Històries

De Macià a Torra: el protocol de la continuïtat

El 1931 no només es restableix la Generalitat, també el protocol oficial de la institució. Des d'aleshores fins avui, un fil permanent ha definit i orientat l'acció política i institucional dels presidents

per Elena Yeste Piquer

De Macià a Torra: el protocol de la continuïtat
Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat. Un dels espais que formen part de l'imaginari del protocol d'aquesta institució.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

24 hores abans de l’esperada sessió inaugural, la periodista Irene Polo visita en companyia del conseller de Governació, Josep Tarradellas, les obres d’habilitació del Parlament de Catalunya. “Travessem un seguit de passadissos plens de fustes, pedres, escales, pots de pintura, bastides, motllures, rotllos de catifes, fils i més fils elèctrics. Grapats d’obrers, aquí i allà, que munten, pengen, claven... Hi ha una fortor desesperada d’àcids, de guix, de fusta, de nou. —Com ha treballat aquesta gent! —fa Tarradellas, admirat. Realment, costa de reconèixer, en aquest edifici guarnit de cortinatges, d’aranyes de cristall, de portes rotatives, grans vidrieres, guarda-robes i cabines telefòniques, aquell místic Museu de l’Art Romànic d’encara no fa dos mesos”, escriu Irene Polo a La Rambla el 5 de desembre de 1932. Edificat inicialment com a caserna militar, i símbol de la repressió a Barcelona després del 1714, el Palau de la Ciutadella és reconvertit en palau reial el 1889 i en museu el 1915. El 1932 esdevé seu parlamentària.

Neix el Parlament, neix el protocol

Tarradellas no perd detall, supervisa personalment l’estat de les obres interpel·lant els operaris: “—Aquella bombeta deu ésser fosa... —¿No són molt primes, aquestes motllures? —Queda bé aquesta estàtua aquí... —Ja teniu les banderes? —Aquests cortinatges, quan els posareu? —I la conducció de l’aigua, com està?”. Entren a la sala de premsa: “—I els telèfons? —pregunta en Tarradellas. —Ah! Això depèn de la companyia: nosaltres no podem fer-hi res... —li contesten. —Ai, Mare de Déu! Com es posaran aquests xicots quan veuran que no tenen telèfons! Ja us podeu espavilar”.

Amb Tarradellas fent de cicerone, recorren tots els racons del nou Palau fins arribar al Saló de Sessions, a la Cambra, cor de l’edifici. El relat de Polo continua: “Aquí, veieu? —ens assenyala, precisament, en Tarradellas, en direcció a l’estrada del fons —hi haurà la Presidència; aquí, a la dreta, a primer terme, el banc del Govern... —El banc blau? —Bé, aquí serà “el banc vermell”... A l’esquerra i a l’altra banda, els escons dels senyors diputats. I aquí... Tarradellas s’ajup sota una xarxa de fils elèctrics que s’encreuen i s’empalmen fins a terra, surt al corredor i torna a entrar al saló de sessions, per una petita escalinata lateral de fusta. Ens trobem de cara a la Presidència, des de la graderia de l’extrem. —...Aquí hi haurà el públic i la premsa. El públic, aquí dalt, en aquestes files del darrera; i a les del davant, la premsa, a l’esquerra; i més invitats, a la dreta”.

En la visita els acompanya, també, Jaume Marco, que és un gran artista decorador de l’època que ja havia treballat amb Tarradellas en les obres de dignificació del Palau de la Generalitat el 1932, quan rep l’encàrrec del president Macià de desproveir de símbols monàrquics el Palau, que havia estat seu de la Diputació primorriverista presidida pel comte Josep Maria Milà i Camps. “—No hi haurà escons, oi, senyor Tarradellas, el dia de l’obertura? —No. Encara no. Hi haurà uns cadirals que hem portat de la Generalitat, per als diputats. —I el banc vermell? —També. És el de la Generalitat... —El que tapissen ara sí que serà bo —diu el decorador, resplendent—, m’han portat un vellut!... I anirà clavetejat amb unes tatxes que porten l’escut de Catalunya...”. Tarradellas fa el gest de posar-se les mans al cap: “—Ui, ui, ui! Mare meva, després les factures! Quins disgustos!”. Marco, però, no s’arronsa, “no l’afecten aquestes inquietuds administratives del conseller, i continua parlant de sumptuositats. —La bandera catalana és el que em preocupa ara —diu—. No sé què posar-hi... Això de les quatre barres, compreneu? És una cosa tan llampant, que és un problema fer-ho armonitzar...”.

Abans de donar per acabada la visita, Tarradellas proposa immortalitzar el moment amb una fotografia: “Fem grup. En Tarradellas se situa al mig. —Així dissimularé una mica el meu metro setanta —diu—. Apa, nois, que anem a fer una fotografia memorable: el conseller de Governació de la Generalitat i els realitzadors del nou Parlament català a la una de la nit, 24 hores abans d’estrenar les Corts Catalanes... Ras! L’esclafit i la llambregada lívida del magnesi interrompen el conseller. —Ja està —anuncia el fotògraf. —Bé —diu en Tarradellas, tirant endavant i rient—, ja hem passat a la posteritat”. En la imatge veiem Irene Polo al costat de Tarradellas i, darrere d’ella, veiem, també, en Dalmau Costa i Vilanova, cap de cerimonial al Parlament de 1931 a 1936.

