Em cita al seu pis-estudi de Barcelona, tot un balcó des d’on albirar tota la capital. Avui tocaria una banda sonora un pèl nostàlgica. Fa un dia rúfol i no seria precisament allegro, però acompanya perquè Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980) té un parlar lento, tot i que fa la sensació que la seva creativitat va Andante con moto. Aquest artista requereix, pel cap baix, dies de 48 hores i hauria de viure a l’espai al ritme d’Interstellar, ara que s’ha confirmat que Einstein tenia raó i que el temps allà dalt efectivament va més lento.

Quan em poso a transcriure aquesta entrevista penso que ho faré com una llista de temes (tracklist) d’una banda sonora a la manera hollywoodiana, que és al que es dedica en bona part Marc Timón, sense deixar de tocar moltes altres tecles, sigui una sardana, una opereta, un disc de pop... o tot un senyor “Magnificat” per fer brillar l’estel de la Sagrada Família.

Track 1. Round the World, come back to the “Born” and round again

Abans de posar en solfa la conversa, parlem de manera sobrevinguda sobre la puresa del català actual i convenim que sona fatal, molt desafinat, molt. “Soc un estricte defensor d’una puresa, perquè si el català es va tenyint de catanyol, el peix gros es cruspeix el petit. Però el problema no és la llengua, sinó la moda per mirar de fer-se el ben parit. I dic això del català havent viatjat molt.”

Si algú combat a la perfecció que qui perd els orígens perd identitat, és en Marc. Mai ha volgut que el fet de viure bona part de l’any a Hollywood, i deixar-se endur per la il·lusió, l’ofusqui fins al punt de no continuar lligat als orígens

En efecte, no es podrà dir que Marc Timón no tingui dimensió internacional o sigui provincià o allò que els invasors espanyols en diuen “aldeano”. Si algú combat a la perfecció que qui perd els orígens perd identitat, és en Marc. Mai ha volgut que el fet de viure bona part de l’any a Hollywood, i deixar-se endur per la il·lusió, l’ofusqui fins al punt de no continuar lligat als orígens i a la terra, tant pel fet de moure’s regularment d’una banda a l’altra de l’Atlàntic, com per combinar els projectes més ultramoderns com Maestro, gaudir com un nen amb les bandes sonores o celebrar dirigir una sardana amb la mateixa passió i embadaliment que una simfonia del gran mite vivent de la música de cinema, John Williams.

I no és un pour parler, no. Això és així. John Williams, mitjançant la seva pianista, Gloria Cheng, va voler que Timón dirigís l’estrena mundial de la seva obra “Prelude and Scherzo for Piano and Orchestra” al Palau de la Música Catalana, on en Marc, a banda de dirigir-hi concerts, també ha estat compositor convidat. Una circumstància que va aprofitar per compondre “The Beacon. Tribute to John Williams”, dedicada a ell per la seva admiració cap al mestre nord-americà i com a agraïment per la confiança d’estrenar mundialment una obra seva. Un dos per un excepcional en un mateix concert.

Track 2. Tradition vs. modernity

“Que la tradició no està renyida amb la modernitat ni s’hauria de dir. He tingut molts problemes amb el públic sardanista. Està poc avesat a escoltar material nou i vincula cobla i sardana amb la nacionalitat, i aquí és quan xoquem. A mi «La santa espina» no em diu res perquè no vaig viure el franquisme, i com que me l’han fet tocar mil milions de vegades, no la vull tocar més a risc de ser un mal patriota. Per a mi, la modernitat hauria d’haver estat agafar els símbols i reinterpretar-los i estimar-los. I, a vegades, una manera d’estimar-los és esmicolar-los, estripar la Gioconda i si cal pintar-la amb nas de porc.”

Ja em perdonaràs, però pot ser que alguna peça que he escoltat d’alguna banda sonora teva sardanegi. 

“Pot ser que soni a mediterrània, com ho és la sardana, amb girs que faig servir.” 

I pensar que John Williams no ha sentit mai una tenora.

