Volia ser medievalista i, per això, va estudiar Filologia, però la vida sempre obre els camins més inesperats. I va acabar fent una beca d’investigació a Austràlia sobre l’aparat crític de les obres completes d’Ausiàs March. Va viatjar milers de quilòmetres sense abandonar el seu objectiu: dedicar-se a la medievalística. Però quan la Izaskun Arretxe va acabar la beca, va tornar a Barcelona i es va posar a buscar feina. “Quan vaig tornar, mentre feia el doctorat, vaig decidir que enviaria el meu currículum a diferents editorials. I una amiga em va dir: «Però si no tens pas feina, per què no els portes a mà?». Llavors, un dia al matí, vaig fer la llista de les editorials que coneixia, vaig buscar-ne les adreces i vaig fer una ruta amb el meu currículum. I a l’últim lloc on vaig anar va ser a Quaderns Crema. Vaig trobar una noia, que era la recepcionista, i ens vam posar a xerrar. Al cap d’un parell de dies, el Vallcorba em va trucar i em va fer la pregunta perfecta i equivocada per a la meva vida futura. Em va dir: «Tu què hi vols fer, aquí?». I jo no sabia què volia fer perquè no sabia què es feia en una editorial i li vaig parlar de literatura. Em va respondre: «La feina que tinc no és per a tu, el que jo volia era oferir-te ser recepcionista». I ja vaig donar per fet que m’havia quedat sense feina, però al cap d’un parell de dies em va tornar a trucar i em va comentar que l’editor, l’Ernest Folch, se n’anava i que havia pensat en mi per fer aquella feina. I hi vaig anar.” Una trucada que ho va capgirar tot. Perquè, sovint, hi ha coses que només depenen d’uns minuts de conversa, aquells que canvien el destí. Coneguem on la va portar, com ha estat la seva trajectòria com a editora, perquè la direcció de l’Àrea de Literatura de l’Institut Ramon Llull i de la Institució de les Lletres Catalanes no han erosionat la seva vocació editorial.

“El que em va enganxar és la relació directa amb el manuscrit”

“No vaig tenir gaire temps d’imaginar-me res. El Vallcorba va marxar uns dies fora i l’Ernest plegava al cap de tres setmanes, les que vam tenir perquè m’expliqués com són les guardes, els crèdits o la compaginació. Quan va tornar el Vallcorba, ja sabia què es feia en una editorial”, explica amb un to que amaga la ingenuïtat de qualsevol inici, una ingenuïtat que ella no havia planificat però que la va fascinar des del primer minut. “El que em va enganxar és la relació directa amb el manuscrit. De cop estava participant en una cosa que sempre havia viscut com a espectadora. Havia llegit, havia estudiat diferents llibres i, de cop, en formava part. Evidentment, en aquell moment no tenia cap capacitat de decisió, però participava en aquell engranatge. Perquè en el món editorial hi ha una part que és molt artesanal, encara que sigui intel·lectual”, reflexiona. I sense temps de preguntar, continua: “Construeixes aquell imaginari que després et fa gaudir tant. Si em preguntes quines són les coses que més m’agrada de fer, ho tinc claríssim: viatjar i llegir”.

“Hi ha una part de la fascinació romàntica de llegir que quan fas d’editora desapareix. Fins i tot, en la relació amb els autors. N’hi ha alguns que admires i després, en el terreny personal, no hi tens una connexió”

Se la veu una dona que, tot i la seva senzillesa i naturalitat, és decidida i enèrgica. Té clar que viatjar per ciutats i països o a través de galerades i títols és el que dona sentit a la vida. Als universos personal i literari que la defineixen. I sense ni un segon per fer una nota a peu de pàgina, afirma: “Hi ha una part de la fascinació romàntica de llegir que quan fas d’editora desapareix. Fins i tot, en la relació amb els autors. N’hi ha alguns que admires i després, en el terreny personal, no hi tens una connexió. És una feina molt intel·lectual, però també molt humana. I, per tant, té les seves sorpreses positives i negatives”. És cert que hi ha fascinacions que amb el temps o l’experiència canvien, però hi ha un fet que mai es transforma. Quin és? “La seducció per un bon text. Per mi editar vol dir saber on ets i poder articular l’equilibri correcte entre el lloc des d’on edites i el que edites. No et pots no enamorar dels llibres que fas, t’hi has de trobar representada. Sempre hi ha d’haver aquesta relació profunda entre tu i el llibre, tant en els de no-ficció com en les novel·les.”

“L’Herralde sap molt bé què fa i com ho fa, i sempre ho defensa fins al final. I aquesta coherència, que permet també molt marge, va esdevenir tota una carrera”

No hi ha marge de dubte; malgrat la seva racionalitat, també es deixa portar pels pressentiments o per les emocions més íntimes, que uneixen feina i vida com una conjunció indestriable. Després de Quaderns Crema, la Izaskun va treballar a Anagrama abans d’aterrar a Ara Llibres. I a tot arreu on ha estat diu que ha après i gaudit. “Anagrama va ser una peça fonamental de la meva vida professional i personal, perquè és un lloc petit, però l’Herralde sap molt bé què fa i com ho fa, i sempre ho defensa fins al final. I aquesta coherència, que permet també molt marge, va esdevenir tota una carrera.” Pàgina a pàgina per anar perfilant l’engranatge, aquell que construeix un criteri editorial o un bon títol.

