Estiu, que es gaudeix i s’acaba. Festa major que n’embolcalla el final i cura les ànimes nostàlgiques de calor canicular, tardes al sol i llargues nits de gresca. La cirereta del pastís. Festa major. O com en diguin particularment a cada poble i ciutat. Sant això i Sant allò. A Tarragona ciutat, Sant Roc fa els honors al Cós de Bou, Sant Magí satisfà les ganes estivals de festa al carrer i Santa Tecla fa de frontissa al calendari per acomiadar els pantalons curts. És Festa Patrimonial d’Interès Nacional, però no li calen presentacions ni títols, a la Tecla. És la festa gran dels tarragonins, la bogeria i el desgavell, i, sobretot, de la cultura popular, les tradicions i els costums arrelats des de fa dècades i segles: el Toc de Crida, el seguici, la Baixada de l’Àliga, la Processó del Braç, el correfoc, els castells, sardanes… I el Ball de Dames i Vells.

Les dames i vells pronuncien versos i estrofes que, alhora que estiren els somriures del públic d’orella a orella, estiren les orelles dels poderosos de la ciutat

Entre totes aquestes cites marcades al calendari en vermell, colors fosforescents i el que faci falta —perquè, tal com diu un amic tarragoní, els de Santa Tecla són els millors dies de l’any—, el 22 i 23 de setembre, la vigília i el dia de la patrona, el Ball de Dames i Vells converteix la plaça a què dona nom en tot un coliseu en miniatura. Des de la fesomia d’un antic temple d’època visigòtica que s’enfonsa del nivell de la plaça, que fa d’escenari invertit, prop d’una dotzena de personatges, entre dames, vells i algunes autoritats —gairebé tots homes; les dones formen el cos de seguretat, que s’ocupa de la logística de l’espectacle—, pronuncien versos i estrofes satírics, sarcàstics i crítics que, alhora que estiren els somriures del públic d’orella a orella, estiren les orelles dels poderosos de la ciutat.

El Ball de Dames i Vells és “el paradigma de la transgressió que comporta la festa”

“Festa sí, lluita també”, que cantaven Inadaptats, reproduint el lema independentista popularitzat des de fa dècades i que no té res de frívol. En espais festius, també s’hi construeix consciència, nació i expressió musical, cultural. Però més enllà de la clau nacional, la festa i la cultura, i els borrosos i indefinits límits entre totes dues, solen carregar de manera implícita, i gairebé essencial, transgressió. I en paraules de l’etnòleg i dinamitzador cultural Salvador Palomar (Reus, 1956), immortalitzades el 2010 a Caramella: Revista de Música i Cultura Popular, el Ball de Dames i Vells és “el paradigma de la transgressió que comporta la festa”.

Ja cremarem després, si convé. Però abans, el foc el traurem pels queixals, i de passada, socarrimarem les barbes i les vergonyes d’alguns. Això pensava dins meu en descobrir què significava per a Palomar, fundador del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria Carrutxa, el Ball de Dames i Vells com a exponent destacat dels versots i els balls parlats. Però ho explica millor, amb una senzillesa més brillant i exacta, un dels protagonistes d’aquest ball parlat, l’Oriol Grau (Barcelona, 1963), que hi participa com a actor, normalment com a Arquebisbe, i com a director. A més, en sol cosir els nous vestits; ell que és un amant des de petit de l’agulla i el fil.

“El versot és la nostra carretilla perquè esclatin les rialles”

Actor, guionista i director de teatre, ha estat cap de Programes d’Entreteniment a TV3 i ha treballat amb El Terrat. És el fundador del Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas i va dirigir la Sala Trono, des de la qual va fundar, amb altres teatres del Principat, la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya (CTIC). Molts el coneixereu per representar el Palomino a TV3. Ara ja no és una cara televisiva, però és d’aquelles en qui, com el Fermí Fernàndez, un pensa quan pensa en cultura tarragonina. Des de fa gairebé vint anys es dedica a fer classe de comunicació no verbal i expressió corporal, i en fa uns quants que cuida un hort que té al barri de Sant Pere i Sant Pau. Per a ell, un versot, un ball parlat i, per extensió, el Ball de Dames i Vells, “és la nostra carretilla perquè esclatin les rialles”.