Les primeres grans innovacions en protocol són del govern Macià. Amb ell comencen les visites a comarques, barrejar-se amb la gent i trepitjar territori. Macià era un president per a ser vist. (Imatge d'una visita a Solsona, juny de 1931) 

En el trajecte des de la plaça de la República fins al Parc de la Ciutadella, Tarradellas ha explicat a la premsa com anirà tot: “—Demà, dilluns —ens ha dit— se celebrarà la sessió de constitució, de convocatòria, del Parlament. Durarà 10 minuts, és clar, i prou. Fins l’endemà. —Obertura oficial de les noves Corts Catalanes... —Sí, però, vaja, això no té cap importància, políticament. El dia 6 és el dia de cerimonial de les Corts, de l’espectacle, de les parades, els soldats, les banderes... Festa per al públic... L’important, el transcedental, realment, serà el divendres, en què el Sr. Macià posarà el seu càrrec a la disposició de la Cambra. I vindrà l’elecció del president de la Generalitat, i el nomenament del cap del Govern, i la formació d’aquest Govern”, recull Polo.

El sol fet d’acompanyar la premsa a una visita d’obres perquè puguin saber de primera mà com es desenvolupen els treballs és “pràcticament innovador”, comenta l’historiador i professor de la Universitat Oberta de Catalunya Joan Esculies, autor d’una tesi doctoral sobre Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil. Tarradellas té molt present la importància de la comunicació, les relacions públiques i el protocol. “El que fa ell és organitzar el servei de premsa al Palau de la Generalitat, perquè els periodistes tinguin el seu espai per treballar, i sovint és l’encarregat de repartir la informació”. També disposa l’oficina del govern a Madrid, amb el seu servei de premsa. La relació de Tarradellas amb els periodistes és molt sovintejada, “i la premsa li agraeix com a secretari particular, i després com a conseller”. “Tarradellas té molt clar que la imatge que donin és bàsica per acompanyar les polítiques que facin, o sigui que ja poden fer bones polítiques que si no les han retransmès bé, i representat bé, no aniran enlloc”, precisa Esculies.

L’endemà tindrà lloc una jornada memorable amb la inauguració del primer Parlament català i l’elecció del seu primer president. Josep Ma Massip l’evoca des de les pàgines de La Rambla: “Festa: infants, inacabables formacions d’infants, sota els arbres. Obrers. Dones. Banderes. La roja barretina federal del vell Pau Cot, que té uns grans ulls humits de joia i les mans tremoloses. El bon vell morirà en pau, quan arribi la seva hora. Gent, i gent. Les avingudes són com una riuada humana, que ve a aturar-se davant la noble façana del Parlament català”.

Reformar el Palau de la Ciutadella per acollir-hi la nova cambra catalana comportarà no poques dificultats, però és gràcies a una munió destacadíssima de professionals dels arts i oficis, que venen de l’època del modernisme, fusters, ebenistes, vidriers, electricistes, que s’aconsegueix acondicionar el Palau de la Ciutadella per convertir-lo en el que actualment és. A l’arxiu del Parlament, es conserven totes les factures de les reformes, des de les cortines, a les catifes, els mobles, les cadires, les taules: “És molt interessant com, en aquell mateix moment, que acaba de néixer la Generalitat republicana, són capaços de veure que és important repartir totes les factures entre tots els proveïdors que hi ha a la ciutat de Barcelona, i no escullen només un sinó que n’escullen diversos que fan mobles, diversos que fan cortines, diversos que s’ocupen de l’electricitat... I és una pena el que passa després, però el Palau que s’inaugura havia de fer molt goig...”, diu el professor de comunicació de la Universitat Pomepu Fabra Lluís Burillo, autor d’una tesi doctoral sobre Protocol i cerimonial oficial de la Generalitat de Catalunya 1931-1981: continuïtats i provisionalitats.

Burillo recorda com amb la inauguració del Parlament Dalmau Costa va de bòlit recordant a tots els assistents que han de portar el frac: “I el dia de la inauguració veus que hi ha gent que va amb vestit, gent que va amb corbatí, amb corbata curta dels anys 30, altres que van amb corbata llarga, uns que van amb frac com en Macià i en Dalmau Costa. En aquell moment no estava encara institucionalitzat quin era el codi de vestimenta, sí que el dominaven molt bé les classes dominants però no tant els polítics”.

Però, qui és Dalmau Costa? Nascut al Port de la Selva el 1902, estudia al Seminari de Girona. Fill d’hostelers, presencia el descobriment de la Costa Brava per part de la intel·lectualitat barcelonina. “Ell estarà allà ja d’amfitrió i de mestre de cerimònies. Serà un republicà abrandat. Als anys 20 ja ha de fugir de Catalunya diverses vegades. I viurà en total sis anys a París i tres anys a Bèlgica”, acredita Burillo. Quan arriba l’any 31, participa en la fundació d’ERC i Tarradellas li dona la responsabilitat de ser el cap de cerimonial del nou Parlament. El 34, durant els Fets d’Octubre, és detingut a les dependències de la cambra catalana amb un grup de periodistes que cobrien la informació parlamentària i traslladat captiu al vaixell Ciudad de Cádiz, però finalment sobreseeixen la seva causa. “Del 31 al 39 en Dalmau Costa estarà a tot arreu. De la mà de Lluís Companys com a president del Parlament de Catalunya, de la mà de Joan Casanovas també com a president del Parlament. De la mà, després, de Lluís Companys com a president de la Generalitat en temps de guerra”.

Tant Macià com després Companys promouran la visita a comarques, es barrejaran entre la gent, trepitjaran el territori, aniran als ajuntaments, faran inauguracions

El primer viatge oficial i les ticker tapeparades

10 de maig de 1931. El primer viatge oficial. “Primer viatge, Catalunya enllà, del president de la Generalitat republicana. Terres beneïdes i clares de Lleida, de Tarragona, de Barcelona, sota el gran sol. Maig.”, recrea La Rambla. El cronista segueix, darrera del cotxe de Macià, la ruta del president per terres lleidatanes i tarragonines. “Pobles? Un, dos, deu, vint... Tots a peu dret, tot en vibració i en emoció, des dels confins de la Lleida joiosa fins a les portes de la Barcelona cordial”. El president inicia el seu recorregut a Juneda, a les portes de Lleida, i fa parada a les Borges Blanques, d’on havia estat elegit diputat des de 1907 fins a la dictadura. “Flors al correu, banderes sota el sol. Vimbodí ens porta la delicada ofrena del seu terme senyalat amb una garlanda de roses i ginesta. Mai les rodes de l’automòbil no havien petjat un tros d’asfalt igual”. Al seu pas, la comitiva del president deixa enrere Valls, Vimbodí, Montblanc, La Selva, Vinaixa, Reus, recorrent fins a una vintena de localitats.