“El prestigi o el pes social no és el mateix, però la força secular dels llibres segueix sent enorme. Per tant, no convertim aquest pes secular en una llosa, sinó en una oportunitat”

Però la Izaskun, sense que els ulls li deixin de brillar, és capaç de parlar amb sinceritat d’allò que percep amb una certa inquietud: “La lectura i els llibres estan perdent prestigi. Abans tenir llibres a casa era una cosa que la gent volia, llegís o no. Ara ja no hi ha aquesta connotació; el prestigi o el pes social no és el mateix, però la força secular dels llibres segueix sent enorme. Per tant, no convertim aquest pes en una llosa, sinó en una oportunitat”. Queda clar que sempre intenta veure el got mig ple. La vida és dels optimistes, diuen. I ella ho té clar. Això potser també explica com creu que cal edificar la relació amb els autors, els indispensables perquè un text acabi convertint-se en un èxit literari. “L’editor mai pot oblidar quin és el seu paper, ha d’aconseguir que un autor tregui el millor d’ell mateix, la seva millor versió. Normalment, els editors són la persona de referència i cal un canal de comunicació que es basi en la confiança i la comprensió amb els autors. Ells et donen una cosa molt valuosa i tu ho has de saber entendre i atendre, pots fer suggeriments però sempre des del respecte”, comenta amb la seguretat que donen els anys de treball constant.

“Ens costa molt entendre les carreres literàries. Hi ha una noia que ha escrit la seva primera obra i com que està molt bé ja la convertim en la millor escriptora de la literatura catalana. Crec que li fem un mal servei”

I en aquest moment de la conversa explica, justament, la transcendència que té la seguretat dels autors. “Sobretot en ficció, fa molta por als autors haver publicat. Si han fet una primera obra i ha funcionat molt bé, la segona costa. La primera sovint és aquella que tenien dins, que sempre havien volgut escriure, i després es pregunten: «Tinc més coses a explicar?». Òbviament, ho estic simplificant, però existeix aquest moment d’un cert vertigen. En canvi, en la no-ficció, els escriptors, quan ja han publicat, s’espolsen determinades pors i guanyen seguretat, més enllà de si el llibre ha estat un èxit o no.” Voldria preguntar sobre la seva seguretat com a editora a l’hora de decidir, triar, escollir i descartar, però té una consideració més a fer: “Ens costa molt entendre les carreres literàries, no tenim paciència, ens agraden les coses que són noves. Hi ha una noia que ha escrit la seva primera obra i com que està molt bé ja la convertim en la millor escriptora de la literatura catalana. Crec que li fem un mal servei. La gent necessitem madurar. Perquè llavors, quan fa la tercera novel·la, ja no ens interessa i tendim a ignorar-la. Ens agraden les noves veus i, evidentment, és necessari que apareguin noves cares, és fonamental. Però una literatura és la solidesa de qui escriu des de l’ofici de molts anys d’anar treballant. El sistema literari necessita les dues coses. No només podem valorar la novetat i en molts casos la joventut. Hi ha una sèrie d’autors que no són els més sèniors, que tenen quaranta i cinquanta anys i deu llibres a l’esquena, però que són primeres espases; per tant, donem-los el valor que mereixen. No són nous, és clar que no, però tenen moltes coses a dir encara, i continuen en plena forma”.

“Els editors són una raça que necessita una gran dosi d’intel·ligència emocional per acompanyar els autors”

Queda clar que aquell equilibri que considera que ha de tenir l’ofici editorial, ella el sap conjugar bé, fins i tot quan es tracta de fer crítica. Potser també és símptoma de maduresa intel·lectual i professional. Cap de les seves paraules és improvisada ni impulsiva. Equilibri i racionalitat. “Els editors són una raça que necessita una gran dosi d’intel·ligència emocional per acompanyar els autors. La creació és fràgil per naturalesa, perquè genera un món des del jo i és solitària. Els autors són com les orquídies: els has de cuidar molt perquè exposen una part molt íntima, encara que el llibre no sigui una història personal.” I què passa quan, potser sense buscar-ho, es descobreix un nou autor, un talent que mereix ser publicat? “És un moment meravellós, màgic, d’una eufòria espectacular, de plenitud total. Però aquest sentiment tan àlgid contrasta amb d’altres de més complicats, com quan un autor que aprecies decideix que vol canviar d’editorial, per exemple. Això és un procés dolorós.” Res és blanc o negre. La diversitat de casuístiques narra l’ofici.

