Com el cant de la cigala
festejant l’estiu —a tot batre d’ala,
és de festa el nostre cant.
Som de la ciutat més hermosa i gran.

(“Cant de les Colònies Escolars Barcelonines endressat a les mateixes”,
d’Agnès Armengol de Badia. ‘Feminal’, 27 d’octubre de 1907)

“¡Que n’és d’hermosa aquesta institució de les colònies escolars! Enguany la municipalitat de Barcelona ha fet sortir a fora de la ciutat, a Sant Feliu de Codines, a Caldes de Montbui, Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vilassar de Mar i Collbató, a 120 alumnes de les escoles municipals i particulars, 60 nois i 60 noies. Tots ells han tornat contents, i el que és més encara, han tornat sanejats de salut després d’un mes de vegetar per fora. El resultat d’aquest any és molt satisfactori, ja que molts d’ells han augmentat considerablement de pes i tots enyoren l’estada a fora i la bona vida que s’hi donaven, sanejant el cos i l’ànima, ja que aquesta institució fa salut i cultura”, detalla el setmanari infantil En Patufet. És agost de 1906, i són les primeres colònies escolars que organitza l’Ajuntament de Barcelona. Institucionalitzant, així, una tradició iniciada per la Societat Econòmica d’Amics del País, que comença l’any 1893 amb l’enviament de 20 noies a la Granja de les Corts de Sarrià i 62 nois a la Garriga.

“Que l’any que ve se n’organitzin més perquè si els fills dels rics poden anar a fora també els fills dels obrers puguin fer-ho. Així es fa germanor i les pàtries progressen”

“Que l’any que ve se n’organitzin més perquè si els fills dels rics poden anar a fora també els fills dels obrers puguin fer-ho. Així es fa germanor i les pàtries progressen”, reivindica En Patufet. El pressupost de la corporació municipal passa de 15.000 pessetes el primer any a 30.000 pessetes l’any 1907 i 52.000 pessetes el 1908, i s’incrementa també la xifra d’alumnes: 300 i 525 respectivament.

De les dotze colònies municipals de l’any 1907, la meitat són de nois, instal·lades a Esparreguera, Collbató, Martorell, Rubí, Sant Boi i Llinars, i l’altra meitat, de noies, a Sant Cugat, Sant Feliu de Guíxols, Castellterçol, Vilassar de Mar, Aiguafreda i l’Espluga de Francolí.

“Donava goig veure aquell eixam de nenes alegres i joioses, sempre disposades a cantar contínuament, i les cançons de les quals atreien prop seu a tot el poble, puix que a la colònia hi havia sempre tothom. I veure aquelles carones sens color ni vida a l’arribada, i tan xamoses i alegroies al retorn!”, invoca Feminal sobre la colònia de Castellterçol. Amb motiu de l’arribada de la colònia el 1907, el poble de Castellterçol organitza una festa al pla dels Raurets per a les nenes. Una festa on hi ha tothom: des de la primera autoritat fins als infants del poble, que són convidats a acompanyar les nenes de la colònia en un gran berenar de germanor. 

“Carrers, balcons i finestres estaven plens de gent que comentava molt favorablement l’aspecte de les noietes amb llurs verstidets de fil uniformats, amples barrets de palla amb cinta de color i les motxilles i sacs de mà, on hi portaven la mudada de la seva robeta”

Les nenes de la colònia de l’Espluga de Francolí són també convidades a prendre un refresc amb pastes, dolços i orxates a la casa de la vila. “Carrers, balcons i finestres estaven plens de gent que comentava molt favorablement l’aspecte de les noietes amb llurs vestidets de fil uniformats, amples barrets de palla amb cinta de color i les motxilles i sacs de mà, on hi portaven la mudada de la seva robeta”, esmenta La Veu de Catalunya.

En sortir de l’ajuntament, a la plaça, les espera una munió de gent per oferir-los la seva salutació i veure-les pujar a les tartanes i cotxes que les han de portar fins al balneari, situat a pocs minuts. El balneari pertany a Ignasi Carsi i el doctor Salvador Roca, regidor de Barcelona i president de la Comissió Municipal de les Colònies Escolars. “Allí, les distingides famílies que hi estiuegen i hi prenen les aigües ferroses, varen sortir a rebre-les i les saludaren amb picaments de mans i voleiant els mocadors.”

