Cèlebre és la disputa entre Mercè Rodoreda i Joan Sales pel català que havia de parlar la Colometa, per si havia de dir “vorera”, com havia escrit l’autora, o “acera” (com suggeria l’editor en una carta de 1961, argumentant que “vorera” no ho deien ni els més puristes de l’Institut d’Estudis Catalans). A la seva correspondència, que podem llegir a Cartes completes (1960-1983), publicades al Club Editor l’any 2008, hi veiem dues maneres diferents d’entendre la llengua literària: l’editor és partidari del “quarto fosc” i d’una literatura propera al català que ell parlava. La novel·lista és partidària de la “cambra fosca” i del català que segons Pompeu Fabra hauríem de parlar. 

Aquesta polèmica entre editor i novel·lista té més de 150 anys: arrenca a la Renaixença, sent el poeta Marià Aguiló l'advocat d'una llengua més llepada però menys castellanitzada, i el dramaturg Serafí Pitarra l’advocat d’un català literari més brut però molt més natural. Als anys 80 del segle XX, el periodista Joan Barril batejaria els primers com a partidaris del català heavy i als segons com a partidaris del català light (aplegats al voltant de l'assaig de Xavier Pericay i Ferran Toutain Verinosa llengua). Avui, entre els primers podríem comptar-hi lingüistes com Gabriel Bibiloni, Jordi Badia o Ramon Torrents i, entre els segons, lingüistes com Albert Pla Nualart, Magí Camps o Màrius Serra. M'interessa saber, en l'edat del catanyol i les xarxes socials, quines relacions creuen que haurien de guardar el català oral i l'escrit. També quina influència creuen que té la normativa en la llengua parlada. Vull que m'expliquin, a més, quin és per a ells el fonament de la llengua. Per què fa segles que ens matem per qüestions de lèxic, i això des dels aficionats a Mercè Rodoreda, que rebregava la sintaxi com volia per multiplicar-ne l’expressivitat? Per acabar els pregunto quin marge de llibertat donen als diversos gèneres i quina percepció tenen de l'estat general del català. 

En el cas català tot el que ve, de la llengua que sigui, passa per l'espanyol. És a dir, que si els espanyols no diguessin "comando" sinó una altra cosa, nosaltres diríem aquesta altra cosa

Ramon Torrents va ser corrector durant la primera etapa del diari Avui. Ell és qui va succeir els editors Jaume Aymà i Joan Sales com a cap de l'Oficina de Català a la Diputació de Barcelona. Torrents no em parla de “català escrit” o “català oral” sinó de “català públic” i diu que aquest hauria de ser, sigui escrit o parlat, una llengua modèlica. Diu que el català col·loquial perd patrimoni i s’embastardeix pel contacte pràcticament exclusiu amb l’espanyol. “La presència de manlleus no hauria de ser un gran problema perquè totes les llengües s’intercanvien vocabulari quan els cal”. Tanmateix, afegeix Torrents, seguint una observació de Gabriel Bibiloni: “En el cas català tot el que ve, de la llengua que sigui, passa per l'espanyol. És a dir, que si els espanyols no diguessin ‘comando’ sinó una altra cosa, nosaltres diríem aquesta altra cosa”.

En aquest sentit l'evolució del lèxic és reveladora. “En la meva joventut no era molt usual sentir parlar de ‘polseres’ perquè tothom parlava de ‘braçalets’. Avui, quants catalans han passat a dir-ne ‘polseres’ i a desterrar i enterrar els ‘braçalets’?”, es pregunta Torrents.

Al seu entendre, la normativa sí que té influència en l’ús d'una llengua, a pesar que no sigui una influència immediata ni conscient. “Per això és un problema que l’autoritat lingüística s’avingui a donar per bo el que sent al carrer amb l’argument que la llengua evoluciona i que cal donar facilitats.” Així, argumenta, quan l'IEC accepta “carpa” per “envelat” el que fa és introduir una innovació terminològica que no designa cap novetat lingüística. “D’envelats n’hi ha fa segles: són uns espais provisionals coberts per una vela; en català no s’han anomenat mai “carpa”, sinó “envelat”, “barraca”, “tendal”, “pavelló”, “cobert”. Però en espanyol en diuen “carpa” i ara això és català. Aquesta obediència de la norma al parlar ens porta a arraconar un paraula catalana, ben formada i documentada almenys del segle XVII”. La norma, diu Ramon Torrents, tendeix a configurar un català assequible als que no l’han tingut mai per la llengua de casa o de partida. Com si l’autoritat lingüística ens empenyés a anar perdent trets particulars del català.

