Feia cinc anys que era a Barcelona quan vaig baixar per primer cop a un dels refugis antiaeris de la xarxa colossal d’amagatalls foscos, humits i silenciosos que trepitgem cada dia sense adonar-nos-en, i que jo mirava llavors amb ulls d’estrangera. Per un pou net del clavegueram vaig accedir al refugi comunitari número 95, a la cantonada del carrer València amb el passeig de Sant Joan, un dels 1.322 censats a la ciutat. A deu metres de profunditat, asseguda en un banc de pedra i amb la càmera bloquejada per la humitat, vaig intentar imaginar-me com es devia sentir una dona del 1938, amuntegada amb la resta de veïns del barri mentre les bombes destrossaven edificis sencers. Als refugis vaig entendre que si a Barcelona es va inaugurar una nova manera de fer la guerra, també hi va germinar una nova i extraordinària capacitat de resistir.

Aquest passat tossut no està del tot perdut en els foscos plecs del segle XX. Encara és present en cubells rovellats, llaunes de conserves, estris de cuina, piles de maons de fang, gibrells, grafits i gargots infantils que estremeixen l’ànima quan els fotografies. Amb vint imatges, segueixo el fil de les despulles de la vida quotidiana de fa vuit dècades, per reivindicar la ciutat resistent que encara batega al subsol, i compartir-la amb “tots els qui senten la noble curiositat de les coses que foren”, com va escriure Carles Rahola.

“Tots érem arquitectes”

Les galeries del refugi construït sota el carrer València conserven intactes els números de les cases, de manera que formen una mena de ciutat duplicada sota els nostres peus. Així s’indicava l’espai que cada família tenia dret a ocupar durant els bombardeigs i, alhora, facilitava el reagrupament al subsol. Molt a prop, al refugi del passatge Simó del barri de la Sagrada Família, hi trobem cubells plens de maons trencats, aïlladors de porcellana i trams del cablejat de coure del sistema elèctric original. També hi han resistit al pas del temps nombroses bombetes, en bona part procedents de Cristalleries de Mataró, coneguda popularment com “el Forn del Vidre”. La cooperativa obrera va ser fundada per l’anarcosindicalista i ministre de la República Joan Peiró, i va esdevenir un autèntic laboratori llibertari, referent industrial, cultural i de solidaritat als anys trenta. Tots aquests objectes van ser testimoni de l’empenta d’una ciutat entregada a una obra d’extrema urgència, i de la capacitat d’associacions obreres, juntes de veïns i comissions locals per teixir col·lectivament una xarxa de protecció extraordinària. “No sé com va començar, però, de sobte, tots érem arquitectes”, deia Josep Roig, un nen durant la Guerra Civil.

Els maons gravats de la fàbrica de refractaris Llovet, trobats als túnels inacabats del Refugi 307, ens recorden el cop moral que suposaria la desfeta del front de l’Ebre, que a la rereguarda marcaria el final de la tasca de construcció de refugis en els últims mesos del 1938. En aquestes mateixes galeries inacabades, un cartell fixa les normes de comportament de l’espai, que va protegir milers de vides al Poble-sec: “Aviso. Está prohibido que nadie puede ni debe estacionarse en el medio de los pasillos”.

Les disposicions de construcció i utilització dels refugis durant els bombardeigs també van incloure mesures sanitàries i d’higiene: havien d’incorporar ventilació i urinaris per a dones i per a homes, infermeria i dispensari, amb els materials necessaris per garantir la higiene i l’assistència sanitària de ferits i malalts. En són bona prova els banys del refugi de la fàbrica Elizalde, el gibrell al terra del refugi de l’Hospital de Sant Pau o l’ampolla d’aigua de Carabaña, remei depuratiu, popular a l’època, al qual s’atribuïen propietats miraculoses, conservada a la infermeria del refugi Bernat Metge, sota l’actual avinguda de Josep Tarradellas.

Llaunes de conserves, del front a la rereguarda

Entre les velles “coses que foren” i que encara són ben presents als refugis i als camps de batalla per convidar-nos revisitar el passat, hi trobem les llaunes de conserves. Durant els tres anys que va durar la guerra, es van assolir els màxims històrics de producció d’aquest menjar barat, transportable i molt calòric, particularment habitual a les trinxeres. Testimonis de veterans confirmen que els soldats franquistes van estar més ben alimentats que els republicans, gràcies al fet que l’exèrcit revoltat disposava de més escorxadors i indústries conserveres, i sistemes de subministrament més ben finançats. En plena nit, aquestes llaunes buides tenien al front una segona vida com a sentinelles: els soldats expliquen que les perforaven amb un punxó, les lligaven amb una corda i les penjaven de les xarxes de filferro perquè delatessin els moviments de l’enemic. Aviat, la demanda de carn i peix enllaunats s’estendria del front a la rereguarda, i avui en trobem la prova en les llaunes rovellades dels refugis del passatge Simó o del refugi Bernat Metge.

