Un crit gutural, greu i esquerdat. Un terrabastall de percussions, el so de la bateria espetegada, la caixa i el bombo retronant de manera sincopada a una velocitat vertiginosa. Les guitarres estridents, brutes, cridaneres, rugoses, barroeres, gairebé eixordadores. El baix distorsionat, d’ultratomba. Una atmosfera extrema. Les pulsacions bateguen a mil per hora. Això és death-metal. En aquest batibull de sons agressius gairebé indesxifrables, sorgeixen d’una veu aspra uns versos lúcids. “Aquest malson de créixer esgotadorament / dins d’un cos endurit / ple de bonys i d’arrugues que cap pluja no estova...” És l’ànima d’un Miquel Martí i Pol emmalaltit, víctima de l’esclerosi múltiple, albirant la seva mort.

“El naixement del grup ve inspirat i motivat per la mort del meu pare, cap al 2002. Va desaparèixer el que era el meu referent”

“Fa 21 anys de la idea de Vidres a la Sang”, comenta Eloi Boucherie, vocalista, compositor i guitarrista d’aquesta banda. Fa 21 anys del principi d’un projecte que aplega música extrema, fosca, llòbrega, gairebé la més contundent de tot l’espectre —death-metal i black-metal—, amb la poesia elegant, clara i reflexiva, “del poble”, de Martí i Pol. Dos elements ben heterogenis, insolubles, que teòricament es repel·leixen però que, alhora, barrejats, aconsegueixen crear un nou paradigma. La lucidesa també casa amb el metal. “Abans que existíssim nosaltres, els poemes de Martí i Pol eren en boca de Lluís Llach i músiques de l’estil... Però entendre’l amb death-metal és una altra cosa, és una nova dimensió.” Tant per als seus poemes com per a la música extrema. Què els va empènyer, però, a aquesta conjunció inversemblant?

L’Eloi va llegir un poema que ho va capgirar tot: “Al capdavall, el cos s’adaptarà al rectangle de fusta del taüt. / Res no deforma tant com la vida mateixa”

“El naixement del grup ve inspirat i motivat per la mort del meu pare, cap al 2002. Jo era molt jove, tenia 24 anys. Ell era una persona a qui estava molt vinculat i arrelat. Va desaparèixer el que era el meu referent”, explica l’Eloi. L’absència precoç del seu pare va crear un buit enorme en ell, que, alhora, el va fer rumiar i replantejar-se el concepte de l’existència en si. “Tot plegat em va obrir els ulls per aprofundir sobre la mort, com ens la venen, el poc que ens eduquen per entendre-la i racionalitzar-la...” L’Eloi, aleshores, va llegir un poema que ho va capgirar tot: “Al capdavall, el cos s’adaptarà al rectangle de fusta del taüt. / Res no deforma tant com la vida mateixa”.

“M’encanta la metàfora de tenir vidres a la sang. No és res més que una metàfora de l’envelliment, de la motxilla que es va fent gran al llarg de la vida. Aquest recorregut vital que ens va malmetent de mica en mica”

“Aquest és el poema que va iniciar tot l’univers de Vidres a la Sang. Ma mare té el costum de penjar-ne a casa; no només de Martí i Pol, també de Brossa, Verdaguer, Gil de Biedma... Aquest era just entre l’entrada i el despatx, un retall de paper, ni tan sols emmarcat, penjat amb una xinxeta. El tens allà... Feia temps que hi era, aquell poema, eh? Però un dia, després de la mort del meu pare, hi passo i me’l trobo. El llegeixo i collons... Hòstia, semblava que hi fos perquè el dia concret em captés l’atenció i es generés tot. Com si s’haguessin alineat els astres. Saps quan t’agafa per posar-te místic i penses: «Les coses hi són per alguna raó»? Doncs sembla que, per alguna raó, accidental o no, hi era.” Allà i aleshores va començar tot.

“Abans ni tan sols m’interessava la poesia. No n’era lector; era jove, força immadur... Però aquell poema em va encendre una espurna.” La poesia, titulada “El més dur sempre guanya”, és la lletra de la cançó inicial del primer àlbum de la banda. El poema original data de finals dels anys setanta i està recollit, precisament, a Amb vidres a la sang, on Miquel Martí i Pol tracta sobre l’esclerosi múltiple, la malaltia irreversible que pateix, i reflexiona sobre el moment d’afrontar la mort.

