La silueta hipnotitzadora de l’Hotel Bruc s’imposa sobre l’aiguabarreig de tons freds del cel del capvespre. Al costat de l’A-2, l’edifici s’erigeix sobre una base estreta que s’eixampla mitjançant pilars de formigó a la part superior, formant dos cossos octogonals que recorden la figura de dos bolets. Al cim, les teules fosques de pissarra contrasten amb el blanc de la façana i, encara més amunt, un rètol verd decadent —ara en dirien vintage— sobrevola l’immoble. Té la meitat dels llums que l’haurien d’il·luminar fosos i només s’hi poden llegir tres de les nou lletres.

L’estampa és ben curiosa: l’edifici és carrincló i desmodat, però acaba resultant estètic i atractiu. Tot l’atractiu que pot arribar a ser un hotel de carretera. També, en certa mesura, recorda els monstres de ciment de l’arquitectura brutalista britànica i soviètica. Si no fos per les desenes de cotxes contemporanis que s’amunteguen a l’aparcament, hom no sabria si s’ha quedat atrapat als anys setanta. O si es troba en el rodatge d’una pel·lícula de terror estatunidenca de sèrie B.

Montserrat és far espiritual de Catalunya, muntanya llegendària, bressol de tradició, aparicions i misticisme

Per tot plegat, l’Hotel Bruc desprèn un cert magnetisme. Sedueix i atrau, de la mateixa manera que ho fa Montserrat al seu darrere. Far espiritual de Catalunya, muntanya llegendària, bressol de tradició, aparicions i misticisme. Els pinacles rocosos del massís, que dibuixen formes impossibles i assenyalen com dits al cel, sempre han deixat anar un cert efluvi de misteri. Des de fa segles enlluerna catalans i viatgers, i és el símbol que guia el país, tal com demostren desenes de mapes i gravats de Catalunya i Barcelona dels segles XVII i XVIII. Fins i tot Himmler s’hi va sentir atret en la seva cerca del Sant Grial.

Des de finals dels anys setanta, ufòlegs, aficionats, curiosos i seguidors diversos de la tradició ‘magufa’ es troben l’onzena nit de cada mes al peu de Montserrat per albirar ovnis

Montserrat és enigmàtica: hi pot passar qualsevol cosa. Fins i tot les més impossibles de creure. L’aparició de la Moreneta a la Santa Cova, el miracle de la llum o els timbals de resistència victoriosos enfront de l’invasor francès en són exemples. Però sempre es pot anar més enllà. Els cercles de l’esoterisme més excèntric afirmen que la màgia de la muntanya afavoreix els contactes amb éssers forans siderals. Els extraterrestres hi fan escala. Per aquest motiu, des de finals dels anys setanta, ufòlegs, aficionats, curiosos i també alguns seguidors diversos de la tradició magufa —aquells qui s’arrapen a qualsevol pseudociència i conspiració— es troben l’onzena nit de cada mes al peu del massís per albirar objectes voladors no identificats.

I tot comença a l’Hotel Bruc. Els dos elements —l’edifici llòbrec i el massís de Montserrat— es conjuren en la foscor de la nit per suggestionar qualsevol visitant que s’hi atansi. Destil·len una aura mística, gairebé tètrica, reforçada encara més per un gat negre que passeja amb encís per l’aparcament. Passem pel costat d’un cotxe fet pols, amb la porta del copilot esbotzada, i pugem les escales que menen a l’hotel. Aquí, abans d’albirar cap nau espacial al cel, es reuneixen els afeccionats a la ufologia per fer petar la xerrada, sopar i explicar batalletes.