Tant Macià com després Companys promouran la visita a comarques, es barrejaran entre la gent, trepitjaran el territori, aniran als ajuntaments, faran inauguracions: “Macià tenia les soles pelades d’anar amunt i avall pel territori malgrat la seva edat. I tot això ho organitzava en Tarradellas i l’equip de consellers. És una tradició que ells impulsaran i que significarà això, aquesta proximitat del protocol republicà amb el poble”, addueix Burillo.

Hi ha l’anècdota que, en una d’aquestes visites a un ajuntament, Macià surt al balcó i l’alcalde li diu: “Senyor Macià, digui unes paraules”. I ell respon: “Bé, per què he de parlar, si ja m’han vist?”. “Macià té una imatge pública molt potent, és algú a qui li interessa molt l’efecte que fa quan es presenta a qualsevol lloc com a figura. Ell sap l’efecte que fa, i això Tarradellas ho aprèn de Macià perquè és, en aquells anys, el secretari de Macià, i per tant l’acompanya a tot arreu”, comenta Esculies.

El protocol republicà incorpora el poble, la sobirania popular. Les autoritats es volen properes

El protocol republicà és un protocol que imposa la prevalença de les autoritats civils per damunt de les autoritats religioses o militars i acaba amb les celebracions religioses vinculades al poder polític. És un protocol que incorpora el poble, la sobirania popular. Les autoritats es volen properes, estan a peu de carrer moltes vegades. Però en ocasions hi ha banys de masses que desemboquen en autèntiques aglomeracions incontrolables. Com el viatge a Madrid de Macià i els parlamentaris catalans l’agost del 31, per presentar el projecte d’Estatut aprovat en referèndum. Les cròniques de l’època detallen com l’andana de l’estació de França es va anar emplenant paulatinament, fins que “la grandiosa sala d’espera de l’estació no fou prou espaiosa per a contenir la gran gentada que s’hi havia aplegat i, llavors, el poble entusiasta envaí l’andana i començà a prendre llocs més o menys perillosos amb la intenció de poder veure Francesc Macià abans que marxés cap a Madrid”. Dalt dels vagons, enfilats als fanals, fins el sostre dels vagons del comboi estava atapeït de públic, informa L’Opinió. La tornada de Macià a Barcelona és novament apoteòsica, amb un poble congregat a les estacions de pas aclamant amb entusiasme el president.

El 10 de setembre de 1932, Macià torna de Madrid amb l’Estatut definitivament aprovat. Molts pobles acudeixen al pas del tren a l’estació per aclamar el comboi amb el president i els parlamentaris catalans, saludant-los amb focs de bengales i fent voleiar banderes. L’Opinió descriu una Barcelona amb una animació extraordinària, “l’aspecte que presentaven els nostres carrers era ben bé l’aspecte de les grans solemnitats”, esmenta. Després dels set quarts de desfilada, la comitiva arriba a la plaça de la República. Des del balcó, el conseller Ventura Gassol ofereix a Macià una medalla de la Presidència, modelada per l’orfebre Jaume Mercadé. Macià la llueix per primera i única vegada l’endemà, 11 de setembre, en l’homenatge a Rafael de Casanova.

“La ciutat està dividida en dos bàndols irreconciliables: els partidaris de les recepcions ordenades i els amics de les arribades frenètiques, en les quals resten els visitants en poder de la multitud, sense jerarquies ni protocol·lismes”, adverteix Andreu A. Artís al setmanari Mirador el 29 de setembre del 1932, en un article publicat amb motiu de la visita del president Azaña després de l’aprovació de l’Estatut per les Corts.

Josep Tarradellas serà el primer que intentarà posar una mica d’ordre en aquest tipus d’accessos. Quan hi hagi una visita rellevant, s’organitzarà una rebuda ben feta, amb un cordó de seguretat. Per la visita d’Azaña, Tarradellas s’inspira en les desfilades novaiorqueses, les ticker tape parades, de les quals havia tingut notícia a través de la premsa. En dona fe Mirador, que narra l’arribada d’Azaña i Macià a la plaça de la República en un automòbil descobert, per la Via Laietana, circumdat per una triple cadena de guàrdies d’assalt: “Mentre passava el president del Consell per entre la trepidació multitudinària, nosaltres pensàvem en aquell Broadway neo-yorkí, que tantes vegades hem vist fotografiat en les recepcions de personatges. Per què els nostres curadors del cerimonial no recorren a les serpentines i el confetti? És qüestió de fer l’experiment. La Via Laietana és un punt immillorable per a aquests assaigs d’americanització”.

Azaña queda impressionat per tan extraordinària posada en escena: “En arribar a la plaça d’Antoni López, davant l’edifici de Correus, la Via Laietana s’oferia en un aspecte magnífic, enlluernant de sol i de banderes, negre de gentada, que brunzia ran de terra, mentre en el cel roncaven els avions. Don Manuel Azaña s’aixecà del seient, donà una ullada a l’esplèndida perspectiva del nostre barri comercial, i digué, només:‘¡Qué bárbaro!’ La frase va córrer amb una rapidesa fulminant. Dels llavis del president a les quartilles dels reporters. La ciutat havia vençut la impassibilitat del senyor Azaña”.

