Una noia toca el violí amb els ulls mig closos. Al seu rostre, un somriure dolç és il·luminat pel sol que entra per la finestra. Una llum etèria on suren fils invisibles. Són els sons de la seva melodia, els sentiu? Embolcallen tota l’estança i, entre voltes i tirabuixons, s’entrellacen amb els del seu pare, que ara toca la viola.

Tots dos, o quatre, si hi comptem els instruments, tenen dues coses en comú: el seu amor per la música i les seves visites habituals a Casa Parramon. Fundada el 1897 al cor de Barcelona per Ramon Parramon, és una botiga especialitzada en la venda i la restauració d’instruments de corda. De fet, és un dels tallers de lutieria clàssica en actiu més antics d’Europa.

Jordi Pinto forma part de la tercera generació de tècnics i lutiers que han estat al capdavant de la botiga gairebé des de 1897

Per arribar-hi, t’has de dirigir al número 8 del carrer del Carme i pujar les antigues escales de marbre de quadrats blancs i negres fins a arribar al pis principal. Allà, entre vitrines amb tota mena d’instruments de corda fregada i taulells de fusta massissa, el més segur és que t’atengui Jordi Pinto (1963), director que forma part de la tercera generació de tècnics i lutiers que han estat al capdavant de la botiga gairebé des dels inicis.

Entre els seus clients s’hi troben músics d’orquestra, professors, músics de conservatori, estudiants d’iniciació o aficionats que arriben amb els seus instruments com si anessin al metge de capçalera. Perquè, a Casa Parramon, músics i instruments són una mateixa cosa. I, al llarg de tota la història de la botiga, per les seves estances no només hi han passat diferents generacions de músics, sinó també instruments que sobrepassen el fil de la història i que retornen, amb els anys, amb propietaris diferents. Són eterns.

“L’altre dia vaig atendre un nen, però abans ja havia atès el seu avi i el seu violoncel”

Una eternitat que coneix molt bé Jordi Pinto, apassionat per l’estudi i la investigació dels lutiers catalans i espanyols des del segle XVIII fins avui. “Entro cada matí aquí com un nen en un parc d’atraccions”, em confessa. Per a ell, continuar aquesta activitat familiar és un honor i una festa. Sobretot li agrada el contacte humà i l’amistat entre els músics. “L’altre dia vaig atendre un nen, però abans ja havia atès el seu avi i el seu violoncel”, somriu. De casos així, en veu molts.

Com el del Joan Ignasi i la seva filla, la Laia, que ens acompanyen. Ells són els qui estan tocant la viola i el violí. Ara la seva melodia es transforma en paraules, tot i que els sons encara floten a l’ambient. Són músics professionals i clients assidus d’aquesta botiga emblemàtica. Joan Ignasi Ferrer (1966) és professor de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i músic d’orquestra. Toca la viola que un dia va ser del seu sogre, l’aclamat Aureli Vila. La seva dona, Esther Vila (1965), filla de l’Aureli, també és músic professional i toca el violoncel.

“Parramon no només va ser el primer lutier de Barcelona, sinó també de tot Espanya”

De tot aquest llegat, en neix Laia Ferrer (1997), que ve amb el seu violí. És la tercera generació d’una família de músics que considera Casa Parramon com un tros més de la seva identitat. “Amb l’edat que tinc, fa més anys que vinc en aquesta botiga que l’edat que té la Laia!”, riu el Joan Ignasi. La seva relació amb Pinto és d’aquella familiaritat que només es té després de molts anys de converses. Comença quan encara és estudiant de música i viu a Tarragona. “Aleshores la botiga de referència per als músics era aquesta. Pensa que Parramon no només va ser el primer lutier de Barcelona, sinó també de tot Espanya”, m’explica.

Mentre parlem, és impossible no admirar els instruments que reposen, misteriosos, darrere les vitrines de la sala principal. La majoria estan a la venda, però també n’hi ha d’altres que són de col·lecció. Fins i tot, a la part superior, hi ha tota una sèrie d’instruments comprats pels oncles del Jordi durant els seus viatges. N’hi ha de tota mena: un violí fet amb closca de tortuga, una arpa africana feta amb pell de serp o un ullal d’elefant enganxat en un fòssil. Tot és possible, en aquest temple musical.

