“Les peces de fora són les més recents; encara les he de pair, fer-me-les meves”, ens diu l’artista amb un to cordial i acollidor només saludar-la. “Treballo sobre una idea, tot i que no sempre surt com vull.”

És l’única de les acadèmiques de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona que no és científica, tot i que modelar el fang requereix molta ciència

La Madola (Maria Àngels Domingo) ens cita, al fotògraf Dani Ríos i a mi, al seu taller residència de Premià de Dalt. Ha dedicat tota la vida a la ceràmica. És l’única de les acadèmiques de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona que no és científica, tot i que modelar el fang requereix molta ciència. “Aquestes peces d’aquí ja estan totes païdes”, continua explicant-nos quan ens fa el recorregut. “Se n’ha fet exposició i catàleg”, i m’assenyala una filera amb diferents formes i colors.

Som en una planta baixa, un obrador d’uns 200 metres quadrats que, amb el pas del temps, ha acumulat un attrezzo infinit. T’hi podries estar una estona llarga mirant, que sempre descobriries alguna cosa nova: pots de pintura, pinzells de totes mides, balances per pesar pols de tints, estris per modelar, maquinària de fusteria, esbossos repartits per taulells, cartells de “Llibertat presos polítics” i “La millor resposta és la pau”... Guants tacats d’esmalt, bates amb traces de colors i fang, pots amb carbonat, sílex, magnesi i sosa. Una taula per revisar papers i una jaqueta de llana gruixuda verda penjada d’un tamboret. Ah!, i dos forns industrials: un de verd i un de taronja, per coure segons la grandària de les peces. La Madola ens explica detalladament el procés que segueix cadascuna de les seves obres. “T’obro aquell llum per fotografiar millor el taller, Dani?”

Una comunicació amb els altres

Després d’aquesta immersió en el món d’una de les millors ceramistes catalanes del moment, pugem les escales de la finca i passem a l’estudi, una estança a part del taller. Ens fa entrar en una sala petita, molt acollidora, amb piano vertical antic i un finestral des del qual contemplar les plantes i els arbres que acompanyen la inspiració de l’artista.

“El cementiri d’Arenys és molt maco. Amb obres dels escultors Josep Llimona, Venanci Vallmitjana o Frederic Marès, entre d’altres. Està situat a dalt d’un turó i, des de dins, es veu el mar i les barquetes. A l’Espriu li encantava. Va escriure el poemari Cementiri de Sinera”, em diu la Madola quan li pregunto per les obres que ella va fer en homenatge al poeta català en aquell indret.

Però primer repassem les dades que tinc d’ella. Li pregunto per l’edat i fa una riallada. “En tinc 77 anys ja!” Li dic molt sincerament que està estupendíssima. En mitja hora compartida ha deixat anar energia, bona sintonia i rialles a dojo.

—D’on ve l’acrònim Madola?

—De la meva època de col·legi. M’agradava dibuixar molt i em semblava que signar com a “Maria Àngels Domingo Laplana” era molt llarg.

“De la ceràmica vaig evolucionar a l’escultura. L’art forma part de mi les 24 hores del dia”

Té lògica, penso, i és maco que s’hagi convertit en el seu nom artístic. No tinc clar com descriure la seva obra, perquè és bastant polifacètica amb els materials, i li ho pregunto directament.

—Es defineix com a ceramista, escultora, artista?

—Com una persona que ha conegut un ofici i, amb els anys, s’ha passat a l’art. Vaig començar la carrera de Belles Arts l’any 1981. Havia après a l’Escola Massana, l’Escola Oficial i l’Escola del Treball. Però em faltava una base científica. Vaig doctorar-me i això em va permetre evolucionar, passant de la ceràmica a l’escultura.

—No és excepcional que una ceramista tingui una tesi doctoral? —li pregunto.

—Totalment.

—Vostè va dir una vegada que “l’art és una comunicació amb els altres, de sensibilitats, idees i pensaments”. I també, que “és una manera de viure i d’entendre la veritat de les coses”. D’acord amb això, la vida sense art té sentit?

—Per a mi no. L’art forma part de mi les 24 hores del dia.

