Ala cantonada del carrer d’Àngel Guimerà amb el carrer de Sant Pau, davant la plaça de Joan Oliu, a Sabadell, la botiga Selecció Ramoneda treu el cap. A l’exterior, a tots dos costats del vèrtex, s’aixequen a mitjana altura caixes de fruita i verdura d’on un parell de dones agafen un grapat de tomàquets. El rètol granat i una primera observació a l’interior fan pensar que aquí, on els clients compren “productes de la terra”, es compleix amb ortodòxia amb l’arquetip de botiga de tota la vida, aquella on gairebé no es concep l’anonimat. I posant-hi els dos peus a dins, l’ambient confirma la sospita. Josep Ramoneda Cuscó (Sabadell, 1957) m’espera mentre conversa amb la fotoperiodista Victòria Rovira, que el ve a retratar, però tots dos ja es coneixen. 

Tothom el coneix, en Josep. El juliol de 2022, dos mesos després d’haver-ne fet 65, 67 anys després que els seus pares obrissin la botiga, es retira i tanca

Tothom el coneix, en Josep. El juliol de 2022, dos mesos després d’haver-ne fet 65, 67 anys després que els seus pares obrissin la botiga, on treballa braç a braç amb la Rosa, es retira i tanca. Volia plegar passant desapercebut. Amb el cap ben alt per retirar-se sense que l’hagin fet plegar, però amb discreció. Però, qui li ho diria, a ell, que això últim només es quedaria en un desig. No és que no tanqui. És que tanca “por todo lo alto”. 200 persones, 200 amics i companys, el van acomiadar per sorpresa a la plaça que tenim al davant, estreteta, punxada per una bòbila que amaga rere els totxos el passat industrial de la ciutat. 

Es va espantar, d’entrada: “Què passa aquí? Què hi fa tanta gent?”, diu que es va preguntar. Però, immediatament, un cop ubicat, va sentir una “alegria immensa”. Agraïment i alegria per tancar rebent tal mostra d’afecte. Felicitat per celebrar i celebrar-se amb les persones amb qui comparteix el dia a dia, però també per estar amb altres a qui feia temps que no veia. Si les paraules d’agraïment d’en Josep, realment plenes d’emoció, no fossin suficients per explicar què va sentir aquell vespre, la seva gesticulació i els ulls, que sembla que busquin a l’horitzó una manera d’explicar-se, serien prou per entendre-ho.

El producte pot marcar la diferència, però fins a un cert punt. Qualsevol, sense voler ser agosarats, pot vendre el mateix producte. La diferència, i l’essència, en un negoci petit com aquest, és el servei

L’emoció encara és palpable. Crec que “alegria immensa” significa més que la més simple o menys complexa literalitat. Però no puc evitar preguntar a en Josep a què es deu una mostra d’agraïment tan multitudinària. Què ha fet, què ha venut Selecció Ramoneda per ser tan estimat? El producte pot marcar la diferència, però fins a un cert punt. Qualsevol, sense voler ser agosarats, pot vendre el mateix producte. La diferència, i l’essència, en un negoci petit com aquest, és el servei. En Josep, sense pensar-s’ho gaire, no per visceralitat, sinó per modèstia, té clara la resposta. Treballar com un professional. Entregar-se amb passió. Intentar ser a prop. Estimar la gent. “No és que hagi fet res especial, no he fet res especial”, insisteix, “m’he comportat de la manera que soc i que la vida m’ha ensenyat”.

En Josep ha estat el motor i l’ànima de la botiga al llarg de les diferents fases que hi ha viscut des que hi té responsabilitat. Alts i baixos. Dues hores abans que ell nasqués a la Maternitat de Sabadell, la seva mare, Eulàlia Cuscó, tallava carn al local. Ella i el pare, Joan Ramoneda, venien de Sentmenat, de família comerciant de generacions enrere, i tots dos, amb els avis, van fer avançar la botiga mentre hi vivien, on ara hi ha taules i prestatges plens d’ampolles de vi. “Vam viure una pila d’anys en una situació precària, però gràcies a l’esforç vam tirar endavant”, explica. Allà va néixer, com aquell qui diu; amb nou anys hi arribava amb el carro ple de fruites i verdures, i, no gaire àvid d’estudi, hi va acabar treballant i dedicant la vida. El que és bonic o admirable té, segurament en molts casos, una raó de ser prèvia, i en Josep, en el seu cas, va decidir que “o vivia amargat o feia que la feina m’agradés”.

