Hi ha parades de tren que condueixen a mons màgics. Jardins de fantasia que creixen entre les penombres de les muntanyes i les ribes dels rius. Indrets on els brogits d’aigua bressolen les tardes d’estiu en un encanteri de fonts i berenadors amagats entre lianes. Alguns d’aquests paradisos existeixen, com els Jardins Artigas, situats a la Pobla de Lillet. I no són uns jardins qualssevol: estan dissenyats per Antoni Gaudí.

Sí, es veu que l’arquitecte modernista també va arribar a les terres del Berguedà per deixar-hi la seva empremta. Concretament és el 1903 quan aquest constructor de somnis fa un llarg viatge des de Barcelona per visitar el seu amic i mecenes Eusebi Güell, que fa poc ha fundat la fàbrica de ciment Asland al Clot del Moro. L’encàrrec és clar: com que la fàbrica s’alimenta de carbó i les mines queden a uns catorze quilòmetres, Gaudí ha de construir enmig de la muntanya una casa on allotjar els miners i enginyers. Serà el Xalet del Catllaràs.

Són uns moments en què aquesta zona remota del Prepirineu es desperta cap a la industrialització. Tot i això, no és fàcil trobar allotjament. Fins i tot la casa que s’està fent construir Eusebi Güell al Clot del Moro encara no està acabada. On es podrà allotjar un convidat tan il·lustre com el senyor Gaudí? Doncs a casa de la família Artigas. Són els propietaris d’una destacada fàbrica tèxtil de la Pobla de Lillet. A més, el patriarca, Joan Artigas Alart, és un admirador de l’obra de l’arquitecte, que aleshores està construint el Parc Güell a la llunyana Barcelona.

Com a agraïment per l’hospitalitat rebuda, Gaudí regala al senyor Artigas el disseny dels jardins privats de la família

Passen les setmanes i entre l’empresari i el modernista sorgeix una amistat. I com a agraïment per l’hospitalitat rebuda, Gaudí li regala el disseny dels jardins privats de la família. Un esbós ple de racons i símbols gaudinians que es fusionen amb el paisatge agrest i salvatge que hi ha a la part del darrere de la casa. Es tracta d’un espai que, a més, és travessat pel riu Llobregat, que neix pocs quilòmetres més amunt. Tota una explosió d’elements naturals en què l’arquitecte pot bolcar la seva creativitat i passió per la natura.

Les obres comencen aviat i Gaudí, que ja ha tornat a Barcelona, envia a la Pobla de Lillet uns paletes de l’empresa de Josep Pardo Casanovas, el contractista del Parc Güell, perquè ensenyin les tècniques als paletes locals, com Joan Bonet, Tites; Joan Rius, o Ramon Serrat. Ells són els encarregats de fer realitat el que a les contrades es coneix com els Jardins de Ca l’Artigas.

El Tren del Ciment ressegueix l’antiga via del carrilet que transportava ciment, i més tard passatgers, entre la Pobla de Lillet i la fàbrica Asland

Uns jardins que, més d’un segle més tard, es poden visitar si baixes en una de les parades del Tren del Ciment, que ressegueix l’antiga via del carrilet que transportava ciment, i més tard passatgers, entre la Pobla de Lillet i la fàbrica Asland, on es pot veure el Museu del Ciment. El 1904 no feia cap parada als Jardins Artigas, perquè eren una dependència privada. Però és el que té la màgia, que fa aparèixer elements en els llocs més insospitats.

Encara que potser el més insòlit és, un cop baixes del tren, veure com en ple Prepirineu pots trobar-hi aquesta mena d’arquitectura modernista. “Estem acostumats a la imatge del Parc Güell, que és un jardí sec. En canvi, pels Jardins Artigas hi passa el riu Llobregat i és un entorn humit”, explica Ramon Espel, cap d’obres de la Sagrada Família i un dels restauradors dels Jardins Artigas l’any 1992. De fet, es creu que són els únics jardins humits que ha dissenyat Gaudí.

“El Parc Güell és un jardí sec. En canvi, pels Jardins Artigas hi passa el riu Llobregat i és un entorn humit”

I aquí, d’aigua, n’hi ha molta. Entrar als jardins és com endinsar-se en un paradís aquàtic: fonts, grutes, filtracions en forma de cascada o el mateix riu Llobregat són les seves principals ornamentacions. Tot repartit en tres pisos naturals. A la planta baixa hi ha la gruta que dona al riu; a la planta del mig s’hi troben diverses fonts en forma d’animals que simbolitzen els quatre evangelistes i una palmera, “l’única planta no autòctona del jardí, per donar-hi un punt exòtic”, apunta Espel; mentre que a la planta de dalt hi ha una glorieta per seure amb vista al riu i als jardins. I cada vegada que canvies d’estança, com en una casa, també canvia la decoració.

“Gaudí sempre volia utilitzar els elements locals, perquè eren garantia que aguantarien el clima i les particularitats de la zona”

Envoltades de pi roig, típic de la zona, totes les construccions dels jardins estan fetes amb pedres dels terrenys més pròxims, com els còdols del riu, la pedra tosca o la pissarra. “Gaudí sempre volia utilitzar els elements locals, perquè eren garantia que aguantarien el clima i les particularitats de la zona”, matisa Espel. Per això, i per integrar-se amb la natura, perquè en aquests jardins no acabes de saber mai on comença la part natural i on la creada per l’home. Com les baranes o les pèrgoles, que semblen troncs d’arbres, o la gruta, que està feta amb pedres del riu.