Les de Macià i Companys són investidures gens ampul·loses, sense pompa. Macià és elegit president el desembre del 32, en una sala de sessions d’aspecte brillant on la majoria de diputats van de jaqué. Després, se celebra un lunch al Palau de la Generalitat. Companys és investit pel Parlament el dia de Cap d’Any del 33 i pren possessió del càrrec al despatx presidencial del Palau de la Generalitat, envoltat de diputats i personalitats polítiques. Joan Casanovas oficia la cerimònia. Els dies previs, ha tingut lloc l’enterrament civil de l’Avi Macià, que els mitjans de l’època presenten com una manifestació de dol multitudinària, la més imponent presenciada a la ciutat de Barcelona. “El poble, contingut pel cordó protocol·lari, feia esforços terribles per contenir-se i no trencar la disciplina”, refereix La Humanitat.

Ja des del 1931, la Generalitat assumeix l'oficina de majordomia i cerimonial que tenia la recent extingida Diputació de Barcelona

Del Dia de Lerroux al Comissariat de Propaganda

Ja des del 1931, la Generalitat assumeix l’oficina de majordomia i cerimonial que tenia la recent extingida Diputació de Barcelona, amb un responsable i uns professionals que assistien els polítics, els representants públics, amb funcions idèntiques a les actuals, relacionades amb la imatge, el protocol i les relacions públiques.

Fins al 1936, la responsabilitat del protocol oficial de la Generalitat recau en el manacorí Antoni Rubí i Sureda. Rubí ja era cap del Cerimonial de la Diputació almenys des de 1927. Instal·lat a Barcelona, els seus inicis són com a mestre, però aviat emprèn una carrera fulgurant com a funcionari de la Diputació. Es casa, té tres fills, “i, com a mestre i com a personatge molt vinculat a la modernitat de la Mancomunitat, coneix a molta gent. Acabarà sent funcionari de la Diputació i de ser funcionari de la Diputació acabarà sent cap de protocol. A finals de la dictadura de Primo de Rivera ell ja està per allà, ja ha deixat de ser mestre i és un personatge interessant”, afegeix Burillo. A casa seva s’hi reuneixen literats i personalitats del moment com el polític Ventura Gassol o el doctor Josep Trueta. El 1931 continua com a cap de Majordomia i Cerimonial de la Generalitat fins al seu exili l’any 36.

Durant el Bienni Negre, l’equip d’Antoni Rubí es manté al capdavant del cerimonial oficial. Amb la Generalitat intervinguda pels republicans de dretes, els actes protocol·laris adquireixen un marcat caràcter castrense i polític. Així, el gener del 35, el governador general Portela Valladares convoca un homenatge a l’exèrcit amb una desfilada militar pel passeig de Gràcia. I, el setembre del 35, se celebra el Dia de Lerroux a Catalunya. L’agenda del cap del govern espanyol amb motiu del seu Dia inclou un ampli programa d’activitats: recepció oficial al Palau de la Generalitat, amb rebuda de les agrupacions del Partit Radical a la plaça de la República i discurs des del balcó; dinar amb el seu partit a un pavelló de Montjuïc; recepció d’ajuntaments catalans a Palau; banquets de gala, i fins un te d’homenatge a la seva esposa.

L’1 de març del 36, el president Companys és restituït, després de mesos de confinament al penal del Port de Santa Maria. “Quan retorna, ho fa amb un bany de masses, però visiblement desmillorat”, exposa Burillo. La premsa dona detalls de com, durant el trajecte en tren i passada l’estació de Reus, Companys se sent indisposat i ja no baixa a cap més de les estacions, on la ciutadania espera mobilitzada. “Com se sap, després, en arribar a Barcelona, féu tot el curs de la manifestació visiblement trasbalsat”, aqueixat “d’una forta depressió nerviosa, a conseqüència de les emocions rebudes i del cansament”, segons La Humanitat.

Durant el conflicte de la Guerra Civil, comenta Burillo, “els caps de protocol bàsicament seran assistents personals, secretaris, que ajudaran a fer de pont amb els mitjans de comunicació; a fer de pont amb l’estranger, per exemple visites de diputats laboralistes anglesos que venen a interessar-se pel transcurs del conflicte; s’ocuparan, també, d’altres visites, o de les trobades amb personal militar. El protocol com a eina de comunicació quedarà una mica més tocat, de fet per això ja hi haurà el Comissariat de Propaganda que portarà en Jaume Miravitlles, que farà la feina més de propaganda estricta per intentar mantenir la moral alta, i potser ja la imatge del president no és tan important, de fet veiem un president més vestit en cuir, amb abrics de cuir, més militar, amb boina, el veiem menys amb vestit”.

La Guerra va canviar el protocol de la Generalitat. El president Companys va multiplicar els seus actes arreu del país per transmetre la confiança amb la institució. (Imatge d'una visita a Sabadell, març de 1937)

Ester Boquera, experta en el Comissariat de Propaganda i especialista en comunicació institucional, afegeix que “Companys feia presència als actes protocol·laris més rellevants organitzats pel Comissariat, com ara inauguracions d’exposicions, però també assistia als actes de contingut més polític com les manifestacions, els mítings, els festivals de confraternitat o les trobades amb periodistes que organitzava el Comissariat”. L’organisme de propaganda de la Generalitat “aplica diverses tècniques comunicatives i algunes d’elles pròpies de les Relacions Públiques”, amb una estratègia “multicanal” (publicacions, actes públics, una productora de cinema pròpia: Laya Films) i adreçada a tots els públics (combatents al front, dones a la rereguarda, nens, l’opinió pública republicana, l’opinió pública internacional).