L’humor i el riure són la vaselina per fer empassar la crítica, la manera de fer amena la desaprovació, l’eina per aconseguir l’objectiu

El Ball de Dames i Vells, aparegut en documents per primera vegada el 1514 a Tarragona, encarna l’essència més tradicional del Carnaval, en què els rols socials eren capgirats durant la curta durada de la celebració i això permetia alliberar les tensions socials. Era l’oasi que permetia engegar el ventilador per empastifar de merda les autoritats i polemitzar sobre l’actualitat amb elegància i mordacitat. I, sobretot, amb humor, comèdia, fonamentals, impregnats d’un llenguatge barroer, obscè i ple d’erotisme brut, que, tal com diuen els nostres interlocutors, apel·la a la complicitat del públic. L’humor i el riure són la vaselina per fer empassar la crítica, la manera de fer amena la desaprovació, l’eina per aconseguir l’objectiu.

En qualsevol cas, potser que tot això ens ho expliquin dos dels seus integrants històrics i protagonistes. En plural. Bé, potser em quedo curt: els seus promotors, els encarregats de recuperar i fer perviure aquest ball parlat, i alhora, de sistematitzar i difondre l’art de fer versots. L’Oriol Grau i el Fermí Fernández (Sense títol, La cosa nostra, Una altra cosa, Buenafuente, El cor de la ciutat, Polònia, Cracòvia, El Terrat, etc.) tampoc necessiten gaires presentacions. Dos genis de la interpretació i la creació còmica, tant sobre els escenaris i davant les càmeres com sota i darrere. Dues persones tan senzilles i alhora tan brillants, tan genuïnament amigues, tan perfectament compenetrades... Entre ells i el trio d’Els Pets, quina collita, la del 1963…

El Fermí i l’Oriol són dos homes amb més de mitja vida feta, però d’esperit ben jove, d’aquests que alhora que sembla que no es puguin abastar, t’acullen amb una conversa càlida i ben esclaridora

Els venia a veure com un marrec que ignora bona part del que han fet al llarg de la seva carrera professional —això sí, travessava el portal del Roser taral·lejant “Murallas, murallas de Tarragona”; quin hit—, nerviós, i m’he trobat no més que l’Oriol i el Fermí, dos homes amb més de mitja vida feta, però d’esperit ben jove, d’aquests que s’admiren, que alhora que sembla que no es puguin abastar, t’acullen amb una conversa càlida i ben esclaridora. I amb una espontaneïtat que em genera sorpresa i fascinació, però que em fa ser conscient del gaudi del moment, l’Oriol fa ironia amb les batalletes que deia que s’havien engrescat a explicar assenyalant-se a si mateix i el Fermí com a “iaios”. “És que has anat a parar amb dos iaios…” El Fermí es pixa de riure, i tots dos engeguen aquest curt esquetx. Per anar fent boca:

— I aleshores li vai dir, dic... Escolta’m… —retreu el Fermí amb veu de Teresina, recordant el seu famós, per als amants de l’APM, “Però què diiiiiiius?!”.

— No, això no és així! —rebla l’Oriol immediatíssimament.

— Deixa’m parlar! —i una plàcida tornada a la conversa.

Ells —bé, l’Oriol i el difunt artista Josep Maria Salvadó Urpí, el seu amic de l’ànima; el Fermí va arribar-hi una mica més tard— van recuperar Dames i Vells l’any 1981, després de dècades privat de vida pública, de repressió, i d’un oblit que només evitaven els més grans. Van ser pioners, han motivat i apadrinat altres balls de Dames i Vells, i el 2023, ja que la pandèmia els ho va impedir, celebren el quarantè aniversari de la gesta. Animats per la Colla Sardanista Joventut Tarragonina, als vuitanta tots dos artistes van recuperar les bases de l’estructura del text —quartetes heptasíl·labes, comptant l’última síl·laba en la tònica— i el ball dels personatges. Van prendre com a referència un text original, recuperat “del 1800 i pico” per l’historiador i escriptor Jordi Morant i Clanxet (Tarragona, 1933-2019). En van adaptar algunes referències que no s’entenien per una qüestió d’èpoques, i els va arribar a les mans una còpia que tenia l’Arquebisbat d’un d’aquests textos.