El subsol de la capital de tres governs

En una ciutat intensament política com era la Barcelona del 1937, que esdevindria la seu dels governs català, basc i espanyol, la vida institucional també es va traslladar al subsol. La finca de la família Roviralta a Pedralbes, cedida a Juan Negrín, o el Palau de les Heures, on va residir un temps Lluís Companys, es van dotar de refugis antiaeris, tal com farien l’Escola Popular de Guerra o les seus del Sindicat de la Construcció de la CNT i de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. També la Torre del Doctor Andreu, a l’avinguda del Tibidabo, amaga un búnquer de la Guerra Civil al soterrani, construït quan la casa va esdevenir, primer, consolat, i després, amb el trasllat del Govern de la República espanyola a la capital catalana, ambaixada de l’URSS. El palauet havia estat confiscat per les autoritats republicanes als hereus del farmacèutic i entregat a la legació diplomàtica soviètica, encapçalada pel cònsol Vladímir Antónov-Ovséienko, heroi de la Revolució d’Octubre i l’home que va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg. El bolxevic hi va fer construir un búnquer perfectament equipat, amb un generador elèctric autònom, una bugia i uns extensors gimnàstics, que resisteixen al pas del temps. L’edifici i el búnquer pertanyen avui a una entitat asseguradora.

Durant les interminables hores al subsol, calia abstreure’s del caos de l’exterior, i les parets en donen bona prova, amb nombrosos grafits trobats en molts dels refugis d’arreu de la ciutat. El que Lluís Companys va fer construir al Palau de la Generalitat durant la Guerra Civil va romandre oblidat fins al 2016, quan el descobriment d’uns plànols va permetre ubicar-lo sota la plaça de Garriga i Bachs. A l’excavació s’hi van trobar sabates, peces de roba, monedes, polseres i un sorprenent jeroglífic a la paret, que vindria a dir: “Armari de nit. En Peret s’ha cagat a les calces. Mare de Déu, quina cagada”.

Lluny de la plaça de Sant Jaume, les parets del refugi antiaeri comunitari de la placeta Macià de Sant Adrià de Besòs narren una de les històries populars més commovedores d’aquests temps de guerra. El seu protagonista és un gos de carrer, anomenat Trotski, que tenia la capacitat d’alertar el veïnat dels bombardeigs molt abans que les sirenes. Sentia el brunzit dels trimotors i arrencava a bordar pels carrers. El venerat pastor alemany portava lligat al coll un mocador de la CNT, i els adrianencs van estampar l’empremta de la seva pota al ciment fresc del refugi, i allà continua.

Els refugis, miralls de les societats en guerra

El novembre del 1937, l’administració republicana va dissenyar un ambiciós refugi cel·lular sota la plaça de Tetuan, que encara avui ofereix algunes de les imatges més belles que es poden captar al subsol. Bastit amb formigó armat i catalogat amb el número 41, seria projectat amb una vida cultural futura que mai no arribaria. Com aquest refugi, un dels més amplis i més ben construïts de Barcelona, se’n planificarien onze a tota la ciutat. Al traçat de la línia 2 del metro, que dècades després va reduir-ne significativament l’extensió, hi va sobreviure un espectacular mirall, encara avui a terra. La seva immensa lluna bisellada recorda metafòricament que els refugis són reflexos soterrats de les societats en guerra que els construeixen, i presenten diferències entre els països europeus. Així, el Tercer Reich es va dotar d’una sòlida protecció davant eventuals atacs aeris a objectius militars i polítics, executada amb mà d’obra esclava, i no va buscar solucions generalitzades per a la protecció en el camp civil. El govern de Winston Churchill va apostar pel refugi domèstic al jardí de les cases, que apel·lava al “caràcter individualista i conservador” dels britànics.

La fotografia a Catalunya és ben diferent. Pocs anys abans, la guerra total havia estat una cosa absolutament nova i devastadora per a la població de Barcelona, on aquell vell lema de les classes populars d’“associacionisme o mort” havia pres el sentit més literal. La ciutat sencera havia foradat el terra amb pic i pala per primer cop lluny del front, per preservar col·lectivament les vides. Aquesta fita és tan rellevant com el trist privilegi d’esdevenir el camp de proves del bombardeig moral sobre ciutats obertes, i les despulles de la fràgil quotidianitat sota les bombes encara ens ho recorden.