El curs següent, un diumenge 2 d’agost de l’any 1908, els infants de colònies comencen a arribar a la nau central del Palau de les Belles Arts de Barcelona, on han estat convocats per formar els grups que aniran sortint cap a les estacions de França i del Nord. Les nenes de Barcelona tornen a l’Espluga.

“Allí s’han enfortit amb la sanitosa alimentació abundosament servida, l’higiene a què se les ha acostumat i les llargues caminades que s’han verificat”

“Allí s’han enfortit amb la sanitosa alimentació abundosament servida, l’higiene a què se les ha acostumat i les llargues caminades que s’han verificat per aquells hermosos encontorns.” Cada dia han anat a la font del Ferro. Han fet excursions a Poblet, han visitat Vimbodí, l’ermita de la Santíssima Trinitat. A la muntanya de la Pena els han servit un generós dinar. La gent del poble els ofereix la collita dels seus fruiterars i vinyes, i és que “tothom mirava amb simpatia a aquell estol de nenes que arreu escampaven joia amb els seus jocs infantívols i alegres cantades”. El dia del comiat, “amb música les acompanyaren a l’estació totes les autoritats i moltes altres persones […]. El moment d’arrencar el tren fou emocionant, donant-se tots l’arreveure per a un altre any”.

Les nenes de l’Espluga i tots els infants que han gaudit de colònies tornen a Barcelona un 30 d’agost. Alguns regidors i molts pares esperen la seva arribada a les estacions del Nord i de França. Però els infants no són entregats encara als seus familiars, sinó que, de la mà dels seus professors, i escortats per municipals, són conduïts al Palau de les Belles Arts. Les primeres colònies en arribar són les de Castellterçol i les de Sant Feliu de Codines, la darrera que ho fa és la de l’Espluga. L’objectiu és reunir totes les colònies al Palau, formant una gran manifestació escolar. Tan bon punt els infants van arribant, són recompensats amb pastes i xarops, mentre canten cançons populars. “Així com els altres anys les colònies al Palau es barrejaven les unes amb les altres, enguany estaven agrupades per pobles, en llocs diferents, senyalats prèviament.” La banda municipal interpreta algunes peces del seu repertori musical.

Quan són quarts de dues de la tarda, i totes les colònies han arribat al Palau, comença la recepció oficial de la corporació municipal. Sortint del Palau de les Belles Arts, avança la manifestació escolar, formada per batedors de la guàrdia municipal muntada, de gran gala, “i portant el penó de la ciutat”; una banda de cornetes de la Creu Roja; els nens de les colònies amb els seus mestres; els regidors; la banda municipal, i un piquet de guardes a cavall. Passen pel passeig de la Indústria, els carrers de la Princesa i Jaume I, la plaça de Sant Jaume, el carrer de Ferran VII, les Rambles per la part central, i arriben a la plaça de Catalunya, on acaba la manifestació, i on els infants, de nou agrupats pels noms dels pobles on han fet l’estada, són retornats a les famílies. “I allí els petits excursionistes es llençaren als braços i pujaren al coll dels seus pares”, descriu El Poble Català.

Les semicolònies  

“Ara es tractava d’organitzar seriosament una cura naturista completa de platja a l’entorn de tota una organització activa que beneficiés els infants, no tant solament en llur aspecte físic, sinó també en llur aspecte social i espiritual”

La Comissió de Colònies de 1913, “amb el desig d’estendre els beneficis del sojorn d’estiu al camp a un major nombre d’escolars i davant la impossibilitat d’augmentar el nombre de colònies”, crea tres semicolònies, una amb 85 nois al Bosc de Montjuïc, i dues més de 106 noies al Guinardó i a la font de la Mina. Una experiència que l’any 15 es repeteix amb dues semicolònies més, de 71 nois a les Escoles del Bosc de Montjuïc i de 83 nenes al Guinardó. 

