“Un dels dies que més recordo és quan em van donar el fulard. Érem al passeig de Calella i va venir l’Adrià Langla, un dels caps. Em diu: «Té, el teu fulard. Normalment es fa una cerimònia, però és que no tenim temps». I em va ensenyar a fer el nus en aquell moment! Jo havia entrat a mig curs i no vaig poder fer el pas de branca. I encara me’n recordo, d’aquell dia, i m’encanta. Perquè me’l va donar de nit, al passeig de Calella, a la fresca, quan tot ja estava tranquil”, explica la Geni Smethurst.

Ens rep amb la camisa taronja i el fulard posat. Sempre a punt. La Geni va néixer el setembre de l’any 2002 a Calella, on, a sisè de primària, va entrar a l’Agrupament Escolta Montnegre, pertanyent a Minyons. De pare gal·lès i mare anglesa, la seva família va establir-se a la costa catalana per amor. Els seus pares es van conèixer en aquest petit poble del Maresme i van portar durant molts anys el restaurant La Barretina. Estudiant de magisteri i professora d’anglès, té força clar que, en un futur, marxarà a Anglaterra a viure-hi. Mentrestant, n’anem a conèixer la història.

“Mai havia sentit parlar del cau, no sabia ni què era. Havia sentit parlar dels scouts, però d’Anglaterra. A l’escola érem tres amics, l’Abel, en Marc i jo. Ens coneixem des de P3. El febrer de 2013, quan fèiem sisè de primària, em van dir que m’hi apuntés perquè ells hi anaven. L’Abel havia entrat a Castors i portava tota la vida al cau. I en Marc feia dos mesos que hi havia entrat. Jo era molt tímida de petita, i anàvem sempre junts tots tres. No anava enlloc sense ells dos; no m’hi sentia bé, si no.”

“Recordo pujar les escales del local i entrar per la porta de Ràngers superemocionada. Vaig veure tots els nens i em vaig quedar amb la boca oberta. Un altre cop tota la meva timidesa va aparèixer i em vaig quedar asseguda sense dir res tot el cau d’aquell dissabte”

Però, tot i la seva timidesa, i emparada per l’Abel i en Marc, la Geni va acceptar i s’hi va apuntar. El primer dia de cau el té ben present. “Recordo pujar les escales del local i entrar per la porta de Ràngers superemocionada. Vaig veure tots els nens d’aquell any i em vaig quedar amb la boca oberta. Un altre cop tota la meva timidesa va aparèixer i em vaig quedar asseguda sense dir res tot el cau d’aquell dissabte. Tot i això, el primer dia ja m’ho vaig passar molt bé. Vam anar a fer jocs al Parc Dalmau de Calella, i m’ho vaig passar genial. Però, és clar, jo era la nena nova, tothom volia anar amb els seus amics...”

A poc a poc, es va anar obrint, “i fins ara, que ja no es poden alliberar de mi!”, diu rient. Allà es va trobar un espai nou, amb un ambient diferent, que la va enganxar. “No feia gaires extraescolars i el cau era l’única activitat que feia. Clar, a l’escola, havia d’estar asseguda sis hores, escoltant i portant-me bé. El cau és un dia a la setmana, una tarda que realment podia ser jo, fer el que volia. Podia fer realment el que em sortia de dins i ser com jo necessitava ser i expressar-me com jo ho necessitava. El cau es va convertir en un lloc segur per a mi.”

“Sis dies amb gent que no coneixia gaire, em vaig trobar amb reptes que mai havia afrontat i vaig estar separada dels meus pares... Quan va arribar l’últim dia, crec que va ser la satisfacció al cos que em va fer plorar de l’alegria i tot!”

També hi va trobar una cosa que la va marcar des del seu primer any: la natura i el contacte amb la muntanya. “Per Setmana Santa vam fer campaments. Vam anar a fer la ruta del Serrallonga, que passa per l’Esquirol. Jo no havia anat molt per la muntanya i no hi havia tingut gaire contacte, era la meva primera acampada. Per mi va ser una mica impactant, perquè crec que van ser moltes experiències de cop. Jo, que era una nena bastant tímida, vaig estar sis dies amb gent que no coneixia gaire, em vaig trobar amb reptes que mai havia afrontat i vaig estar separada dels meus pares... Quan va arribar l’últim dia, crec que va ser la satisfacció al cos que em va fer plorar de l’alegria i tot! Em van posar les piles, els meus caps!”, explica.

