medieval, carlina i episcopal. El Montseny, però, no és només una frontera geogràfica. També és límit de moltes coses. A l’altra banda del massís, encara hi ressonen, reclosos, els ecos del vigatanisme de finals del segle XIX, el catalanisme conservador i catòlic encapçalat per Torras i Bages. Vic, en certa mesura, encara és far espiritual de Catalunya, és bastió de la catalanitat, i això també es nota en el parlar.

El català és la llengua habitual del 59,6% de la població de les comarques centrals. A l’àmbit metropolità, tan sols un 27,5% l’empra sovint 

“El català és sempre la primera llengua i quasi l’única que faig servir a Vic. De fet, ara que hi penso, no tinc ningú aquí amb qui parli castellà”, assegura l’Arnau Juvanteny, de vint anys, osonenc de soca-rel. En canvi, a l’altra banda del Montseny, sí. Força gent. Les muntanyes també són barrera lingüística i les enquestes així ho testimonien: segons les darreres dades, del 2019, el català és la llengua habitual del 59,6% de la població de les comarques centrals, entre les quals s’inclou Osona, davant del 26,9%, que parla més sovint el castellà. Darrere dels vessants de la serralada prelitoral, a l’àmbit metropolità, tan sols un 27,5% empra freqüentment el català.

L’Arnau, durant els darrers dos anys, ha viscut entre la plana de Vic i Barcelona. Els dies feiners, estudia disseny a Sarrià i dorm en un pis compartit de la capital. Els caps de setmana, ple d’enyorança, torna a casa seva, al cor de Catalunya, on diu que troba més “pau”. Alhora, Juvanteny ha estat testimoni de les diferències que presenten ambdues àrees. Només setanta quilòmetres separen les dues ciutats, però lingüísticament (i en molts altres sentits) són entorns gairebé oposats. Comencem per Vic.

“Aquí el català és una llengua viva. És la predominant, amb diferència. Del meu entorn, no se m’acut ningú que parli el castellà sovint”

“Aquí el català és una llengua viva. És la predominant, amb diferència, i jo diria que Osona és una de les zones on més es parla. De fet, no només som la gent de tota la vida els qui el parlem, sinó que també el fan servir moltes persones d’origen estranger. Gairebé tothom. Pel que fa al castellà, són casos molt esporàdics i, del meu entorn, no se m’acut ningú que el parli sovint”, explica. Amb tota la seva família (pares, avis, oncles, cosins), tots de Vic, parla en català, i així ho fa també amb totes les amistats de la comarca.

L’Arnau creu que podria fer vida 100% en català a la capital d’Osona, “sense parlar ni una paraula de castellà”, i que no li suposaria cap inconvenient. Són molt pocs els casos de gent que no parli el català i gairebé remots els casos de persones que no l’entenguin. “Per exemple, als mercats de dimarts i dissabte, els paradistes són pràcticament tots magrebins i et parlen ells directament en català. Per a nosaltres és ben normal. Quan ho comento als de la uni, els sorprèn, perquè a Barcelona és veritat que tots parlen en castellà”, assenyala Juvanteny. “A Vic, el que és estrany és que dos nanos de família marroquina parlin àrab entre ells. Encara que els dos el parlin bé i fluidament i cadascun es comuniqui així a casa, entre ells parlen català.”

“Aquí sempre s’ha donat per suposat que, encara que algú no parli la llengua, l’entén. Mai no s’ha variat l’idioma per fer classe”

A les escoles, la realitat és similar. A diferència de les dinàmiques que es donen en aules de la zona metropolitana, el català és present en totes les relacions, no només entre professors i alumnes. “Tant a primària com a secundària, he estudiat a Vic i no recordo mai, mai, mai, cap cas de professors que no parlin en català o que preguntin si tothom l’entén, com sé que es dona a Barcelona. Aquí sempre s’ha donat per suposat que, encara que algú no parli la llengua, l’entén, i mai no s’ha variat l’idioma per fer classe”, afirma. “Per part dels alumnes, el mateix. Tots parlàvem 100% en català entre nosaltres, dins de l’aula i també fora, més enllà d’alguna expressió esporàdica.”