Còpies com aquesta, les tenia l’Església perquè censurava prèviament allò que s’havia de dir. “Tu passa, però fins aquí”, resumeix l’Oriol. Per a aquells que rebien les cleques, el ball parlat de Dames i Vells també era útil, i fins a un cert punt indeterminat, beneficiós. Era una olla de pressió popular que més valia deixar anar un cap de setmana cada any. És clar que les coses no són tan simples, i avui dia són més complexes. Però això era així segles enrere, diuen aquests dos, quan a Tarragona ja se celebrava un dels actes emblemàtics i més estimats de Santa Tecla.

“D’alguna manera, formem part del sistema: ens caguem en Déu i sa puta mare un cop l’any, la resta de l’any som bones persones…”

Arma de doble tall: el Ball de Dames i Vells era una expressió popular desacomplexada, crítica i sarcàstica, però permesa i, per tant, pretesament censurada, no sempre gaire eficaçment, però lligada des de dalt com un gos fermat a un arbre per una cadena que només li permet moure’s per un diàmetre reduït, com un gat acaronat pel seu amo. L’Oriol, entre la broma i la veritat, assumeix que, “d’alguna manera, formem part del sistema: ens caguem en Déu i sa puta mare un cop l’any, la resta de l’any som bones persones…”.

Per cada paraulota, cada membre de Dames i Vells havia de pagar un duro

Malgrat tot, aquest control amable, això que el Fermí considera un “rentat de cara” practicat en molts casos, fins i tot per part de Mussolini —que permetia, i controlava, les burles del Buenafuente de l’època a la ràdio nacional—, no impedia escapar-se’n enviant al clero versions autocensurades estratègicament. “Al carrer deien el que els donava la gana”, comenta, murri, l’Oriol. Tant va ser així, diu, “que tenim un document de l’Ajuntament que establia que per cada paraulota, cada membre de Dames i Vells havia de pagar un duro. Signat per tots els membres. Del 1800 no-sé-què. Vull dir: imagina’t el que devien dir al carrer: el que volien. I l’autoritat volent reprimir-ho…”. No cal patir. La mateixa sàtira serveix per fer escarni d’aquest escrutini clerical:

Tranquils, que tinc influències
entre els cercles clericals,
perquè pixo aigua beneita
i cago ciris pasquals.

Però no hi donem tants tombs, som-hi. Asseguts al banc que hi ha davant el local de l’Associació de Dames i Vells, que abans acollia el diminut teatre de la Trono Villegas, preguntem a aquests dos personatges què són els balls parlats, els versots. Perquè, rere els grans dies marcats al calendari, hi ha mil matisos, assajos, tècnica i hores, moltes hores.

“Un versot és una eina sarcàstica, divertida, humorística, per fotre-li clatellada al poder o per denunciar coses”

“Un versot és una estrofa que, tal com el seu propi nom indica, té una certa gruixudesa de contingut. Acostuma a ser escatològic, o marrano, directament. És l’instrument que tenim per a fer riure”, comenta l’Oriol per començar. El Fermí subratlla el concepte: una eina. “Una eina sarcàstica, divertida, humorística, per fotre-li clatellada al poder o per denunciar coses.”

“Es diu versot perquè és brut i perquè té una certa gruixudesa. El sufix ‘-ot’ com a senyal de la lletjor. Si no, es diria verset”

I hi afegeix les mil variables: “Qualsevol cosa és útil: el contingut que tu hi poses, el sarcasme o la crítica al poder”. “Per això”, sintetitza, sempre amb la màgia que genera analitzar les paraules, “es diu versot, perquè és brut, faltón, perquè insulta i perquè té una certa gruixudesa. El sufix -ot com a senyal de la lletjor, del fet que és pejoratiu. Si no, es diria verset”.

En definitiva, comentava el Fermí, el versot és una eina per fer riure. Matís. Perquè fan falta, perquè són paraules que es diuen i s’entonen, i que generen reaccions, i és el públic, l’orella i la ment, que jutgen i orienten allò que és jutjat. El versot ha de fer riure, aquesta és la primera intenció. Si no és així, diu l’Oriol, “no hem complert la comesa; però si, a més a més, té un cert contingut, està bé, encara que això és més secundari”. I és que, de vegades, expliquen, s’han malmès grans temes tan sols perquè feia riure més la broma més frívola i superficial del món. Per tant, el versot ideal és aquell que, a més de fer riure, fot una puntada de peu, al costat i amunt.