Parlant dels gèneres i dels models de llengua que més els escauen, Torrents insisteix en l’exemplaritat de qualsevol text. “Si un assagista escriu per sistema “estat” i no “sigut” no declara cap decantament: simplement adopta les formes preferents segons l’autoritat, les “acadèmiques”. Ara bé: posem que opta per “sigut”. Només ho escriurà així quan l’equivalent espanyol serà “sido”, però no quan sigui “estado”? El “sigut” també és un indicador de l’orientació de qui escriu”. Allisant la premsa del país, comenta: “Si en un titular llegim ‘Els hi hem destrossat el sistema sanitari’, creurem que, amb la inclusió d’un pronom (‘hi’) —que no respon a cap funció sintàctica sinó al parlar— es pretén adoptar i generalitzar les formes populars, aquí separades de les oficials. Això és admissible o aconsellable en un text periodístic?”, es pregunta. I respon: “Ho podria ser en una novel·la. El diari ens diu que ha decidit de popularitzar i fer més amable el seu llenguatge; que vol innovar i fer escola i, amb aquesta escola, convidar l’autoritat lingüística a acceptar la petita llicència. La normativa admetrà de contravenir-la?”

El català ja no és només català, sinó una acumulació de català, castellà, anglès (anglès adquirit per via del castellà). L’aportació directa del castellà col·loquial deforma en gran mesura el resultat que hauria donat un català evolucionat sense tanta dependència

La situació general del català la veu pebrada. “El català ja no és només català, sinó una acumulació de català, castellà, anglès (anglès adquirit per via del castellà). L’aportació directa del castellà col·loquial deforma en gran mesura el resultat que hauria donat un català evolucionat sense tanta dependència. La situació de la llengua és d’una fragilitat evident i negar que la llengua es descompon seria aclucar els ulls”. Pel que fa als bàndols centenaris de la polèmica, deixa anar: “Davant aquesta situació hi ha accions de regeneració i resistència que m’alegraria que reeixissin. Hi ha un altre moviment, més permeable que, advocant per reconèixer aquesta realitat híbrida, ens diu que una sèrie de característiques idiomàtiques que el català no tenia, ara hem de donar per bones. Però això serà català?”

Ho serà? Li ho pregunto a Albert Pla i Nualart, un dels ‘permeables’. Ell, que va substituir Joan Solà a la columna de llengua de l’Avui i que actualment és cap de llengua del diari ARA, és l’ase dels cops dels puristes. Pla Nualart considera que el concepte “el català que es parla” és equívoc perquè òbviament es parlen diversos catalans tant des d’un punt de vista geogràfic com social i perquè dins “el català que es parla” hi ha diferents graus d’interferència del castellà. En els registres més informals, i en els seus usos estrictament locals, ell dona carta blanca i considera que el català escrit ha de tendir a reflectir tots aquests catalans que es parlen. En els registres formals i en els usos generals, en el cas del Principat, aposta per un estàndard unitari que tingui com a referent el català central dels parlants menys interferits pel castellà.

Segons ell, l’oposició rellevant és la que distingeix els usos formal i informal de la llengua. Insisteix que no és bo que hi hagi una fractura entre els dos sinó que hi ha d’haver certa continuïtat. “Formal no ha de ser sinònim d’artificiós”, explica, i afegeix: “El català formal no ha de servir per corregir el català informal ni al revés perquè el dilema correcte i incorrecte s’ha de substituir pel criteri d’adequació al registre. Fer un bon ús de la llengua vol dir saber adequar-la a cada registre. Del que es tracta és d’adquirir una sensibilitat lingüística a partir de l’exposició a bons models en tots els registres”.

Com s’adquireix aquesta sensibilitat lingüística?, vull saber. Segons ell, no naturalitzant estrangerismes. “A causa del nostre advers marc sociolingüístic, en registres més informals i espontanis, la frontera entre formes arrelades i necessàries i formes interferides i prescindibles és molt tènue i avança en el sentit de naturalitzar la interferència. Això és impossible combatre-ho només des de la prescripció lingüística. Calen canvis en el marc sociolingüístic, en l’estatus legal i social del català que depenen del poder polític”.

Si res no canvia, em diu, el català quedarà escindit entre una llengua elitista que conserva la identitat però no dona resposta a les necessitats comunicatives del present i una llengua viva totalment castellanitzada, gairebé un dialecte d’un castellà bastant anglicitzat

Demano al lingüista que desenvolupi més la noció d’interferència i els canvis en l’estatus del català que ens podrien ajudar. M’explica que des d’un punt de vista estrictament lingüístic la interferència no empobreix una llengua. “El ric anglès de Shakespeare era fruit d’una interferència massiva. Ara bé, quan la interferència és sempre interferència de les llengües grans i poderoses en les petites, les petites perden identitat i es perd diversitat de llengües. La interferència va fent el català cada vegada més paral·lel al castellà —i el castellà cada vegada més paral·lel a l’anglès. És un procés imparable mentre el model social i econòmic no variï substancialment i l’estatus legal del català sigui l’actual”. Si res no canvia, explica, el català quedarà escindit entre una llengua elitista que conserva la identitat però no dona resposta a les necessitats comunicatives del present i una llengua viva totalment castellanitzada, gairebé un dialecte d’un castellà bastant anglicitzat.