“Això m’ajuda a traslladar-ho a la meva vivència personal, la mort del meu pare, i començo a aprofundir sobre aquest fenomen. A partir dels poemes, descobreixo una nova consciència de l’existència, una nova manera d’entendre la mort. Em vaig adonar de fins a quin punt també m’alliberava el fet de no tenir el meu pare al davant i no viure a la seva ombra.”

Alhora, aquest primer contacte amb el poeta osonenc obre una escletxa que el fa endinsar-se en més versos de la seva obra, “d’una potència i una exquisidesa lírica molt inspiradora”, cosa que dona resposta a moltes de les seves inquietuds. “Aquest poema realment és dur, va directament a la jugular; però n’hi ha d’altres de molt lluminosos dins del que és la duresa de la situació. Això a mi em va impactar, sobretot aquesta nova consciència amb què s’enfronta a la malaltia de manera racional.” Martí i Pol esdevé la seva teràpia, el seu aixopluc per fer front a una pèrdua i transformar-la en creativitat.

“Jo ni tan sols sabia tocar la guitarra, era només cantant. Vaig pensar que la manera de no dependre de ningú era generar-me jo mateix les meves pròpies coses, i en vaig aprendre”

És llavors quan l’Eloi decideix que en musicarà els poemes i quan determina com es dirà el seu grup. “M’encanta la metàfora de tenir vidres a la sang. No és res més que una metàfora de l’envelliment, de la motxilla que es va fent gran al llarg de la vida. Aquest recorregut vital que ens va malmetent de mica en mica. Tenir vidres a la sang. És una metàfora molt gràfica, molt eloqüent, sobre la vida. En un principi tot va de conya, després les coses es van complicant i no flueixen amb tanta facilitat com abans...”

“Quan vàrem començar, no hi havia ningú que fes ‘death’ i ‘black-metal’ en català. Els grups d’aquí cantaven en anglès. Ja és un suïcidi comercial tocar aquests gèneres, doncs imagina’t fer-ho en català”

La banda sorgeix d’aquest recull de poemes, que ell considera el seu “bastió d’inspiració” amb què s’expressarà artísticament, així com del sotrac de la defunció del seu pare. Una mort, però també un naixement per a l’Eloi. Ell i Carles Olivé, un amic bateria, gesten aquell 2002 a Terrassa la llavor de Vidres a la Sang. “Jo ni tan sols sabia tocar la guitarra, era només cantant. Vaig pensar que la manera de no dependre de ningú era generar-me jo mateix les meves pròpies coses, i en vaig aprendre.” La formació del grup culminarà amb la incorporació de dos membres més, Albert Martí i Marcos García, guitarrista i baixista, respectivament, i amb la publicació del seu primer disc el 2004.

L’Eloi tria el death-metal i el black-metal com a gèneres expressius del grup. És heavy-metal? “No ben bé. Això és una mica com el sexe, que comença suau però sempre es pot anar més enllà”, diu l’Eloi enriolant-se. “Amb el metal passa una mica el mateix. Es va començar amb el heavy, que beu de la música clàssica, del virtuosisme melòdic aplicat a les guitarres. Després es va anar extremant cada vegada més.” Primer amb el thrash, més tèrbol i estrident, i posteriorment amb el death-metal i el black-metal, als anys vuitanta i noranta, els dos principals subgèneres en què s’emmarca Vidres a la Sang. El cant gutural, les afinacions greus o el blast beat, una tècnica en la qual es toca el bombo i la caixa de manera sincopada a velocitats molt altes, en són alguns dels trets característics.

“Nosaltres anem molt més enllà: volem trencar amb els estereotips associats al ‘death-metal’”

El death-metal neix als Estats Units. És un gènere contundent, agressiu i rabiós. En un principi, les seves lletres tracten de la mort, el terror, la foscor en general, de vegades de manera bastant morbosa. Paral·lelament, el black-metal germina als països escandinaus en forma de música bruta, deixant força de banda la qualitat en la producció del so i destacant-ne el misticisme i l’ambientació. La seva lírica se centra en el paganisme, l’anticristianisme i el satanisme, i l’aparició del gènere a Noruega s’associa amb alguns episodis de crema d’esglésies i profanació de cementiris que hi tenen lloc.