“No som una botiga de descuit. La gent hi ve quan vol fer un regal, quan vol fer un menjar específic o selecte i necessita consell, o quan no troba una cosa. Nosaltres l’hi trobem en 24 o 48 hores. Venen a comprar i a orientar-se”

Partint d’aquesta obstinació, el negoci va continuar endavant. Una furgoneta, després una de més gran per anar a Mercavallès, i més tard, un camionet per anar fins a Mercabarna. Amunt i avall, ampliar l’abast, adaptar-se, perquè “aquesta és la vida de l’autònom: anar-se reinventant”. De la carn, la venda de la qual van monopolitzar els supermercats, a les fruites, les verdures i els productes selectes. Sobretot, formatges i vins. Abans d’això, durant unes llargues obres per construir l’actual plaça que tenim davant, la baixada d’afluència provocada pel tancament del carrer va obligar en Josep a buscar restaurants, escoles i residències de gent gran, entre d’altres. L’evolució de la botiga ha seguit el camí de l’especialització per sobreviure, i mai ha deixat el de l’orientació al client. Així ho explica en Josep: “No som una botiga de descuit. La gent hi ve quan vol fer un regal, quan vol fer un menjar específic o selecte i necessita consell, o quan no troba una cosa. Nosaltres l’hi trobem en 24 o 48 hores. Venen a comprar i a orientar-se”.

La botiga, el centre de tot, de la vida d’en Josep, ha estat sempre un punt de trobada perquè ho ha estat de confiança i de confidència. És més genuí i natural, més enriquidor, antany més freqüent, ara en vies d’extinció

La botiga, el centre de tot, de la vida d’en Josep, ha estat sempre un punt de trobada perquè ho ha estat de confiança i de confidència. És més genuí i natural, més enriquidor, antany més freqüent, ara en vies d’extinció, el que potser és especial. “Una botiga”, explica en Josep, “és un lloc on ve la gent i t’explica la vida. En coneixes molta, les seves virtuts i els seus defectes, també els teus propis, i vas generant afecte”. És això, també? Revisió constant? Aprenentatge? En Josep destaca la gent maca que ha conegut, “gent que no fa soroll”, de qui ha après i a qui ha ofert el que sap. Consells, detalls, cops de mà desinteressats en moments d’urgència, cistells de carn o fruita que s’ha fet farts de preparar a correcuita i un criteri que no cerca el màxim benefici a l’hora d’escollir una opció o altra, sinó l’interès i el desig del client. Amics. És així com els ha fet. I amb el pas dels anys, fills d’amics, com la Victòria, a qui es mira i es refereix sorneguer mentre ella el fotografia. “I enemics, segur que també! Perquè estant darrere un taulell, no ets perfecte.” 

Més enllà de la valoració personal que hom pugui fer de la feina, el compromís i la proximitat d’un negoci petit, de barri, sigui aquest o un altre, convindrem a negar que treballar disset hores diàries i dormir-ne quatre de dues en dues no sigui res “especial”. En aquest sentit, donarem la raó a en Josep. Durant 25 anys, conscient de l’esforç i al mateix temps orgullós i agraït de fer-lo, en Josep s’ha aixecat a mitjanit per anar a comprar el gènere a Mercavallès i a Mercabarna. Sense paraules que davant la realitat puguin semblar eufemismes, diríem que aquesta vida a la botiga és que dues persones facin la feina que abans feien sis. “Amb moltes ganes de treballar i d’entregar la vida pel negoci, funciona. Vitalment, no és viable”, reflexiona en Josep.

“Tens fills, tenen vint anys i et fas moltes preguntes, perquè veus que no t’hi has pogut dedicar tant com hauries volgut…”

Sacrificis. Es mira en Jordi, el seu fill, guionista de Catalunya Ràdio, que ha aprofitat l’ocasió per ser-hi, i que, de passada, ve a fer factures per alleugerir la feina. Sense al·ludir-lo, son pare s’hi refereix: “Tens fills, tenen vint anys i et fas moltes preguntes, perquè veus que no t’hi has pogut dedicar tant com hauries volgut…”. No ha volgut que es dediqués a la mateixa feina i tampoc ha volgut, tal com assumeix, “enganyar a ningú, dir-li que anirà fantàsticament i animar-lo i que d’aquí a dos mesos tingui problemes amb la llum, els sous, el lloguer, les despeses, la quota d’autònom i la dificultat de començar de nou i haver de demostrar moltes coses”. Negocis com el seu, a la mateixa zona, molts dels quals del ram, estan tancant perquè són inviables econòmicament. “Han hagut de batallar i ho estan fent. Com a tot arreu”, assegura en Josep. I recorda, rotund, que “ens hi deixem la pell, perquè som gent treballadora que treballem dissabtes i diumenges”. A casa, tots. Ni que no treballin a la botiga. Com la dona d’en Josep, Teresa Tuset, que també l’ajuda, especialment per Nadal, fent els lots. Botiga d’amics, botiga familiar. 

Fa uns instants, mentre en Josep valorava que la seva feina li hagués ofert tantes amistats i satisfacció, ha afegit que “tots aquells problemes que hàgim pogut passar, en aquests moments l’agraïment els cobreix. Problemes que porta el negoci”. No és només la inviabilitat que suposa el fet que en tan sols uns mesos la factura del subministrament elèctric hagi passat de 800 euros a 2.000, sumant-hi les despeses en personal i la quota del règim d’autònom, de què en Josep parla incrèdul i indignat, ja que ho considera “una de les estafes més grosses que hi ha”. És la manca d’interès, inclús hostilitat, dels “grans”, “els de dalt”, a qui no interessa que hi hagi negocis petits que s’espavilin. 