Boquera esmenta que un dels actes més rellevants organitzats pel Comissariat és la visita del president Companys al front d’Aragó. Es tractava d’una acció “en el marc d’una campanya que volia destacar la contribució de Catalunya a la guerra en un moment en què es feia palès el clima d’animadversió cap a la Generalitat i tot allò que feia. Companys va atansar-se fins a les primeres línies de foc, a 100 metres de l’enemic, segons les cròniques de l’època. Va visitar diverses poblacions i casernes, un camp d’aviació, va dinar amb alguns combatents, també va visitar un hospital de sang i va conversar amb alguns ferits. A les fotografies se’l veu acompanyat de Miravitlles, de la mateixa manera que avui dia veiem a la televisió els representants polítics acompanyats dels seus caps de premsa”.

“Amb el franquisme, el protocol, en lloc d'estar al servei del poble, de la res pública, és ara un protocol al servei de l'autoritat i del poder nacionalcatòlic” 

La Diputació franquista: el protocol de l’autoritat

L’any 39, Dalmau Costa, cap de cerimonial durant la Guerra, s’exilia a la ciutat de Mèxic. A Mèxic obre un restaurant, l’Ambassadeurs, i es converteix en mà dreta dels governants mexicans quan necessiten fer celebracions. “Els periodistes, de fet, diran que serà elmaestro de ceremonias de toda una nación”, afirma Burillo. Dalmau Costa serà, també, el cap de cerimonial de la proclamació de Tarradellas com a president de la Generalitat a l’exili l’any 1954, després de la renúncia de Josep Irla.

Amb l’establiment del franquisme a Catalunya, “el protocol, en lloc d’estar al servei del poble, de la res pública, és ara un protocol al servei de l’autoritat i del poder nacionalcatòlic”, remarca Burillo. Extingida la Generalitat, en el rètol de la Generalitat hi posen Diputación de Barcelona. Així, l’anomenada Diputació franquista, que tindrà tres caps de protocol diferents en aquest període, projectarà una imatge “de misses setmanals, celebracions de patrons militars, de patrons gremials: San Raimundo de Peñafort, patrón de los abogados. I així cada setmana. Calendari litúrgic”.

“El franquisme identifica en el Palau de la Generalitat una imatge... I és curiós perquè ells reconeixen aquesta imatge, reconeixen aquest poder... Ells s’excusen dient que ‘esto es la Diputación y este es el Palacio de la Diputación de toda la vida’, però no”, observa. El règim canvia el rètol, posa els símbols i les banderes corresponents i, quan hi ha celebracions, afegeixen elements temporals: llums, escuts imperials, banderoles, domassos, però no transformaran la façana: “Clar, no treuen el Sant Jordi de Palau perquè està vinculat amb el catolicisme, no el toquen perquè per ells és un element de continuïtat i perquè està vinculat amb el que consideren que són els valors que s’han de mantenir”.

Amb la nova legalitat franquista, la Generalitat passa a ser una corporació provincial amb les mateixes competències que la resta de províncies. “La Diputació de Barcelona, des del punt de vista del rang, queda bastant per sota. Quan ve el franquisme, primer tenim Gobierno Civil, Capitanía, que estan a la par, i aleshores anem baixant i baixant, fins a trobar-nos amb la Diputació. De vegades, l’Ajuntament de Barcelona passa per davant de la Diputació”. Així, quan es fan actes importants, més d’un cop es prioritza abans el Saló de Cent que no pas el Saló de Sant Jordi o el Pati dels Tarongers. “Per tant, sí que hi ha una pèrdua de protagonisme... El Palacio de la Diputación quedarà una mica abandonat a l’hora de celebrar esdeveniments públics, no fos cas que la gent recordés coses de la República... Llavors, agafaran el Palacio de Pedralbes para que venga Franco, faran rebudes al Port de Barcelona, o faran rebudes per la Gran Via, o la Via Laietana, buscant la imatge de l’avinguda, i del Caudillo, amb el cotxe, i les motos i els cavalls, i la Guàrdia Mora. I donar imatge de poder, d’exèrcit”, il·lustra Burillo.

“El protocol franquista utilitza el poble d’una manera molt capciosa, per dir-ho així”, comenta. Davant d’una convocatòria oficial, les autoritats tanquen comerços, escoles i organismes públics. “Perquè com que no tindran res més a fer aniran a moure banderetes, o a presenciar l’arribada del Caudillo a Barcelona”. Si l’arribada del president Macià de Madrid, amb l’Estatut sota el braç, el setembre del 32, “és una festa, i és una festa col·lectiva que tothom celebra”, en canvi la vinguda d’Eva Perón a Barcelona el juny del 47, “és una festa privada que ells celebren amb tots els luxes, i a baix està el poble animant... Hi ha aquesta diferència, i és molt notòria”.

Juan Antonio Samaranch, tercer i darrer president de la Diputació franquista, “farà algunes reformes, algunes renovacions, i molt hàbilment quan mor el dictador ràpidament canvia Diputación de Barcelona per Generalitat de Catalunya, d’una nit a l’altra, sense encomanar-se a ningú”. Instal·larà el bust d’Enric Prat de la Riba al seu emplaçament original del Pati dels Tarongers, on havia estat abans de la dictadura. “Això li portarà algun problema amb Madrid, però ell ho fa per tenir contenta la parròquia conservadora catalana, que demana des de ja fa un temps una certa obertura de la dictadura, i ja des de l’afer Galinsoga ja hi ha un sector de la catalanitat franquista que està una mica descontenta”. Crearà el Centre de premsa de Sant Jaume, un gabinet que es coordina amb la Presidència, la seva secretaria personal i l’oficina de protocol, i farà algunes reformes per redecorar el Palau de la Diputació i la residència oficial de la Casa dels Canonges.

