“La vida al Pallars compensa”, i somriu. No vacil·la quan ho afirma, n’està convençuda. El Pallars Jussà és una comarca que descansa dibuixada per municipis petits, generacions convivint-hi i treballant-hi. Terra feréstega i vida al desig de la natura. Ella és de Pobla de Segur, però les oficines on treballa són a Tremp. És pallaresa de naixement, creix on va clavar les arrels, comparteix amb el paisatge que l’ha vist créixer; és de muntanya, una peça de l’engranatge de la vida al Prepirineu, una de molts, però, també, una per a tots. És jove, va néixer l’any 1990 i el 2016 va tornar a casa. La Maria Helena Vicente és psicòloga i educadora social. Ha escollit professió i ofici, però, també, qualitat de vida i gestar el seu futur a muntanya, a casa. 

Són retorns que provoquen un gir de guió. Retornen per construir, fan comunitat i fan xarxa. Canvien prioritats, fan mutar expectatives i transformen el Pallars Jussà

Va marxar a estudiar a Lleida quan va fer 18 anys, atreta per la universitat i per les oportunitats de la ciutat. Quan en va fer 26 va tornar a casa, això sí, buscant feina del que havia estudiat. No va tornar sola. Ho va fer igual que altres joves, que, un cop passat l’èxtasi inicial de la vida urbana, veuen el retorn a casa com un futur ni previst, ni vist. Són retorns que provoquen un gir de guió al Pallars Jussà. Retornen per construir, fan comunitat i fan xarxa. Canvien les prioritats, fan mutar les expectatives i, en conseqüència, transformen el Pallars Jussà i el dia a dia dels seus habitants. 

“Podem treballar per a la nostra gent, per a la gent d’aquí, per al nostre territori; és una cosa molt gratificant”, resumeix. Som a Tremp, la capital del Pallars Jussà. Menys de 6.000 habitants

“Podem treballar per a la nostra gent, per a la gent d’aquí, per al nostre territori; és una cosa molt gratificant”, resumeix. Som a Tremp, la capital del Pallars Jussà. Menys de 6.000 habitants. Al centre hi ha el local on m’ha citat la Maria Helena Vicente, és la seu de la cooperativa Alba Jussà. Em saluda des de dins. És al seu despatx. Entrem a una sala gran presidida per dues taules llargues, amb les parets plenes de calendaris, dibuixos i cartells. Dues persones conversen animadament al centre. La Maria Helena s’afanya a aclarir-me: “Els divendres, la majoria dels usuaris dels serveis són fora, per això no hi ha gaire gent corrent per aquí avui”. Entrem a una sala lateral i seiem. La quantitat d’espais i la grandària del local em sorprèn, quants usuaris venen diàriament?

“Són unes 60 persones que es mobilitzen cada dia als diferents serveis, a les quals sovint se sumen les famílies; si també comptem els pallaresos que assisteixen només a activitats puntuals, al cap de l’any deuen ser vora 300”, aclareix. Una xifra molt alta tenint en compte les dimensions de la comarca. No sempre va ser així, al principi va costar més d’arrencar. El nombre d’usuaris ha augmentat a mesura que la cooperativa s’ha anat consolidant, ara ja és una peça imprescindible en l’organització social de la comarca. I ens asseiem en una de les taules llargues, mentre algunes persones no alcen el cap, dibuixant als papers.

“No volia ser una entitat passiva, sinó esdevenir un agent dinamitzador, que pogués aportar a les persones, però també al Pallars”

“La iniciativa neix l’any 2014, és una proposta del Consell Comarcal. Abans d’això no hi havia cap servei dirigit a persones amb discapacitat ni a gent que conviu amb un trastorn mental”, m’aclareix deixant entreveure l’orgull que sent per la feina feta. Al principi ho gestionava l’associació Alba de Tàrrega, però aviat es van adonar que sense gent del territori liderant el projecte era molt complicat que s’assolissin els objectius que es plantejaven. “Aquí va ser quan vam entrar-hi nosaltres”, resumeix.

No era gaire funcional dependre de Tàrrega, així que van decidir portar el projecte pel seu compte. La Laia, en David, la Núria i la Maria Helena es van assessorar i van engegar la cooperativa l’any 2017. Van mantenir-ne part del nom, això sí, donant protagonisme a la comarca d’on són, a la qual s’adrecen i, també, la que els va veure créixer: cooperativa Alba Jussà. Un projecte profundament arrelat, que “no vol ser una entitat passiva sinó esdevenir un agent dinamitzador, poder aportar a les persones, però també al Pallars”, explica la Maria Helena. I s’aixeca per ensenyar-m’ho tot. 

Un projecte amb ànima pallaresa. Una iniciativa compartida per diferents actors de la comarca, que teixeix aliances entre els veïns i també ofereix un nou sac d’oportunitats

Aquí, a més del conjunt de serveis establerts per la Generalitat, que inclou propostes com el centre ocupacional o els projectes de formació, els treballadors de la cooperativa Alba Jussà impulsen projectes propis que descentralitzen per tot el territori d’actuació. “A nosaltres ens agrada dir que són els que realment ens defineixen”, somriu; “és el cas, per exemple, de la iniciativa Llavors d’Oportunitats”.