Aquestes dinàmiques, amb el català com a llengua habitual i preponderant tant a les aules com en l’ús social, no canvien quan hi ha companys d’origen estranger al voltant. “És una cosa totalment normal aquí. Sempre que he tingut amics d’origen migrant ho han entès tot perfectament i han parlat un català excel·lent”, comenta l’Arnau. Sense prejudicis i amb un idioma omnipresent, la integració cultural i lingüística dels nouvinguts és molt més fluida, i adopten el català com a llengua pròpia. Tot comença per l’escola, principal eina cohesionadora. Aquesta, entre d’altres, és la gran diferència amb el que passa en moltes zones de l’àrea metropolitana, on els immigrants —i cada cop més gent— no tenen gairebé contacte amb el català, fins i tot en l’àmbit educatiu.

“Quan vaig arribar a Barcelona, el primer que em va cridar l’atenció va ser que hi ha molts més castellanoparlants”

Per a l’Arnau, arribar a la Ciutat Comtal als divuit anys va ser un canvi en molts sentits. Volava lluny del seu niu i encetava la vida adulta, plena de responsabilitats i maduresa, vivint per primer cop allunyat dels pares en un pis compartit. La realitat a la capital era molt diferent, també pel que fa a la llengua. “Quan vaig arribar a Barcelona, el primer que em va cridar l’atenció va ser que hi havia molts més castellanoparlants. Vaig passar de parlar sempre en català a l’escola i amb tots els meus amics a parlar-lo i que la gran majoria, excepte els de la Catalunya Central, em contestés en castellà.”

A això, explica, s’hi suma el factor de ser de Vic i tenir un accent gairebé exòtic per a molts urbanites. “Marquem molt les neutres, i de vegades et demanen que els repeteixis les coses, que els expliquis alguna expressió o paraula o, senzillament, se n’encarden perquè els fa gràcia com ens expressem”, confessa. Aquestes rialles amaguen una certa prepotència i, fins i tot, ignorància de com és la realitat del país. La capital no és exemple de res, i encara menys quant a la llengua.

“A Barcelona es barregen molt les dues llengües, molta gent canvia constantment de català a castellà”

“El català a Barcelona va força més just. No només de ser parlat, sinó de fer-lo servir correctament. Molta gent el té rovellat, sembla que els suposi un esforç parlar-lo i hi ha molts castellanismes, per exemple. De fet, em crida molt l’atenció que es barregen molt les dues llengües, molta gent constantment canvia de català a castellà. I no només expressions: puc estar parlant amb un amic d’un tema en català i que passem a un altre i parli en castellà. Tot això a Osona no passa”, apunta.

Aquesta realitat lingüística es veu reflectida als comerços, a les discoteques, al carrer... I també a la classe de disseny on estudia l’Arnau. Aquest és l’únic espai on parla castellà de manera no esporàdica. “La majoria de gent, com que ve de Barcelona i dels voltants, té el castellà com a llengua predominant. Hi ha gent que saps que sempre, sempre, sempre el parlarà o, si més no, els suposarà un esforç no fer-ho. Inconscientment, ja m’hi adreço en castellà. Se’m fa estrany parlar a algú en català i que em responguin en una altra llengua. Amb els que són catalanoparlants o parlen les dues, sí que miro de mantenir el català.”

“En un grup de sis persones en què tots parlem català excepte un, és habitual que el castellà es vagi encomanant”

Dins del grup bilingüe d’amics de la universitat, també es donen dinàmiques que demostren, a diferència del que passa a Osona, que el català no és la llengua hegemònica. “Passa molt sovint que quan algú comença a parlar en castellà, se’ns encomana a tots. Per exemple, en un grup de sis persones en què tots parlem català excepte un, és habitual que un de seguida contesti en castellà i es vagi encomanant. És veritat que pocs cops passa a l’inrevés.”