Josep Tarradellas, l'home que va estar al darrere del protocol de la Generalitat republicana, ara es posava al capdavant de la institució en la recuperació de la democràcia. Amb ell, les formes de la Generalitat fan un gir per encetar una nova època. (Imatge d'una visita del president espanyol Adolfo Suárez al Palau) 

Tarradellas, el president de les formes

El retorn de Tarradellas, l’any 77, és l’escenificació de l’excepcionalitat del moment. “Honorable president de la Generalitat. El poble de Catalunya us està esperant. Quan vulgueu”, li diu el cineasta Pere Portabella, senador i mestre de cerimònies de l’operació d’aquell 23 d’octubre, en aterrar a l’aeroport del Prat després de passar per Madrid. Dins del Doge Dart negre que l’ha de portar fins a l’escenari davant de la font de Montjuïc, l’acompanya Pere Portabella. “Vós, amb mi!”. “Això sorprèn molt a en Portabella, però és una mostra més que sempre vol aquesta persona de protocol amb ell, perquè en tot moment sàpiga què ha de fer i què no ha de fer, cap a on anar i controlar la situació”, indica Esculies. Tarradellas adreça unes paraules. Un grup de cors canten Els Segadors. L’últim tram del trajecte fins a la plaça de Sant Jaume el fa amb un Lincoln Continental de la casa Ford convertible, de color blau cel, escortat pels mossos. Allà, es troba amb una plaça plena a vessar. Una llum blanca il·lumina el balcó de la Generalitat. “Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí!”.

Una nova època de canvis ha començat. Francesc Galmés és tècnic de protocol de la Diputació de Barcelona, des de 1974 fins a 1987. “Tan bon punt va assabentar-se que Galmés era un dels tècnics de protocol de la Diputació, Tarradellas li va dir: “Demà parlarem”. I, malgrat el tràfec d’aquelles primeres hores del seu retorn a Catalunya, no va oblidar la promesa. Era molt conscient de la importància de les formes, i “tan aviat ens convocà a tot l’equip al seu despatx, ens preguntà: —Però vostès, com ho feien? —Com fèiem què, senyor president? —li responguérem. —Com ho feien amb el president Samarach, quan despatxaven amb ell? —Nosaltres no despatxàvem amb el senyor Samaranch, despatxàvem amb un diputat que vos coneixeu, Jacinto Ballesté. Ell era qui portava les relacions institucionals i tot passava a través seu. És com si vos ara nomenéssiu un conseller o un director general que fes de pont entre nosaltres i la presidència. —Un conseller? Un director general? Res de res, cada dia a les nou del matí us vull aquí al meu despatx. —I amb aquestes paraules va donar per acabada la reunió”. Així ho explica Francesc Galmés a Esteve Rimbau en el llibre El poder de les formes (2011), un assaig biogràfic sobre la seva figura.

Tarradellas és perfectament conscient de la importància del protocol i el joc de la representació. Domina l'art de les formes

“Samaranch no es ficava en aquests temes perquè Jacinto ja li cobria les esquenes, però Tarradellas entrava en el detall de cada acte”. Una de les seves frases predilectes, que repetia constantment, era: “També es governa amb les formes”, comenta Galmés, qui afirma que el president de la Generalitat era “protocol pur”. “És l’autoritat amb la qual he col·laborat que ens ha donat més importància, precisament perquè havia de treballar totalment amb les formes. Cada matí repassàvem l’agenda del dia, ens preguntava com teníem muntats els actes, i quan nosaltres l’hi explicàvem, ell deia si hi estava d’acord”, expressa. De formació viatjant de comerç, Tarradellas és perfectament conscient de la importància del protocol i el joc de la representació. Domina l’art de les formes. “Tot allò que sigui representatiu a ell li interessa i sap que és fonamental... Sap que la forma de fer veure que tens més poder, i més força, i que ets més important, és justament a través del protocol”, apunta Esculies.

Burillo ens parla de la instantània del dia de la seva presa de possessió. “És una imatge extraordinària, d’una força visual poderosíssima. Hi surten tots els poders de l’època... Darrere, tenim el retrat del rei Joan Carles de Borbó amb el príncep d’Astúries –de fet, el quadre no hi cap, és més gran que el propi marc–, la bandera franquista amb l’àliga, la bandera catalana...”, i el medalló de Macià, que Tarradellas recupera instaurant la tradició per la qual el president sortint imposa a l’entrant la medalla de la Presidència. L’esmentada imatge reflecteix el moment precís en què Tarradellas mostra el medalló alçat amb la seva mà dreta, després que Suárez fracassi en l’intent de posar-l’hi. Des de llavors, el medalló ha esdevingut una insígnia clau en les preses de possessió dels presidents.

En els anys del president Pujol comencen els viatges oficials a l'estranger, canvia la presa de possessió, es crea la figura del conseller en cap i el Palau esdevé un símbol visible de la institució.

El protocol de la democràcia. Del primer viatge a l’estranger a les últimes Diades

El 8 de maig del 1980, Jordi Pujol promet el càrrec de president i Josep Tarradellas li imposa el medalló de Macià. En la taula del Saló Sant Jordi, fan acte de presència, d’esquerra a dreta, el capità general de Catalunya, el president del Senat, el ministre d’Administració Territorial i el president del Parlament, Heribert Barrera. Presideix l’acte el retrat de Joan Carles I i el príncep. Darrere d’ells, s’aprecien tres fileres arrenglerades amb 15 o 20 persones, algunes assegudes, altres a peu dret. “Segurament havien de representar i havien de fer uns equilibris, tot té un per què... Avui dia tot això és impensable”, descriu gràficament Carles Fabró, cap del Gabinet de Relacions Externes i Protocol de la Generalitat. En aquesta taula, per cert, no hi ha cap senyal, cap escut.

El 1981 s'aprova el decret del protocol català, el primer de la democràcia, que regula tant els tractaments com les precedències

L’endemà, es forma govern. Pujol s’adreça amb un “Som-hi” als seus consellers. En aquest mandat es produirà el primer viatge oficial d’un president de la Generalitat a l’estranger, a Roma i a la Ciutat del Vaticà. Abans, farà la seva primera visita oficial com a president a Montserrat, com ho va fer també Tarradellas. Cal destacar que el 1981 s’aprova el decret de protocol català, el primer de la democràcia, perquè és anterior al decret espanyol, que data del 83, i que regula tant els tractaments com les precedències.