Una proposta que busca recuperar llavors tradicionals de l’horta comarcal; les recuperen, les cultiven i les venen. No ho fan només els usuaris i treballadors de la cooperativa, sinó que treballen amb una xarxa d’horts col·laboradors, gent del territori que apadrina les llavors i les cultiva al seu hort. El circuit no acaba aquí, restauradors i productors de la zona fan propostes gastronòmiques basades en aquestes varietats i plantegen receptes per als consumidors de producte local. Un projecte amb ànima pallaresa. Una iniciativa compartida per diferents actors de la comarca, que teixeix aliances entre els veïns i també ofereix un nou sac d’oportunitats. No és l’únic, en tenen molts. La Maria Helena em parla orgullosa del bar del Casal Cívic, que gestiona i dinamitza la cooperativa; del jardí sensorial que han creat a Vilamitjana, i de la corrua de tallers de memòria per a la gent gran que fan pels municipis del Jussà.  

Tots són serveis imprescindibles, que, durant molts anys, no s’oferien al Pallars. “Abans havien de marxar a entitats de Lleida o de Tàrrega  durant la setmana”

Tots, del més petit al més gran, són serveis imprescindibles, que, durant molts anys, no s’oferien al Pallars. “Abans havien de marxar a entitats de Lleida o de Tàrrega, on sí que hi havia serveis residencials, hi estaven durant la setmana i pujaven el dissabte, o bé anaven i tornaven de Balaguer a fer les activitats; a més a més, també hi havia molta gent que estava a casa amb els seus cuidadors”, resumeix. Ara no han de marxar.

La comarca els ofereix els serveis i les alternatives que necessiten, poden seguir vivint on han crescut. És el cas de la María José Codó, una de les dues persones que conversava a les taules de fora i que entra a la sala on estem fent l’entrevista per parlar dels projectes en què participa. “Ella va entrar als inicis de la cooperativa”, m’explica la Maria Helena, i continua: “Abans vivia a Vilamitjana amb la seva mare, però, ara, viu sola a Tremp”. 

La fundació de la cooperativa li ha permès tenir un suport a la llar. Com ella, molts altres pallaresos que han decidit quedar-se a viure al seu municipi d’origen tenen el suport de l’equip de la cooperativa Alba Jussà

La María José agafa el relleu de la conversa per parlar-me de l’Ares, la psicòloga que fa el servei de suport a la vida independent i que la visita dos cops per setmana per donar-li un cop de mà a l’hora de preparar el menjar i gestionar la casa. La fundació de la cooperativa li ha permès tenir un suport a la llar. Com ella, molts altres pallaresos que han decidit quedar-se a viure al seu municipi d’origen tenen el suport de l’equip de la cooperativa Alba Jussà, que els permet no haver d’abandonar la comarca. “Obrirem una llar residència a la Pobla de Segur, per si alguns usuaris es volen emancipar o viure en un pis compartit”, continua la Maria Helena. “Si no cobrim aquesta part, els estem tornant a dir que han de sortir de la comarca per trobar el servei”, conclou. 

“Del meu petit entorn cada dia torna més gent; de fet, tinc amics que no viuen aquí però que sempre diuen: «Tan aviat com puguem, tornarem»”

No només és el dia a dia dels usuaris del servei el que ha canviat amb la iniciativa dels quatre joves, també és el dia a dia de les professionals que comparteixen equip amb ells i dels municipis que configuren la comarca. “Hi ha treballadors de l’equip que han pogut tornar perquè han trobat feina, d’altres ja vivien aquí, i alguns han vingut per una oferta laboral concreta”, afirma. I no només del seu sector: “Del meu petit entorn cada dia torna més gent; de fet, tinc amics que no viuen aquí però que sempre diuen: «Tan aviat com puguem, tornarem»”, corrobora la Maria Helena. Retorn doble, retorn múltiple. Retorns que provoquen més vida cap al Jussà i per als pallaresos. 

Aquests retorns de joves que prioritzen la vida lluny de la ciutat també canvien la fesomia dels pobles, de la comarca. Muten les infraestructures per adaptar-se al nou ritme de vida. “A la Pobla, per exemple, hi ha dos gimnasos, i d’aquí poc n’obren un altre; obrir un tercer gimnàs en un poble de 3.000 habitants… fa pensar. Em porta a pensar que la gent està tornant i consumeix productes d’aquí”, reflexiona en veu alta. La Maria Helena, entre setmana, va un dia al gimnàs, un altre a un curs d’escalada i un altre a anglès. La seva colla d’amics també té una rutina semblant, com la resta de colles. És un peix que es mossega la cua. Amb els retorns tot retorna als carrers, al paisatge. 

