Hi ha un capítol extraordinari d'una de les millors sèries que he vist a la meva vida, titulada The Knick, que passa en un hospital de Nova York la primera dècada del segle XX. En aquest capítol se sorprenen en descobrir que no tota la sang és igual, que existeixen els grups sanguinis i que errar entre donant i receptor pot ser fatal. Tan fatal que fins i tot el Papa Innocenci XI va prohibir, al segle XVII, que es fessin transfusions de sang. L'invent de veure què passava si... era habitual. Durant la Il·lustració, per exemple, es feia una transfusió de sang d'un vedell a un malalt mental per curar-li la patologia o, anant molts més segles enrere, els escites es bevien la sang de les seves víctimes creient que la seva bravura es transmetia de víctima a vencedor.

Venes, transvasaments, coagulacions, reaccions... A The Knick, el que fan és reflectir la descoberta del patòleg austríac Karl Landsteiner ―que més tard va obtenir el premi Nobel de Medicina―, quan el 1901 identifica uns quants grups sanguinis, no pas tots. Sis anys després, Jan Jansky, neuròleg, psiquiatre i seròleg txec, descriu els quatre grups sanguinis principals, ara identificats com a A, B, O i AB. I sense Landsteiner i Jansky segurament no estaríem parlant de Frederic Duran i Jordà (Barcelona 1905 - Manchester 1957).

Cal un Glovo, un Deliveroo republicà que porti sang al front d'Aragó. El sistema de braç a braç ha de passar necessàriament a la història.

El futur doctor ja destaca de ben petit en els estudis i, després del batxillerat, cursa la carrera de Medicina a Barcelona, entre 1922 i 1928. És una ment amb multitud d'interessos que passen pel naturalisme o l'esperanto. Li ve de família. El pare, comerciant amb orígens a Martorell, també s'involucra en l'esport i la cultura, i té ascendència sobre el fill. El jove Frederic, decidit a estudiar Química, acaba optant per fer Medicina a instàncies del seu progenitor, tot i que entremig també cursa assignatures a l'Escola Especial de Nàutica de Barcelona, malgrat no saber nedar. Tot cursant Medicina, mentre és intern a la Càtedra de Patologia Quirúrgica del doctor Antoni Trias i Pujol, a l'Hospital Clínic de Barcelona, Duran coneix el cirurgià rus Sergei Judine, que visita el Cap i Casal per fer unes conferències. Judine explica la possibilitat d'aprofitar la sang dels cadàvers per transfondre-la als pacients, tal com es fa a Rússia. Duran i Jordà aixeca les celles. “Caram!” Però les proves subsegüents són un fracàs. La sang es fa malbé ràpidament.

El flamant doctor Duran comença la carrera professional amb una consulta privada al carrer de la Cadena, al Barri Xino. Li dol cobrar els pacients que ja tenen prou problemes pel fet d’estar malalts, i el fa trempar el proïsme. El 1934 guanya una plaça al laboratori del frenopàtic de les Corts, i del 1935 al 1939 ja n'és el màxim responsable, tasca que combina amb el laboratori de l'Institut d'Assistència Mèdica Municipal. Melòman, lliurepensador, naturista, socialista i catalanista, s'afilia a la Unió Socialista de Catalunya, que el 1936 es transforma en el PSUC.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, Duran i Jordà proposa al doctor Trias i Pujol, membre del Consell de Sanitat Militar de la Generalitat de Catalunya, crear un banc de sang per satisfer la demanda que implora el Front d'Aragó. Però el sistema vigent fins aleshores és absolutament inviable. Les donacions es fan braç a braç amb la xeringa ideada per Louis Jubé. La sincronia donant-receptor, haver de portar els donants al front o els ferits cap a casa fa inviable un sistema efectiu.

Duran aconsegueix un registre de 6.000 donants convocats per ràdio. Per cada home donant hi ha 25 dones que lliuren mig litre de vida. Moltes tenen els homes al front

Cal un Glovo, un Deliveroo republicà que porti la sang al teatre de guerra. El sistema de braç a braç ha de passar necessàriament a la història. I Duran i Jordà innova i aposta per un autoinjectable Rapide, desenvolupat al Laboratori Químic Biològic Pelai dels doctors Pujol i Cullell, situat a la rebotiga del número 36 del carrer Pelai.

Cada donant respon un qüestionari i passa un examen físic. Després, fa un test de sífilis, se li classifica el grup sanguini i se li mesura el nivell de concentració de glòbuls vermells. El primer banc s'estableix a l'hospital número 18, a Montjuïc. Correspon a la Clínica Mutualista de la Caixa de Pensions, en un edifici de l'Exposició Universal de 1929, actual seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Duran aconsegueix un registre de 6.000 donants. Les convocatòries es fan per ràdio. Les ones hertzianes són una transfusió de solidaritat. Especialment de dones que fan molta cua. Per cada home donant hi ha vint-i-cinc dones que lliuren mig litre de vida. Moltes tenen els homes al front. Se senten concernides i passen gana. Per això, per cada donació s'incrementa la cartilla de racionament.