El 18 de juny del 1984, s’inicia la segona presidència de Pujol amb una presa de possessió en què reclama una autonomia real. “En aquesta taula, ja apareix un senyal brodat de la Generalitat, la taula ja comença a ser diferent. Ja no hi ha ningú a peu dret, a diferència de la presa de possessió anterior, i a darrere s’hi posa el govern”, observa Fabró. El president del Parlament, Miquel Coll Alentorn, li imposa el medalló. Els assistents es posen dempeus i aplaudeixen, exceptuant el ministre d’Administració Territorial i el delegat del govern espanyol.

En la següent presa de possessió de Pujol, el 4 de juliol del 1988, “ja s’ha eliminat tothom del darrere de la taula, ja no hi ha absolutament ningú al darrere, hi ha només el president del Parlament, Joaquim Xicoy, i el ministre d’Administracions Públiques, Joaquín Almunia. A partir d’aquí la configuració de l’espai ja és del tot diferent”, puntualitza Fabró. Autoritats civils, militars i eclesiàstiques, així com representants polítics i del món social, econòmic i cultural, assisteixen a la cerimònia i se situen enfront, la majoria asseguts. La premsa remarca l’absència del primer secretari del PSC, Raimon Obiols, per raons de protocol, que decideix no assistir en no rebre un tracte preferencial com a cap de l’oposició, figura que en aquells moments no estava reconeguda encara al Parlament.

En la presa de possessió del 15 d’abril de 1992, en ple any Olímpic, “la solemnitat és la mateixa perquè l’equilibri és el mateix, hi ha un ministre, hi ha un president del Parlament”, diu Fabró. La imatge del Rei amb el príncep, per cert, ha canviat: ja només surt l’actual Rei emèrit. Del 92 al 95, no varien massa les coses, però així com des del maig del 80 veiem la bandera espanyola i la catalana, en la presa de possessió de desembre de 1995 n’apareix una de sola.

Al novembre de 1999 tornem a tenir la figura de Joan Rigol i del ministre d’Administracions Públiques, Ángel Acebes. Pujol inaugura el seu sisè  i darrer mandat. I, precisament, és en l’última època de Jordi Pujol que es crea la figura del conseller en cap, que en un primer moment assumirà Artur Mas. “És curiós perquè van agafar aquesta figura de conseller en cap en referència a Rafael de Casanova, que era conseller en cap del Consell de Cent de l’Ajuntament, perquè llavors no existia el que és el concepte Govern de la Generalitat. Aquesta figura és nova i, per tant, es posa en segona posició immediatament per després del president. Després, la figura del conseller en cap es transforma en conseller primer i, al 2007, quan hi ha un nou govern tripartit, es canvia a vicepresidència. Desapareix conseller primer i apareix el concepte de vicepresident”, exposa Míriam Riera, consultora en comunicació i professora universitària.

Amb el govern Maragall es produeix una evolució important: es regula l'estatut dels expresidents.

Amb el relleu polític del 2003, després de 23 anys de mandat, Pujol decideix que sigui el president del Parlament, Ernest Benach, qui imposi el medalló a Pasqual Maragall. “Ja som aquí”, dirà Maragall, des del balcó presidencial, seguint el clam dels simpatitzants que parafrasegen Tarradellas des de la plaça. En la sortida al balcó, l’acompanya el cap de l’oposició al Congrés dels Diputats i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. En la següent legislatura, el novembre de 2006, Maragall imposa la medalla a José Montilla. En aquesta ocasió, però, el nou president no sortirà a saludar al balcó.

El govern Montilla serà continuista amb la cultura del protocol i la imatge de la institució.

Aquell 2003, justament, es produeix una evolució important, que és la regulació de l’estatut dels expresidents. La llei és de l’abril i el decret és de l’agost. “Volien assegurar que, qui fos que hagués estat president de la Generalitat, tingués un reconeixement, se’l reconegués i se li donessin unes prerrogatives. Fins aquest moment, això no s’havia previst”, comenta Riera. El decret estableix que els expresidents de la Generalitat reben el tractament vitalici de “Molt Honorable Senyor” i se’ls atribueix un ordre de precedència, normalment just després dels consellers del govern de la Generalitat.

Una altra de les evolucions que destaca Riera en relació al protocol és l’aprovació del decret de regulació de l’estatut del cap de l’oposició. Això es fa l’abril del 2004. Quatre anys més tard, el Parlament aprova la Llei de la presidència de la Generalitat i del Govern, que, entre altres qüestions, regula l’estatut del cap de l’oposició. Ara l’estatut el regula el Reglament del Parlament, que estableix que el cap de l’oposició rep el tractament d’“Honorable Senyor o Senyora” i és ordenat protocol·làriament en el lloc immediatament posterior als expresidents de la Generalitat.

Artur Mas fa visibles canvis com el jurament del càrrec de president: "Amb plena fidelitat al poble de Catalunya".

La fórmula de prometatge del càrrec és un altre dels elements que ha evolucionat amb el pas dels anys. N’hi ha hagut vàries i han anat modificant-se. Així, el desembre de 2010, Artur Mas promet el càrrec amb “plena fidelitat al poble de Catalunya”. Més recentment, el president Puigdemont el 2016 i el president Torra el 2018 han promès “fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya, representat pel Parlament de Catalunya”. La ubicació de la presa de possessió del president Torra canvia del Saló de Sant Jordi al Saló Mare de Déu de Montserrat, amb el medalló de Macià damunt la taula, remarcant d’aquesta manera l’absència del seu predecessor, Carles Puigdemont.

El president Puigdemont, periodista de formació, sabia quina havia de ser la relació amb els mitjans. Fet que, des del punt de vista protocol·lari, facilitava el seu paper als actes.