Pla Nualart sempre posa distància amb tot. També amb els bàndols lingüístics i els debats acalorats que mantenen. Diu que el que aixeca polseguera és aquella part de la llengua de la qual som conscients i a la qual adherim valors i emocions (com va ser el cas dels diacrítics), però la base de la llengua, això és, l’estructura fonològica i morfosintàctica, és un coneixement inconscient i per això només sol ser objecte de debat dels seus estudiosos científics. “La llengua, en els seus aspectes més conscients, és com el futbol: mou passions i tothom es pensa que hi entén. Si a això hi afegim les xarxes socials, ja tenim el còctel perfecte. Ara mateix aquest còctel l’animen molt els neopuristes, és a dir, els fonamentalistes, els reaccionaris de la llengua. És normal que una llengua assetjada i acorralada com el català visqui un ressorgiment del purisme”.

Pla Nualart lliga el poder de la normativa amb l’estatus social de la llengua. “Si es tracta d'una llengua de prestigi i saber-la ajuda a ascendir socialment, la normativa influeix més, i més persones miren d’assimilar-la i practicar-la.” Ell sosté que una normativa no realista, que no parteixi de la parla real de la majoria, no acostuma a ser assimilada en la seva estructura fonològica i morfosintàctica (que són els aspectes més inconscients de la competència lingüística). Em posa un parell d'exemples: “Una norma que propugnés la pronúncia labiodental de la [v] difícilment serà seguida. Com tampoc ho serà la norma sintàctica de la caiguda de preposicions, almenys en una parla mínimament espontània. Això és com el rei d’El Petit Príncep, com més assenyat sigui el que ordena, com més coincideixi amb el que ja fan els súbdits-parlants, més probable és que la norma sigui seguida”.

Pla Nualart relativitza el contrapes que pot fer la literatura a l’assetjament del català: “Sí que pot jugar un paper important a l’hora de donar riquesa lèxica i recursos expressius, però el que més influeix en la parla és la manera com parlen les persones més vinculades emocionalment amb els parlants, sobretot quan són més joves”.

En canvi, en relació als gèneres i al model de llengua, és un gran defensor del criteri d’adequació al registre: “El que ara importa és que els creadors de llengua se sàpiguen prendre la llibertat que els dona, i que no es mantinguin esclaus de les antigues inèrcies ni es deixin intimidar pel què diran. Un novel·lista, i qualsevol creador de llengua, ha de conèixer i tenir com a referent la norma i, a partir d’aquí, l’ha de poder transgredir en la mesura que el que vol expressar demana aquesta transgressió.”

I encara, sobre el marge de maniobra que haurien de tenir els diversos gèneres, em contesta: “Naturalment que podem posar sigut en un assaig. La normativa vigent recull sigut com a variant d’estat en el català comú i general. Per tant, la norma considera sigut una forma adequada en tots els registres. Ara bé, l’estigmatització de la qual ha sigut objecte durant molts anys fa que ara mateix molts usuaris de la llengua creguin que fent servir estat com a participi del verb ser escriuen o parlen més bé, i aquest prejudici –que és molt íntim, emocional i inconscient– difícilment l’arrencarem.” Per a ell, el que és lamentable d'aquest cas és que la distinció entre sigut (ser) i estat (estar) té eficàcia comunicativa i que, per tant, mentre creiem que estem escrivint més bé, el que estem fent és restar força comunicativa al català.

Coincidint amb Ramon Torrents, però fent-ne un plantejament menys emocional, també troba que la situació del català és crítica. “Cada any que passa hi ha un percentatge més alt de catalans castellanopensants. D’altra banda, cada vegada parlem un català més castellanitzat”. Ell no es refia gaire de les dades que donen els organisme oficials. De fet, tot i els diners que ens costen, creu que un dels problemes que tenim és la falta d’enquestes fiables i que caldria seguir el model de sondeig basc. Allà, cada X anys fan una enquesta que consisteix en escoltar què parla la gent en diferents punts del país sense que sàpiguen que els estan escoltant, cosa que aquí només ha fet Josep Maria Aymà pel seu compte, resultats que va publicar a El català al carrer (UOC, 2010), confirmant la tendència al descens que explica Pla Nualart.

A pesar que la interferència no afecta la qualitat del català com a eina de comunicació, diu que sí que l'afecta com a com a signe d’identitat. “És evident que, en la mesura que el català deixi de ser un signe d’identitat, l’autoestima dels seus parlants i la seva lleialtat a la llengua també aniran minvant”. Es tracta d’un declivi habitual: “Quan la llengua comuna dels parlants d’una llengua petita és una gran llengua mundial, com al Principat el castellà, la llengua petita es va minoritzant i es va convertint en un patuès. És un procés llarg i lent, però, si no canvia res, acaba fent el fet”.