“Quan era petita i em deien que havíem d’anar a comprar, jo deia «no, no», però si em deien que anàvem a Casa Parramon, llavors deia «ah, sí, sí!»”

“És d’aquestes botigues que, miris on miris, hi ha detallets. Quan era petita i em deien que havíem d’anar a comprar, jo deia «no, no», però si em deien que anàvem a Casa Parramon, llavors deia «ah, sí, sí!»”, riu la Laia, que ja aleshores es delectava mirant tots els estoigs i violins que hi havia exposats. I el seu no només és amor per la botiga en si, sinó per tot el que engloba. Aquí es té cura de cada instrument i se t’assessora bé quan vols adquirir-ne un model nou. “Em posa molt neura quan les amigues em diuen que tots aquests instruments es poden comprar per internet. Jo sempre els dic: «Per l’amor de Déu, no compreu instruments per internet!»”, s’indigna.

“Aquesta és una cosa que no entenc”, s’hi afegeix el Joan Ignasi. “Un instrument és com un cotxe, ha de passar la seva ITV. Li has d’anar retocant l’ànima, canviar-ne el pont... Has de fer manteniment.” Això també ho sap molt bé Jordi Pinto: “Un instrument té molt desgast, i com més toques, més desgast té. I si el músic és professional, no pot tocar sota mínims. És important que el músic entengui que dins d’aquestes quatre parets se li cobreixen totes les necessitats, des del servei prevenda, amb la possibilitat de provar l’instrument, fins a les reparacions i manteniments que necessitarà després”.

Dur un instrument a reparar és com portar-lo al metge. Així és com ho viuen molts músics. “És com una part seva”, assegura Pinto. “I a més d’un li agafa un cobriment, però sempre els has de dir que estiguin tranquils, que el deixen en bones mans. Estan tan acostumats a aquella eina en concret que, si se’ls hi pren, o si els expliques que l’has d’obrir i desmuntar, a alguns els agafa un atac.” La Laia i el Joan Ignasi riuen, saben molt bé quina és aquesta sensació.

“Cuidem l’instrument com si fos un fill o un germà. La fusta és una membrana, és una cosa viva”

“Cuidem l’instrument com si fos un fill o un germà”, reconeix el Joan Ignasi. “Si a tu et molesta el corrent d’aire, no deixis l’instrument en un lloc on hi hagi corrent. Si tu tens calor, l’instrument també. La fusta és una membrana, és una cosa viva.” Amb cura, agafa la seva viola i me l’ensenya. “És del 1780, però encara està viva; si no, no sonaria com sona. I, és clar, l’has de cuidar. Per això ens emprenya quan anem a tocar i no tenen les cures que tu requereixes. Si plou quatre gotes, no només són quatre gotes, o si hi ha massa sol, l’instrument es pot esquerdar...”, relata el músic.

“La meva parella no és músic, però s’ha hagut d’habituar al fet que això sempre, sempre, va amb mi”, afegeix la Laia ensenyant-me el violí. Recorda que un dia va aterrar als Estats Units i, quan el va desenfundar, es va adonar, preocupada, que no sonava igual. “Les pressions, el pes de l’arc... Tot era diferent. Vaig anar a la sala d’estudi a tocar-lo, a veure si es «despertava», i vaig al·lucinar”, relata.

“Han passat tants instruments per aquí que de seguida identifico quins són, sobretot si són catalans o espanyols”

Em queda clar que la feina d’un músic no només és saber tocar bé, sinó també preocupar-se que el seu instrument estigui en condicions òptimes segons el lloc on es fa el concert, com la humitat de l’espai o la pressió. I per si de cas, sempre s’asseguren l’instrument. “Això vam fer amb el violí de la Laia, que és un Francisco España de mitjans del segle XIX”, explica el Joan Ignasi, que opina que les assegurances per a instruments també són una de les especialitats de Casa Parramon. “Han passat tants instruments per aquí que de seguida identifico quins són, sobretot si són catalans o espanyols. Llavors els analitzo i faig una carta de valoració per fer l’assegurança”, detalla Pinto.