Li hauria agradat fer Arquitectura, però als anys seixanta “era una carrera molt masculina, i no em vaig veure amb cor de fer-la”

A la Madola la passió artística li ve del pare i del seu oncle, que eren aficionats a la pintura i a la música. “Recordo una vegada, de petita, que els pares em van portar a una exposició de l’Escola Massana i em vaig quedar embadalida a l’aula de ceràmica.” Em confessa que a ella li hauria agradat fer Arquitectura, que és la seva vocació frustrada, però que als anys seixanta “era una carrera molt masculina, i no em vaig veure amb cor de fer-la. Potser perquè jo tampoc era gaire bona estudiant. L’única d’aquella promoció que recordo era la Beth Galí”.

“Venia d’un col·legi de monges i vaig canviar-lo per nits de fornades amb els companys i el professor Josep Llorens Artigas”

L’alternativa va ser estudiar ceràmica. Conserva records fantàstics d’aquella època: “Era el moment de La Nova Cançó, de la nova arquitectura, la nova literatura, de tot! Jo tenia divuit anys, venia d’un col·legi de monges i vaig canviar-lo per nits de fornades amb els companys i el professor Josep Llorens Artigas, tot un referent ceramista. Políticament, era un moment intens i es respirava l’esperit de renovació que s’estava gestant. També vaig córrer davant dels «grisos» cridant consignes, com tothom en aquell moment”, afegeix nostàlgica.

Vint anys més tard, començava la seva obra professional. “Hi ha una dita japonesa que diu: «Es necessiten deu anys per aprendre, deu per treballar i deu per oblidar». Ells són els reis de la ceràmica. Jo ho he seguit.”

“Quan tinc una emoció forta escolto en Raimon, llegeixo Espriu i m’emociono amb Tàpies. Els he conegut tots tres, són els meus referents”

Un ambaixador de luxe

Espriu, Raimon i Tàpies són els seus referents de luxe, els que l’han guiat des dels inicis. “Els he conegut tots tres i encara m’acompanyen. Quan tinc una emoció forta escolto la música d’en Raimon, llegeixo en Salvador Espriu i m’emociono amb l’obra d’Antoni Tàpies.”

Espriu, a la primera exposició de la Madola: “Per què m’ha triat per a presentar-la al públic? Jo no soc un crític, ni tan sols un entès. Ella ha somrigut i em diu una pila de raons tan amables com poc convincents”

M’explica la seva primera trobada amb el poeta. Algú li’n va passar el contacte i sense pensar-s’ho gaire li va trucar per telèfon: “«Miri, m’agrada la seva obra. Faré la meva primera exposició a l’Ateneu Barcelonès i voldria que vostè la presentés». Em va citar al seu despatx del carrer de la Tapineria, al costat de la catedral de Barcelona. Li vaig donar detalls del que feia i va venir a veure el meu taller”.

Per a la presentació de la primera exposició de la Madola, el poeta va escriure el següent: 

“Jo miro i escolto en silenci. Recordo per un instant la meva llunyana vocació d’arqueòleg, i m’envolta la suggestió de l’inesgotable tema de la ceràmica prehistòrica, les remotes arrels d’aquest art de Madola, viu, vigorós, sorprenent i moderníssim [...]. Per què m’ha triat per a presentar-la al públic? Jo no soc un crític, ni tan sols un entès. Ella ha somrigut i em diu una pila de raons tan amables com poc convincents. He contemplat aleshores, amb una minuciosa lentitud, el guany d’un treball, d’una imaginació, d’unes mans molt sensibles, i heus aquí que, sense que gairebé me n’adoni, acompleixo l’encàrrec, tot pensant que Madola continua la millor tradició de la ceràmica catalana i que cal comptar des d’ara amb la seva obra i el seu nom”.

En aquell moment Espriu ja era conegut, i l’acte li va obrir moltes portes, a la ceramista.

Ràpida d’execució

Dels primers anys destaca la figura del pare i com sempre li va mantenir l’espurna per l’art. Li va muntar un petit taller en unes golfes d’una indústria on treballava. “Va creure en mi. Jo, una dona, em dedicaria a un àmbit artístic que en aquell moment no tenia gaire futur.” Explica que la mare, al contrari, mai la va entendre d’aquesta manera. “Un dia es va trobar unes amigues i li van preguntar: «Què fa la teva filla?». «És artista», va respondre ella. I les altres van respondre: «De revista?». És a dir, de cabaret?”, diu amb una rialla sonora quan recorda l’anècdota.