“L’escola té la visió d’ensenyar i educar, però el cau educa més en valors, i un dels objectius és unir el grup el màxim que es pot”

I els seus caps hi van tenir molt a veure, perquè la Geni s’hi sentís com a casa. “Una cosa que agraeixo molt dels meus caps és que féssim activitats en què realment es dispersaven els grupets, i les activitats sempre s’enfocaven per ajudar-nos entre tots.  A l’escola, a les extraescolars..., el tema dels grupets és una cosa que no es pot evitar. Però al cau sí. L’escola té la visió d’ensenyar i educar, però el cau educa més en valors, i un dels objectius és unir el grup el màxim que es pot. Els nostres caps van crear un ambient com si a la unitat fóssim amics de tota la vida.”

I de Ràngers a Pioners i de Pioners a Trucs. “Recordo les tres unitats on he estat. A Ràngers et deixen anar una mica a la teva. Sobretot, ens van ensenyar que si no treballes en equip no vas enlloc. No fèiem molta cosa de preparació, però, a poc a poc, anàvem fent. Una sortida que recordo especialment va ser la dels gorgs de Planoles. Vam anar allà perquè vam decidir el lloc conjuntament, vam treballar junts. I així, arribes a Pioners i Caravel·les amb la idea que s’ha de treballar en grup. En aquesta unitat tens més llibertat que a Ràngers. Des d’escollir el menú, el lloc de dormir, les rutes, com hi arribem, com tornem, la farmaciola... D’això en va sortir una sortida de Setmana Santa de bicicletes. També et dic que, des d’aquell moment, no he tornat a tocar una bicicleta”, explica rient.

“Totes les experiències estan molt bé; també la feina que es fa, els valors. Però les experiències no les hauria viscut així si no fos per les persones. Les persones fan que el cau sigui especial”

Però, tot i aquestes experiències, la Geni té molt clar que el més valuós del cau és una altra cosa. “El millor que m’ha donat mai el cau són les persones que m’he trobat pel camí. La meva millor amiga també està al cau, per exemple. Totes les experiències estan molt bé; també la feina que es fa, els valors. Però les experiències no les hauria viscut així si no fos per les persones. Les persones fan que el cau sigui especial”, afirma.

I justament per tots ells, pels seus companys d’unitat i els seus caps, de quan va deixar Pioners per passar a Trucs, en té bons records, malgrat la pandèmia de 2020. “L’any de la covid havíem de fer la cerimònia de la partença, en què es fa la promesa. No està enfocada a fer el pas cap a caps, sinó que és dir adeu als anys que portes vivint com a nena escolta. Tot i haver-hi la covid i que fos un any curt, perquè ens va retallar molts dies de cau, teníem uns caps genials i ens reuníem telemàticament i parlàvem. Aquell últim any vam poder fer una sortida a Salèrna i m’ho vaig passar molt bé, vaig estar molt contenta. Vam anar a pujar el Taga, el pitjor cim de la meva vida; no s’acabava mai! Potser ho vaig passar una mica malament, però amb qui estava... Jo volia arribar al cim per estar amb ells, veure’ls i passar-ho bé plegats.” 

“Els caps ens van ajudar a crear un ambient de benestar: d’actuar si algú estava malament a la unitat, d’aprendre a comunicar-nos entre nosaltres”

“Els caps ens van ajudar a crear un ambient de benestar: d’actuar si algú estava malament a la unitat, d’aprendre a comunicar-nos entre nosaltres. Fins al punt que em vaig saber comunicar massa bé amb un dels nois que estava a la meva unitat...”, diu rient. Com va anar això? “Em queia fatal, li tenia una tírria! Anàvem junts des de primer de Ràngers, però al principi no vam compartir res. A segon ens vam fer amics, perquè als dos ens agradaven els videojocs, i vam anar saltant de curs fins que vam arribar a Trucs. I just quan ell feia l’últim any i era l’únic que volia seguir, jo i els meus amics vam pujar. I, al final, preparant un carnaval, vam començar a sortir”, explica tota enriolada.