Les puntades de peu solen caure amunt o als costats, “perquè és l’humor del poble, del carrer”

A baix, de vegades, també en cauen. Però tiren amunt o s’escapen pels costats. “Bàsicament”, diu l’Oriol, “perquè és l’humor del poble, del carrer”, coetani, en els seus orígens, de la commedia dell’arte renaixentista, i caracteritzat per ser sarcàstic i punyent. El Fermí pensa en els bufons, i l’Oriol retrocedeix encara més en el temps, a les farses atel·lanes de tres segles abans de Crist.

El Fermí va més enllà: “L’humor és la base, però la crítica és la conseqüència de l’humor. Però això no aniria més enllà si aquest humor, si aquesta crítica, no tingués conseqüències. I amb nosaltres, n’ha tingut”. De fet, l’edició de l’any 2018 va generar molt rebombori, i un front comú de la cultura popular tarragonina per defensar el ball parlat de la censura que de tant en tant es vol imposar. La crema d’una fotografia del rei i el cap que, simbòlicament, es va tallar al llavors alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, van ser denunciats per Ciutadans al Congrés dels Diputats.

Si el Ball de Dames i Vells molesta, és bon senyal. Si no,“és que no hem fet bé la feina”

No es van sortir amb la seva. Tot plegat era fet en el context d’una festa tradicional i amb la voluntat de fer riure. “L’animus iocandi”, especifica l’Oriol, una mena de trampa legal, una figura jurídica existent i que empara les barbaritats que surten d’aquella plaça. Però ja ho diuen: si molesten, és bon senyal. Si no, “és que no hem fet bé la feina”. Perquè, segons el Fermí, “molestem a segons qui, als benpensants”. I, al cap i a la fi, qui ha desaparegut de la palestra? Ah, també es van cagar en la Guàrdia Civil. Però bé, “alguns espanyols són així”, es lamenta amb mitja ironia l’Oriol.

“La sàtira no deixa de ser un corrector moral”

El Ball de Dames i Vells, i els versots en general, són un sedàs. I també una crònica impregnada d’esperit crític del que passa i del que ens hauria de preocupar. N’hi ha de laics, i el Ball de Sant Miquel, hagiogràfic, d’origen o inspiració religiosos, que representa la lluita del bé i el mal entre els dimonis de l’avern i l’arcàngel sant Miquel, vencedor de la contesa verbal i moral. Però, en el fons, tots fan passar pel filtre moral del populatxo el que passa al poble o la ciutat cada any. “La sàtira”, diu l’Oriol, “no deixa de ser un corrector moral. Riure-se’n del burgès perquè no hauria de fer això” o perquè ha fet allò altre. Però sense proposar gaire. Assenyalant, fent riure.

El sexe i l’escatologia són una eina útil i recurrent en aquesta estratègia, precisament pel caràcter de ganxo que l’Oriol i el Fermí en destaquen. Sense pretendre cap mena d’autojustificació, el Fermí comenta que “el fet que en un moment determinat parlem d’una relació sexual és perquè, segurament, abans o després hi ha hagut alguna cosa reprovable”.

“El sexe, la paròdia, el riure, mou el versot entre situacions en què la gent ha de pensar; és esponjador, són petites illes enmig d’una valoració moral”

“La situació sexual”, diu, “és un motor, en aquell moment, però abans o després, hi haurà algun element d’importància. El sexe, la paròdia, el riure, mou el versot entre situacions en què la gent ha de pensar; és esponjador, són petites illes enmig d’una valoració moral”. I de tanta pràctica, considera el Fermí, el mecanisme s’esdevé per si sol, de manera inconscient, no pas premeditada.

I hi ha intents de censura. Però també autocensura, que, entre tot el que pot ser i representar, és un mecanisme, més que de defensa, de supervivència. Personal i social. De convivència. I a l’hora de fer versots, a l’hora d’enfotre-se’n “de Déu i sa puta mare”, hi ha límits autoimposats: rebuig als atacs personals injustificats. Es pot trobar, a còpia d’enginy, la manera de criticar l’actitud o les males accions de qualsevol representant o figura pública a través d’una apel·lació marrana, o de l’escarni, però mai serà polit dirigir atacs personals mancats de motiu i argument. “Tenim la frontera molt clara”, diu l’Oriol, per bé que no sigui a tot arreu així.