“No, segurament no. La cobla pot tocar moltes més músiques que una sardana, que no deixa de ser un gènere, com ho pot ser un vals, i això ho hauríem de posar en un rètol gegant on ho veiés tothom del país. La cobla és una formació com ho pot ser una big band, que no es limita pas a tocar swing. La cobla són onze instrumentistes i poden tocar el que vulguin. Jo he escrit la «Missa Funky amb Fu menor», una obra per a cobla, teclats, baix elèctric, bateria i dues veus solistes, que en aquest cas van ser cantants de la Fundación Tony Manero.”

Track 3. The Camel Ride

La gran pel·lícula arribarà, Marc. No és una pregunta. És una afirmació.

“Hi ha històries del cinema català que tenen música d’ordinador de fireta quan podries fer autèntiques llistes de Schindler a la catalana. Això sí que m’escalfa els collons. Va, home, va!”

“Triomfar és quelcom molt relatiu. Jo estic molt satisfet i orgullós del que he fet a Hollywood fins ara, per exemple, component la música de la sèrie de Marvel Agent Carter per a l’equip de Christopher Lennertz, que enregistràvem als estudis de la Warner Bros, o fent una sèrie com In absentia, encara que aquí no sigui coneguda. Encara és molt aviat i triomfar, tal com ho entén la gent, a la indústria de Hollywood, requereix molts anys més. Ja no triomfar, sinó poder treballar en projectes interessants és difícil sempre i a tot arreu. Aquí, a casa, hi ha àngels de la guarda com el productor català Edmon Roch, a qui senzillament li agrada la meva música i confia en el meu talent per fer créixer la seva pel·lícula, però malauradament això no és el més habitual. Hi ha històries del cinema català que tenen música d’ordinador de fireta quan podries fer autèntiques llistes de Schindler a la catalana. Això sí que m’escalfa els collons. Va, home, va! El problema, a Hollywood, i aquí, és que has d’haver fet la banda sonora d’un títol consagrat, però és clar... I com s’arriba a fer el primer, doncs? Dec ser dels pocs no americans que ha estrenat música de John Williams a petició seva i semblaria que t’han de trucar de tot arreu, però ni així. La indústria s’interessarà per mi quan hagi fet un títol consagrat.”

Com a Catalunya, on preval més “qui fa què i no què fa qui”.

“I tant! La carrera dels compositors és com una cursa de camells d’una fira on tot depèn d’on caigui la bola.”

Tot i així, en Marc em va fent acotacions en forma d’off the record perquè tem que determinades reflexions sobre el mèrit i la carrera no es mal interpretin com una pedanteria. En cap cas sona pedant el que m’explica. Sempre he estat partidari d’aplaudir qui té l’autoestima en el punt just quan veus que parteix de la humilitat, perquè tan dolent és passar-se de frenada com anar com una ànima en pena sense ser raonablement conscient de quin és el teu potencial o el teu talent versus aquelles característiques personals que val més acceptar com a limitacions per fer segons què. Al final, si Califòrnia va ser fundada pel català d’Os de Balaguer Gaspar de Portolà, bé que seria ben natural que un català guanyés també l’Oscar a la millor banda sonora.

“És un camí de formiga, però és un món molt difícil i desagraït. Ja parlo com un vell.”

Un dia parlava amb l’arquitecte Jon Tugores, que em deia que molts dels grans arquitectes, com Foster o Koolhaas, no fan edificis de rellevància mundial fins passats els cinquanta. I, tornant a John Williams, té gairebé noranta anys i mira quines meravelles compon.

“Si arriba el títol consagrat, arribarà tard. Sé que em falten anys. I m’emprenyarà perquè hauré perdut la frescor creativa de la joventut”

“Sí, el mambo fort amb John Williams no va començar fins als 44, em sembla. Si arriba el títol consagrat, arribarà tard. Sé que em falten anys. I m’emprenyarà perquè hauré perdut la frescor creativa de la joventut, com quan vaig compondre «Witches» o «San Mao».”

Marc Timón fa flaire de guanyar un Oscar tard o d’hora. M’hi fa pensar, per exemple, quan escolto “The Little Wizard”, i estic convençut que d’aquí a cinc, deu, vint o trenta anys aniré a un concert seu amb la mateixa il·lusió amb què he anat als de Hans Zimmer, Alexandre Desplat o Ennio Morricone.

