Conta la llegenda que, fa molts anys, hi va haver una anyada molt seca a la plana de Lleida. La sequera era tan intensa que ni tan sols hi creixien els cereals per poder fer palla. Res a veure amb el que passava muntanyes enllà, on unes pluges generoses feien que en sobrés, fins al punt que els raiers la baixaven riu avall o, directament, la llençaven al cabal. Meravellats, els habitants de la plana començaren a dir que el riu venia de les valls de la palla. És a dir, del Pallars.

Mai se sabrà si és certa, aquesta història. El que sí que se sap és que, antigament, era molt habitual que a les cases del Pallars Sobirà, i d’altres indrets del Pirineu, les teulades fossin de palla. Eren construccions rudimentàries, fetes per les mateixes famílies amb elements que tenien a l’abast: pedra, fusta i cobertes vegetals. Se solien ubicar a prou altura per aprofitar la llum i l’escalfor del sol, i hi vivia la mateixa estirp durant generacions.

En el passat era molt habitual que a les cases del Pallars Sobirà, i d’altres indrets del Pirineu, les teulades fossin de palla

També era comú que cada casa tingués la seva borda. És a dir, una cabana de pedra, amb sostre de palla, que era als afores del poble, muntanya amunt o avall, on es guardava l’herba i el ramat. Un tipus de construcció que, amb els anys, caigué en desús. De la mateixa manera que també s’acabà la utilització de la palla com a mètode per cobrir la teulada.

Ja no hi ha palla, al Pallars, ni es poden fer les cases amb les pedres i els arbres del voltant. És impossible construir res com es feia fa 200 anys, perquè no estaria permès. Tot i això, de vegades sorgeixen espurnes que creen la il·lusió que es pot recuperar una part d’aquest passat. Com quan, el 2012, es reconstrueix la borda de Llosaus, de casa Bringué, i se’n recupera la coberta amb palla de sègol.

Es tracta d’un projecte únic, perquè és de les poques bordes que, tot i el seu estat d’abandonament, no havia substituït la teulada per una de llosa de pissarra. Per això, el parc natural de l’Alt Pirineu decideix tirar-ne endavant la restauració, amb l’assessorament de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’arquitecte Josep Bunyesc. La seva reconstrucció és un petit homenatge a aquest patrimoni arquitectònic que havia estat tan singular a la zona, quan les teulades del Pallars eren de pedra i de palla.

Per arribar a la borda de Bringué cal enfilar-se muntanya amunt des del poble de Ginestarre, a la vall de Cardós. Mitja hora de giravolts en què es deixa el poble enrere, en la foscor de la vall i, a poc a poc, es va arribant a la llum del sol de mitja tarda.

M’hi acompanyen Nico Espinós, tècnic d’obres del parc natural, i l’arquitecte Josep Bunyesc, que ja es coneix el camí amb els ulls tancats. Són molts els dies que ha hagut de pujar i baixar a peu per veure com avancen les obres. Aquí dalt no s’hi arriba amb cotxe. Mai s’hi ha arribat. I tot i això, la vida sempre hi ha tingut cabuda.

Pas a pas, arribem a la borda, que ens rep en un silenci expectant. Està ben cuidada i abillada, com si esperés, impassible, saber quina funció pot oferir al seu visitant. Potser encara no sap que viu en un segle en què la seva presència ja només és un testimoni del que un dia va ser.

Ara l’anem a visitar, a fotografiar i admirar, però a dins seu ja no s’hi guarda ramat ni herbes per al bestiar. Quan la van trobar, estava mig ensorrada, ja no tenia lloses i el seu ventre estava fet de matèria orgànica i descomposició. Fins i tot hi havien nascut arbres, que creixien confosos entre el sol i la runa. Als trossos de teulada que quedaven, els crestalls deixaven constància que un dia havia estat de palla. Són aquestes petites escaletes de pedra les que permetien a les persones caminar-hi pel damunt i arreglar les feixes de sègol.

“La palla es treia dels prats d’aquí al costat, on es cultivava sègol, un cereal molt rústic que no necessita ni un bon sòl, ni molta aigua, i que suporta bé el fred”

Pràcticament, no queda cap altra borda amb teulada de palla a tot el Pirineu. I això que temps ençà totes eren així. “En aquell moment la palla es treia dels prats d’aquí al costat, on es cultivava sègol, un cereal molt rústic que no necessita ni un bon sòl, ni molta aigua, i que suporta bé el fred”, m’explica Nico Espinós. A més, és una palla fibrosa que es fa molt llarga, de manera que conserva més temps la capacitat com a aïllant.

Ja no hi ha camps al costat de la borda. Ara només hi trobes un paisatge d’herba, roques i alguns arbres que ofereixen ombra els dies de calor. “Els prats es van acabar quan la gent va deixar de tenir ganes de pujar cada dia aquí dalt a sembrar”, lamenta Josep Bunyesc. És cap als anys cinquanta que la fisonomia del que tenim al davant canvia radicalment. A partir d’aquest moment, moltes bordes deixen de tenir sentit i s’abandonen.