L’Oriol i el Fermí han ofert tallers de versots en diverses localitats del Camp. I de tants anys, n’ha acabat resultant un ‘Manual del bon versotaire’

Aquest imperatiu moral és una de les diverses recomanacions que l’Oriol i el Fermí ofereixen des de fa anys, i dècades, en els tallers de versots que organitzen conjuntament amb la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya. N’han fet a Tarragona, a Vilafranca, a Constantí, a Alcover, al Morell… I de tants anys, n’ha acabat resultant un Manual del bon versotaire elaborat pel Ball de Diables del Morell, que, a més de recomanacions, compila la sèrie de criteris a seguir a l’hora de fer versots.

L’art és talent i inspiració, però sovint compta amb una base tècnica i estilística

Els manaments del versotaire, els innegociables i les advertències, tant morals com, sobretot, també, tècniques i estilístiques. L’art és talent i inspiració, però sovint compta amb una base tècnica i estilística que, en el cas dels versots, necessita cenyir-se a unes normes canòniques per funcionar. Ara que sabem què són els versots, posem-hi fil i agulla, no pas sense dosis de diversió, que amb aquests dos està garantida.

Després d’aquesta curta però intensa i fructífera estona amb l’Oriol i el Fermí asseguts al banc de la plaça, ens posem a millorar-ne i consolidar-ne la tècnica amb un nombrós grup de persones de la ciutat i, sobretot, de pobles de la rodalia —i de no tan a prop, que n’hi ha de les Terres de l’Ebre i de Montblanc— que s’han animat a venir a una versió exprés del taller.

Avui hi ha membres de l’Embruix del Morell, del Grup de Teatre Principal de Valls i dels Diables de la Canonja, entre altres persones interessades que han vingut pel seu compte. En total, una vintena de persones que de tant riure, pensar i gaudir amb l’espectacle espontani dels dos mestres, fem gran la petita sala fosca, il·luminada per unes poques bombetes i amb una petita graderia que durant anys va acollir el Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas, que l’Oriol dirigeix.

Primer pas: l’acudit. Pensar, localitzar o trobar-se amb el fet, la notícia, allò de què parlar, i pensar-ne el gag

Primer pas: l’acudit. Pensar, localitzar o trobar-se amb el fet, la notícia, allò de què parlar, i pensar-ne el gag. “El que vols venir a dir”, i sempre que sigui possible, amb el gruix de l’acudit a l’últim vers, per no fer riure abans d’hora i fer perdre l’atenció del públic. Un exemple: una queixa frontal —escrita per als versots del Ball de Sant Miquel del Morell— contra el projecte del Hard Rock Cafè que es vol entaforar —oh, vaja, sorpresa!— al Camp de Tarragona:

Per si no en teníem prou,
amb la puta Enpetrol,
som el cul de Catalunya,
el Hard Rock del butanol.

“L’heptasíl·lab és la base de tot”

Fixem-nos-hi. Llegiu la quarteta en veu alta i amb entonació. I després, feu el mateix, però a poc a poc, comptant les síl·labes de cada vers. I repetiu-ne, de nou, la lectura, però aquesta vegada, aturant el compte en cada vers allà on té la síl·laba tònica l’última paraula. Prou, -trol, -lu-, -nol. Tres paraules agudes i una de plana. Totes, heptasíl·labes. Poden tenir vuit síl·labes, i, fins i tot, nou, però en ser verbalitzades, les paraules capten l’atenció fins a la síl·laba tònica, i aquesta és la guia per fer un versot ben entonat. “L’heptasíl·lab és la base de tot.” Aquesta és la primera lliçó bàsica que el Fermí ens dona tan bon punt comencem el taller i ens proposen presentar-nos amb un rodolí.

De fet, l’heptasíl·lab és un dels metres més típics de la poesia popular tradicional catalana, que abans que escrita és oral. Com aquest, que té vuit síl·labes en el primer vers. La gràcia de la classe és aquesta, aprendre i corregir, i és més fàcil si els dos mestres supuren humor: 

Què passa gent, soc l’Eduard
i ho peto més que un petard.