Probablement la gruta és un dels espais més icònics. És la primera part del jardí acabada que pot veure Joan Artigas Alart, que mor pocs mesos després d’iniciar-se les obres, el desembre de 1903. El seu hereu, Joan Artigas Casas, decideix continuar el somni del pare, i des d’aleshores la resta de generacions poden gaudir dels jardins, que s’acaben de construir el 1910.

Dues reixes de ferro, a banda i banda de la gruta, estaven obertes per a tothom. Si estaven tancades, volia dir que aquell dia la família volia intimitat

En tot cas, la gruta té unes obertures que fan una mena de balconets que donen al riu, i està feta pensant en els arcs catenaris, m’explica Ramon Espel. Una tècnica molt utilitzada i apreciada per Gaudí. Però encara s’hi amaga un secret més: la font de la Magnèsia. Gairebé no en surt aigua, però en el passat aquesta part del jardí estava oberta a tots els treballadors i habitants del poble perquè poguessin anar-hi a recollir l’aigua, que contenia magnesi. Dues reixes de ferro, a banda i banda de la gruta, estaven obertes gairebé sempre, de manera que tothom podia anar a donar una volta pels jardins. Si les reixes estaven tancades, volia dir que aquell dia la família tenia convidats o volia estar en intimitat. Però la font de la Magnèsia sempre estava oberta.

Hi ha un trencadís com al Parc Güell, però fet de pissarra. Si s’hagués fet amb ceràmica, el fred l’hauria esquerdat

Des dels balconets es pot sentir amb força tota l’energia del riu, un dels grans protagonistes del jardí, igual que el pont d’arc coix, que enllaça una banda del riu cap a l’altra fent una corba que es completa amb un petit penya-segat coronat per una glorieta de pissarra. Al sostre hi ha un trencadís com al Parc Güell, però fet de pissarra. Si s’hagués fet amb ceràmica, el fred li hauria fet perdre tot el color i l’hauria esquerdat. I a dins, uns seients de pedra i una taula que emula el tronc tallat d’un arbre, amb les seves anelles, acaben de configurar un espai que evoca novel·les fantàstiques.

I entremig, una successió de petites fonts, com la del Bou i la del Lleó, que representen els evangelistes sant Lluc i sant Marc; una escultura d’una àguila, que és sant Joan, i una cascada on diuen que hi havia un petit àngel, que és el símbol de sant Mateu. “Si els observes des de l’aire, tots ells formen una creu”, indica Espel.

“Tots aquests símbols es troben a les parts més altes del jardí, des d’on poden fer de guardians”

I no podria ser un jardí gaudinià si no hi hagués alguna referència a la mitologia. A l’antiga entrada dels jardins hi ha un llarg passadís de torretes que simbolitzen serps amb la boca oberta. Un símbol de protecció. “Tots aquests símbols es troben a les parts més altes del jardí, des d’on poden fer de guardians. És com un lloc mitològic guardat per aquestes bestioles, que resguarden un entorn màgic”, explica Espel.

Una mica més enllà, al pont dels Arcs, també s’hi troben dues grans escultures de pedra que representen les cariàtides. Es creu que les dues figures, que va restaurar l’escultor Ramon Millet, representen un home i una dona i són un homenatge de Gaudí als criats de la família, que el van atendre durant la seva estada. No és casualitat que, ben a prop d’aquestes figures, se situï el berenador on tantes tardes va passar la família, entre teixits de lli i pastes fresques.

Durant la Guerra Civil s’incendia la fàbrica tèxtil i la casa de la família Artigas. També es cremen els esbossos del jardí que havia dissenyat Gaudí

Unes tardes d’estiu que s’acaben amb la Guerra Civil. En algun moment d’aquells anys cruents s’incendia la fàbrica tèxtil i la casa de la família Artigas. També es cremen els esbossos del jardí que havia dissenyat Gaudí. Tot queda abandonat. La vegetació salvatge ho cobreix tot i salvaguarda durant dècades els secrets d’aquest constructor de somnis. La gent del poble segueix anant a buscar aigua a la font de la Magnèsia. Fins i tot passegen pels jardins, recordant la meravella que un dia va ser. Però la brutícia s’acumula a les escultures, que es degraden amb els anys. L’obra de Gaudí desapareix del Berguedà.

Però per poc temps. El diari El Correo Catalán publica el 14 d’agost de 1971 un reportatge sense firma titulat “Gaudí en la Pobla de Lillet”, en què s’insinua que els Jardins de Ca l’Artigas, el Xalet del Catllaràs i el Xalet del Clot del Moro són obres de Gaudí. Uns mesos més tard el mateix diari publica un altre reportatge amb les declaracions de Ramon Serrat i Pujals, que havia treballat de manobre entre 1903 i 1904 en les obres dels jardins.

Dues notícies que, en un principi, aixequen poca polseguera, fins que, gairebé deu anys més tard, Josep Lluís Dalmau i Miralles, un arquitecte i alumne de doctorat de la Càtedra Gaudí, presenta un treball d’aixecament de plànols i d’estudi dels jardins. Des d’aquest moment, les gestions són imparables. Cal tornar a la vida el paradís amagat de Gaudí.

Un paradís que mai se sabrà si el mateix arquitecte va arribar a veure acabat. No n’hi ha referències documentades. El que sí que es pot palpar és com el seu esperit, la seva essència, flueix entre les ribes del Llobregat i la font de la Magnèsia, on el brogit de l’aigua i les flors silvestres t’atrapen com en un encanteri. Com un viatge etern en un tren artístic.