Els pares han de parlar de sexe amb els seus fills adolescents, però pot ser que, de vegades, no s’hi atreveixin? Què cal fer per trencar els mites de l’amor romàntic? Com s’estableixen els límits en una relació de parella perquè aquesta sigui saludable? Hi ha converses que generen incomoditats perquè la nostra societat és, sovint, esclava de les seves autocensures; un fet que explica les dificultats per tractar obertament d’alguns temes, malgrat la necessitat d’afrontar-los amb naturalitat i espontaneïtat. Aquest és un dels reptes que la Cristina Martínez, llevadora del CAP Sant Andreu de Barcelona, treballa diàriament. “La meva feina és cuidar la salut sexual i reproductiva des de l’adolescència fins a la menopausa. Per això atenc, sobretot, dones”, comenta tot just arribar al seu despatx. No necessito ni dos minuts per adonar-me que és tan xerraire com pedagògica. Sovint fa cursos i tallers amb adolescents i dedueixo que això explica la seva claredat i concisió. “Als instituts intentem abordar diferents temes de sexualitat i donem eines per identificar les relacions abusives. També fem prevenció per evitar embarassos no desitjats o infeccions de transmissió sexual”, afegeix.

“Hem d’intentar que els joves gaudeixin de la sexualitat de la millor manera possible. Per tant, hem d’aconseguir que no construeixin la seva vida sexual a través de la pornografia, que és plena de clixés, i hem de treballar la prevenció”

Com es tracta la sexualitat? Algú explica, a casa o a l’escola, què és el clítoris? Es parla de la masturbació? Quan cal abordar aquests temes? Formulo en veu alta tots aquests interrogants amb el desig que la Cristina pugui anar-los desgranant a poc a poc. “Normalment, les nostres intervencions solen ser dels tretze als setze anys”, diu. I gairebé instintivament repregunto: “No és una edat avançada?”. “Sí. Realment cal treballar la sexualitat des de més petits. Nosaltres ens trobem amb embarassos de noies de dotze anys. N’hi ha molt pocs, però hi són.” Per això, entrar a les aules, acompanyar els adolescents, informar-los, és un dels pilars de la seva tasca: “Hem d’intentar que els joves gaudeixin de la sexualitat de la millor manera possible. Per tant, hem d’aconseguir que no construeixin la seva vida sexual a través de la pornografia, que és plena de clixés, i hem de treballar la prevenció”.

“Socialment som un país religiós i això ha dificultat la manera com les persones s’expressen sexualment. Alhora, tinc la sensació que des de les escoles s’ha donat molta informació des del punt de vista biològic, però no de les implicacions socials i culturals”

Com que mai es pot eludir cap pregunta i ella sembla que no esquivarà cap resposta, comento si la sexualitat és encara un tema sacralitzat o si s’ha aconseguit superar aquest mite. Com ja ha demostrat des del primer moment, la Cristina respon de manera taxativa i inequívoca: “Ha deixat de ser un tabú, però continua sent un tema farcit d’estereotips i d’una manera de viure la sexualitat molt genital. Cal que les relacions siguin equilibrades. Socialment som un país religiós i això ha dificultat la manera com les persones s’expressen sexualment. Alhora, tinc la sensació que des de les escoles s’ha donat molta informació des del punt de vista biològic, però no de les implicacions socials i culturals, que existeixen i tenen unes conseqüències”.

Té un discurs ben estructurat i tinc el pressentiment que les seves reflexions han estat meditades i madurades. Per això, intento no interrompre-la. Faig anotacions per identificar-ne els detalls, però deixo que vagi resseguint el seu guió. “Ens podríem pensar que les persones, en general, som éssers lògics i intel·ligents i que, per tant, les nostres relacions haurien de ser prou assenyades. Doncs no, perquè també som emotius i sentimentals. Per això tu podies haver planificat molt bé una situació i, en un moment determinat, perdre el control. Preguntem-nos si mai hem tingut un comportament de risc. És difícil no caure-hi alguna vegada”, assegura. Parla amb contundència, no sé si algú s’atreviria a replicar, a qüestionar-la.

La vida costeja entre desitjos i aversions, passions i excitacions. Per això, navegar entre l’efervescència i la serenitat no sempre és fàcil. I, sovint, calen eines per saber trobar la direcció correcta. “Quina és la consulta més recurrent entre els adolescents?”, pregunto a la Cristina. “«Què em passarà amb la primera relació sexual?» «Em farà mal?» Aquest és el tema que més els preocupa; després, també els amoïna la possibilitat d’haver contret una infecció de transmissió sexual per un contacte de risc”, explica. Aquestes són les qüestions més habituals en nois i noies d’entre quinze i divuit anys. Tot i així, com a llevadora també es troba casos més complexos. “Els embarassos d’adolescents necessiten un gran seguiment. Primer cal saber si aquella noia vol continuar amb l’embaràs o si vol interrompre’l. Nosaltres no jutgem, només acompanyem.”

“Hi ha dones que diuen que no volen ser mares i aquest sí que és un gran tabú. Pateixen fortes pressions socials”

El seu objectiu és que cadascú disposi de tota la informació necessària per poder prendre una decisió. I, en el cas de l’adolescència, cal ser molt didàctic i explicatiu. És el primer pas perquè els joves prenguin consciència de l’impuls sexual i aprenguin a gestionar-lo. Han de poder harmonitzar el plaer amb la responsabilitat. Perquè després s’obren nous moments vitals, noves etapes de la vida reproductiva. “A partir dels vint-i-cinc anys abordem altres casuístiques, com la prevenció del càncer de coll de l’úter o les alteracions del cicle menstrual. Alhora, plantegem la possibilitat de quedar-se embarassades. No es tracta de pressionar ningú, però sí que han de saber que entre els trenta i els trenta-cinc anys la corba de fertilitat és descendent. Per tant, si s’ho plantegen als trenta-vuit, la probabilitat de quedar-se embarassades va disminuint. Hi ha dones que diuen que no poden perquè la seva prioritat és la vida professional; doncs fantàstic. Però han de conèixer totes les variables. També hi ha dones que diuen que no volen ser mares i aquest sí que és un gran tabú. Pateixen fortes pressions socials”, assegura. Reconeix que cada cop hi ha més parelles que decideixen no tenir fills. No perquè no puguin, sinó perquè no volen. I aquestes dones, segons explica, són sovint incompreses pel seu entorn.