“Fer versots és fer matemàtiques, és anar comptant síl·labes”

Encara que sembli frívol, perquè no estem parlant de la fórmula d’Euler, fer versots, diu l’Oriol, “és fer matemàtiques, és anar comptant síl·labes”. Fins i tot hi ha una tècnica per als principiants o, més aviat, per a aquells que no són autèntics experts com els mestres: a l’aula de versots del local de Dames i Vells, no hi ha moment que no hi hagi algú fent comptes amb els dits d’una mà sobre una cuixa o al pit i amb cara de concentració.

“Mea culpa, mea culpa, entoneu el mea culpa”, bromeja el Fermí. I “perfecte, en té set”, o “llàstima”, i a partir d’aquí, cal buscar paraules sinònimes, canviar la manera d’expressar el que es vol dir o acurtar síl·labes per algun lloc. De fet, els mentors ens animen a fer-ho, perquè facilita la feina. Una altra cosa és la seva capacitat adquirida, perquè tan sols escoltant algun versot espontani d’un alumne, tarden, com a molt, un parell de segons a saber quantes síl·labes té. És al·lucinant.

Existeixen recursos com el ‘Diccionari català invers’ o rimadors en línia

També es pot donar el cas contrari, és a dir, haver d’allargar el vers: la diablessa del Ball de Diables del Morell podria haver parlat de Repsol, que és la poderosa empresa instal·lada al Camp, però ha parlat d’Enpetrol, el germen de l’actual empresa, perquè té una síl·laba més, i tanca el vers heptasíl·lab. De recursos, tant per a aquest objectiu com per buscar la rima quan no surt espontàniament, n’hi ha, com ara el Diccionari català invers o els rimadors en línia.

Si no, hi ha un reguitzell de trampes, com ara fer retencions a l’hora de pronunciar els versos, introduir-hi monosíl·labs —que al català li’n sobren— o, per contra, retallar certes paraules. L’exemple més clar és la paraula però: segons la conveniència, es pot dir prò o però, de manera que la paraula té una síl·laba o dues. I fixeu-vos en el primer vers: “per si no en teníem prou”. Si comptem lentament, la síl·laba tònica és la vuitena. Però hi ha un truc més, la sinalefa: no acaba en vocal, i en, hi comença; en casos com aquest, la pronúncia és “per si no’n teníem prou”. Hem retallat una síl·laba, i això cal tenir-ho en compte mentre escrivim. És un salvavides.

“Una cosa és fer el versot, i l’altra és dir-lo; tan important és saber fer el versot com saber-lo interpretar”

I és que, tal com insisteixen l’Oriol i el Fermí, “una cosa és fer el versot, i l’altra és dir-lo; tan important és saber fer el versot com saber-lo interpretar”. Passar del paper i el llapis a l’oralitat no és bufar i fer ampolles, i depèn, tal com enumera el Fermí, de “l’habilitat, la traça i la sensibilitat de qui el diu”. Ells, recorda l’Oriol, són actors més que cap altra cosa, i de seguida perceben els errors. És gràcies al seu bagatge i a l’esforç dedicat a assajar, que poden ensenyar.

“El versot té un ritme. Si el desquadres, és com un disc ratllat, com música desafinada, i al públic li grinyola, i si li grinyola, no li fa tanta gràcia”

I per què tanta ortodòxia a l’hora d’escriure versos heptasíl·labs? Perquè quan s’escolta música, no agrada la que desafina. “Grinyola”, destaca l’Oriol. I el Fermí rebla el mateix, que “és música”. Música sense música. I aquesta mana, diu l’Oriol. “Pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa, pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa.” “El versot té un ritme”, hi torna l’Oriol, “i si el desquadres, és com un disc ratllat, com música desafinada, i al públic li grinyola, i si li grinyola, no li fa tanta gràcia. És així”, conclou, ben segur, perquè “tenim el cap estructurat en heptasíl·labs, perquè la tradició oral funciona així i fa riure més”. Ho diuen amb l’empirisme de l’experiència. Per això, consideren que fer versots és, també, una qüestió d’oïda.

