Un traç delicat recorre el paper fent una corba, que segueix amb una línia recta al damunt fins a acabar de completar el caràcter amb una ratlla al costat. I al final, el misteri. El símbol, el significat. Indesxifrable per a la ment occidental. Un codi que fascina persones com Manel Ollé i Albert Nolla, que un dia decideixen estudiar xinès i japonès per endinsar-se en aquest món aliè. Ho fan en un moment en què encara és una opció poc popular a les escoles d’idiomes. Quan família i amics encara es pensen que la seva elecció és poc útil, que no hi acaben de tocar. Però ells persisteixen i, finalment, troben el camí a través de la docència, l’escriptura i la traducció. Un camí que ara m’expliquen asseguts en una terrassa al barri del Fort Pienc, el petit Chinatown de Barcelona.

D’una banda, Manel Ollé (Barcelona, 1962) es llicencia en Filologia Catalana, fa un doctorat i es dedica a la docència en història i cultura de la Xina moderna i contemporània a la UPF. És autor de diversos assaigs sobre aquest país oriental i, com a traductor del xinès al català, s’interessa especialment pels poemes clàssics. Comença analitzant les adaptacions de poesia xinesa per part de poetes catalans com Josep Carner, fins que ell mateix tradueix Li Qingzhao, poetessa del segle XI. Juntament amb la seva dona, Chün-chün Chin, també tradueix el recull Contes estranys del pavelló dels lleures, a més d’altres poetes contemporanis i assaigs d’autors xinesos com Gao Xingjian, Premi Nobel de Literatura l’any 2000. 

“Avui dia ens sembla molt normal entrar en una llibreria i trobar tota una selecció de literatura japonesa, però fa vint anys pràcticament no existia”

D’altra banda, Albert Nolla (Reus, 1974) es llicencia en Traducció i Interpretació per la UAB, fa estudis de llengua i lingüística japoneses a la Universitat Sophia de Tòquio i el màster en estudis japonesos avançats de la Universitat de Sheffield. Quan torna, es dedica a la docència a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB, on imparteix classes de llengua, traducció i literatura japoneses, i fa el màster en Estudis de l’Àsia Oriental de la Universitat Oberta de Catalunya. També es dedica a la traducció literària a l’anglès i al japonès; tradueix al català autors com Haruki Murakami, Jun’ichirō Tanizaki, Natsume Sōseki, Ryūnosuke Akutagawa, Yasunari Kawabata, Ryū Murakami, Kenzaburō Ōe, Mori Ōgai, Yōkō Ōgawa o Banana Yoshimoto. El 2005 rep el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en Llengua Catalana per la traducció de la novel·la Tòquio blues, de Haruki Murakami, i tres anys més tard, el IX Premi Vidal Alcover de Traducció per Rashōmon i altres contes, de Ryūnosuke Akutagawa.

Es podria dir que heu estat una mica els pioners de la traducció al català del xinès i del japonès a Catalunya?

Albert Nolla: Quan vaig tornar del Japó, cap a l’any 2001 (suposo que, Manel, estaràs d’acord amb mi), aquí no es publicava ni hi havia la idea que es pogués publicar literatura traduïda del xinès ni del japonès al català. Potser en tot el segle XX de títols traduïts del japonès al català n’hi ha vuit o deu, i la majoria s’havia fet a través de llengües intermèdies, com el francès o l’anglès.

Manel Ollé: Tampoc hi havia gaire la idea que un es pogués dedicar a la traducció d’aquestes llengües al català.

Albert Nolla: Exacte, perquè no existia. Jo vaig traduir Kokoro, de Sōseki, com a hobby. Un dia em van trucar d’Edicions 62 perquè volien traduir La clau, de Tanizaki, i ho volien fer perquè havien trobat en un calaix de l’editorial un informe de Gabriel Ferrater que deia que, de tota la literatura japonesa, potser només destacaria aquesta obra.

“Ara ens semblaria inconcebible no traduir del xinès un Nobel xinès. O, per exemple, el Premi Nobel Kenzaburō Ōe, del 1994, no es va poder traduir al català fins al 2012”

Fa molt poc que comencem a tenir coneixement de la literatura asiàtica, doncs?