Existeix un rellotge biològic per a la maternitat? Potser és el rellotge social el que les acaba influenciant? Quin és el moment més adequat per tenir fills? Buscar respostes no és fàcil, però per als periodistes sempre és l’objectiu. Per això, deixo que s’expliqui; entre frase i frase s’hi amaguen sovint les concrecions. “Per a nosaltres l’embaràs és un procés fisiològic, no una patologia. Per tant, el tractem així i intentem no medicalitzar en excés. Des dels centres d’atenció primària, les llevadores fem una tasca de continuïtat. Ajudem en la fase de prepart i fem l’atenció domiciliària després del part. La parella s’ha de sentir segura durant tot el procés. Per això, també és molt important explorar aspectes relacionats amb la salut mental i amb la violència masclista. Però també els donem pautes d’alimentació, consells de sexualitat, i oferim suport durant l’alletament. Treballem per una maternitat i paternitat conscients, responsables i actives.”

“Els pares no són els acompanyants, a ells també els passen coses. Molts et diran que ells estan bé perquè no estan embarassats. Però necessitem saber com se senten, quines són les seves expectatives, quin és el model de pare que volen ser”

Ella hi és si una mare o un pare reclamen la seva ajuda. Perquè no només es fan grups o tallers amb mares, els pares també tenen dubtes o necessiten enfrontar-se a les seves contradiccions. “Els pares no són els acompanyants, a ells també els passen coses. Molts et diran que ells estan bé perquè no estan embarassats. Però necessitem saber com se senten, quines són les seves expectatives, quin és el model de pare que volen ser. Els preguntem: «Què voleu ser, titulars o suplents?»”, explica la Cristina. L’arribada d’un nadó a casa ho capgira tot. Però tothom ha de poder trobar el seu lloc en el complex trencaclosques de la maternitat i la paternitat.

“S’ha idealitzat el naixement. El postpart és llarg i, de vegades, dur. I sembla que les dones no es puguin queixar”

Se la veu una dona decidida, llançada, entusiasta. O, com a mínim, sembla que així viu i concep la seva feina. I ho fa desmitificant la realitat si creu que s’ha edulcorat: “S’ha idealitzat el naixement. El postpart és llarg i, de vegades, dur. I sembla que les dones no es puguin queixar, que tot ho hagin de fer bé o que hagin d’estimar incondicionalment el seu fill des del primer moment. No és cert, el vincle es va creant. Tinc una filla de vint anys i l’estimo moltíssim, però quan va néixer no hi havia amor. Això va evolucionant, es va teixint”.

Els canvis fisiològics van acompanyats, gairebé sempre, d’un còctel emocional. Per això, parlar-ne obertament a casa, a l’escola, amb la parella o amb els amics és imprescindible. La Cristina ho fa a la consulta i a les aules de secundària i universitàries. Sap que parlar de sexe amb els adolescents no és només explicar-los què són els preservatius. “A través de l’educació podem canviar comportaments i evitar situacions no desitjades. Amb la nostra tasca hem vist que podem transformar la manera d’entendre la sexualitat”, diu amb un somriure de satisfacció. Intenta que tothom gaudeixi de la sexualitat amb respecte, confiança i seguretat.

Parla amb convenciment i fa que la conversa esdevingui, gairebé, hipnòtica. Per la seva claredat i transparència. Per la seva accessibilitat i capacitat pedagògica. Però també per la seva implicació professional i personal. “Vaig decidir fer aquesta especialitat perquè em permet estar en contacte amb les dones i ser activista en aspectes que m’interessen i em preocupen, com la sexualitat o el feminisme. Alhora, és una feina lligada a fets molt vivencials”, comenta.

“A Catalunya tenim pocs llevadors. No ho entenc, perquè en realitat ens dediquem a la salut sexual i reproductiva i els homes també tenen relacions, vivències i problemes. Poden tenir manca de desig, comportaments de risc o un procés reproductiu”

Les protagonistes d’aquest llibre són dones. Però algunes comparteixen la seva vida professional amb altres companys homes. Per això, hi ha una reflexió que no puc desviar tenint la Cristina al davant. “La teva és una especialitat encara molt feminitzada?” “Sí, a Catalunya tenim pocs llevadors. No ho entenc, perquè en realitat ens dediquem a la salut sexual i reproductiva i els homes també tenen relacions, vivències i problemes. Poden tenir manca de desig, comportaments de risc o un procés reproductiu.”

Fa aquestes afirmacions i perceps un cert inconformisme. Reconeix que s’esforça per capgirar aquesta situació, perquè pugui compartir hores de feina amb llevadors. Vol que això sigui, també, un element més de normalització. Perquè la seva feina és tractar amb espontaneïtat d’aquells temes que, de vegades, silenciem. La vida ens obliga a superar les reserves, ens exigeix plantar cara a les incomoditats. I la Cristina acompanya en aquest procés d’aprenentatge, d’obertura, de franquesa, de confort. Perquè la qüestió és descobrir-se, retornar a un mateix.