“Això és francès”, li diu un dia el seu oncle mentre observa un violí. “Com ho saps?”, li pregunta el Jordi. “Mira!”, li respon, assenyalant l’instrument

Al principi, quan el Jordi és jove i comença a treballar a la botiga, no és habitual sortir a l’estranger, i tots els instruments que li arriben són del seu entorn més pròxim. Per això sempre se sorprèn quan el seu oncle veu un instrument i de seguida sap d’on prové. “Això és francès”, li diu un dia mentre observa un violí. “Com ho saps?”, li pregunta el Jordi. “Mira!”, només li respon, assenyalant l’instrument. I, és clar, el Jordi mira, però no veu res. Només amb els anys, moltes hores i experiència, ho acaba “veient”.

Com també veu que, amb el temps, s’ha desdibuixat molt l’estil de cada músic. “Abans, quan senties algun intèrpret, podies saber de quin país era per com tocava. Imagina’t un músic de Badalona que estudia a Lleida i fa un màster a París. No se sap quin estil té. I amb els instruments passa igual: un japonès se’n va a estudiar lutieria a Cremona i s’instal·la al Canadà. Quin estil fa? Japonès? Italià? Canadenc? Avui tot està desdibuixat i globalitzat”, lamenta.

“Abans, quan senties algun intèrpret, podies saber de quin país era per com tocava. Avui tot està desdibuixat i globalitzat”

Tot i això, creu que cada lutier hi posa la seva ànima, el seu estil i el seu toc personal, igual que un pintor en els seus quadres i un intèrpret en les diferents peces. “El mateix lutier fa diferents instruments i cadascun sona diferent. Per això escollir un instrument és una cosa tan personal. No hi té res a veure el preu, sinó que és el que et va bé a tu”, explica el Joan Ignasi, després d’anys tocant i comprant instruments pel seu ofici.

“Jo sempre poso com a exemple que si ara escrivim tots en un full de paper amb el mateix bolígraf, el bolígraf serà el mateix, però cadascú tindrà la seva pròpia cal·ligrafia. Amb un instrument passa exactament el mateix: venen aquí quatre violinistes a tocar el mateix instrument i a tu, d’esquena, et semblarà que cada vegada és un instrument diferent”, assegura Pinto.

Els músics es reconeixen entre ells per la seva manera de tocar, igual com es pot reconèixer la cal·ligrafia d’algú

De fet, els músics es reconeixen entre ells per la seva manera de tocar, igual com es pot reconèixer la cal·ligrafia d’algú. “Un dia, l’Aureli Vila, que també sabia tocar el saxo, es va presentar per sorpresa a un concert a Madrid on tocava el seu amic Tete Montoliu, i, en un moment en què havien fet una pausa, l’Aureli va demanar que ningú digués res i es va posar a tocar el saxo. Al cap de res, el Tete va dir: «Hosti, Aureli, què fots per aquí?!»”, explica el Joan Ignasi rient. Són moltes les anècdotes semblants que s’expliquen durant les trobades a Casa Parramon entre músics i lutiers.

El Joan Ignasi em confessa que, al final, un músic que està en una orquestra se socialitza bàsicament entre els companys de l’orquestra, els professors o altres persones relacionades amb la música. “La carrera de pianista o guitarrista és més solitària que la de l’instrument de corda, perquè de seguida ens ajuntem per fer un trio, un quartet o una orquestra. A més, nosaltres podem anar a tot arreu amb el nostre instrument, i un pianista no”, conta el violista, que admet que, al final, la música no només és un ofici, sinó que no es pot separar de la vida personal.

“Tenim amistats molt fortes, però normalment no ens veiem fins que fem un bolo junts. A les persones que no ens coneixen i no formen part d’aquest món, els costa molt seguir o entendre el nostre ritme”

“Tenim amistats molt fortes, però normalment no ens veiem fins que fem un bolo junts. A les persones que no ens coneixen i no formen part d’aquest món de la música, els costa molt seguir o entendre el nostre ritme”, admet. La Laia s’hi afegeix: “Al principi la meva parella em va dir que havia intentat memoritzar els meus horaris, però després ho va deixar córrer”, riu. “Pensa que després d’un concert acabes xop, i això vol dir que has utilitzat energia com si haguessis fet un esforç físic i intel·lectual molt bèstia, i quan acabes, tens l’adrenalina disparada i no pots recollir-te. Necessites un esbarjo”, continua el Joan Ignasi.