Tots dos assenteixen.

Albert Nolla: És el que dic, que ara ens sembla molt normal entrar en una llibreria i trobar tota una selecció de literatura japonesa, però fa vint anys pràcticament no existia. La sensació d’obrir camí i ser pioner, i a la vegada estar sol, sí que l’he tingut. Allò d’anar a un editor, presentar-li un nom, que em digui que això no li sona de res... Fins i tot Murakami, que ja tenia molt èxit a Anglaterra, aquí es deia que, comercialment, estava mort. Fins que va arribar Tòquio Blues el 2004 i ho va petar. És quan vaig veure que m’hi podria dedicar, perquè les editorials van començar a buscar més títols. I fins ara.

Manel Ollé: Amb el xinès el que passava molt és que, per exemple, quan va guanyar el Premi Nobel de Literatura Gao Xingjian, totes les editorials el volien traduir, però en dos mesos i de pressa i corrents. I per anar ràpid sovint ho feien des del francès i que després algú ho revisés. Algunes editorials han continuat fent traducció indirecta perquè els és més ràpid i barat. Ara hi comença a haver joves traductors de l’àmbit universitari que fan traduccions, amb la paradoxa absurda que traduir un llibre va en contra del seu currículum, perquè no puntua. És com tirar-se pedres a la teulada, perquè et serviria molt més un article de quinze pàgines que no pas traduir.

Albert Nolla: Per això, que no estem parlant de fa tants anys. Ara ens semblaria inconcebible no traduir del xinès un Nobel xinès. O, per exemple, el Premi Nobel Kenzaburō Ōe, del 1994, no es va poder traduir al català fins al 2012.

Hi deu haver un munt d’obres que ens estem perdent per falta de traductors al català.

Albert Nolla: I també perquè depenem molt del mercat global i del que triomfa en països com Anglaterra. Els editors d’aquí no tenen una relació directa amb el que passa al Japó o la Xina, sinó que saben què passa en altres països europeus, i funcionen basant-se en això.

I això que endinsar-se en les cultures xinesa i japonesa deu ser fascinant. Què és el que més us va atrapar?

Manel Ollé: Hi ha moltes coses interessants que sovint han estat divulgades d’una manera molt simplificada. M’interessa molt la cultura contemporània, penso que hi ha un pols creatiu molt vibrant que arriba del cinema, la literatura i l’art. També em va fascinar molt, d’entrada, com es vehicula la llengua, les seves concepcions sintàctiques i morfològiques, que són molt ambigües i contextuals. Hi ha molts matisos en la semàntica i en els verbs, que no es conjuguen, sinó que són en relació amb les coses.

“Als meus alumnes els dic que aprendre kanji, els ideogrames, és gairebé violent: és violentar la nostra manera de pensar, la nostra llengua. És com compartimentar el cervell d’una altra manera, perquè el funcionament d’aquestes llengües no té res a veure amb la nostra”

Albert Nolla: Això es veu molt sobretot en la poesia, en què es desperten sentits, perquè pots llegir-ho d’una manera o altra. La sintaxi és més inconnexa. Jo vaig tenir una experiència tan intensa amb la llengua que m’ha quedat molt endins. Quan faig classes, inconscientment replico la manera de fer japonesa, amb molta memorització, molta repetició i escriptura. És una llengua que requereix gairebé un esforç físic. Fins i tot als meus alumnes els dic que aprendre kanji, els ideogrames, és gairebé violent: és violentar la nostra manera de pensar, la nostra llengua. És com compartimentar el cervell d’una altra manera, perquè el funcionament d’aquestes llengües no té res a veure amb la nostra. Aquest esforç que vaig fer em va marcar fins i tot en la meva manera de pensar.

I després, traduir-ho al català, que no té res a veure.

Albert Nolla: Exacte. Pensar que aquella llengua, que en principi és tan allunyada des del punt de vista conceptual, es pugui passar al català, és una cosa que a mi encara em sorprèn. Tinc la sensació que el que em passa dins el cap quan tradueixo no es pot explicar, però després imparteixo classe de traducció i veig que sí, que alguna cosa es transmet.