“A classe, a la mínima que una persona no acaba d’entendre el català, se’ns canvia a tots l’idioma del contingut”

Pel que fa a la llengua de docència, el canvi també ha estat notable. El castellà hi predomina. “A la meva classe es va donar el cas d’una noia de Navarra que en un principi no entenia gaire el català, amb la qual cosa demanava fer les classes en castellà, i la resta d’alumnes ens hi acomodàvem. És un tema que es discuteix bastant... Els de Barcelona diuen que tant els hi fa, però a molts se’ns fa més fàcil entendre-ho tot si és en català. A la mínima que una persona no acaba d’entendre’l, però, se’ns canvia a tots l’idioma del contingut. A l’inrevés, això no passa mai”, es queixa Juvanteny. “També ens reparteixen sempre a tots els exàmens en castellà. Llavors jo he de demanar que me’l donin en català.”

Barcelona i Vic són la nit i el dia. Hi ha fronteres invisibles, implícites, que esquarteren el país. És per això que l’Arnau “canvia de xip” depenent d’on sigui. Les realitats són diferents i també ho és el seu marc mental per enfrontar-s’hi. “Quan vas a supermercats, fruiteries i comerços d’aquest tipus a Osona, molta de la gent que t’atén és de procedència estrangera. Jo sempre hi parlo en català. Ni m’ho plantejo, és gairebé essencial i es dona per suposat. A la mateixa persona amb aspecte estranger, si me la trobés a Barcelona, m’hi adreçaria en castellà. Sé on soc i que la situació és diferent. A més, normalment qui t’atén és qui inicia la conversa, encara que sigui per dir-te «son tres con ochenta»... Llavors, de seguida que ho sento, parlo en castellà.”

“M’he trobat situacions en què vas a comprar i qui t’atén, castellanoparlant, et fot mala cara quan li parles en català”

La pressió ambiental per canviar d’idioma a la capital, però, va més enllà de prejudicis, context i llengua hegemònica. La violència lingüística de baixa intensitat, segons creu l’Arnau, també està a l’ordre del dia. “No em fa cosa que no m’entenguin, però sí que em mirin estrany. M’he trobat situacions en què vas a comprar i qui t’atén, castellanoparlant de no sé quina ideologia, et fot mala cara quan li parles en català. De vegades també notes que hi ha gent que t’entén, però, tot i així, et diu que li parlis en castellà... Molts tenen un rebuig ideològic al català i al final penses: «Tant és, canvio de llengua i m’estalvio problemes»”, explica l’estudiant.

“També noto que a Barcelona es jutja molt la gent que parla català i se la identifica com a independentista al 100%. Sobretot passa amb els que venim de la Catalunya interior, que tenim un accent molt més marcat i pam, se’ns associa de seguida a una ideologia. I no té per què ser així, no? Només són prejudicis.”

“Quan travesses el túnel del Figueró i entres al Vallès, el futbol base passa a ser en castellà”

El futbol base, en el qual participa l’Arnau com a entrenador, també és un dels àmbits en què es perceben les diferents conjuntures lingüístiques. “Jo entreno un equip de futbol 7, amb deu nanos d’entre cinquè i sisè de primària. La meitat són de pares immigrants de l’Àfrica. Sempre parlem amb els nanos en català, ells se m’hi adrecen també, i és la llengua amb què es comuniquen entre ells. Els seus pares és veritat que no el parlen, però ni em plantejo que no m’entendran si els parlo en català. Mai em diuen que els parli castellà, ni que els parli més lent, ni que ho repeteixi”, matisa l’Arnau. “Ara bé, quan travesses el túnel del Figueró i entres al Vallès, el futbol base passa a ser en castellà.”

I un altre cop el mateix: el Montseny com a llindar, com a abisme lingüístic. “És una barrera. Aquí a la comarca tot és en català sempre, també amb els altres equips: veus que els entrenadors el parlen amb els nens; l’àrbitre, si és de la zona, també; els jugadors entre ells... Però som només quatre o cinc equips d’Osona a la lliga. La resta són del Vallès. Quan passes el Figueró, del túnel cap avall, hi ha un canvi espectacular. Tot ja és en castellà i, també, molt més agressiu. És un ambient molt més tòxic. Si te’n vas cap a Ripoll, però, sembla que no hagis canviat de comarca.” Segons l’Arnau, aquestes dinàmiques també es donaven quan ell jugava a futbol entre els sis i els divuit anys.