L'extracció no és per fer-ne broma. El cèlebre cirurgià Moisès Broggi, company de Duran i Jordà, en destaca la innovació i excel·lència. “Duran tingué dues veritables genialitats que feren que el seu mètode tingués una gran efectivitat, molt superior a la dels altres intents que tingueren lloc: primerament, la de treballar amb sistemes tancats, i així evitar tot contacte de la sang amb res que la pogués contaminar; i, en segon lloc, la d'efectuar la barreja de sis donants diferents del mateix grup, pensant que, si algun d'ells presentava algun factor d'incompatibilitat indetectable —aleshores es desconeixien els subgrups—, quedaria diluït per la sang dels altres. Nosaltres vam tenir l'ocasió d'aplicar en el servei d'urgències les primeres transfusions amb el nou procediment i de comprovar-ne els indiscutibles avantatges, no solament els de la simplicitat a l'hora d'aplicar-lo, sense la necessitat de cercar un donant en aquells moments crítics —i que pogués donar-ne la quantitat convenient sense restriccions—, sinó que, a més, poguérem observar una tolerància més gran. Així com en les transfusions practicades amb el mètode habitual eren freqüents les reaccions greus, a vegades mortals, amb aquesta sang conservada les reaccions eren molt més moderades.” L'experiència demostra com el servei dissenyat per Duran no només permet compensar hemorràgies, sinó també tractar ferides, fractures, cremades.

Un camió frigorífic de peix transporta 30 ampolles per viatge amb la sang en una solució de citrat i glucosa que permet ser transfosa durant un període de 18 dies

La sang es fa conservar a una temperatura d'entre 2 i 4 graus positius, i al front només s'envia sang del grup 0. Un camió frigorífic de peix d'un amic de Duran transporta trenta ampolles per viatge protegides entre palla amb la sang en una solució de citrat i glucosa que permet ser transfosa durant un període de 18 dies. Efectivament, un sistema revolucionari. El doctor Duran acaba rebent la distinció del grau de major a l'exèrcit republicà. Ell, que havia quedat exempt del servei militar automàticament per ser el cinquè de cinc germans. Al final de la Guerra Civil es recullen 9.000 litres de sang i es freguen els 29.000 donants. El darrer banc de sang s'instal·la a Amer.

Però la sang vessada, la coagulada i la transfosa, tan roja com la dels perdedors del bàndol de Duran, no salva aspiracions, ni somnis, ni llibertats, i Frederic Duran s'exilia el febrer de 1939. Un exili afortunat, malgrat tot. Té la sort de ser convidat per la Creu Roja Britànica amb l'aval del doctor Josep Trueta; aquest sí, un català universal més reconegut a qui els britànics no agrairan mai prou haver salvat tantes i tantes extremitats durant la Segona Guerra Mundial. Gràcies a l'aplicació del mètode Trueta, el gran enemic de la gangrena acaba essent nomenat conseller per a Ferides de Guerra de part del ministre britànic de Sanitat.

Quan Churchill compareix a Westminster per pronunciar el discurs “Sang, suor i llàgrimes”, és poc conscient de fins a quin punt la sang que mou el metge català serà determinant per a la victòria

Duran i Jordà és cridat a assistir la doctora Janet Vaughan per ajudar-la a crear el primer banc de sang amb el seu mètode a l'Hospital de Hammersmith, a Londres. El 1938 s'ha establert a Bristol l'Army Blood Supply Depot (ABSD), i el sistema de Duran i Jordà és òptim per proveir-lo. La Segona Guerra Mundial encara no ha esclatat, però es veu a venir. És qüestió de mesos. Les malvestats nazis acaben deixant milers de ferits durant els bombardejos del Blitz, les crides a donants són constants.

Quan el primer ministre, Winston Churchill, compareix al Parlament de Westminster per pronunciar el discurs “Sang, suor i llàgrimes”, és poc conscient de fins a quin punt la sang que mou el metge català serà determinant per a la victòria. Keep calm and carry on. Els fonaments de l'Emergency Blood Transfusion Service, precedent del National Blood Transfusion Service (NBTS) que s'establirà el 1946, ja són ferms, i el 1944 s'arriba a la xifra de 900 centres de donació arreu del Regne Unit i 700.000 donants. Duran s'ha establert a Manchester, però no se li permet exercir de metge fins al cap de dos anys, quan se li reconeix el títol i passa a dirigir el departament de patologia del Hall Children's Hospital i del Monsall Hospital. El 1950 aconsegueix la nacionalitat britànica.

La vida de Duran és curulla de paradoxes. Un major de l'exèrcit republicà que no ha fet la mili, un aspirant a navegant que no sap nedar i un astre de la sang, de la sang font de vida, que l'acaba matant. Amb només 51 anys, s'autodiagnostica una leucèmia i mor a la Royal Infermery de Manchester. Sembla mentida, sí: un càncer a la sang se l'enduu. Injustícia poètica. Paradoxalment, no hi hagué transfusió possible per salvar-lo: la transfusió era ell. La gran transfusió catalana que ha salvat milions de persones al món i que sortosament honora la seu central del Banc de Sang i de Teixits a Barcelona.