Recentment, els ovnis han estat objecte de debat als Estats Units, on exmilitars han reconegut haver vist “fenòmens anòmals no identificats” mentre exercien de pilots

Entrem al restaurant-cafeteria de l’establiment, de planta octogonal, com l’edifici. “És avui, això dels ovnis, oi?”, pregunto a una cambrera que hi ha a la barra. “Sí, són aquest grup d’aquí i el de fora, a l’esquerra”, respon assenyalant-los. La conversa a les taules deu estar candent, penso, abans d’acostar-m’hi. Recentment, el tema alienígena ha estat objecte de debat al Congrés dels Estats Units, on exmilitars han reconegut haver vist “fenòmens anòmals no identificats” mentre exercien de pilots. Això deu haver donat més motius als creients per arrapar-se a la fe extraterrestre.

Entre l’enrenou de rialles, veus i coberts picant contra plats, preguntem al grup que ens ha assenyalat la cambrera si són ells els qui han vingut a veure ovnis. Davant de la seva resposta afirmativa, ens fan lloc, agafem cadires i seiem al voltant de la taula. El mobiliari de la cafeteria, de la mateixa forma que l’exterior, sembla congelat en el temps. “Entre dos quarts d’onze i les onze marxarem a l’esplanada”, diu alguna veu de la taula. Aquest és el ritual de l’onzè dia de cada mes: primer, reunió, tiberi i alguna cervesa a l’hotel; després, aparicions còsmiques carretera amunt, en un revolt que ressegueix el contorn sinuós de Montserrat.

Aquest és el ritual de l’onzè dia de cada mes: primer, reunió i tiberi a l’Hotel Bruc; després, aparicions còsmiques carretera de Montserrat amunt

“Ens varen dir que l’altre mes hi havia moltíssim personal, hui pareix que n’hi ha menys”, etziba una dona. “Mosatros també som novatos. És la primera vegà que venim”, m’explica. Són la Gemma i l’Alfredo, un matrimoni sexagenari a qui crida l’atenció la ufologia. Escolten un pòdcast dedicat a aquests fenòmens i després d’aconseguir el telèfon de qui organitza les trobades, l’Ángel, han decidit venir a verificar-ho en primera persona. “Som de València. Allí no hem vist mai res, però mos atrau el tema i, ara que hem pogut, hem vingut expressament des d’allí. Volem comprovar-ho, estem oberts a tot. Feia cinc anys que hi volíem vindre. Estem un poquet lluny i mai no mos quadrava massa. Si no ho agarràvem aixina, cada any no veníem per alguna cosa.” Faran nit al Bruc i l’endemà tornaran al País Valencià.

Una dona s’afegeix a la conversa. Es diu Maite i és de Masquefa, a 25 minuts i escaig en cotxe de l’hotel. Li pregunto si és el seu primer cop també. “No, hi vinc sovint. Últimament, a l’estiu vinc fins i tot quan no és dia 11!”, assegura. Sense que jo pregunti res més, comença a xerrar pels descosits. “Jo visc aquí a prop, a l’altre cantó. En aquestos dies de tanta calor, quan volem prendre la fresca, agafem el cotxe i venim a veure el cel. Fa unes setmanes, a Masquefa vam arribar a més de quaranta graus. A 230 metres del nivell del mar, no és normal. No és normal! Fa tres estius que no sabem què és una nit fresca, no es pot dormir de la humitat i la calda que fot.”

El que sembla una conversa banal i inofensiva sobre el temps i el clima, de sobte fa un gir discursiu sense precedents. Ara ja és un monòleg de retòrica gairebé conspiranoica. “N’estic fins als nassos, que ens estiguin manipulant el clima. Rebentaria totes les antenes que porten HAARP, de la primera a l’última!”, deixa anar. Tot seguit, se sent alguna mitja rialla d’aprovació, sorneguera i còmplice, d’algun dels assistents que hi està d’acord. Com un copet a l’espatlla. “Amb el que tiren al cel, fan efecte microones, escalfen i a desfer núvols!”