“Soc lenta de pensament però ràpida d’execució”

—Vostè ha dit: “Soc lenta de pensament però ràpida d’execució”. Interpreto que el més difícil del seu art ha de ser pair la idea. M’imagino la situació d’un escriptor i el bloqueig davant del foli en blanc. El seu procés és freqüent en altres trajectòries artístiques?

—No ho sé. A mi em costa pensar, em costa canviar d’estil o línia de treball. La meva evolució de les formes és lenta. Però quan tinc la idea... Pam! —em diu picant amb la mà oberta a la taula.

—Què la inspira per trobar la idea del que vol convertir en ceràmica?

Com a mínim, inverteix dos anys a confeccionar les peces que té al cap

—Llibres, exposicions, curiositats, notícies... Tot això forma un caldo de cultiu en mi, i un dia, per alguna raó, sorgeix la idea. Llavors tot va rodant. Em va passar amb els refugiats. Veure aquestes persones que moren al Mediterrani em desesperava.

La noció del temps és molt relativa. Em diu que, com a mínim, inverteix dos anys a confeccionar les peces que té al cap. Les seves obres són de grans dimensions, i no sempre surten a la primera. Reconeix que els dubtes per saber si va pel bon camí sempre existeixen, però que no es neguiteja pel temps invertit en inspiració.

Li pregunto per l’obra fallida i el procés de tornar a crear. Si a un pintor no li surt bé, trenca la tela i comença de nou. Però ella... no es pot permetre destrossar gaire, oi?

—Sí, sí que m’ho permeto! I tant! Dono un cop de martell! Compro bosses industrials, d’aquestes de les obres de les cases, que ve un camió a recollir-les. Això ho vaig aprendre de l’Antoni Cumella. Em va dir: “Al costat d’un forn, el ceramista sempre ha de tenir-hi un martell”. També passa que el mateix forn trenca les peces: la densitat del fang obliga a un assecament prolongat. Faig fornades lentes perquè la temperatura pugi a poc a poc. Si en peta una i s’escampa per tot el forn, fa malbé la resta de peces. Llavors, resignació, perquè és una llàstima de material i temps.

De la ceràmica a l’escultura

La Madola fa una transformació als anys setanta, de la ceràmica a l’escultura. Les formes tradicionals es metamorfosen en peces més arrodonides, en què les unes surten de dins de les altres. “Jo les tallava o les obria. Una amiga psicòloga em va dir: «Això és una maternitat».” Després van fer-se més planes, fins a la mort del seu pare, el 1981, que marca una fita important en l’art de la ceramista. “I les peces planes de caràcter pictòric es van convertir en esteles funeràries. Vaig fer una exposició al Museu de Ceràmica quan estava situat al Palau Nacional de Montjuïc. Amb els anys, les obres van ser volumètriques, de formes arquitectòniques, escultòriques.”

“En Miró un dia va veure la pila de ceràmica per llençar del ceramista Artigas. Va fer noves peces de tot el que eren butllofes, esquerdes i regalims”

Arribem a la dècada dels vuitanta, moment que entra a la carrera de Belles Arts. I es doctora vint anys després d’haver-la acabat, amb la tesi La influència de Joan Miró en la ceràmica contemporània espanyola.

—Per què aquest tema?

—Va ser Miró qui em va fer evolucionar cap a la ceràmica escultòrica. Va començar a fer ceràmica amb el material que desestimava el ceramista Josep Llorens Artigas. L’Artigas no llençava mai res... En Miró un dia ho va veure, i tot el que eren butllofes, esquerdes o regalims, li encantava. Anava al taller de l’Artigas i pintava estrelles i dibuixos. Van ser les primeres ceràmiques seves. Artigas les hi polia una mica i les hi coïa. Van fer unes 200 peces així. En Miró ja era conegut i va exposar-les a París. Les va vendre totes! L’Artigas mai havia fet diners de la ceràmica tradicional, i no s’ho podia creure.

M’explica que tots dos artistes van iniciar una nova visió de la ceràmica, amb grans exposicions per tot el món. Després ella ho va recollir a la seva tesi. “Als Estats Units també hi havia un corrent, originat al Japó, en què les peces es podien tallar, barrejar, trencar...” Es queda pensant el nom d’un pioner. “La memòria em falla. Dius que estic fantàstica, però... En Peter Voulkos! Ell va ser el primer que va derivar la ceràmica a una forma escultòrica. Sigui per la seva influència, per la d’en Miró, pel moment social amb els hippies o per la situació política, aquí érem cinc artistes que vam rebre aquestes influències i vam transformar la ceràmica del moment. Parlo de l’Elena Colmeiro, la Rosa Amorós, l’Arcadi Blasco, en Xavier Toubes i jo. Havia d’esmentar-los a la tesi doctoral com a reformadors de la ceràmica tradicional.”