Manel Ollé: De vegades ets a la frontera. No hem de pensar en la traducció com un mirall, però sí en l’intent de reproduir l’efecte que et fa el text a tu, aquella sensació que tens quan ho llegeixes. Si vas cap a la literalitat, queden frases estranyes.

Albert Nolla: Jo utilitzo mecanismes molt diferents quan tradueixo de l’anglès que quan ho faig del japonès. El procés i la intervenció que has de fer com a traductor és molt més gran en textos del japonès, per la llunyania de la gramàtica i de la cultura. És una transferència que de vegades sembla que no pugui ser. Ja només per la disposició del text, que s’escriu en vertical i de dreta a esquerra, quan nosaltres ho fem a la inversa, ja suposa tot un procés diferent en què la presa de decisions és constant.

Manel Ollé: En xinès, per exemple, en el verb no hi ha conjugació, sinó que té partícules que marquen l’acció. Si ho tradueixes literalment, és com dir “Jo anar al cinema”, i llavors hi ha una partícula que diu “He anat”. O tampoc es marca el gènere. Sempre has d’estar buscant un registre i un to semblants per evitar fer coses estranyes.

Albert Nolla: També cal deixar clar que el xinès i el japonès no tenen res a veure.

Manel Ollé: Tenen una escriptura compartida parcialment, però no són famílies lingüístiques semblants.

“El que va passar és que els japonesos no escrivien, i van veure que els xinesos sí que ho feien i ho van adaptar. El problema del japonès és l’escriptura, perquè és un sistema d’escriptura que està pensat per al xinès”

Albert Nolla: Bàsicament, el que va passar és que els japonesos no escrivien, i van veure que els xinesos sí que ho feien i ho van adaptar. El problema del japonès és l’escriptura, perquè és un sistema d’escriptura que està pensat per al xinès. Llavors els japonesos van haver de fer moltes irregularitats per adaptar el seu idioma. És com voler escriure el llatí en grec. L’escriptura és l’únic punt en comú del xinès i el japonès.

Manel Ollé: El xinès és més semblant al birmà o tibetà.

Albert Nolla: El japonès és únic, no se sap d’on ve.

Hi ha molta diferència entre el xinès i el japonès clàssics i els actuals?

Albert Nolla: Només tradueixo a partir de finals del segle XIX i fins avui, de manera que els autors fan servir una llengua molt semblant a l’actual. Murakami fa servir un japonès que fins i tot els mateixos japonesos diuen que els sona com l’anglès, com si fos una mena de japonès internacionalitzat, amb aquest punt de cultura global que de seguida entenc i amb què no necessito remoure diccionaris. En canvi, si me’n vaig a autors de principis del XX, que s’emmirallaven més en els clàssics, ja es comença a trobar poesia incrustada i expressions més literàries, i ja veus que se t’escapen matisos i referents que necessiten molts peus de pàgina. Com més enrere vas, més difícil és. Jo no goso anar més enllà del XIX.

“Els xinesos tenen l’avantatge que els caràcters són els mateixos que a l’època de Confuci i, en principi, el poden llegir, però és molt el·líptic i de vegades les coses no volen dir exactament el mateix”

Manel Ollé: El xinès clàssic també està farcit de referències i és tan sintètic que has de buscar la manera que allò s’entengui. És una llengua escrita que van mantenir els mandarins al llarg dels segles, perquè és independent de la pronunciació; en canvi, la llengua oral sí que anava canviant i estava molt més desvinculada. És al segle XX que intenten fer un xinès que es basa en el mandarí i en la llengua parlada de Pequín. Ara els xinesos tenen l’avantatge que els caràcters són els mateixos que a l’època de Confuci i, en principi, el poden llegir, però és molt el·líptic i de vegades les coses no volen dir exactament el mateix.

Intentar desxifrar-ne l’escriptura deu ser tot un repte.