L’any 1921, la Comissió de Cultura de l’Ajuntament barceloní organitza la primera semicolònia de platja, “amb la qual foren inaugurades les tasques de l’Escola del Mar”. “Ara es tractava d’organitzar seriosament una cura naturista completa de platja a l’entorn de tota una organització activa que beneficiés els infants, no tant solament en llur aspecte físic, sinó també en llur aspecte social i espiritual”, contextualitza L’Opinió. Allà, els infants s’integren a una rutina diària en la qual es fa vida totalment de platja, “jugant, prenent banys de sol, d’aire i de mar, fent gimnàstica i aprenent de nedar, fent construccions a la sorra, conversant o contemplant el mar, reposant-hi el cos i l’esperit”. Havent berenat, els nens són retornats a les famílies. Els escolars continuen gaudint de la semicolònia durant els anys 1921, 1922 i 1923, amb dos torns, per a nens i nenes respectivament, però l’activitat queda interrompuda amb l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera.

L’estiu de 1930, superada la dictadura, s’estableixen de nou dues semicolònies de platja a l’Escola del Mar, que donen acollida a 426 infants, xifra que s’incrementarà fins a 1.101 l’any següent, el 1931, quan l’Ajuntament republicà torna a organitzar les semicolònies de platja i incorpora dues semicolònies més de bosc, als parcs que l’Ajuntament té a les muntanyes de Barcelona, per tal que els infants puguin gaudir d’una temporada als espais lliures i en plena naturalesa.

“La dictadura va suprimir moltes quantitats destinades a colònies en el pressupost i les va destinar a platxeris i àpats”

El 1931, la Comissió de Cultura del primer Ajuntament de la República acorda intensificar i eixamplar l’obra de les colònies escolars. “La dictadura va suprimir moltes quantitats destinades a colònies en el pressupost i les va destinar a platxeris i àpats”, refereix L’Opinió. El 1931, 4.325 infants es beneficien de colònies i semicolònies, 1.724 escolars més que el 1930, com il·lustra el resum de l’obra realitzada per l’Ajuntament barceloní que publica la Comissió de Cultura el maig de 1932, en el volum titulat L’obra de colònies escolars, banys de mar i semicolònies per als alumnes de les escoles de Barcelona 1906-1931.

Tota aquesta obra educativa es construeix pensant en el benestar dels infants. L’objectiu és proporcionar-los “els beneficis extraordinaris que per a llur salut representa la vida higiènica”, i “saber aprofitar en benefici de la formació espiritual de l’infant l’alta valor educativa que comporta el canvi d’ambient, el canvi de vida, el contacte directe amb la naturalesa, conviure amb gent altra que l’habitual, veure maneres de viure i de treballar que no són les pròpies”, com indiquen les instruccions de l’Ajuntament per als directors i professorat de colònies el 1932.

“Veu’s aquí Vilamar, la república lliure que pot fer-nos de símbol: que la llibertat ha estat sempre segell de la nostra Catalunya: i aneu a saber si la llibertat de Catalunya ens vindrà, definitivament, amb les veles d’una barca, d’una república lliure d’infants”

La República de Vilamar

L’any 1922, neix la República de Vilamar, colònia escolar establerta a la platja de Calafell per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. S’inaugura amb la presència de l’alcalde, el marquès d’Alella, i el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. “Veu’s aquí Vilamar, la república lliure que pot fer-nos de símbol: que la llibertat ha estat sempre segell de la nostra Catalunya: i aneu a saber si la llibertat de Catalunya ens vindrà, definitivament, amb les veles d’una barca, d’una república lliure d’infants”, augura D’Ací i d’Allà.

“Aquesta colònia no s’ha assemblat de res al tipus corrent i conegut de les colònies escolars”

Vilamar marca la diferència. “Aquesta colònia no s’ha assemblat de res al tipus corrent i conegut de les colònies escolars”, precisa el Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Damunt l’arena de la platja, s’hi alcen setze grans barraques. La vida col·lectiva a Vilamar s’organitza al voltant de sis viles governades per representants elegits pel sufragi popular, integrades en el Consell dels Sis, amb un president, el de la República de Vilamar. Al seu torn, el Consell dels Sis està subjecte al Consell dels Divuit, presidit pel director de la colònia, el pedagog Pere Vergés, i el professorat, que exerceixen una funció moderadora juntament amb el veguer, càrrec que ocupa el poeta Ventura Gassol en qualitat de delegat de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament.