M’ensenya el llibre que va derivar de la seva investigació.

—Vint anys després d’acabar Belles Arts, decideix fer la tesi. L’hauria fet en finalitzar la carrera?

—No, necessitava evolucionar jo mateixa. I ara aquest treball és més vigent.

Homenatge a Espriu

“Vaig crear quaranta peces que corresponen als quaranta poemes del ‘Llibre de Sinera’ d’Espriu”

Per al centenari del naixement d’Espriu, la Madola va fer-li un homenatge. “Primer vaig pensar que l’espai fos casa seva, però la família hi viu. Faltaven dos anys, i com que està enterrat al cementiri d’Arenys, vaig pensar que seria un bon lloc. El regidor de Cultura del moment, en Joan Miquel Llodrà, em va facilitar l’espai entre tombes.” M’obre un dels catàlegs on es veuen les quaranta peces creades, que corresponen als quaranta poemes del Llibre de Sinera. L’exposició es va dir “Donar forma a la paraula”, i no trobo res més encertat per descriure les obres de diferents colors, formes i volums disperses entre panteons.

Em meravella els reptes que es proposa i com s’hi enfronta, en un procés llarg d’inspiració i de creació.

—El 2012, va presentar l’exposició “Suite Wagner”. Com se li va acudir? —li pregunto.

—M’agrada molt la música clàssica, i les raons estranyes de la vida em van portar a tenir relació amb el director alemany de l’orquestra del Liceu dels anys noranta, en Sebastian Weigle, un wagnerià cent per cent. Ell em va donar l’oportunitat d’anar a Bayreuth, la ciutat alemanya on cada any, durant el mes d’agost, programen les catorze òperes de Wagner. Hi vaig anar dues vegades. I a força d’escoltar-les, de documentar-me amb els arguments..., pam!, em va venir la inspiració. El resultat són catorze peces, corresponents a cada obra musical.

La Madola és artista de l’espai urbà. “L’art públic és una manera de compartir-lo amb tothom. Si comunica alguna cosa... em dona molt de plaer”

Aquesta polifacètica artista també té exposicions permanents, com la del llac del Museu de Disseny de Barcelona (edifici Disseny Hub), formada per 24 formes triangulars, esmaltades en blau, que floten a l’aigua en honor de qui va ser directora del Museu de Ceràmica de Barcelona, Trinitat Sánchez-Pacheco. Al Museu de Montserrat, al Reina Sofía de Madrid, a Salamanca, a València, a Tarragona, a les Canàries o a les Balears també s’hi poden veure col·leccions de la Madola. O, en l’àmbit internacional, a Alemanya, França, Anglaterra, els Estats Units, Veneçuela i el Japó.

Més enllà de les peces de ceràmica, la Madola és artista de l’espai urbà. I això m’admira encara més. Les seves enormes instal·lacions es troben en rotondes i places. La seva primera gran obra va ser el 1991, a la plaça de la Font Castellana, al barri del Carmel. Des de llavors, el seu portfolio ha anat sumant art al carrer. La rotonda situada a pocs metres de casa seva acull també ceràmica “madolenca” des de 2007. Quatre columnes envolten una font que brolla constantment, completada per un paviment irregular de color blau. Li pregunto què sent cada cop que hi passa pel costat. “L’art públic és una manera de compartir-lo amb tothom. Si comunica alguna cosa... em dona molt de plaer.”

Missatge explícit

“Quan van ficar a la presó en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, em vaig enfadar molt. Vaig començar una col·lecció de cares de tristor, indignació i decepció”

Tenia ganes de comentar amb ella dues de les seves obres més recents, perquè deixa la ceràmica i l’escultura per entrar en la pintura. Amb missatges ben explícits, reivindicatius, pronunciant-se políticament i socialment. “El dia que van ficar a la presó en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, no vaig entendre res. Em vaig enfadar molt. Vaig començar una col·lecció de cares de pena, tristor, indignació i decepció pel que havia passat l’1 d’octubre. Finalment, amb la poetessa Montse Assens vam fer el llibre Ostatges polítics amb uns versos d’ella preciosos. Els diners recaptats van anar a les famílies dels presos. Se’n van vendre 700!”