“El cau, per mi, és un lloc segur; és un lloc on puc ser jo mateixa, on no em jutjaran, on em parlaran amb respecte i de tot”

I va arribar el moment de decidir si el seu grup agafava el compromís de continuar com a caps o si acabaven la seva etapa a Minyons. La Geni en un principi no volia continuar per una raó ben clara: volia fer la seva etapa universitària a l’estranger. Però amb la pandèmia de la covid s’ho va treure del cap. Sabent que volia estudiar magisteri però que no tenia opció de marxar, la Laura, una de les seves caps, la va animar: “Fes-te cap!”. I, a poc a poc, va anar calant. “Al veure que no podia anar-me’n, no tenia motiu per deixar el cau. El cau, per mi, és un lloc segur; és un lloc on puc ser jo mateixa i sé que no em jutjaran, que em parlaran amb respecte i de tot.”

“Si em trobava una nena bloquejada, que no podia continuar endavant amb els exercicis, treia algun recurs del cau. O si havia de gestionar algun conflicte”

La Geni té clar que si no hagués volgut marxar a fora per anar a la universitat, ni s’hauria plantejat deixar el cau. Ha estat una entitat molt important a la seva vida, que fins i tot la va animar a escollir els estudis de magisteri. “Veia com els caps afrontaven les situacions quan hi havia problemes o com ens ensenyaven valors, i a mi em semblava molt interessant. Com perdre la vergonya, resoldre conflictes per nosaltres mateixos... Em va cridar tant l’atenció que vaig començar a donar classes particulars i també a fer de cangur. Després em van contractar en una acadèmia com a professora d’anglès. Si em trobava una nena bloquejada, que no podia continuar endavant amb els exercicis, treia algun recurs del cau. O si havia de gestionar algun conflicte, també. Em va començar a agradar molt això, resoldre conflictes i ajudar els infants. El cau m’ha ensenyat a fer-ho i aprendre que, encara que per a tu sigui una bajanada, en aquell moment és el problema més gran que tenen.”

Deixem magisteri i tornem a l’Agrupament Escolta Montnegre. La Geni comença com a cap i té molt clar que el fet d’haver estat nena i viure l’escoltisme l’ajuda a entendre  les necessitats dels nens que porta i a empatitzar-hi. “No vaig anar a Castors, però m’hi veig reflectida moltes vegades. Per exemple, a Castors, Llops i Ràngers sempre fa il·lusió arribar al cau i veure que t’han preparat una gimcana o que t’han preparat una sortida d’un dia. Crec que això fa que tinguis més ganes de continuar. Pel que fa a resolució de conflictes, tenir aquesta perspectiva t’ajuda molt, perquè els problemes que hi ha sempre són els mateixos. «Aquest m’ha dit això, l’altre m’ha dit allò...» De tots aquests problemes n’hem parlat quan jo era nena escolta. I quan m’hi trobo com a cap i els haig de resoldre, per a mi és més fàcil, perquè entenc per on va el camí. Sé com ho puc solucionar, com haig de parlar, com ho haig de gestionar.” 

Una traça i uns aprenentatges que es passen de caps a infants. Com és un dissabte a la unitat de la Geni? “Et poso un exemple. Ara hem preparat un eix per treballar els valors de l’escoltisme i ens ha vingut un superescolta a donar-nos-els i ensenyar-nos-els. Hem fet autonomia, coneixença de l’entorn, confiança, promesa... Perquè, com que portem Castors i és el primer contacte que tenen amb el cau, hem pensat que transmetre això va bé. Hem fet campaments de Setmana Santa, sortides pel Maresme per conèixer la comarca...”, enumera. 

“Vaig dir a una amiga si volia venir a fer de cap al cau. Instantàniament em va preguntar: «Quant cobres?». «Com que quant cobro?» «No et paguen per ser cap?» «És clar que no! És un voluntariat!»”