Track 4. A Tenora at the Dream Factory

I què en diuen, de la cobla, a Hollywood?

“La tenora és un instrument que hauria de tocar de tot, perquè parlem d’instruments amb unes capacitats brutals, i ens hauria de fer vergonya tenir-los relegats com els tenim”

“Els meus companys americans de Los Angeles diuen que té un interès molt alt, i la gran virtut és que ells no ho vinculen als trets identitaris i poden ser molt més nets. Els catalans ens emportem els símbols al llit, ens els follem i no els deixem anar. Ja n’hi ha prou! Confio que el dia que arribi aquell gran títol del qual parlàvem abans, i que potser serà d’aventures o èpica (que pel tipus de música que faig hi va molt bé, tot i que jo salivo per la ciència-ficció), hi posaré una tenora o un tible, segur, i ningú no ho reconeixerà perquè no tindrà aquest tret identitari. I, als diaris, segur que diran: «Oh, una tenora en una banda sonora de Hollywood!». La tenora és un instrument ètnic, com ho pot ser un duduk. Tard o d’hora ho faré i funcionarà, segur. La tenora és un instrument que hauria de tocar de tot, perquè parlem d’instruments amb unes capacitats brutals, i ens hauria de fer vergonya tenir-los relegats com els tenim. Hi ha molts prejudicis, perquè també és cert que molts músics toquen instruments com la tenora, el tible o la gralla molt fort i desafinant; però això no és culpa de l’instrument, sinó de qui el toca. Agafar un instrument d’aquests i domar-lo i tocar-lo dolçament i amb el mateix rigor que un dels instruments clàssics de l’orquestra simfònica és meravellós.”

La sardana, el yin; John Williams, el yang. Perquè la primera va estar a punt de fer saltar pels aires la carrera d’en Marc, i el segon la va salvar.

“A mi fer música m’encantava. El problema és que tocàvem sempre les dues mateixes sardanes fins a l’infinit. I faig un invent, que no és altra cosa que una sardana influenciada per bandes de sonores de John Williams, com ara ‘E. T.’”

“A mi fer música m’encantava. El problema és que tocàvem sempre les dues mateixes sardanes fins a l’infinit. I arribo un dia a casa i faig una sardana que m’agradi a mi i que no s’estrena fins vint anys després. I faig un invent, que no és altra cosa que una sardana influïda per allò que escoltava aleshores, que eren bandes de sonores de John Williams, com ara E. T., i es converteix en un antídot per continuar. A mi les sardanes tradicionals no m’han dit mai res. No és cap retret, senzillament que harmònicament i rítmicament no em suggereixen absolutament res. I com que, per molt que m’estimi molt el meu país i les seves arrels, mai he vinculat la sardana i la música per a cobla a la identitat nacional, m’agrada molt més el flamenc o certa música llatina, encara que estic segur que algú potser es tallarà les venes. No és que no m’agradi la música tradicional, però la del meu país no m’agrada. L’únic de bo que m’aporta és flaire de festa major i de diumenge.”

Track 5. The belly’s inspiration

“Crear és covar a la panxa. Al final, a les expressions artístiques s’hi dona forma des del cap, però perquè t’ha prenyat la panxa. És màgic. En el meu cas, és bonic i preciós, però el part és dur i estressant. Què li explico, al món, que vulgui saber i no sàpiga ja? Aquesta pregunta podria suposar que ja no escrigui res més. Però com que un dels meus valors a la vida és l’autenticitat, faig cas a la panxa i a la meva autenticitat, que és una barreja de vivència èpica del món, però alhora molt senzilla i íntima.”

Fins a quin punt et fas teva una pel·lícula?

“Per a un director és difícil confiar en un compositor, ja que pot controlar la fotografia, els actors... Però la música passarà una capa de pintura per sobre de la pel·lícula que la canviarà per sempre”

“Depèn molt del director. Me la puc fer tan meva com vulgui el director.  Avui dia, per desgràcia, et venen amb música preexistent, el que anomenem theme tracks, i volen que ho copiïs i ja no t’ho pots fer teu, tot i que a vegades és cert que ho fan com a suggeriment, però això arriba quan tens molta confiança amb el director. Per a un director és difícil confiar en un compositor. Pensa que pot controlar la fotografia, els actors... Però la música passarà una capa de pintura per sobre de la pel·lícula que la canviarà per sempre. Només cal mirar una seqüència amb música o sense.” 

Em sembla haver-te sentit dir alguna vegada que si Mozart hagués viscut ara, faria bandes sonores.

“No ho recordo, però puc haver-ho dit. Ho podrien dir molts.” 

Ho dic per la consideració de cert públic, de distingir entre una peça pensada per a una simfònica i estrenada al Liceu, que no estaria al nivell de les bandes sonores. Fins i tot vaig sentir dir al gran Ennio Morricone que als seus inicis considerava humiliant fer música per a cinema, com si traís el seu mestre, fins que evidentment en va fer la seva vida, absolutament reconciliat.

“Prejudicis. En alguna entrevista m’han dit: «Marc, tu vares començar amb la sardana, però gràcies al teu talent per fi vares fer el salt cap a la música simfònica i a les bandes sonores». Tant respecte mereix la sardana per a composició i execució com una banda sonora o una òpera al Liceu. Malauradament per a la melodia, en el cinema actual, si no ha mort, pateix molt. Moltes vegades ara es demanen textures, més que melodies. Ara la melodia s’atribueix a les pel·lícules d’autor. Un dels grans, com Hans Zimmer, n’és el responsable, sense voler-ho, i no hi ha res de dolent en això de la música de textura, i està molt bé, com passa amb Interstellar. El problema són les males imitacions de Zimmer, quan algú agafa un ordinador i fa servir els mateixos quatre acords.”

I en Marc ho diu sense ser cap luddista. És totalment favorable a la tecnologia.

Track 6. Managing the team

M’atreveixo a fer-li una pregunta que pot sonar ofensiva. Me la jugo. Teniu una funció tan essencial els directors d’orquestra? Perquè tinc la sensació que els músics ja tiren milles tots sols...

“Els músics ho tenen tot a la partitura, però el director canalitza l’energia. I els músics no són robots. Si es marca un moment fort o fluix, això és subjectiu i el director marca el tempo. Però la gran feina del director és fer de psicòleg o de xaman sobre com explicarem la màgia que surt de les notes, d’unes boles escrites en un paper. I aquesta feina és tan intangible i màgica... El director sol ser el divo, però la batuta no sona; qui toca un solo complicat és el músic. La figura del director s’ha sobredimensionat.” 

 Ets com un entrenador de futbol.

“Exacte, el mateix.”

I, com en el futbol, hi ha jugadors i jugadors.

“Dirigir és com dur la vareta de Harry Potter i, amb un moviment subtil, sense pronunciar l’encanteri, portar el públic a l’èxtasi a través dels músics”

“I tant. Per això has de fer un exercici d’empatia gairebé esotèric i deduir qui té inseguretat o un ego desmesurat, a qui li agrades i a qui no, qui està més ben dotat tècnicament i qui menys, si podem forçar la peça, fins a quin punt podem fer màgia. És com dur la vareta de Harry Potter i, amb un moviment subtil, sense pronunciar l’encanteri, portar el públic a l’èxtasi a través dels músics. Aquí hi ha la diferència entre una interpretació correcta o excelsa. El director és com una guia per explicar aquella història.”

Li comento, com vàrem explicar a LA MIRA, que Xavier Cugat dirigia la seva orquestra amb pipes de Maçanet de Cabrenys perquè la cassoleta li feia de desestressant i així evitava fotre la batuta pel cap dels músics. “A vegades ho faries i l’estamparies, però seria un error. La millor manera de dirigir és «convidant a», sense crits ni enfadant-se.” 

Doncs jo, Marc, he deixat d’anar a concerts perquè sempre toquen les mateixes.

“Clar, normal. Però, veus, a Sevilla hi vaig fer un concert monogràfic de John Williams que va ser brutal. Però varen ser valents programant. Vàrem tocar «Tauró», sí, però també el vals de Memòries d’una geisha o una sintonia que va fer ell per a l’NBC. Uns John Williams molt bèsties i molt ben parits. Però normalment només es pensa a omplir, i per això programen Star Wars i Harry Potter.” 
 
Track 7. The Egipcian Heron

El surrealisme és intrínsec a la personalitat i la creativitat d’en Marc. Després d’escriure el text i la música de l’opereta Apologia i escarni de l’estupidesa humana, ara escriu una novel·la de títol impactant i, quan me n’explica l’argument —que no desvelo, i és una pena, però està pensant a presentar-la a premis i li esgarraria la tria d’un pseudònim— és surrealista fins a fregar el paroxisme. Només cal dir que a Madrid farà esclatar el cap a més d’un i de dues.

Et ve de família?

“No. És cosa meva. Recordo que quan era petit i tocàvem sardanes, amb un company jugàvem a fer-nos riure dient-nos bestieses quan ens tocava un solo. Una vegada, quan tocava, em ve a cau d’orella i em diu: «Garsa egípcia», i vaig caure a terra de riure. A mi la realitat se’m fa escassa, i amb el surrealisme la transcendeixo. Vivim un món massa semblant, i jo vull veure gats blaus, i per això ja me’ls creo jo.” 

Track 8. The Hooligan

Amb què desconnectes?

“Pujant rius a alta muntanya, deixant el mòbil i les claus del cotxe. I soc extremament futboler. Quan vaig estudiar Periodisme, el que volia era narrar partits de futbol. Soc guardiolista des del moment que Pep Guardiola cita Lluís Llach en una roda de premsa. Soc culer i el futbol em dona una finestra per tornar-me salvatge durant una estona. Em dono aquest permís.” 

I jugar?

“Això és el que m’hauria fet més feliç a la vida. Si tornés a començar la vida, seria per dedicar-me a jugar a futbol. Sento l’olor de la gespa, veig una porteria amb xarxa, i xutes i entra per l’escaire i és una de les expressions d’art més potents que sento a dins.” 

En Marc, culer patidor com un rèquiem, em reconeix que durant els noranta minuts d’un partit es converteix en una persona desconeguda per als qui el coneixen.

“Fins i tot m’han fet fora d’algun bar. Jo sortia de dirigir un concert i encara anava amb americana i corbata i estava mirant una final de Champions entre el Barça i el Manchester United i marca el Barça i m’abraço a un noi marroquí i el foto a terra i l’agafo pel jersei i li anava preguntant cridant: «Però ho has vist o no? Ho has vist o no?». I també he viscut victòries del Reial Madrid com a moments foscos de la vida.” 

Pobre Marc, l’entenc, tendeixo a l’amnèsia instantània quan el Madrid guanya, però tot i ser més moderat que el compositor, sí que recordo picar contra els vidres d’un bar quan Iniesta va marcar el gol de Stamford Bridge. Tampoc em reconeixia a mi mateix.

Track 9. Another “Homenot”

La pel·lícula de la conversa amb Marc Timón ha estat llarga. Gairebé dues hores i mitja. Res de “curtparlatge”, tot un senyor “llargparlatge”. A vegades fusionar mots per crear-ne de nous també té un punt surrealista.

Abans de marxar, en Marc em regala uns quants dels seus discs i em destaca el musical ‘Josafat’. “Això és com uns ‘Miserables’ a la catalana, i és incomprensible que no fes gira. Ho tinc com una espina clavada”

Abans de marxar, en Marc em regala uns quants dels seus discs i em destaca el musical Josafat. “Això és com uns Miserables a la catalana i és incomprensible que no fes gira. Ho tinc com una espina clavada.”

Tant de bo aquesta entrevista ajudi a arrencar-ne unes quantes.

“Escolta, un plaer. Meravellós, això del periodisme lent. En podria sortir un «Homenot» de Josep Pla.”

L’homenot que alçarà la batuta i farà que el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer es torni un gat blau, penso.

Em ve al cap un altre empordanès que hauria pogut ser “Homenot” de Pla i que passà bona part de la seva vida a Castelló d’Empúries, com és Carles Fages de Climent. Si hagués estat contemporani d’en Marc, potser li hauria dedicat un dels seus enormes epigrames. Potser, ves a saber, n’hauria escrit algun que digués alguna cosa així: “Un fill foll de Castelló / escriurà una composició / farà passar tible per duduk / i enlluernarà tot Hollywood”. 

The end.