Vidres a la Sang també parla de la mort, de la malaltia, de les tenebres, però hi dona una volta més. “Això sempre ens ha distingit una mica de la resta. Normalment, se’n parla d’una manera pueril, molt banal, dins d’aquests gèneres. El nostre valor afegit és tractar-ne d’una manera seriosa, fer-ho entendre com una cosa realment molt més dura i potent que qualsevol imaginari. No diem: «Em moro, m’arrenques el fetge, te’l menges, després el vomites». És impressionant, sí, però nosaltres anem molt més enllà: volem trencar amb els estereotips associats al death-metal”, remarca Eloi Boucherie. Vidres a la Sang ha elevat el gènere a un pla existencial. “No som quatre salvatges que només criden i fan soroll. Intentem utilitzar la bellesa en el llenguatge, ser més elegants i, al capdavall, naturalitzar una cosa que forma part de la vida i que li arriba a tothom. La gent té massa por de morir, i això condiciona la seva qualitat de vida.”

“Escolta, no només musiquem els seus poemes. Coi, els hem rescatat i els hem donat una nova dimensió amb la música que fem!”

Vidres a la Sang és un cas excepcional per la seva astúcia lírica, però ho és encara més per abraçar les seves arrels. “Quan vàrem començar, no hi havia ningú que fes death i black-metal en català. Els grups d’aquí cantaven en anglès, perquè deien que quedava millor i et donava més visibilitat en el mercat. Ja és un suïcidi comercial tocar aquests gèneres, doncs imagina’t fer-ho en català. El públic cada cop s’escurça més. Però era la nostra aposta, el nostre orgull identitari. És la meva llengua, la meva cultura. Coi, igual que els noruecs parlen dels seus boscos, jo parlo dels meus poetes, que em fan sentir orgullós de ser català.”

“Què faig quan componc? Tant si escric jo com si rescato un poema, em guio per l’emoció que em desprèn la lletra. A partir d’aquest text, en construeixo la melodia, la rítmica, el tempo...”

En els primers estadis de la banda, l’Eloi tan sols en componia la música, que adaptava als poemes de Martí i Pol. Creia que encara no tenia la destresa lírica per escriure els seus propis textos i que no desentonessin amb els del poeta osonenc. En el segon disc, el 2006, ja s’hi va atrevir. “Em molestava una mica que sempre se’ns vinculés amb Martí i Pol, ens treia una mica d’identitat. Escolta, no només musiquem els seus poemes. Coi, els hem rescatat i els hem donat una nova dimensió amb la música que fem! Nosaltres també valem sense els seus poemes! Fem música molt elaborada, la treballem, i això és important.”

Vidres a la Sang, però, mai ha perdut de vista el poeta del poble. Sempre l’ha vist pel retrovisor. Els seus discos arrepleguen poemes musicats de Martí i Pol amb lírica pròpia composta per Boucherie, de manera que es forma un aiguabarreig en què és gairebé impossible de distingir quina és quina. L’Eloi ha esdevingut un poeta de ple dret. “Al final, la nostra banda s’ha convertit en una simbiosi d’una cosa i altra, en la qual res té per què destorbar-se entre si. No tinc la destresa lírica d’en Miquel, però sí que n’he rebut la influència i una certa inspiració... Per mi aquesta simbiosi, d’alguna manera, és un triomf.” I com ho fa el grup per conjugar una música tan fosca amb unes lletres tan metafísiques i transcendentals?

“La música és un llenguatge precís sobre les emocions. Hi ha coses que s’expliquen en una sèrie de paraules que, amb música, es poden traduir en una alineació concreta de notes”

“Per mi, el death-metal i el black-metal són llenguatges naturals amb què m’expresso musicalment. Què faig quan componc? Tant si escric jo com si rescato un poema, em guio per l’emoció que em desprèn la lletra. A partir d’aquest text, en construeixo la melodia, la rítmica, el tempo... L’avantatge del death-metal és que amb el cant gutural no s’entona, la qual cosa et dona moltes possibilitats mètriques per jugar amb les frases com si fossin xiclets. Utilitzem la rítmica d’una manera molt lliure i gairebé narrada.” Primer la lletra i després la música.

“Tinc un món hostil al meu voltat i el vull observar i compartir amb els oients. No proposem cap solució, però sí convidar a pensar”

“Amb el disc anterior, abans de començar amb la música, vaig escriure set poemes de cop. En vaig descartar els que no m’agradaven i em vaig quedar amb tota la lírica. Tinc això i dic: «Això m’inspira esperança, això foscor, això ràbia...». A partir d’aquí, de les emocions que em transmeten els textos, construeixo el meu imaginari musical i rítmic, els riffs de guitarra, la percussió amb l’ordinador... Una determinada atmosfera per a tot el tema. Perquè la música és un llenguatge precís sobre les emocions. Hi ha coses que s’expliquen amb una sèrie de paraules que, en música, es poden traduir en una alineació concreta de notes. Busco certes emocions dins del meu registre i les expresso musicalment.”