La segona obra és un crit d’emergència cap als migrants que perden la vida al Mediterrani. Mar de silenci és una necessitat que sorgeix del més profund per expressar el silenci de la mort. Estrenada el gener de 2020, es va mostrar durant tres mesos al Museu Enric Monjo de Vilassar de Mar. “Totes les notícies que rebíem deixaven un pòsit al meu interior. I això va donar pas a diferents peces i a una col·lecció de lones pintades amb motius del mar.”

La inspiració sempre té un perquè.

—Els seus missatges ara són més reivindicatius que no pas en els inicis. Cert?

—Totalment. Les primeres obres tenien relació amb la meva vida. Però ara passem moments molt complicats.

—Molt més que fa quaranta anys? —insisteixo.

Ella em respon arronsant les espatlles, i m’explica el seu darrer projecte, “Contagi”. Durant el confinament va fer uns dibuixos de cares, de gent, per reflectir el patiment i l’angoixa per la pandèmia. Després va preguntar a l’escriptor i periodista Rafael Vallbona si també havia escrit algun poema. Va ser així com van acabar exposant, el mes d’abril passat, un llibre d’artista. Aquesta vegada, en homenatge a tots els establiments comercials que havien fet l’esforç de continuar actius en els moments més difícils. Van fer servir els aparadors de Premià de Dalt per mostrar el seu art.

Un màster en ceràmica

“Sempre he dit que tinc dos fills: en David i la ceràmica”

Repassem els premis que li han atorgat i les exposicions realitzades. Em podria estar una bona estona citant-los tots. “És tota una vida dedicant-me a l’art”, em respon. “Vaig començar que tenia divuit anys, i sempre he dit que tinc dos fills: en David i la ceràmica. He viatjat molt a través de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica o per les meves obres. He estat molt a l’Orient, el bressol de la ceràmica! Al Japó, a Corea i a la Xina, sobretot. Però també a Xile i Veneçuela, impartint-hi cursos, perquè és disciplina universitària.”

—Hi ha carrera de ceràmica, aquí? —li pregunto per acabar. I a l’instant m’adono que he tocat un tema delicat.

—S’ha intentat, però Belles Arts hi ha posat moltes traves. A Bilbao i València s’estudia a la universitat.

—Hi hauria material suficient per fer una carrera nova o un màster universitari?

—I tant! Té molts camins: l’industrial, que dominen a València, i a Manises. A Bilbao, a la Facultat de Belles Arts, hi ha l’Ángel Garraza, ceramista de referència. No n’hi ha prou amb l’ofici. Per aprendre a fer ceràmica utilitària, industrial o artística, el lloc és la Bisbal. També a Granollers tenim el taller de ceràmica Cumella, que treballa amb els millors arquitectes del món. A Barcelona i Madrid, per les galeries i els museus, la ceràmica és considerada un art de segona. Jo he fet obra pública gràcies al doctorat!

“Premià m’ha aportat la llum, el color i la naturalesa viva per treballar que necessitava sempre”

L’animo que sigui ella la que aconsegueixi crear un màster en ceràmica o que hi hagi estudis d’especialització. Ara que és molt reconeguda, amb influències i contactes per tot el món, podria ser “la padrina” que impulsés els nous ceramistes, fusionant-se amb altres disciplines per fer evolucionar aquest art.

—No ho sé. Soc massa gran o m’han passat les ganes de lluitar —diu resignada.

—No m’ho crec —insisteixo—. Per la devoció i vitalitat amb què m’explica els camins a explorar, té tots els ingredients per aconseguir aquest nou repte.

—Ho rumiaré, ho rumiaré —em respon amb el gran somriure que ens ha acompanyat durant tota l’entrevista.

M’acomiado de la Madola pensant en l’entorn que l’envolta i els seus colors. El blau del Maresme, el marró dels garrofers i l’ocre de la terra. Recorro uns quants carrers de Premià. Passo per la Rotonda Blava i li truco en un impuls espontani, com si no volgués deixar la conversa...

—Madola, ultimíssima pregunta! Per què va triar aquest lloc per tenir-hi el taller?

—Premià m’ha aportat la llum, el color i la naturalesa viva per treballar que necessitava sempre.