La Laura Tohà és un altre tipus de retorn, però que fa desembarcar la mateixa vida que la Maria Helena. Ens ho explica mentre la verdor immensa de casa seva, a Sant Joan de Vinyafrescal, un poble a tocar de la Pobla de Segur, em fa emmudir. Aquí hi viuen unes quaranta persones. I ella és una més. Un canvi més al paisatge que l’acull.

“Quan arribava el diumenge i havia de tornar a Barcelona, m’agafava tristor; això em va fer començar a plantejar on volia viure realment”

La Laura va néixer i créixer a Barcelona, però els pilars, els té al Pallars. Els seus pares eren nascuts a la zona: la mare a la Pobla de Segur i el pare a Salàs. Van marxar a estudiar a la ciutat i s’hi van quedar. Ella va veure el món amb un peu a cada costat: de dilluns a divendres a l’Eixample, i els caps de setmana, a muntanya. “Ja tenia un vincle molt fort amb la zona; de fet, la meva colla d’amics de tota la vida és d’aquí”, comenta. Nascuda el 1991 va prendre la decisió de mudar-s’hi amb 26 anys. “Quan arribava el diumenge i havia de tornar a Barcelona m’agafava tristor; això em va fer començar a plantejar-me on volia viure realment”, m’explica. Va estudiar Publicitat i Relacions Públiques i treballa en una agència de comunicació. No les tenia totes quan va decidir proposar-los teletreballar, però els seus caps ho van acceptar i es va instal·lar al Pallars. 

“Et trobes algú pel carrer i el saludes, coneixes la persona que et ven el pa i hi tens una conversa de deu minuts; jo vaig viure sempre al mateix pis a Barcelona i mai vaig arribar a conèixer els meus veïns”

De l’Eixample a Sant Joan de Vinyafrescal. Des que hem començat la conversa que rumio el canvi que ha degut ser per a la Laura passar del ritme frenètic de la ciutat a la pau que es respira en un poble de poques desenes d’habitants. “Barcelona és una ciutat preciosa, que et dona moltíssimes oportunitats i té molta oferta d’oci, però, alhora, crec que el moviment frenètic s’encomana. En canvi, al Pallars, gaudeixes molt més dels petits moments”, somriu. Es nota en la manera de parlar que és feliç a la muntanya, m’ho fa saber durant tota la conversa: a la comarca hi està a gust. “Et trobes algú pel carrer i el saludes, coneixes la persona que et ven el pa i hi tens una conversa de deu minuts; jo vaig viure sempre al mateix pis a Barcelona i mai vaig arribar a conèixer els meus veïns”, reflexiona. 

“Fa cinc o sis anys només hi havia dues persones de la meva colla vivint aquí tot l’any. Ara, som deu”

La Laura viu amb la seva parella. Els seus pares segueixen vivint a Barcelona, però al Pallars hi té molt de casa. “Fa cinc o sis anys només hi havia dues persones de la meva colla vivint aquí tot l’any. Ara, som deu.” Em recorda una mica el que m’ha explicat la Maria Helena del seu grup d’amics; de fet, totes dues tenen més o menys la mateixa edat. Un mateix patró, fetes de la mateixa pasta. Tornen.

“Tinc un amic que està com jo, teletreballant per a una empresa de Barcelona; un altre que ha desplaçat el seu negoci aquí, i un altre que ha trobat feina del seu sector al poble”, repassa. No són els únics. Durant la conversa van sortint noms. Un amic d’un amic que, sense tenir cap vincle previ amb el Pallars, va decidir mudar-s’hi; la noia que porta el taller de ceràmica al qual assisteix la Laura, també nascuda a l’àrea metropolitana… Són més dels que em pensava. Per què torneu?

“Jo crec que les prioritats canvien. Si jo preguntés a la Laura de vint anys si s’imaginaria vivint aquí la resposta seria no. N’estic segura. Suposo que a mesura que et vas fent gran comences a valorar unes altres coses”, resumeix. Els joves que tornen esdevenen peces clau en el trencaclosques de la comarca, construeixen els espais que necessiten, generen els serveis que busquen. “Hi ha més ganes d’organitzar oferta cultural perquè hi ha més demanda; la gent jove demana música, concerts, noves activitats… Activen coses.” I això esdevé una roda. 

“La gent porta gent, les oportunitats porten oportunitats i el moviment porta més moviment”

“La gent porta gent, les oportunitats porten oportunitats i el moviment porta més moviment”, diu la Laura. Després de parlar amb elles, encara hi afegiria: i els canvis porten canvis. La seva presència als municipis empeny a crear nous projectes, són motor i són empenta. En els petits ecosistemes qualsevol moviment pot capgirar-ne el funcionament. Nous individus, noves idees, noves perspectives i noves esperances: garantia de metamorfosi. Busquen i construeixen, transformen i emprenen. Són els de casa tornant a casa, són els de fora descobrint la llar, són joves que decideixen bastir l’avenir al Pallars Jussà. El retorn d’una comarca, d’uns pobles, d’unes persones, però sobretot els retorns que porten vida. La vida del retorn. La vida, també, és retorn.