Són punyeteros amb això, ells mateixos s’ho diuen. Van escriure de la mateixa manera quan van fer els tallers de Raperes i Vells, que mesclaven l’art versotaire amb el rap, amb Joël Prieto de Fetitxe 13. Amb diferències i similituds, el rap segueix els mateixos camins. Recordem-ho: música sense música. Malgrat tot, no tots els alumnes posen en pràctica l’aprenentatge amb la mateixa fidelitat. En bona part, degut a la dificultat de fer-ho i, al mateix temps, de poder articular un discurs prou complet i comprensible mentre es fa crítica. No els ho digueu, això, que no s’enfadin.

Ara, l’Oriol diu que s’ha passat dies encaparrat per una estrofa. Amb modèstia, puc confirmar que no és l’única persona a qui li passa. I si hi ha un dilema, un obstacle, una autèntica mala passada que comparteixen aquells que escriuen versots, és la necessitat de sintetitzar. Perquè quan la màquina s’engega, camina sola. I que difícil és haver de renunciar a una petita obra que, d’entrada, és pròpia, amb l’estima que, sovint, això pot comportar, i la consegüent dificultat per desprendre-se’n.

“L’art de fer versots és la capacitat de llençar coses: «Això no serveix, això no serveix…»”

Així de clar ho creu l’Oriol, denotant com i quant ha patit: “L’art de fer versots és la capacitat de llençar coses: «Això no serveix, això no serveix…»”. Per aconseguir-ho, i per evitar la repetició, una recomanació més: a cada estrofa, cal proposar-hi una idea, per bé que el versot tracti d’un tema concret. La diablessa del Morell parla de Repsol i el Hard Rock, i això, per a ell, és vendre’s el territori:

Dia a dia, any a any,
hipotecant el territori,
ens heu anat donant pel cul,
sense fer gens de rebombori.

I què ens queda, després de passar les tisores, el sedàs i la lupa al nostre escrit, a una obra que un cop comença a estar enllestida ens prenem com un fill? El resultat són, preferiblement, entre vuit i dotze quartetes, que, tal com l’estrofa que fot a parir Repsol i el Hard Rock, poden tenir, a la manera més clàssica i senzilla, una rima abcb, és a dir, aquella en què rimen fonèticament el segon i el quart vers de la quarteta. Aquesta, de fet, és l’estructura bàsica de tots els balls parlats. Però en la tasca de fer versots, la varietat és sinònim de millora. Val la pena complicar-se la vida. Podem optar per alternar una rima amb l’altra: abab. I la dificultat augmenta un bri més si concentrem la segona rima al segon i tercer versos: abba. I si voleu excel·lir, combineu paraules planes i agudes. Plana i aguda. Plana i aguda. Massa feina per a un sol dia. Ja ho diuen, tots dos, que fer versots és un esforç intel·lectual!

Tots tenim un què a dir, i els versots ens ofereixen un com

Fer humor no és fàcil, i menys encara fer-lo bé. Tampoc ho és ser de Tarragona. No ens passem. Però tal com deia l’Oriol en una entrevista recent al Diari Més, a Tarragona, mentre els forans n’estan satisfets, els tarragonins ho troben tot cagat i pixat a casa seva. Sembla paradoxal, però això és perquè se l’estimen tant. El Ball de Dames i Vells és l’exemple perfecte de totes dues coses, i l’honra ser un referent de la creació literària popular, a peu de carrer. Tots tenim un què a dir, i els versots ens ofereixen un com. 

A qualsevol poble o ciutat se’n poden fer, de versots, de balls parlats, siguin de Malcasats, de Diables, de Serrallonga, el de Sebastiana del Castillo, els de Gitanes, Dames i Vells... Veniu-los a veure, allà on els facin, i especialment a Tarragona, on tant se l’estimen, els tarragonins, assedegats de riure pels colzes. O escriviu-ne, escriviu versots! Ho intentem? Toca, Peron!

No necessitem cap arma
per donar-los clatellots.
Fer bon ús de la paraula
aprendre a fer i dir versots.

Teatre, ball, poesia,
crítica glossada en rima
que esborrona i et fa riure,
per això mereix tanta estima.

Tradició que portem dins,
que ningú pot fer dinyar,
i que dos tarragonins
es dediquen a ensenyar.

Marranos i malparlats,
compte no et fotin canya,
no tenen res de beats,
però assenyalen la calanya.

Visca la festa major
i que visqui el ball parlat,
en la màxima esplendor,
i per molts anys més versat.