Sempre hi ha una primera vegada. I la del Francesc Iturbe (1976) va ser a Balaguer. El so de la sirena, el fonendoscopi al coll i molts nervis. Després d’haver trepitjat diferents hospitals i centres d’atenció primària, pujava en una ambulància del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Abandonava la consulta per trepitjar el carrer. “Tenia por i moltes inseguretats. El primer dia estàs molt tens. Per molt que hagis estudiat, la medicina és pràctica. És el treball que et fa metge”, explica. Però havia de provar-ho, volia descobrir què era ser-hi quan es produeix una urgència. Superat el primer dia, va arribar el segon. I els nervis continuaven, però un pacient li va donar l’empenta i energia que necessitava: va aconseguir reanimar un senyor amb una aturada cardiorespiratòria. Les pors es van transformar en vida. De cop, li havien injectat una gran dosi d’adrenalina, d’autoestima. El Francesc ho va veure clar: “Vull continuar fent això”. I ja fa una dècada que és metge d’emergències. Fent guàrdies, anant amunt i avall i gaudint com en el seu segon dia: allargant la vida, quan és possible.

“La por forma part de l’ésser humà. És la que em permet estar sempre en alerta i treballar en equip. El més important és saber-la dominar”

Els possibles existeixen, sinó no seria metge. Però les inseguretats, també. “La por forma part de l’ésser humà. És la que em permet estar sempre en alerta i treballar en equip. El més important és saber-la dominar. Una por mal gestionada és horrible”, assegura. No només els pacients s’acolloneixen quan es troben en una situació límit, els metges, també. Però s’hi enfronten cada dia, cada minut, cada segon. Després d’una emergència, n’arriba una altra. Després d’un pacient, un altre. I així els 365 dies. En un sol any, el Sistema d’Emergències Mèdiques de Lleida rep unes 70.000 alertes (de 2.364.000 que es produeixen a Catalunya). 70.000 persones necessiten, algun dia, que un Francesc els agafi la mà. Aquesta és la seva feina: tranquil·litzar, fins i tot, abans que curar. “El primer objectiu és evitar que l’angoixa es faci més gran. De vegades, jo no ho puc fer. Però, per sort, comptem amb infermers i tècnics en emergències sanitàries que tenen un tracte humà impressionant, que aconsegueixen treure el tema de conversa que interessa més al pacient, que utilitzen el mòbil per posar dibuixos animats a un nen o que, simplement, saben com fer-te una carícia”, assegura somrient. Parla amb orgull dels companys. Totes les peces són imprescindibles. L’equació és ben clara: sumar per solucionar, multiplicar per donar vida.

El Francesc diu que la part més bonica de la seva feina és la “gestió del caos”

Però no sempre dos més dos fan quatre. Les emergències són imprevisibles i les conseqüències, també. Per això, el Francesc diu que la part més bonica de la seva feina és la “gestió del caos”. Ell, que primer va especialitzar-se en Medicina del Treball per tenir una feina tranquil·la i amb un horari de dilluns a divendres, ara la seva faceta l’obliga a solucionar el desordre de la vida i la mort. “A mi em matava estar moltes hores tancat en un despatx veient sempre les mateixes patologies. M’agrada no saber què em trobaré, conèixer gent nova i viure situacions diferents”, explica. Se sent realitzat si pot controlar el caos o, si més no, si sap que ho pot intentar. En una consulta coneixia on tenia cada instrument, vivia instaurat en una “calma relativa”. En canvi, treballar al carrer és molt diferent. No domina cap situació. Quan rep una alerta s’encenen totes les sirenes. Comença la gestió del caos.

Cap emergència és igual a l’anterior. Però el Francesc sempre actua de la mateixa manera. Rep l’alerta i aprofita els minuts que el separen fins al lloc dels fets per teixir tres plans: A, B i C. Si un falla, activarà el següent. Sempre cal estudiar vies alternatives. “Quan ens notifiquen una emergència ens donen pocs detalls del pacient. Fins que no el veus no saps si allò serà més o menys greu. Ens hem d'ajustar contínuament a cada situació. I ho hem de fer molt ràpid”, explica amb aquella mirada que barreja satisfacció i respecte. El temps mai s’atura i ell treballa, gairebé sempre, a contrarellotge.

Els minuts corren però no els viu amb impaciència. L’experiència l’ha ajudat a adaptar-se, a actuar amb la màxima celeritat damunt d’una ambulància, en un helicòpter medicalitzat o en un vehicle d’intervenció ràpida. El mitjà és indiferent quan hi puja un metge totterreny. A Tremp hi ha un helicòpter de la demarcació de Lleida i el Francesc és un dels professionals que, si convé, s’hi enlaira: “L’helicòpter és una ambulància més petita, amb recursos més limitats, però amb una peculiaritat molt bona: podem arribar molt ràpid en qualsevol lloc”. Amb els anys ha guanyat agilitat per fer un diagnòstic i decidir on cal traslladar un pacient: si en un centre comarcal, a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida o fins a Barcelona. Però va haver de fer una formació específica per fer de metge des dels núvols. Els canvis de pressió o les temperatures condicionen l’estat de salut dels pacients. La seva feina és una successió de decisions on el marge d’error és molt important. La batalla es juga, sovint, entre la superació o la pèrdua.