Més enllà del futbol, la universitat i les seves relacions socials, quin ús fa l’Arnau del català amb les tecnologies? “No veig gaire la tele, però si m’he d’informar d’alguna cosa veiem TV3. Mai, que jo recordi, posem ni Cuatro, ni Telecinco, ni Antena 3. Clar, pel que fa a les sèries de les plataformes de streaming, aquí sí que no te n’escapes i t’ho has de menjar en castellà. De fet, l’última que dec haver vist en català és Merlí, i ja fa uns quants anys. No em sona cap sèrie o pel·lícula bona que s’hagi fet últimament només en català.” 

“Tot el contingut que m’apareix a l’algoritme de TikTok és en castellà o anglès. Se’m fa estrany veure ‘influencers’ parlant català”

Pel que fa a les xarxes socials, l’Arnau assegura que gairebé tot el que rep per part dels seus amics i publica a Instagram és en català. La resta és en anglès, perquè els “referents” que té dins del sector del disseny pengen contingut en aquesta llengua. “Amb TikTok és diferent. Tot el contingut que m’apareix a l’algoritme és en castellà o anglès. De fet, em sobta veure influencers que parlin català. És estrany, tenint en compte que el parlo arreu i és molt normal per a mi, però en aquest cas no hi estic acostumat”, confessa. Tanmateix, reconeix que si hagués de publicar algun vídeo a les xarxes, ho faria en català perquè, si fes el contrari, estaria “forçant les coses” i no sonaria “gens natural”.

El digital i l’audiovisual són, sens dubte, dos dels àmbits en què el català pateix més la preponderància del castellà. Fins i tot en zones on l’ús social de la llengua catalana és majoritari amb escreix, com és el cas de Vic, i on els joves tenen la voluntat de consumir productes en català, aquests no tenen gairebé oferta disponible en l’idioma propi de Catalunya. Apostar per la creació de contingut innovador en català és vital per a la seva supervivència en un futur; n’és una prova el que està passant a la indústria musical.

“Ara escolto música en català gràcies als grups nous que estan sorgint, com són Figa Flawas, la Mushkaa o The Tyets. Abans, n’escoltava molt poca, sempre les mateixes cançons, i la gran majoria del que m’agradava era en castellà i en anglès”, explica. Aquests músics han trencat, segons l’Arnau, alguns prejudicis molt estesos que vinculaven la música en català a certes idees i posicions. “Està molt bé que es facin cançons amb nous estils, perquè s’innova i agrada a nova gent. Això és molt positiu culturalment i enriqueix molt el català perquè no es perdi”, opina l’Arnau.

A Juvanteny, però, el preocupa el predomini del castellà per sobre del català en alguns àmbits. La llengua recula a la capital. Per molt que a la major part del territori es parli català, si a l’àrea metropolitana, “on hi ha més gruix de població”, cada cop el parla menys gent, l’Arnau pensa que l’idioma “té data de caducitat”. “És la nostra llengua, és de les úniques coses que ens identifiquen i que encara ens queda, que està viva i que dona identitat al territori. És una pena que la perdem... Ens n’estem adonant ara, però encara som a temps de capgirar la situació. No hem d’ignorar-ho i mirar cap a una altra banda.”

“A Vic, el català està més viu que mai. Hi ha hagut molta immigració, però no hi ha hagut cap canvi pel que fa a l’ús del català. Continua sent la llengua principal”

El cas d’Osona, no obstant això, deixa marge per a l’optimisme. “Aquí, a Vic, veig que el català està més viu que mai. Hi ha hagut molta immigració, cosa que, demogràficament, amb els anys s’ha notat. Però no hi ha hagut cap canvi pel que fa a l’ús del català. Continua sent la llengua principal. Que es conservi i l’adopti també la gent nouvinguda dona molta esperança.”