L’Eloi considera que la lletra i la música han d’anar agafades de la mà. Totes dues tenen la mateixa importància. “S’alimenten l’una a l’altra i es necessiten. Els temes agafen una dimensió concreta gràcies a la lletra, i a l’inrevés passa el mateix. Treballem molts detalls de la música que de vegades són passats per alt. Ens agrada mimar-ne l’estructura, no quedar-nos en un single, en el consum ràpid i fàcil del mainstream... Així és com entenc que s’ha de fer música, pensant en tots els detalls. I bé, així ens va, que no ens fot cas ningú”, diu l’Eloi mentre esclata de riure. “No volem vendre intel·lectualitat, però coi, sí aturar-nos una mica i reflexionar.”

“Per mi, Vidres a la Sang és la meva teràpia personal, la meva eina indispensable per substituir antidepressius”

Això és Vidres a la Sang. Aprofundir, rumiar, esbrinar, examinar, raonar. No quedar-se en la superfície. Extreure’n conclusions. “Tinc un món que és hostil al meu voltat i el vull observar i compartir amb els oients. No proposem cap solució, però sí convidar a pensar sobre determinades qüestions. T’has preguntat per què això funciona així? Has sentit alguna vegada que no et ve de gust parlar, sinó fotre un crit i engegar-ho tot a la merda? Has sentit que la teva vida comença a davallar a partir dels quaranta? Tens esperança, malgrat tot? Volem explorar en l’univers de les emocions i fer reflexionar.”

“Hem venut còpies de l’últim àlbum als Estats Units. De tant en tant, ens escriu algú d’Àustria, de Noruega, de Sud-amèrica, algun penjat de Rússia... Un cop va contactar amb nosaltres un romanès que era a la presó”

I així, un rere l’altre, ja van cinc discos meditabunds des dels seus inicis, amb un parèntesi de gairebé un decenni després del tercer. Uns àlbums que aboquen a replantejar-s’ho tot i alhora exerceixen de psicòleg per a l’Eloi. “Per mi, Vidres a la Sang ha estat i és la meva teràpia personal, la meva eina indispensable per substituir antidepressius. En cadascun dels discos, hi ha hagut una circumstància personal negativa que he utilitzat per revertir, per convertir-la en una cosa productiva i tirar endavant en una situació de dificultat.”

En el primer disc va ser el buit després de la pèrdua del seu pare. En el penúltim, Set de sang, la crisi dels quaranta. “Era un moment superfosc en la meva vida. Culpava l’exterior de tot el que em passava. La música em va ajudar en l’assumpció de la meva realitat, a naturalitzar la circumstància d’una joventut perduda, a tirar endavant i dir: «Deixa de queixar-te, passa-t’ho bé i fes el que calgui per fer el tràmit de la vida una mica digne».”

“El que fem és ‘metal’ de proximitat, de quilòmetre zero, i en català. És la simbiosi de la cultura pròpia, encarnada en un dels poetes més grans d’aquest país, amb la música extrema”

“En el darrer àlbum, Fragments de l’esdevenir, la pandèmia ha estat el teló de fons inspirador per excel·lència. No la pandèmia en si, sinó com la societat reacciona davant d’un fenomen així, i tot el que s’ha anat veient. L’escala evolutiva de comportaments i manipulacions informatives... Tot això ha estat un caramel perfecte per poder compondre, tancar-me i treballar, nodrir-me d’una cosa que m’estava afectant molt negativament i convertir-la en creativitat.”

“Guanyar-me la vida a costa de corrompre la meva proposta artística? Mai de la vida. Sempre hem anat a contracorrent. Segurament per això aquest no és el nostre ofici”

Aquesta creativitat, de vegades, transcendeix fronteres. El públic és molt reduït, però Vidres a la Sang ha venut discos a l’estranger. “De gent que escolta música extrema n’hi ha a tot el món. Hem venut algunes còpies de l’últim àlbum als Estats Units. De tant en tant, ens escriu algú d’Àustria, de Noruega, de Sud-amèrica, algun penjat de Rússia... Un cop va contactar amb nosaltres un romanès que era a la presó, que ens havia descobert per internet i volia que li enviéssim un disc perquè no se’l podia pagar. Ara bé, el públic que realment ens comprèn i ens entén és d’aquí. Perquè el que fem és metal de proximitat, de quilòmetre zero, i en català. És la simbiosi de la cultura pròpia, encarnada en un dels poetes més grans d’aquest país, amb la música extrema. I això, qui ho pot gaudir i entendre més és un català.”