Casa Parramon també és un lloc de trobada entre músics i lutiers. Desenes de fotografies firmades de músics com Xavier Turull, Ferran Sala, Marçal Cervera, Emilio Mateu o Xavier Claret en decoren les parets. Són moltes les històries que hi ha al darrere, molts mestres i deixebles que han entrat a la botiga i que hi han deixat la seva empremta. Aquesta és la casa dels músics. I també el metge de capçalera dels seus instruments. Es fa palès quan entrem al taller.

“Hi ha el lutier constructor d’instruments, el lutier restaurador, el que en fa la posada a punt i munta un instrument nou...”

Hi ha dos lutiers treballant. Un, el Jordi, està amb un violí del segle XVIII, i, al fons, l’Àlex treballa amb les “bèsties grans”, com els violoncels i els contrabaixos. A l’equip s’hi suma l’Ignasi, que s’encarrega dels arcs, i un altre Jordi, que juga amb els violins i les violes. “Cadascun té la seva pròpia especialitat amb el que gaudeix més”, explica Pinto, que recorda que un lutier no només és una persona que fa instruments: “Hi ha el lutier constructor d’instruments, el lutier restaurador, el que en fa la posada a punt i munta un instrument nou...”.

L’especialista ha de treballar segons l’instrument i el seu músic: qui el tocarà?, com ho farà?

Tot plegat és un engranatge en què l’especialista ha de treballar segons l’instrument i el seu músic: qui el tocarà?, com ho farà? “Un estudiant serà més genèric, però un professional et dirà que el toca de determinada manera i què és el que busca”, diu Pinto. La Laia es torna a afegir a la conversa: “Per això no entenc com hi ha gent que ho demana per internet, fins i tot per Wallapop. Suposo que està acostumada a comprar-ho tot per internet, però això no és el mateix”.

“Hi ha una dispersió i una manca de concentració molt bèstia; la cultura de l’esforç s’ha diluït. Tots els professors ho diuen”

Ho sap bé el Joan Ignasi, que fa classes de viola i sempre aconsella a les famílies que no comprin els instruments dels seus fills fins que no parlin amb ell. “Si volen que la criatura s’ho passi bé i que progressi, se li ha de posar fàcil, però hi ha diversos factors: quin instrument li poses a les mans, com la motives, quines qualitats té i com és el seu professor. El que passa és que hi ha una dispersió i una manca de concentració molt bèstia; la cultura de l’esforç s’ha diluït. Tots els professors ho diuen.”

I continua: “Jo, als alumnes, els dic: «T’explicaré una cosa i tu l’entendràs, i ho faràs igual, però no et sortirà». I, en efecte, això és el que passa, i és desesperant per a un nen. Han d’entendre que es tracta de continuar practicant molts cops i que al final comença a sortir. Aquesta paradoxa del músic és el primer que hem d’ensenyar, però, tot i això, el nen no té la paciència”. La Laia, que ha après dels seus pares i dels professors, considera que un mestre de veritat ha de motivar i saber transmetre l’amor i la paciència que implica estimar de veritat un instrument.

“Un lutier coneix l’instrument per dins, i si ell no te l’ensenya quan l’obre, tu no ho veus mai”

I durant aquest camí, mai fàcil, un músic ha de trobar lutiers de confiança com els de Casa Parramon. Si no fos per ells, no sabrien com són els seus instruments de manera més íntima. “Un lutier coneix l’instrument per dins, i si ell no te l’ensenya quan l’obre, tu no ho veus mai”, matisa el Joan Ignasi.

La feina de lutier no s’acaba; al contrari, cada vegada n’hi ha més. El problema és que fa massa anys que a Catalunya hi ha el mateix nombre d’orquestres. Un nombre més aviat reduït, en comparació amb altres països d’Europa. De què serveix formar més lutiers, si no hi ha prou places per a músics professionals? Sigui com sigui, a Casa Parramon música i instruments continuen units a través de les diferents generacions. Una ànima que es cultiva entre aquestes parets i que s’entrellaça amb melodies a través dels temps.