Manel Ollé: Les dificultats que tenen el xinès i el japonès és que són escriptures opaques, és a dir, que quan veus un caràcter nou no et dona informació clara de com es pronuncia. Ara, tot això, amb el tema digital, ha canviat molt. Amb l’ordinador hi poses el cursor a sobre i ja et diu com es pronuncia i tot. Abans era molt laboriós, perquè quan trobaves una paraula que no coneixies era com una caixa negra. Tot era molt lent. Ara, amb les eines digitals, ja no hi ha la necessitat de recordar de memòria la forma d’escriure, perquè si tu saps com es pronuncia, l’ordinador ja t’ho fa saber.

Albert Nolla: Ara els estudiants es queden només amb el reconeixement dels caràcters, però el nostre ensenyament era més que, si no ho saps escriure, no ho sabràs llegir. I vinga fer notes i notes a mà.

“El xinès i el japonès són escriptures opaques: quan veus un caràcter nou no et dona informació clara de com es pronuncia. Ara, tot això, amb el tema digital, ha canviat molt. Amb l’ordinador hi poses el cursor a sobre i ja et diu com es pronuncia i tot”

Manel Ollé: Recordo els primers anys d’estudiar, que es bandejava molt la part oral i apreníem el sistema com si fos una llengua morta, com el llatí. [Riu.] Llavors vaig començar a buscar els pocs xinesos que hi havia a Barcelona a principis dels noranta per poder fer intercanvi. A classe podies estar quatre anys estudiant i amb prou feines deies ni hao.

Albert Nolla: Exacte, sobretot es quedaven amb l’escriptura. Jo era un friqui de l’escriptura i cada kanji tenia un ordre en els traços que era com una memòria, era tot molt manual.

Manel Ollé: Sí, sí, és cert.

Albert Nolla: Tu veus un japonès que de vegades està intentant recordar com s’escriu una cosa i fa així [mou les mans com fent traços], perquè és com si la mà o el dit tingués memòria, perquè hi ha una lògica dins de cada traç. I ara això es perd.

Manel Ollé: És com quan fas música, que fas una seqüència amb els dits. I si canvies, la perds.

Albert Nolla: Jo vaig estudiar així. Ara, als estudiants, els ho intento explicar i em diuen que ja hi ha la tecnologia.

M’imagino que ja pel simple fet que la seva escriptura sigui tan diferent de la nostra, la seva mentalitat i la nostra també són molt diferents.

Manel Ollé: Hi ha estudis neurològics que diuen que en llengües com el xinès, que té aquesta dimensió tan plàstica i tonal, s’activen parts del cervell diferents. Ells no només fan servir la part del llenguatge, sinó també la part musical i la plàstica.

Albert Nolla: Clar, amb el xinès hi ha molts tons diferents per a cada paraula. Amb el japonès això no passa; no té tons i la fonètica no és difícil. Es tracta més aviat d’encertar el context en què et trobes. Simplificant-ho molt, és saber si a una persona li has de parlar de tu, de vostè o de vós, i encara n’hi ha més. Saber quin registre has de fer servir, la relació que tens amb l’altre, què pots dir i què no, què toca dir i què no. En el fons és una llengua molt codificada, molt jerarquitzada, en què cada context et demana una intervenció diferent.

Manel Ollé: Les normes gramaticals del xinès són molt contextuals. Depèn de qui tens al costat. Això fins i tot em passava amb la llengua masculina i femenina. Com que sempre havia parlat amb la meva dona taiwanesa, i als intercanvis sempre eren noies, quan vaig anar a Taiwan la gent em deia que parlava com una noia!