Com en els poemes de Martí i Pol, la crítica social és ben present en els temes de Vidres a la Sang, siguin propis o poemes musicats. Per l’Eloi, el capitalisme és “l’eix del mal”, un sistema “insostenible” que creu que, de ben segur, col·lapsarà. Els seus tentacles s’infiltren també en el món de la música, que, segons ell, premia el fast food, la brossa, la superfície i no pas la substància i el rerefons. “Molta gent pensa que l’èxit està vinculat a una trajectòria, al sacrifici, a l’esforç, a la meritocràcia... No té res a veure. Hi ha tants artistes superlatius a qui ni tan sols respecten a casa seva... És al que porta el capitalisme, on es mesura una persona pel seu compte bancari, pel que posseeix en béns materials.”

L’Eloi es considera una víctima de tot això, però s’enorgulleix de preservar l’essència de la banda intacta. El concepte i el missatge estan per sobre de tot. “Guanyar-me la vida a costa de corrompre la meva proposta artística? Mai de la vida. Sempre hem anat a contracorrent, no encaixem dins dels paràmetres que dicta la indústria i, més enllà, la societat. Segurament per això aquest no és el nostre ofici.”

Els quatre membres de la formació compatibilitzen el ‘metal’ amb altres professions

Tots els membres hi esmercen energia, temps i diners, però no reben gairebé res a canvi. “La banda ens ha donat alegries, tenim un públic molt fidel que ens dona el seu suport incondicional, però tot això no ens dona menjar. Més aviat, sempre és perdre diners. Donar una certa professionalitat, produir els discos amb qualitat, dissenyar-ne les portades, el marxandatge... Tot té un cost molt elevat que després no repercuteix en res més que cobrir despeses. La balança es queda a zero, o en vermell la majoria de vegades.” Vidres a la Sang existeix per amor a l’art.

Paral·lelament, els quatre membres de la formació, que han variat des del seu origen, compatibilitzen el metal amb altres professions. El bateria, Jordi Farré, viu a Alemanya, on treballa de químic. Quan té vacances s’ho manega per viatjar al Vallès i dedicar temps al grup. El baixista, Cristian Vilches, treballa de cuiner en una residència. Albert Martí, el guitarrista, es dedica a la música, però fent de docent en una acadèmia, no pas amb Vidres a la Sang. L’Eloi combina el projecte de música extrema amb la seva feina a la construcció, on fa de paleta, la qual cosa li dona una certa estabilitat econòmica. Boucherie també té un estudi on porta grups i artistes i els produeix la música, però no prou per guanyar-s’hi la vida.

“Sempre ens quedarà l’orgull de saber que tenim una proposta artística digna, de no sentir-nos acomplexats davant de res ni de ningú”

És en aquest estudi, situat en un recinte als afores del nord de Terrassa, on l’Eloi xerra i m’explica el periple de Vidres a la Sang, engegat fa més de dues dècades. El cantant de la banda viu des dels 35 anys en una casa al costat de l’estudi, en una parcel·la al nord de Terrassa que anys enrere fou la granja dels seus avis, amb gallines, porcs i conills. “La meva infantesa està vinculada a les olors de quan hi pujava. Aquí vaig començar una nova manera d’enfocar la meva vida. Ara hi vivim unes nou famílies; hi ha la casa del meu germà, la del meu tiet, casa meva... Tenim el nostre hort i intentem generar-nos les nostres coses.”

I aquí, on viu l’Eloi, rau una metàfora del que és ell i el grup. Viure al marge d’allò que és comú, de la societat, del mercat. Tenir la paella pel mànec, el control de les coses, i no sucumbir a les temptacions externes. Vidres a la Sang és un reducte únic enmig del panorama musical. Una simbiosi perfecta entre la música extrema i un dels millors poetes del país. Metal que és cultura catalana i que no renuncia a la seva identitat. No es venen al millor postor i això els fa irrepetibles. “Sempre ens quedarà l’orgull de saber que tenim una proposta artística digna, de no sentir-nos acomplexats davant de res ni de ningú. Ens agrada el que fem, en gaudim, se’ns continua posant la pell de gallina. Mentre sigui així, continuarem donant pel sac.”