“Els prats es van acabar quan la gent va deixar de tenir ganes de pujar cada dia aquí dalt a sembrar”

I recuperar-les no és fàcil. Primer de tot, per la seva ubicació en indrets on només s’arriba a peu. Al seu moment, van ser construïdes amb els elements que tenien a l’abast. “Si havien de portar alguna cosa, havia de ser molt necessària, com les eines o una porta. El material gran l’agafaven del que trobaven al costat, amb materials naturals”, explica Bunyesc, que exalta el baix impacte mediambiental existent abans de la revolució industrial.

“No utilitzaven energies exteriors no renovables, i tot era transportat amb tracció animal, que és energia renovable: l’animal menja herba, l’utilitza per moure energia i deixa el seu residu al terreny, que es converteix en adob”, es meravella. “Fins a l’aparició de les energies del petroli i la revolució industrial, tot estava en equilibri.”

Quan l’arquitecte rep l’encàrrec de reconstruir la borda, s’adona que cal intentar preservar el sistema de construcció original, propi de l’era preindustrial. Però no és senzill. Primer de tot, aprofiten totes les pedres originals de la construcció, que es conserven en bon estat perquè aleshores no s’ajuntaven amb ciment, sinó que estaven lligades amb terra. “Era fàcil deslligar-les i reubicar-les”, explica Bunyesc. És així com en reconstrueixen les parts i hi posen uns suports amb troncs de fusta com a estructura visible “i en concordança a com haurien pogut ser tradicionalment”.

“Fixa’t en aquests forats de les lloses”, el Nico m’assenyala el terra. “Com que els animals les transportaven des de lluny, hi feien aquest forat per passar-hi la sirga i poder-les arrossegar.” Sobre aquest terra descansaven els animals, resguardats de les inclemències del temps, mentre que al pis de dalt, obert, s’hi guardava la palla.

I una mica més amunt, la teulada de palla. Un element indispensable i molt més aïllant del que podria semblar. Els feixos tenen un gruix de gairebé quaranta centímetres i recula com a màxim un o dos centímetres l’any. “Això dona un aïllament tèrmic i acústic molt bo de l’exterior. Quan més es nota és a l’estiu, que la llosa es posa molt calenta i irradia calor, mentre que a l’hivern no hi entra fred”, assegura Bunyesc.

Els feixos de palla tenen un gruix de gairebé quaranta centímetres, fet que aporta un aïllament tèrmic i acústic molt bo

En els dies de més fred, s’acostumava a fer un foc a dins, sempre procurant que la flama no fos prou alta. “El risc d’incendis era alt, potser per això es van començar a deixar de fer les teulades amb palla”, reflexiona l’arquitecte. També la pèrdua i l’abandonament dels camps de conreu fan que les teulades vegetals caiguin en desús fins a no quedar-ne cap a tot el Pirineu.

Per reconstruir la borda de Bringué van haver de viatjar fins a Galícia, on hi ha un artesà que encara coneix aquest mètode de construcció amb palla

De fet, no hi ha documents de com es feien aquesta mena de construccions, ni es coneixen artesans locals que sàpiguen fer-les. Per reconstruir la borda de Bringué van haver de viatjar fins a Galícia, on hi ha un artesà que encara coneix aquest mètode de construcció amb palla. I no només això, sinó que la mateixa palla prové d’allà, on encara existeix un mercat tradicional per fer construccions amb sostres vegetals. “És una mena de sègol que ha d’estar segat a mà, perquè si no la recol·lectora el trinxa i ja no serveix”, explica Bunyesc. “Fan garbes que venen lligades amb les espigues i tot.”

“No podem agafar les pedres del voltant, com es feia abans, però tampoc té sentit haver-les de transportar centenars de quilòmetres fins aquí”

“És curiós, però fins i tot molta de la pissarra que posem a les teulades de les cases, al Pirineu, també ve de Galícia”, ironitza. “No ens deixen fer teulades de palla per normativa, i han de ser de pissarra, perquè es pensen que sempre han estat construïdes així”, lamenta l’arquitecte, que sovint es troba amb incongruències: “No podem agafar les pedres del voltant, com es feia abans, però tampoc té sentit haver-les de transportar centenars de quilòmetres fins aquí. Avui dia hi ha molts més materials per construir de manera sostenible”.

Ja no hi ha palla, al Pallars, ni es poden construir les cases com abans. Tan sols queda el testimoni de la borda de Bringué, que, enmig d’un paisatge altívol i solitari, explica als visitants que un dia, en temps llunyans, aquestes valls eren conegudes per la seva palla. Pel riu hi baixaven els raiers, plens de cabal i abundància, com una esperança en un món on no mancava l’aigua.