A l'era digital ha nascut un espai d'oralitat transcrita on no estic gaire segur que el català escrit hi sigui massa ric 

Màrius Serra és un treballador i un divulgador de la llengua als grans mitjans. La pensa i l'experimenta en molts registres i formats. I considera que no, que el català escrit no ha de reflectir el català que es parla perquè la llengua escrita és molt més que una transcripció. “La llengua escrita té un valor simbòlic innegable. Una llengua amb una literatura rica, amb obres de creació i obres traduïdes, sempre és un bon aliment. El que passa és que en aquests moments el cabal de llengua escrita és molt dispers”. I assenyala: “A l'era digital ha nascut un tercer espai, que podríem anomenar d'oralitat transcrita, i que recull un gruix molt important de producció escrita. No estic gaire segur que en aquest tercer espai el català escrit sigui gaire ric”.

Per a Màrius Serra el debat lexicogràfic és important i dona joc, però el fonament clau de la llengua és la sintaxi. La normativa, em diu, influeix sobre l’ensenyament reglat d’una llengua i sobre la correcció o l’adequació, oral i escrita, dels seus registres formals, però la parla espontània sovint escapa al seu influx. Com Pla Nualart, assenyala que la influència de la literatura en el món actual és cada cop menor. I diu que aquesta ha estat substituïda per la banda sonora dels mitjans de comunicació audiovisuals, tant en llenguatge guionat com en espontani.

Màrius Serra és un assidu de les columnes de llengua. “El primer columnista sobre llengua que vaig seguir va ser l'Albert Jané al diari Avui, a la secció ‘Sobre llenguatge”. Ara en segueixo diversos, entre els quals Albert Pla Nualart i Gabriel Bibiloni, perquè em semblen dos lingüistes sòlids amb una capacitat divulgadora notable i tots dos emeten senyals d’alarma ben fonamentats sobre la pèrdua de qualitat del català”. Ara bé, en la batussa centenària entre puristes i permeables, Serra es posiciona amb els segons: “Amb Bibiloni sovint coincideixo en el diagnòstic, però no en les conclusions. Segurament és perquè no comparteixo el concepte de llengua que alena aquesta hipertensió per trobar el sant grial de la puresa. Jo visc la llengua com una font de plaer i la lingüística de correccional em sembla abocada a la solitud del laboratori, és a dir, al fracàs més estrepitós”.

M'interessa saber si, quan escriu literatura, Màrius Serra empra estructures sintàctiques o un lèxic que oralment no fa anar. Em diu que no, que anys enrere potser havia tingut pulsions més barroques, però que ara treballa la retòrica de la naturalitat. “També és veritat que vaig començar a fer xerrades sobre joc verbal fa 30 anys i he desenvolupat una oralitat de conferenciant xerraire que depassa l'àmbit de la informalitat. Potser s’ha acostat més la meva parla a l’escriptura que no pas a l’inrevés”.

Als 22 anys, Màrius Serra passa d'escriure en castellà a fer-ho en català. Ho fa quan s'adona que el seu coixí sonor venia bàsicament de la seva àvia materna, filla de Vilanova i la Geltrú. “En afegir els autors catalans a les lectures d’iberoamericans, nord-americans i anglesos que havia llegit fins llavors en castellà i anglès, vaig descobrir que moltes de les paraules i expressions de l’àvia, que per a mi eren com una parla secreta, tenien forma escrita i ús literari. Encara en recordo l’emoció.” Estem parlant del 1985.

El català és viu, però se'ns fa gran i té molts mals. No aconseguirem que millori ni fent veure que no els té (el discurs oficial de Política Lingüística de tots aquests anys) ni fent un discurs catastrofista que espanti els nous parlants que han pujat al barco

Quan va fer 50 anys, el metge va venir a dir-li que a partir d’aleshores, si un matí es llevava i no li feia mal res, és que era mort. Serra fa extensiva aquesta imatge a la llengua: “El català és viu, però se’ns fa gran i té molts mals. No aconseguirem que millori ni fent veure que no els té (discurs oficial de Política Lingüística de tots aquests anys) ni fent un discurs catastrofista que espanti els nous parlants que han pujat al barco (volia dir al vaixell), provinents d’altres llengües maternes, i només del castellà”.

Tot i moure’s entre els que miren a una altra banda i els puristes, Serra explica que ell parla més interferit pel castellà que la seva àvia, bàsicament perquè ella gairebé no en sabia ni un borrall. Ser permeable té riscos. (De riscos retòrics, de les relacions entre llibertat i llengua, entre llibre i memòria oral, en parlaran properament les novel·listes).