En Josep recorda i enumera diverses inspeccions que depenien “d’una espècie d’observadors dels grans”, en les quals la motivació es manifesta més aviat punitiva que no pas pedagògica

En Josep recorda i enumera diverses inspeccions successives que no depenien pas de l’Ajuntament, sinó “d’una espècie d’observadors dels grans”, en les quals la motivació es manifesta més aviat punitiva que no pas pedagògica. Parla de correccions i detalls ínfims com la col·locació d’un prestatge, un llum o la pica del lavabo, i d’un conflicte per l’etiquetatge erroni d’un formatge que ell desconeixia, i que cap responsable públic es va ocupar d’explicar-li. “Havia comès un error? Sí”, diu en Josep. “Ens ho havien explicat? No. Després de la quarta inspecció que vaig tenir, els vaig dir que havia après molt, però que hauria estat millor que ens agafessin a tots els botiguers i ens ho expliquessin. Em van dir que ho digués jo, a dalt…” 

“Quan fas nosa a un gran, van a per tu amb totes les de la llei. Si no se li dona suport, el comerç petit té totes les de perdre”

En Jordi, que participa intermitentment en la conversa, alimenta el debat, i insisteix en les traves que pateix el comerç local: “Quan fas nosa a un gran, van a per tu amb totes les de la llei. Si no se li dona suport, el comerç petit té totes les de perdre”. Tot plegat, per a Selecció Ramoneda, les renovacions imposades, amb sentit però sense fluïdesa i bona comunicació, segons en Josep, han suposat molts diners. 10.000, en total, per tres obres. En aquell to sarcàstic que il·lustra i fa més digerible allò que és cru, en Josep assegura que, “si tornen a venir, els diré que surto i que es quedin les claus”. I hi insisteix. No es queixa mirant-se el melic, explica el seu cas concret amb la voluntat de fer un al·legat en defensa del comerç petit, desprotegit. “No interessa als grans, per descomptat. M’agradaria saber de qui són, els grans. Són de bancs, de poder econòmic…”, conclou.

“Hi ha moltes coses que un supermercat o Amazon no et podran oferir mai. Et poden portar un producte, més barat, però no el caliu de la persona que t’atén, del contacte amb el veí”

Selecció Ramoneda és “un de tants negocis petits que estem totalment oblidats, patint problemes i traves, de tota classe, de tot arreu”. Cauran tots, diu en Josep. “Es vol que la gent sigui mileurista i estiguem tots controlats. Un cop ens hi tinguin a tots, no quedarà cap negoci. És un problema que ve de dalt.” Poc temps i pocs diners. Consum de comoditat. El comerç local ofegat i també “la joventut, les persones amb inquietuds i ganes de fer coses”. “La tendència és aquesta”, considera, “però hi ha moltes coses que un supermercat o Amazon no et podran oferir mai. Et poden portar un producte, més barat, però no el caliu de la persona que t’atén, del contacte amb el veí”. El contacte humà es perdrà. Ell ho diu. I l’atenció, i el “fes-ho així, no t’amoïnis… Els recursos del comerç petit, que trobarem a faltar”.

Selecció Ramoneda tanca perquè el futur no es veu amb gaire nitidesa. Qui sap què hi haurà on ara hi ha fruites, verdures, llaunes, conserves, formatges i vins. Hi ha diversos pretendents. Molts dels productes han estat distribuïts per botigues del barri, i en Josep es compromet a resoldre dubtes i ajudar a localitzar els que no puguin ser recol·locats. Ell es retira amb la mateixa il·lusió amb què ha treballat al negoci familiar des que aixeca un pam de terra. L’entusiasma un voluntariat en un projecte de la Creu Roja, i s’ha compromès a cuidar els seus pares per, de passada, compensar el seu germà, “un sant” que se n’ha ocupat els darrers anys. No deixa de treballar, perquè, a banda que li agrada, “seria un canvi radical després de treballar disset hores cada dia”.

És un adeu des de la botiga, des de darrere el taulell, però no més enllà de la porta d’entrada. En Josep es retira havent aconseguit el que dècades enrere considerava impensable: tenir una botiga d’amics. Ha après i s’ha enriquit dels treballadors que han passat per la botiga, que encara li diuen “jefe” quan se’l troben pel carrer, de la clientela i dels moments que han necessitat una reacció. Tot el que ha ofert, productes i intangibles, s’ha transformat en amistat, en tot allò que va passar a la plaça, tal com ell reconeix. La Victòria el retrata, aquesta vegada mirant a la càmera, i entre la multitud que amb el pas dels minuts s’ha concentrat a la botiga, apareix en Fermí, que, captant l’atenció, diu que també vol sortir a la foto, que també vol ser famós. Tots dos s’abracen. “És el que et deia: amics”, comenta en Josep. Sortim per la porta tots tres, amb la Victòria i en Josep, i abans d’acomiadar-nos, ell ens fa saber la il·lusió que li fa aquest reportatge. “No per mi, sinó pel comerç petit en conjunt. Hauríem de batallar per no perdre’l”, diu. Botigues de coneguts, de veïns, d’amics, com les que hi ha a cada poble i barri, que ofereixen alguna cosa més que un producte: hi ha persones.