“Jo parteixo de la base que els autors, per escriure, han de tenir ego. Llavors, n’hi ha de més controlats i de més descontrolats. Però és molt difícil que algú faci l’esforç de crear si no pensa que té alguna cosa a dir”

De la mateixa manera, tots els autors tenen les seves virtuts i els seus defectes o, per dir-ho sense eufemismes, el seu ego. “Jo parteixo de la base que els autors, per escriure, han de tenir ego. Llavors, n’hi ha de més controlats i de més descontrolats. Però és molt difícil que algú faci l’esforç de crear si no pensa que té alguna cosa a dir. I a mi això em sembla saludable. Però, quan un ego es descontrola, no va bé ni a l’autor, ni a l’editor ni a ningú.” Queda clar que, segons la Izaskun, l’ego és una condició necessària dels autors. Però i dels editors?, pregunto intencionalment. “És difícil no tenir-ne, però aquest sí que l’has de controlar. Fer bé la teva feina i marxar satisfet a casa també és un aliment per al teu ego, però ha de quedar constret a les quatre parets de casa teva. Els editors són un mitjà, no una finalitat. Això vol dir que un editor ha de ser invisible? En realitat no. Perquè si és visible potser pot fer de més bon mediador per als seus llibres, però hi ha un límit: l’objectiu sempre ha de ser que brilli l’autor. L’editor no pot tenir ego per ser important, ha de tenir-ne perquè la seva visibilitat ajudi els seus autors. Els protagonistes sempre són els escriptors.” Sap com cultivar el seu esperit sense traspassar les fronteres que la portarien per un terreny pantanós. Els excessos mai són bons, tampoc els que alimenten el jo més personal. Però, en canvi, no amaga les dèries més saludables: “La feina d’editor és addictiva. He conegut editors que han deixat de ser-ho per molts motius, però no n’he conegut cap que em digués: «Ho deixo, vull dedicar-me a una altra cosa, ja no m’omple aquesta professió». Tot i així, també he de confessar que si ara tornés al món editorial, potser intentaria ser més valenta respecte de les pròpies intuïcions. Soc més gran i en algunes coses dubto més, però en d’altres menys. Seria més atrevida, sense oblidar mai que sempre cal ajustar-se a un compte de resultats”.

“A una noia jove que tot just s’inicia en aquest món, li diria que segueixi sempre la seva intuïció, però que sigui prudent. Perquè la meva seguretat me l’han donat les lectures i els anys”

Potser aquesta és una afirmació pragmàtica, però també pot esdevenir un consell per a les futures generacions d’editores. “A una noia jove que tot just s’inicia en aquest món, li diria que segueixi sempre la seva intuïció, però que sigui prudent. Perquè la meva seguretat me l’han donat les lectures i els anys. Però tampoc em fa res reconèixer que hi ha coses per a les quals no tinc facilitat, com, per exemple, formular un bon títol. Puc reconèixer si un és bo, si m’agrada o no, però a l’hora de proposar-ne un d’alternatiu mai he estat bona.”

Ho diu i no s’atreveix a fer una llista de les seves qualitats, necessita que formuli la pregunta i llavors es veu obligada a fer l’exercici, tot i ser incòmode: “Crec que soc bona explicant els llibres als comercials o als periodistes, per exemple, i saber-los comunicar bé és una part importantíssima de la cadena”. Però no vol aprofundir-hi més; de vegades és difícil parlar d’un mateix, i recondueix la conversa. “A mi no em preocupa que es publiqui molt, em preocupa que no es llegeixi prou”, diu categòricament. Es fa un silenci i continua: “Hem d’intentar millorar aspectes tan prosaics com la professionalització dels escriptors, perquè puguin fer una carrera literària. I, sobretot, cal prestigiar aquells que fan literatura infantil i juvenil. És fonamental, és la manera d’aconseguir més lectors”.

En realitat, ella és una gran lectora perquè ja des de ben petita va submergir-se en aquest món. “Els pares eren devoradors de llibres; de fet, la meva mare és la millor lectora que conec”, i així ho van transmetre als seus cinc fills. I ho van fer seguint una tècnica peculiar. “El pare feia una cosa que ideològicament parlant em sembla tremenda, però va funcionar molt bé: la propietat privada dels llibres. Ell tenia una biblioteca molt gran i tu en podies agafar un llibre. I si te’l llegies era per a tu, te’l podies quedar. Llavors cadascun tenia les seves lleixes separades de la resta de germans. Jo crec que els llibres, les biblioteques, són per compartir, però allò va fer que ens interessessin tant.” De vegades, pots no compartir les metodologies però sens dubte hi ha coses que sobrepassen qualsevol finalitat.

Perquè la Izaskun podria prescindir de moltes coses, però no dels llibres. Diu que la connexió que té amb la literatura no la té amb la música o amb les fotografies. Perquè hi ha vides que s’expliquen a través de les lleixes d’una biblioteca. Aquelles que, des de la infantesa, acumulen títols, experiències, autors i cobertes. Les que, malgrat l’estima vers la literatura medieval, li han permès viatjar tot cercant altres mons. Tots infinits, seductors, addictius. Com l’edició.