“Al Japó sempre has de ser molt conscient de qui ets, on ets, amb qui, i llavors, parlar. Però, és clar, per a un estranger això és molt estressant i és molt difícil que s’encerti sempre tot”

Albert Nolla: A mi això també em va passar, perquè quan vivia a Tòquio vaig conviure amb una família com la de Shin Chan, amb pare, mare i fill. Sempre dic que aquest nen ha estat un dels meus millors mestres, perquè fins i tot ens ajudàvem amb els deures. El pare tornava tard i cansat, i no parlava. Llavors, als vespres, després de sopar, em quedava a taula parlant amb la mare, que era com la meva professora de conversa. I, clar, jo agafava coses d’ella i després quan parlava al carrer em deien que estava parlant de forma femenina, i que vigilés perquè potser em prendrien pel que no era. [Riu.] Al Japó sempre has de ser molt conscient de qui ets, on ets, amb qui, i llavors, parlar. Però, és clar, per a un estranger això és molt estressant i és molt difícil que s’encerti sempre tot.

Manel Ollé: Quan tradueixes has de tenir en compte tots aquests registres, com el fet que la seva harmonia comunicativa fa que un mai digui “no”, sinó un “sí” ambigu. Et poden estar clavant punyals a l’esquena, però de manera suau, amb tot un subtext que se t’escapa.

Albert Nolla: Si no has viscut allà, de vegades alguna d’aquestes situacions et pot passar per alt.

Quan acabeu de fer una traducció, esteu molt expectants per saber si ho heu fet bé?

Albert Nolla: Crec que quan acabes, estàs descansat. És mentre tradueixes que estàs pendent. Per mi traduir és com sintonitzar una ràdio, una freqüència. Si aquella veu que estàs traduint la captes bé, fas com de mèdium i ja saps més o menys com ha de sonar. Amb Murakami, després d’haver-ne traduït uns vint llibres, ja tinc memoritzada la seva emissora, ja saps com ha de sonar aquella veu. Ara bé, quan agafo un autor nou, tardo un temps a veure si aquella freqüència d’ona l’agafo bé, i de vegades acabo el llibre i veig que no l’acabo d’agafar. Així que és mentre vas fent que veus si vas bé o no.

Manel Ollé: Has de prendre tantes decisions mentre tradueixes que et pots sentir insegur.

Albert Nolla: Recordo que, en el cas de Tanizaki, em vaig trobar que durant la seva joventut escrivia novel·les imitant l’estil occidental, cosa que feien els autors japonesos al principi. Però a partir dels anys trenta decideix recuperar les arrels pròpies i escriure monogataris, que és la forma clàssica de narrativa japonesa. Són textos on no hi ha diàlegs i tot és una mena de narrador d’estil indirecte que, per entendre-ho bé en català, s’ha de posar en forma de diàleg o amb cometes entremig. Aquí sí que em vaig trobar amb una tessitura, fins que vaig decidir que es quedés com a text llarg. Potser al principi costa de seguir, però un cop entres en la seva lògica, no és difícil.

Manel Ollé: A la literatura xinesa també s’han adoptat models que venen de tradicions narratives en què s’adapten formes com les de la literatura russa, però tenen la seva idiosincràsia.

Albert Nolla: Nosaltres també ens regim per novel·les de ficció o no-ficció, és a dir, assaig, però aleshores et trobes un llibre de Tanizaki molt conegut, que és Elogi de l’ombra. La gent diu que és el gran assaig de l’estètica japonesa, però allò no és un assaig. És un assaig “a la japonesa”, que té un altre nom i que són una mena de pensaments aleatoris, però no hi ha una hipòtesi, un plantejament, un nus i un desenllaç. Ens pensem que parla d’estètica, però allà també es parla sobre política, identitat i la modernització del Japó als anys trenta. I no ens parla a nosaltres, ell parla als japonesos d’aleshores.

“Els traductors hauríem de fer més intervencions, més pròlegs, i poder explicar el context d’alguna manera. Sempre estem entre aquestes dues aigües, entre el paper de divulgador i el de proposar títols”

Suposo que ens falta molt més context.

Albert Nolla: Aquí és quan em trobo que no hi ha prou diàleg entre la seva literatura i la nostra. Potser els traductors hauríem de fer més intervencions, més pròlegs, i poder explicar el context d’alguna manera. Sempre estem entre aquestes dues aigües, entre el paper de divulgador i el de proposar títols. I em fa l’efecte que sovint els editors estan més interessats a publicar allò que s’ha censurat a la Xina, per fer una mica de rebombori, però després coses que literàriament són molt interessants cauen en sac foradat.