I dissabte rere dissabte, es transmeten valors, idees i escoltisme. Hi ha, però, moltes persones que desconeixen aquesta realitat. “Una vegada vaig dir a una amiga si volia venir a fer de cap al cau. Instantàniament em va preguntar: «Quant cobres?». «Com que quant cobro?» «No et paguen per ser cap?» «És clar que no! És un voluntariat!» Això m’ha passat diverses vegades. Els caps que som a l’Agrupament hem estat companys de petits i tenim els mateixos valors d’ajudar, de ser-hi quan cal, de transmetre aquests valors. I si nosaltres ho ensenyem als petits, aquests nens ho ensenyaran als següents. I hi ha persones que diuen: «Com pots estar encara al cau?». «No saps de què parles!» Em sorprèn que parlin de cobrar. Per mi és la sensació que jo rebo. De sortir del cau i que els nens et parin i que se’ls dibuixi un somriure a la cara. O quan acabem campaments, que vagin a les famílies i els expliquin el que hem fet i com s’ho han passat de bé. A mi amb això ja em paguen”, afirma.

“M’hi veig reflectida, en aquests infants. Sempre m’intentaré esforçar al màxim perquè els infants visquin el que jo he viscut. Sobretot aquests sentiments”

“Hi destinem moltíssimes hores. Jo ho sabia, però abans de ser cap no n’era conscient. Jo sabia que era un dia a la setmana, una tarda de dissabte i reunions per preparar-ho, però no m’ho pensava! És molt més! És un voluntariat, però la feina, i les ganes que hi posem perquè tothom estigui bé i tot surti bé, és molta. Ho fas amb ganes i no t’importa perquè t’ho passes bé. Té a veure amb els valors que tens. Hi ha pares que et truquen i et donen les gràcies, et diuen que els seus fills s’ho han passat molt bé, t’ho agraeixen... A mi això em fa molt feliç. M’hi veig reflectida, en aquests infants. Sempre m’intentaré esforçar al màxim perquè els infants visquin el que jo he viscut. Sobretot aquests sentiments.”

“Per mi una de les coses més importants que fa el cau és aquest contacte amb la natura, que s’ha de cuidar”

Tant d’esforç té la seva recompensa. També el seu impacte. La Geni ho té clar. “Donada la situació que tenim al planeta, sobretot a causa del canvi climàtic, hem d’entendre que el cau és lleure, però, sobretot, lleure a la natura. Per mi una de les coses més importants que fa el cau és aquest contacte amb la natura, que s’ha de cuidar. S’ha de treballar perquè no passi el pitjor. I, actualment, l’escoltisme és un moviment que està intentant canviar les coses i fer veure a les persones i joves el que està passant. És cert que els joves són el futur i que, si ells no saben què passa i no saben respectar la natura, o a ells mateixos, el món se’n va a la merda!”, afirma.

Un aprenentatge constant, entre infants, joves i caps. La Geni ho resumeix així: “És igual quants anys portes al cau, sempre aprendràs alguna cosa. Sempre. Tant pot ser en l’àmbit d’experiència, com de persones.  Sempre hi ha valors a aprendre i, sobretot, de les persones que tens al voltant. Per això són elles qui ho fan tan especial. Sempre hi ha alguna cosa a aprendre de l’altre”. 

“Intento que tothom visqui el cau, perquè a mi m’ha fet molt feliç. Dono les gràcies a l’Abel i a en Marc, perquè són les persones que em van fer descobrir-lo. Tot el que he viscut allà... No sé quin tipus de persona seria. M’ha canviat la vida”

És evident que el cau és un lloc molt important per a la Geni. Un espai de vivència personal i col·lectiva que li ha aportat valors, experiències i persones. Què ha significat el cau a la seva vida? “El meu punt de vista ha canviat totalment. Potser quan vaig entrar-hi era molt petita, però jo tenia una perspectiva totalment diferent. Era la típica nena que, quan li preguntaven què volia ser de gran, deia: «No ho sé!». No en tenia ni idea, i el cau em va fer descobrir què és el que m’agrada. M’ha fet descobrir persones amb qui tinc els mateixos valors i amb qui em porto genial i, sobretot, les experiències que hi he viscut. No les canvio per res. Intento que tothom visqui el cau, perquè a mi m’ha fet molt feliç. Dono les gràcies a l’Abel i a en Marc, perquè són les persones que em van fer descobrir-lo. Tot el que he viscut allà... No sé quin tipus de persona seria. M’ha canviat la vida.”