Durant els matins, els escolars fan “cura naturista de platja, gimnàstica respiratòria, banys de sol, d’aire, de mar i repòs a la platja, sota d’uns grans velàriums que hi ha al davant de cada vileta”. S’hi fan moltes activitats: “excursions, jocs, esports, excursions per mar, pesca, cantar cançons, rítmica i plàstica, rondalles, contes, concerts”. Fins i tot creen un diari, el Diari de Vilamar, amb una secció de notícies on informen “els de fora de tot el que passi a Vilamar i els de Vilamar de tot el que passi a fora”.

“Avui, 16 d’agost, fa deu anys que uns amics anàvem en caravana a provar nova fortuna fora del món pedagògic que ens envoltava i a passar per l’aventura més arriscada que es podia realitzar aleshores, i fundàvem Vilamar, la Primera República d’Infants”

En el desè aniversari de la creació de la colònia de Vilamar, l’any 1932, Pere Vergés rememora a la premsa: “El dia 26 de gener feia dos anys de la fundació de l’Escola de Mar. […] Avui, 16 d’agost, fa deu anys que uns amics anàvem en caravana a provar nova fortuna fora del món pedagògic que ens envoltava i a passar per l’aventura més arriscada que es podia realitzar aleshores, i fundàvem Vilamar, la Primera República d’Infants”. Una obra que ha fet escola: “els deixebles d’aleshores avui ja són mestres que van per aquests mons portant-ne la flama que mai no els ha de deixar, i nosaltres mateixos, els primers que la visquérem, quan ens retrobem, després de llargues absències, se’ns coneix pels ulls que la sentim”.

“Al món, a més de les coses que porten els diaris, n’hi ha d’altres que no són tan brillants però que són tant o més profundes, i la gent que hi treballa ho fa devotament, i és humil i orgullosa alhora perquè l’obra dura tota una vida i encara més”

Una obra que és fruit de l’esforç quotidià, “humil però dens i, sobretot, sense façana”. “Cal remarcar-la —afegeix Vergés— i dir que al món, a més de les coses que porten els diaris, n’hi ha d’altres que no són tan brillants però que són tant o més profundes, i la gent que hi treballa ho fa devotament, i és humil i orgullosa alhora perquè l’obra dura tota una vida i encara més.”

“Ara fa deu anys de la vida de Vilamar: vida que s’esllanguí sota el pes de la Dictadura. Aquest és el tercer any que els infants poden tornar amb un aire nou a Calafell «a fer aplegament de salut» i a… viure: a viure, en el sentit ample i pur de la paraula”

L’Escola d’Estiu de mestres hi organitza una excursió l’estiu del 32. Miquel Bosc Jover, redactor de L’Opinió, els hi acompanya. Pere Vergés explica als mestres que, estrictament, Vilamar no és una escola, “però voldria que totes les escoles fossin com Vilamar”. Un espai on els infants aprenen a autoorganitzar-se. “La iniciativa es deixa brollar del cor i del seny dels menuts, i produeix exemples colpidors, com el de la nena que ha estat afavorida pel sorteig d’una nina i la dona a una amigueta pobra que no n’ha tinguda mai cap; com el d’unes altres nenes que, espontàniament, ensenyen a llegir, en vuit dies, les més menudetes, amb un mètode racional que no els ha ensenyat cap pedagog… Això és fer la tasca sense coaccions.” Així és la vida a la República de Vilamar.

“Ara fa deu anys de la vida de Vilamar: vida que s’esllanguí sota el pes de la Dictadura. Aquest és el tercer any que els infants poden tornar amb un aire nou a Calafell «a fer aplegament de salut» i a… viure: a viure, en el sentit ample i pur de la paraula. Admirable desplegament de la vida física, intel·lectual, moral. La llibertat es fa ordre, a la colònia.” Així és Vilamar, la Primera República d’Infants.