El gran canvi en l’escenografia de les preses de possessió es produeix el desembre del 2012. “Aquí ja vam fer el gran canvi, ja s’elimina d’una vegada per totes tot el que és el vellut, els granatosos, i ja passem a altres tons. Ja la senyera té un altre cos, una altra visibilitat, tens el negre al darrere... Un fons d’escenari que és un negre que ressaltes amb tots els elements que vols destacar. La taula ja és totalment moderna, és una mica més alta que el sobre, fins i tot pots instal·lar pantalles, i aquí ja hi ha una gran evolució de les noves tecnologies, i fer-ho més fàcil, més àgil i més còmode, i a nivell d’imatge que sigui també més visual i impactant. I d’aquí ja saltem a la resta de moviments més recents”, explica Fabró. En la presa de possessió del 2012, la cortina negra amaga el retrat del rei.

Val a dir que, mentre l’any 2010 Montilla imposa el medalló a Artur Mas i en la presa de possessió hi ha representació del govern espanyol a través del seu vicepresident tercer, Manuel Chaves, al 2012 és la presidenta del Parlament, Núria de Gispert qui li imposa la medalla, i el representant del govern espanyol, el ministre Cristóbal Montoro, tot i assistir, en aquest cas decideix no ocupar la presidència de l’acte.

“La institució t'obliga a trobar aquell punt de proximitat amb la gent, amb el territori, i aquí és on crec que hi ha hagut una evolució”

Com explica Fabró, “des del punt de vista tècnic, la norma és la que és, no hi ha hagut grans canvis, però sí en la percepció del carrer, en els estils, en la manera de fer, en la manera d’adreçar-te als representants institucionals. La pròpia institució t’obliga a trobar aquell punt de proximitat amb la gent, amb el territori, i aquí és on crec que hi ha hagut una evolució”. “Si no hi ha mescla, no hi ha creença. I si no hi ha creença, evidentment l’autoritat és zero. No estem parlant de poder, estem parlant de dir, de demostrar que aquesta confiança és recíproca. Al final, el que cal pensar és que aquí es governa per a tothom”, afegeix Andreu Sagarra, cap de l’Oficina de Protocol del Gabinet de la Conselleria de la Presidència.

“El gran canvi que hi ha entre presidents és que, així com Pujol amalgamava una imatge molt única però va marcar un abans i un després en la manera de fer, i basant-se molt en el protocol internacional perquè ell tenia molt clar que era el president d’una nació amb voluntat de ser país, el president, com es veia abans, molt més estàtic, avui ha canviat. Amb el president Maragall ja canvia. La societat va canviant i són els poders polítics, que al final són representants institucionals, que es van adaptant a la societat. I això és bo que passi”, exposa Sagarra.

“Quan coneixes l’estil, la manera de funcionar de cadascun d’ells, ja saps on pots incidir i on pots posar l’accent, o fer algun comentari. Informant-se del que hi ha, cadascú té el seu estil i decideix. El president Maragall portava molts anys d’alcalde i era un home que sabia perfectament el que volia, aplicava els timings i els tempos. El president Montilla era un home més prudent, en aquest sentit no se sortia massa del guió, tu li deies les coses i era un home que tenia molt clar que si allò li havien dit així havia de ser així, i per tant era per nosaltres una època molt fàcil amb ell. El president Mas, que ja havia estat en aquesta institució com a conseller en cap, com tots ells un treballador incansable, era un home que s’ho mirava molt, anava al detall de l’últim, per tant el nivell d’exigència era important. El president Puigdemont de formació és periodista i per tant tenia molt clar quin era el seu paper davant dels mitjans de comunicació, no li havíem de fer cap mena d’observació, perquè ho coneixia perfectament. El president Torra porta poc temps però en aquest sentit és un home que escolta tot allò que se li diu, és molt àgil, molt ràpid, molt proper a la gent, i estrictament puntual”, comenta Fabró.

Fabró assenyala la celebració dels Jocs Olímpics com un moment clau per al protocol: “Els Jocs Olímpics van ser una cosa molt excepcional, que ens va permetre contrastar, veure, jugar amb totes les figures, vam tenir una concentració d’autoritats a nivell internacional, estatal. Et converteixes en el centre del món. Durant aquella època tot passava a Barcelona i això t’obliga a actuar amb agilitat, amb immediatesa, i resoldre les situacions, i a partir del 92 ens hem situat al 2018 amb una gran rapidesa”. Quant a protocol també cal ressenyar el que han representat les Diades aquests darrers anys, en què Catalunya ha estat centre i mirada des de tots els punts del món. Abans, la Diada era un acte puntual. Es feien des de l’ofrena al monument de Rafael de Casanova fins a actes institucionals a la Generalitat: de les xocolatades de l’època del president Pujol al Pati dels Tarongers, a les recepcions al Palau de Pedralbes de l’època del president Maragall. Avui, s’ha passat a un altre format, i enguany, per exemple, l’acte institucional ha incorporat la plaça de Sant Jaume com a escenari de la Diada.

De Macià a Torra. El 131è president escolta els homes de protocol de Palau i als actes és molt proper a la gent.

I així, de Macià a Torra, l’existència d’un protocol en marxa és una realitat incontestable. D’ençà del restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1931 existeix una continuïtat en el protocol oficial d’aquesta institució que ha definit i orientat l’acció política i institucional dels seus presidents fins als nostres dies. “El protocol és una eina, i com a tal, no ha canviat al llarg dels períodes històrics. El que sí que se li pot donar és un caràcter més o menys obert, més o menys democràtic”, afirma Burillo. I és que, en el fons, com deia Francesc Galmés, el protocol és l’escenificació del poder. Una eina normativa, institucional, que ens parla de cada moment i cada president, resistint el pas i els embats del temps.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris