Com tractem els gossos? Ho fem realment bé? Ens hi relacionem i els eduquem atenent les seves característiques o, més aviat, amb els paràmetres mentals i conductuals humans? Quina vida se suposa que han de viure aquests animals que sovint caiem en l’error d’humanitzar? Els la deixem viure?

Àngel Viladegut Tapiol, coordinador de la protectora Rodamon de Palafrugell, escrivia al Diari de Girona que “el gos només pot ser el que és, un ésser limitat que no entén la nostra llengua, ni tan sols els nostres gestos”, que “ha nascut per viure com un gos comportant-se com a tal i relacionant-se amb els seus congèneres”. Per això, assegurava en l’article, “necessita que s’entengui aquesta manera de ser i que aprenguem a comunicar-nos amb ell”. No tan sols pel seu bé, sinó també pel dels humans, perquè, “si no és així, no arribarà a entendre’ns bé”.

Armand Flaujat explica als humans com educar i manejar els cans tal com aquests necessiten ser ensenyats

De fet, a això, i a cuidar el seu ramat de 140 ovelles ripolleses i lacones, la carn de les quals ven, és al que es dedica Armand Flaujat (Puigcerdà, 1968). Nascut i criat fins passada la vintena a la Cerdanya, i avesat als prats i a les pletes del Pallars, l’Armand viu, des de 2016, al Mas d’en Vinyes d’Arbolí, una masia agrícola restaurada situada a les muntanyes, més seques que les del nord, que fan frontera entre el Baix Camp i el Priorat. És monitor d’ensinistrament de gossos. És a dir, n’ensinistra, però, sobretot, explica als humans com educar i manejar els cans tal com aquests necessiten ser ensenyats, seguint i respectant els seus instints naturals.

El vincle de l’Armand amb els gossos ve de lluny, des del bressol, gairebé. Només de parlar dels gossos, de la pastura, de la caça i de la seva relació amb la natura i els animals, tant els domesticats com els salvatges, demostra com, gràcies a l’aprenentatge dels seus mentors i de la seva pròpia experiència, ha creat un lligam de comprensió i paciència amb allò de què viu i es guanya la vida.

Créixer entre gossos va transmetre a l’Armand una manera de viure i, sobretot, una manera d’entendre’ls i de conviure-hi

El seu pare era lampista, professió en què ell també va treballar durant anys i que ha heretat per guanyar autonomia; la seva mare era sastressa. A casa no ho eren, de pagès, encara que visquessin en una terra agrícola. Quan tenia sis anys, la família va començar a regentar un hostal, però anys abans, a casa ja hi havia gossos bretons. Els va avorrir. De fet, el seu primer gos també era d’aquesta raça. Però tot i esgotar la paciència amb aquests gossos de caça, créixer-hi al voltant li va transmetre una manera de viure i, sobretot, una manera d’entendre’ls i de conviure-hi.

“Caçar implica moltes coses més que només el fet de matar un animal. De fet, pots gaudir tant o més sense matar-lo”

Una vida enmig de gossos i amb un líder, el pare. De líders, que ensenyin, que projectin el bé, en fan falta. I a casa, amb el pare, l’Armand va aprendre una manera de copsar tant el tracte amb els animals com la caça. “Quan vaig poder caminar, vaig començar a anar a caçar amb el pare. Anava amb ell a tot arreu”, explica. I caçar, diu, “no és matar”. Això li ho va ensenyar el pare. “Caçar implica moltes coses més que només el fet de matar un animal. De fet, pots gaudir tant o més sense matar-lo”, remarca, introduint-hi la seva filosofia, que diu que és llarga d’explicar.

Però, amb aquest temps pacient i alliberat de qualsevol pressa de què gaudim, mentre fem un cafè i una cigarreta asseguts a la taula del seu menjador, que sis anys enrere era un paller abandonat, pot desenvolupar-la. Amb el pare, des de ben menut, caçaven becades, una au semblant a la perdiu, amb un característic bec allargat, que emigra des dels països nòrdics i de l’est durant l’hivern.

La becada és un ocell solitari que viu en llocs bruts enmig del bosc, a terra, i és allà on l’Armand i el pare la caçaven. Bé, la caçaven ben caçada, diríem. De nit surt a caçar als clars, i durant molt temps va ser així com se la caçava. Un fet que l’associació de caçadors de becada a la qual l’Armand pertanyia denunciava. “Allò”, insisteix, “és matar, no caçar”; és aprofitar-se d’un moment de vulnerabilitat de l’animal.

On es caça? Dins el bosc o a les vernedes. I com? Amb un gos amb molt nas, que sigui capaç de seguir el rastre d’un animal molt sigil·lós, fonedís i astut, i que, sobretot, s’aturi quan troba la peça i l’assenyali. Aquesta és la seva feina, i matar la peça és el prèmit a aquesta tasca. Avui dia, això es fa amb escopeta, però, tal com recorda l’Armand, mostrant l’esperit ancestral noble del que, segons ell, és la caça, abans no calien armes: “Quan el gos de mostra [un gos de caça], que es va començar a utilitzar abans que l’escopeta, s’aturava i assenyalava la presa, se li llançaven unes teles amb pesos al voltant amb les quals se l’atrapava”.

“Per caçar, cal conèixer la presa, la manera que té de caminar, de volar…”

Ara, sí, el pas definitiu es fa amb escopeta, però per a l’Armand és, de nou, “un prèmit a la feina del gos”. I per aconseguir-ho, “cal conèixer la presa, la manera que té de caminar, de volar…”. Tant és així que s’emociona recordant com va ser capaç de caçar una becada amb les seves pròpies mans, una petita gran gesta que —n’està segur— poca gent ha fet. Escolteu-lo: “Per a mi, poder agafar aquella becada amb les mans i tenir-la viva, sencera, poder-me-la mirar i deixar-la anar... Ostres, és més maco que matar-ne deu”.

Però, tal com l’Armand demostra amb aquesta narració, el fonament d’aquesta activitat és la bona relació amb el company de feina, el gos. A son pare, tota la gossada que tenia rondant pel terreny de casa el seguia sense necessitat de cap collar. Els renyava, quan calia, com a ell, i, com a molt, alguna surra, però res més. El pare, diu, va ser el millor amic que ha tingut mai: “Ens discutíem, però teníem confiança per explicar-nos-ho tot. I, de veure com tractava els gossos, em va ensenyar la manera com es fa: un gos és un gos, és un animal, no una persona, i, per tant, ha de tenir el seu lloc”.

“La gent es queixa molt del maltractament animal, però un maltractament immens, que la gent aplaudeix, és humanitzar el gos”

“Humanitzar un gos”, diu, “considero que és l’error més gran que hi ha. La gent es queixa molt del maltractament animal, però un maltractament immens, que la gent aplaudeix, és humanitzar el gos. Un gos viu dotze, quinze, disset anys, i si l’humanitzes, viu tot aquest temps patint, no sabent què és ser un gos, sinó un antigós”.

Mai ha deixat d’aprendre, sobre això. Després de casa, a l’escola canina, com aquell nen curiós i intrèpid a qui no fa falta espitjar. D’adolescent, agafava la bicicleta i se n’anava a França, passat el riu Raür, aquell país tan proper, però que el pare sempre deia que tenia una separació de quaranta anys. Deu ser que al país on vivim es va decidir aturar el temps, o fer-lo retrocedir. I amb els gossos, diu l’Armand, també.

Carretera i manta cap a Sallagosa, passat Llívia. Allà hi havia, a inicis dels vuitanta, els únics educadors canins de la zona. L’Armand primer s’ho mirava des de la tanca, tímid, fins que, al cap d’un temps, el mestre, Jean François Calmé, el va veure i el va convidar a accedir-hi i portar-hi el pastor alemany que els seus pares li havien regalat amb catorze anys. Ell podia aprendre amb el seu gos i, a canvi, havia de netejar algunes gàbies i posar-se les mànigues perquè les mosseguessin els cadells.

Allà va continuar aprenent sobre el tracte amb el gos. Va ampliar els seus coneixements, va començar a ensinistrar gossos perdiguers i va descobrir fins a quin punt el fascinaven. “Els de rastre, els de caça... Tots.” En aquella època també va començar a participar en concursos, no pas d’atura —ja arribarien, i se n’ha fet un fart, de guanyar, durant els 23 anys que hi ha participat—, sinó d’atac, que avui dia estan prohibits. Així, va aprendre a guanyar-se l’autoritat i l’obediència del gos.

El 1992, l’Armand es va casar amb una noia de pagès, d’una masia de Bellver, i allà va començar a cuidar bestiar

I va arribar l’hora de posar en pràctica l’astúcia dels gossos amb les ovelles. El 1992, l’Armand es va casar amb una noia de pagès, d’una masia de Bellver, i allà va començar a cuidar bestiar. Es dedicava a fer de lampista, i mentrestant, amb l’ajuda d’uns quants treballadors, va fer créixer el ramat a partir d’una xaia que li va tocar en un sorteig, mentre anava aprenent de la terra a força de pràctica. I també de teoria. Tot sigui per aprendre: més d’una dotzena de cursos.

“Sort”, diu, que aquesta separació amb França devia ser de tot menys física, perquè viure a la vora de la frontera el va portar a fer-hi amics i mestres, que el van anar introduint en l’aprenentatge. Com llaurar, com sembrar, com alimentar el bestiar, els gossos… I com ensinistrar-los.

En això, com també en l’acte d’anihilar de manera subtil i eficaç una llengua patois com l’occitana, també anaven i van avançats, els francesos, diu l’Armand: “La gestió del bestiar, la caça… Moltes coses”. Era el 1994, a Ginalhs, a la regió occitana de Roergue. Un curs de vuit mesos i un temps després, sentint-se afortunat de poder aprendre tant de manera directa, va començar a oferir ell mateix els cursos.

Una anècdota serveix d’exemple d’allò que l’Armand va aprendre que no s’havia de fer, i del contrast que va sentir quan va veure “l’altre sistema”. Formant-se a França, va aprendre aquesta altra manera de què parla. La “filosofia de pensar en el gos: què és, com és, com l’has de tractar, com una eina de treball”. “Amb respecte”, diu, “evidentment, però mai com una persona”.

I això és el que ensenya, des que es va obrir el 2009, a l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya que hi ha al Pallars, a Rialp: que hi ha aquesta manera d’ensenyar el gos, que contraposa a la del pastor que li deia que tallés les dents i les orelles al gos i li fumbrés una pallissa, per qualsevol motiu, i que així el faria creure sempre.

“El gos és un predador: n’aprofites la condició; l’ovella és una presa, i n’aprofites la mateixa condició. Potencies els comportaments que tu vols, i els que no, d’entrada no els reforces”

Es va quedar parat. I quan va veure l’altre sistema, el va trobar més lògic, perquè aprofita els instints del gos. “El gos és un predador: n’aprofites la condició; l’ovella és una presa, i n’aprofites la mateixa condició. Potencies els comportaments que tu vols, i els que no, d’entrada no els reforces. I després els renyes, els castigues, si vols; però castigar és imposar una autoritat, no és pegar.” De nou, massa llarg d’explicar, ho troba l’Armand, que és força reservat.

Però per a això som aquí. I afirma: “El cadell, quan neix, està amb la mare. Passat un temps, menja i la mare li ronca i va alçant el to de veu fins que, al final, li fum un cop, que és el càstig, la conseqüència de l’avís. El cadell s’aparta i remuga, afligit. És la surra que el pare em podia fotre de petit”. Ell, d’això, n’aprèn, i fa valdre la seva autoritat de la mateixa manera, alçant el to de veu i marcant amb les puntes dels dits als gossos quan poden menjar i quan no, fins que n’aconsegueix l’obediència i la dominància, tal com, diu, succeeix al món salvatge entre espècies.

Gestos i poques paraules. Sons. Actitud tranquil·la i seguretat. Si hi ha dubtes d’alguna cosa, més val no fer-la

Gestos i poques paraules. Sons. Actitud tranquil·la i seguretat. Si hi ha dubtes d’alguna cosa, més val no fer-la o consultar-ho a companys i al mestre Calmé, perquè el gos no entendrà l’estat d’ànim de l’ésser humà i voldrà enfilar-se-li. Es tracta, diu l’Armand, de comunicar-se amb el gos aprenent com ho fan entre ells i potenciant-ne la manera més efectiva. 

“Les ordres, com més clares i curtes, millor. Millor indicar a dreta o esquerra que dir al gos que pugi aquell marge”

Missatges breus, gestos i sons. “Els gossos tenen un llenguatge corporal ric i un de sons pobre, en comparació amb nosaltres, que el tenim ric en sons i tenim un llenguatge corporal cada cop més pobre. Llavors, perquè t’entengui el gos, has de gesticular més, perquè tota l’estona t’està llegint el cos, i també les olors que desprens segons l’estat d’ànim que tens. I així, amb la veu: els has de posar una música d’allò que fas i fan en cada moment, i com més llarga és, menys l’entenen. Per això, les ordres, com més clares i curtes, millor. Millor indicar a dreta o esquerra que dir al gos que pugi aquell marge.”

I no us creureu com la fa, l’Armand, aquesta música. Poliglot. En quatre llengües: català, francès, occità i, inclús, eusquera. Tant se’l pot sentir cridant “esquerra” com “etorri”, o assenyalar la “droita” a un gos d’atura cerdà, en un parlar barrejat que pren trets lingüístics de cada vall i cada territori de parla gascona que ha trepitjat, en què ha après una llengua que li ve de les arrels; fins i tot se li poden entendre, si les explica, algunes expressions que s’usen, encara, per adreçar-se als matxos que transporten llenya a la muntanya; un parlar format per paraules, però que, diu, “no és cap llengua”. “Ollà” és dreta; “ozke”, esquerra; “va” convida a caminar; “bo”, a aturar-se, i “toca”, a mossegar. És curiós, però és per una qüestió de practicitat.

“Si jugo amb diferents idiomes, quan dic «gaucha», només n’hi ha un, en aquell moment, o uns pocs, que saben que han d’anar a l’esquerra”

“Si tinc dos gossos que parlen català, els dono ordres referint-me als seus noms: «Sendra, dreta»; la Gal·la no es mourà i li diré «Gal·la, esquerra». Però totes dues coneixen l’ordre, i de vegades una fa el que he manat a l’altra. Però no faig servir tant el nom del gos. Els humans no el fem servir tant. Si jugo amb diferents idiomes, quan dic «gaucha», només n’hi ha un, en aquell moment, o uns pocs, que saben que han d’anar a l’esquerra.”

Així, amb un llenguatge humà, però voluntàriament simple i proper al dels gossos, l’Armand s’imagina que és com els homes que vivien a les cavernes devien domesticar l’ancestre del gos, que provenia del llop. Sense collarets elèctrics ni vídeos de César Millán. Avui dia, però, diu l’Armand, tenim més de 300 races registrades al món, i moltes altres que no ho estan, “i no sabem passejar el gos, no sabem comunicar-nos-hi: sempre dic que som els éssers superiors que hem fet coets que van a la Lluna, però no sabem entendre un gos”.

El gos està fet per treballar. L’Armand ho emfatitza més, per si no ho ha deixat clar. Ell, apassionat de la caça, la pastura, l’ensinistrament, no s’imagina la vida sense un gos. De tants que en té, no en sap el nombre exacte. Dotze o tretze. Tampoc s’imagina la vida vivint a la ciutat, i encara que si hi hagués de viure hi tindria, sens dubte, un gos, recorda que aquell no sol ser el seu ambient.

“Està bé tenir un gos de mascota, per fer companyia, però genèticament tenen unes necessitats que cal respectar i complir”

“Està bé tenir un gos de mascota, per fer companyia”, comenta, però argumenta que, “genèticament, tenen unes necessitats que cal respectar i complir”. Això no vol dir necessàriament tenir un gos que pasturi el ramat, però sí donar al quisso unes pautes i unes normes senzilles que li garanteixin l’equilibri mental.

A les classes, de fet, excepte les que ara ja només fa un cop l’any a l’Escola de Pastors i Pastores, l’Armand no ensenya ramaders ni potencials ramaders. El públic estàndard és un amo qualsevol de gos interessat en les classes i en el que li poden aportar en relació amb el gos. La seva feina és mostrar als humans el que es pot fer amb el gos i ensenyar-los-ho, mostrar-los un nou espectre de la relació home-gos, amb comunicació, dominància i respecte.

Al record, de sorpresa i estupefacció, l’Armand hi té casos diversos i nombrosos de gossos que, en arribar a la finca, baixen esverats del cotxe, estirant les cordes, bordant, porucs amb les ovelles, barallant-se entre si i, inclús, amb les potes del davant aixecades. Això, diu, és una mostra que els gossos no estan bé.

L’Armand ha estat un dels principals impulsors del reforç de la població de gossos de protecció dels ramats al Pirineu

Més enllà d’aquestes classes, i d’aquelles que ofereix amb finalitats d’atura, l’Armand ha estat un dels principals impulsors del reforç de la població de gossos de protecció dels ramats al Pirineu. De nou, l’experiència personal li va fer descobrir aquests gossos, com ara els mastins espanyols, el pastor dels Pirineus o el gos de muntanya dels Pirineus.

“Els gossos de dues potes”, considera l’Armand, són el principal problema que pateixen els ramats

El 1993, justament quan s’estava introduint a aquest món, dos huskies van atacar el ramat i li van matar diverses ovelles. Un temps després, va patir el robatori de 28 xais per part dels que anomena “els gossos de dues potes”, que considera el principal problema que pateixen els ramats. Els usuaris del bosc, que en gaudeixen accedint sense responsabilitat a finques privades que són espais de treball, i trencant-ne el metabolisme, sigui de pastura o d’explotació agrícola.

Tot plegat va denotar una altra inquietud: tenir gossos de protecció, a més de gossos d’atura i conducció. El primer va ser un d’autòcton, un de muntanya, a qui va potenciar l’instint, perquè, diu, més que ensenyar, s’ha de fer això, i generar una relació, un lligam entre gos i ramat. La impronta, que en diu, prenent la paraula del castellà. És el que fa amb els mastins, també, gossos de protecció per excel·lència.

Aquests gossos poden semblar agressius, però han de ser equilibrats, insisteix, perquè la seva funció és protegir, ensenyant les dents, remugant i bordant, si cal, però no pas atacar, perquè, de fet, la gosadia la poden pagar cara. Els mastins no són “perros leoneros”, tal com li van preguntar a Xile, on en van portar per protegir els ramats dels pumes. Protegeixen, no ataquen, i s’hi deixen la pell, per fer-ho.

Xile és, de fet, un dels molts indrets on l’Armand i els seus companys han portat gossos de protecció. El mateix 1993, quan ell va començar a conèixer els gossos de protecció, Espanya, França i els governs de Navarra, l’Aragó i Catalunya es van unir en el projecte LIFE, una iniciativa de la Unió Europea destinada a salvaguardar les poblacions de les espècies més compromeses dels Pirineus, entre les quals l’os bru. Van arribar a la soldadura de la Península amb el continent la Živa, la Melba i el Pyros. I els pastors van demanar gossos per protegir els ramats.

Tanmateix, quan es va començar a donar gossos als pastors, es va optar per seguir la política de castració dels cans, un fet amb el qual l’Armand i alguns companys estaven en desacord. Van decidir crear l’Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus, una associació sense ànim de lucre que treballa des de fa gairebé dues dècades per mantenir i potenciar la població d’aquests gossos com a animals de treball i protecció davant els depredadors com els ossos o els llops, que, al contrari del que molts es pensen, gaudeixen d’una bona salut quant a exemplars a Catalunya i al Pirineu.

L’Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus ha entregat més de 600 gossos de protecció des que va obrir

L’Institut ha entregat gossos a la Fundación Félix Rodríguez de la Fuente, a la Fundación Oso Pardo i a la Selva Negra d’Alemanya, on s’ha hagut de fer front a la població de llops. El centre fa estudis genètics dels animals i del seu comportament i reprodueix gossos que ja estan acostumats a pasturar. Els cedeix a pastors i se’n reserva el dret de cria, amb la qual cosa busca els perfils genètics, en termes físics i conductuals, més adients per a la raça. L’Armand diu que l’associació hi perd diners, però s’enorgulleix d’haver entregat, des que van començar, més de 600 gossos.

Amb tot, a molts els poden sorprendre la complexitat i les diverses arestes del pensament i l’acció de l’Armand, un home “fet a si mateix”, entorn dels gossos, la natura i les persones de qui ha après; un pastor i alhora caçador, a qui no espanta el que per a molts poden ser incoherències. Les contradiccions el fan fort. La vida lligada a la terra en té i, viscuda des de prop, demostra que no té res de simple, com es mira d’apropar al funcionament natural de les coses, de les espècies animals, de la convivència.

Els gossos, com a eines de treball respectades i tractades com el que són, i els llops, vius i presents, tal com deia l’admirat Félix Rodríguez de la Fuente, “allà on puguin i hagin de viure”

Els gossos, com a eines de treball respectades i tractades com el que són, i els llops, vius i presents, tal com deia l’admirat Félix Rodríguez de la Fuente, “allà on puguin i hagin de viure”. Una amenaça, als ulls de molts, però que, per a un pastor caçador, no ho és, si hi ha responsabilitat i protecció, humana i canina; si hi ha espai mental per garantir l’equilibri de tots els qui interactuen a la natura. No diem que som éssers superiors?

L’Armand fa anys que ja és lluny de l’os i del llop. Ara se’ls mira des del mateix balcó que és una miranda excepcional del Priorat, el Montserrat de la Catalunya Nova, el Montsant. És lluny de casa; l’amor i l’amistat l’han portat a fer-se’n una de nova ben lluny de la seva Troia, amb l’Anna, la seva companya, també pastora —vaja, quina aventura més bonica i agraïda, ser una parella de pastors d’extensiu, un sector tan ben valorat…—, en un terreny sec i àrid on les 350 hectàrees que controla equivalen a vint al bell mig de la Cerdanya.

Més ossos és sinònim de més pastors joves, més ramats, més gossos que els protegeixen, més llocs de treball, i una professió, la de pastor, dignificada

Però des d’aquest restabliment físic i emocional, l’Armand té clar el paper dels companys amb qui s’ha fet gran, els gossos, i la importància de tenir una població sana d’ossos i llops que, precisament, a més de controlar-se a si mateixos, la caça i els gossos de protecció poden gestionar. Ja ho diu, que més ossos és sinònim de més pastors joves que guarden els ramats, més ramats, més gossos que els protegeixen, més llocs de treball, més especialització, més cabanes, pletes i camins en bon estat, i una professió, la de pastor, dignificada, que, tal com diu l’Armand, “ja no fa el conco de casa”.