Manel Ollé: En aquest sentit, estic content que el llibre de poemes Les arts xineses de l’ebrietat va acompanyat d’un assaig on puc explicar el context filosòfic, el que es vol dir, els matisos. És aquesta tasca d’explicar i de discutir el que estàs llegint.

De tots els autors que heu traduït, amb quin us quedaríeu?

Albert Nolla: Pot ser més d’un? [Riu.]

Manel Ollé: M’agrada molt Li Qingzhao, que és del segle XI, de la dinastia Song. És l’única poetessa que va saber canonitzar la tradició xinesa. En els seus poemes hi ha una contenció, una manera de dir les coses molt indirectament, però alhora se sap projectar. En un poema parla sobre la tristesa que sent pel seu marit mort. I diu una cosa així com que podria anar en barca cap a una ciutat on diuen que fa bon temps, però que té por que s’enfonsi pel pes de tanta tristesa. Són aquesta mena d’imatges.

Albert Nolla: Jo en diré dos. Murakami, perquè no és que sigui el millor de la literatura japonesa, ni de bon tros, però és un autor contemporani que parla del Japó que més o menys he conegut i he viscut. A més, ell és el que m’ha obert pas, perquè, si no fos per ell, segurament la literatura japonesa no seria tan coneguda com ho és ara a casa nostra.

I l’altre?

Albert Nolla: Després diria Tanizaki, perquè és amb el qui més he gaudit des del punt de vista literari. Li agrada molt jugar amb la trama i amb els personatges; sempre hi ha moltes tensions entre ells. Traduir-lo reclama molta atenció i una intervenció per no perdre els matisos. És un repte, però també és molt satisfactori perquè el resultat és molt literari. De vegades, quan tradueixo Tanizaki, penso en Josep Pla, que hi coincideix més o menys per generació. És aquesta mena d’avi rondinaire que tot ho troba malament i que manipula pel darrere. Quan el tradueixo, intento recuperar una mica un català que em recorda molt com pensava i parlava el meu avi. Tanizaki és com si fos el meu avi japonès.

“Quan tradueixo Tanizaki intento recuperar una mica un català que em recorda molt com pensava i parlava el meu avi. Tanizaki és com si fos el meu avi japonès”

Quins consells donaríeu a un jove que vol ser traductor de xinès o japonès?

Manel Ollé: És curiós, perquè abans hi havia més beques i interès per estudiar xinès i anar a la Xina, i els qui triaven japonès semblava que no feien gran negoci. Ara ja està més equilibrat.

Albert Nolla: Ara, a l’Autònoma molts venen perquè volen traduir manga i anime; altres, videojocs... Però una cosa és el japonès informal i una altra és el literari, que és molt més reduït. Què els diríem? Que facin el que els agradi i tirin endavant, que amb esforç, empenta i il·lusió es poden fer coses. I, sobretot, que, si fan traducció literària, hi hagi una part d’amor a l’art i amor a la llengua catalana. Jo humilment intento aportar aquests textos per tenir-los en català, és una aportació a la llengua catalana. Aquesta és una concepció que els alumnes i el públic en general no té prou clara. És a dir, els traductors sí que sabem moltes llengües, però la llengua que realment hem de saber és la catalana.

Manel Ollé: També els diria que és important que llegeixin, tant literatura xinesa o japonesa, com catalana. Abans parlaves de Josep Pla. Es tracta de trobar els registres i la sensibilitat a l’hora de posar els accents, els girs, o simplement de connectar amb la literatura. Cal tenir sensibilitat cap a la pròpia llengua, i això s’adquireix llegint.

Albert Nolla: El que passa és que, tal com està el català i com estan els alumnes que ens arriben, com agafes aquesta sensibilitat? Jo encara tinc la sort que recupero el català del meu avi i tinc la sort que fins als divuit anys vaig viure amb ell i que no soc de Barcelona. Això m’ha donat uns recursos que d’altres maneres no tindria. Què ens trobarem d’ara endavant? L’ambient no ens acompanya.