“Tinc la sort de fer algunes guàrdies hospitalàries i, per tant, puc accedir a informació mèdica. Si sé que un pacient continua ingressat, el vaig a veure. No deixar d’acompanyar-lo és el més bonic”

Ell és el metge que arriba primer. El que apareix com un àngel de la guarda quan un ha patit un accident o un infart. Després altres professionals acompanyaran aquell pacient i el Francesc desapareixerà. O no. Ell sempre es pregunta quina ha estat l’evolució de les persones que ha atès i, si pot, els hi segueix el rastre: “Tinc la sort de fer algunes guàrdies hospitalàries i, per tant, puc accedir a informació mèdica. Si sé que un pacient continua ingressat, el vaig a veure. No deixar d’acompanyar-lo és el més bonic”. I ho explica amb aquell to sincer que denota felicitat i amor per la feina ben feta. La que és recíproca, malgrat els límits.

“La meva feina em demostra que viure és un luxe. Avui hi som i demà potser no”

Perquè les fronteres existeixen, però no són infranquejables. Amb els anys van canviant, es van transformant. El més important és, segons el Francesc, mantenir-se fort. Malgrat haver vist morts abans d’hora, de nens o de joves, el seu cap s’ha de mantenir serè. I és possible? “M’ajuda molt parlar amb l’equip, compartir les experiències i no anar més enllà. No vull saber si el que tinc al costat d’un ferit és el seu assassí. Només he d’intentar curar”, explica. Mai li van ensenyar a donar males notícies però de la mateixa manera que s’ha fet fort, ha après a buscar sempre el costat més positiu: “La meva feina em demostra que viure és un luxe. Avui hi som i demà potser no. Cada dia m’adono que hem de fer el que ens agrada, no preocupar-nos més del compte i respondre a les nostres inquietuds”. Les afirmacions no responen a cap tòpic, sinó a l’experiència d’un metge 4x4. Quan va acabar la carrera no s’imaginava pas que el seu cos li demanaria gestionar el caos, però les emergències s’han convertit en la seva manera d’entendre i respondre a la vida.

El Francesc s’ha fet seva aquesta filosofia i l’aplica, fins i tot, quan ha de comunicar una notícia trista. Recorda un dia que va haver de certificar la mort d’una padrina –d’edat avançada– que es va ennuegar menjant callos. Una senyora que el que més li agradava del món era menjar i que aquest era el seu plat preferit, va morir així. El Francesc li va fer veure al seu marit: “La mort li ha arribat fent el que més li agradava”. De vegades, la seva feina és ajudar a pair el que no s'entén.

I allò que ell no entén ho explica, ho pregunta, ho comparteix amb altres metges, infermers o amb els tècnics del SEM. Els grups de WhatsApp poden treure fum analitzant un electrocardiograma o l’eficàcia d’un determinat medicament. Són metges nit i dia. I el Francesc era encara un nen quan ho va percebre: el seu pare també és metge. Són 4 germans i només ell ha seguit el seu camí, però recorda molt bé les seves visites a la Unitat de Cures Intensives de l’Arnau de Vilanova per poder-lo veure: “Feia moltes guàrdies i es podia passar una setmana sense passar per casa”. L’amor i la dedicació del pare per la medicina i els ensurts que li va donar un amic amb epilèpsia, el van fer decidir. Però diu que també es veuria fent de bomber, de pilot d’helicòpter –per això, quan una emergència ho requereix hi puja– o gestionant una agència de turisme.

Viatjar, aquesta és la seva altra gran passió. És un cul inquiet, per això sempre ha intentat descobrir com exerceixen els professionals d’altres països. Es va especialitzar en Medicina de Família a Portugal. Un indret on el metge és “l’excel·lentíssim senyor Doctor” i on sempre el tractaven de vostè. Això no li agradava al Francesc, però sí que s’indigna quan algú no valora la nostra sanitat pública: “Sempre hi ha coses que es poden corregir, però tenim un gran sistema. Amb menys d’una hora i mitja podem revertir un infart. I el pacient al cap de dos dies ja és a casa. Solucionem molts problemes en un temps rècord. Això no passa a tot arreu, ni a tot el món tenen metges. Som uns privilegiats!”, exclama. El Francesc creu que aquestes són les contradiccions de la societat del consum, el materialisme i l’egoisme. I ho intenta combatre amb el fonendoscopi al coll.

En una de les seves primeres guàrdies, es va preguntar: “M’he equivocat? Aquesta és la meva feina?”. Uns pares, amb un nen de dos dies de vida li van preguntar si era normal que no hagués plorat durant tota la nit. L’infant era mort.

Aquesta no és una decisió que ha après gràcies a l’experiència. Ja ho va veure els primers dies. Pocs mesos després d’acabar medicina, abans de preparar-se per estudiar el MIR, va treballar durant un temps en un hospital privat per guanyar-se uns calerons. Durant una guàrdia van arribar uns pares amb un nen de dos dies de vida. Li van comentar si era normal que no hagués plorat durant tota la nit. L’infant era mort. I es va preguntar: “M’he equivocat? Aquesta és la meva feina?”. Aquella va ser la primera patacada, aquell va ser el seu primer caos. Però el va superar quan va veure que també podia allargar la vida. Per això, n’han vingut d’altres. Allò li va demostrar que pagava la pena córrer el risc, anar amunt i avall, pujar en una ambulància i fer llargues guàrdies. La vida s’ha de viure. Us ho diu el Francesc, el metge 4x4.