Segons una teoria de la conspiració, l’HAARP de què parla la Maite seria un projecte encobert dels EUA per manipular el clima, desfermar terratrèmols i provocar tempestes o sequeres a qualsevol part del món

HAARP són unes sigles en anglès que responen a “Programa d’Investigació d’Aurora Activa d’Alta Freqüència”, un projecte estatunidenc desenvolupat a Alaska que estudia la ionosfera, una capa externa i llunyana de l’atmosfera, llançant-hi ones electromagnètiques mitjançant antenes. Segons una teoria de la conspiració difosa a les xarxes, l’HAARP seria un projecte encobert de l’Exèrcit dels EUA i de la NASA per manipular el clima, desfermar terratrèmols, provocar tempestes o sequeres a qualsevol part del món i, fins i tot, controlar la ment de la població. L’objectiu al seu darrere: instaurar l’anomenat “nou ordre mundial”. Aquesta teoria delirant ha estat refutada diverses vegades: les ones electromagnètiques d’HAARP no poden alterar els fenòmens meteorològics i climàtics perquè no tenen lloc a la ionosfera, a més de vuitanta quilòmetres de la superfície terrestre, sinó a la troposfera.

“Tot això ho van inventar després de la Segona Guerra Mundial. Van començar a jugar amb el clima i a fer totes les invencions de fumigades i de l’HAARP. No ve d’ara, però aquests últims anys s’estan passant. Almenys abans ens plovia, però fa un any que no plou gens. A veure, només cal observar amunt: veus un núvol gros, d’aquells de cotó fluix, apareixen unes quantes ratlles al cel i zum, vas veient com el núvol es desfà i desapareix.”

La línia entre l’afició a la ufologia i les teories de la conspiració és ben fina en alguns casos

La Maite sermoneja i pontifica amb convenciment i seguretat mentre el cofoisme envaeix la taula. Tothom assenteix. Els participants en la trobada se senten còmodes en aquest ambient autocomplaent, gairebé de club selecte, que se sent sabedor de la veritat absoluta, reservada només a aquells cervells més desperts i lúcids. Fora de l’Hotel Bruc, la gent és un ramat acrític. Jo dic que sí a tot amb el cap sense obrir la boca. Encara no he pogut preguntar res. La meva intenció era parlar d’ovnis, però m’adono que la línia entre l’afició a la ufologia i les teories de la conspiració és ben fina en alguns casos. En tan sols cinc minuts, ja n’han aparegut dues: l’HAARP i ara els chemtrails, la teoria segons la qual els rastres que generen els avions al cel (deixants de condensació) serien “fumigacions” químiques per part de les autoritats amb la intenció de manipular el clima.

“Aquestos últims anys ho fan contínuament, això dels ‘chemtrails’. A mi, que no m’agrada que em manipulin, em fan venir ganes d’agafar-los pel ganyot!”

“A mi m’han titllat de boja més d’una vegada al poble per dir això. Jo els dic que en comptes d’estar tant amb el mòbil, mirin més al cel i observin. Jo tampoc m’ho creia quan m’ho deia el meu marit, i em vaig dedicar a mirar amunt algunes estonetes. Vaig veure com les ratlles dels avions travessaven el cel i tot seguit els núvols desapareixien. Aquestos últims anys ho fan contínuament, això dels chemtrails. «Mira, ja estan jugant al tres en ratlla», dic jo. A mi, que no m’agrada que em dominin, ni que em manipulin, em fan venir ganes d’agafar-los pel ganyot!”, es queixa.

Intento reconduir la conversa i pregunto pels ovnis. “Sí que hi crec, perquè no estem sols. A veure, jo he vist llumetes. Aleshores et queda el dubte de si ho són o no ho són”, diu la Maite. I un altre gir de guió. La conversa és més trepidant que un thriller de Scorsese. “Jo he tingut experiències a casa meva. Un dia estàvem dormint i ens vam despertar amb dues figures blanques als peus del llit, una més baixeta i l’altra més alta, molt il·luminades. El meu marit també les va veure, i després li vaig preguntar què havia somiat: era exactament el mateix somni que el meu”, recorda. Havia somiat que era en una nau espacial, des d’on es veia la Terra a través d’un ull de bou, i estava envoltada de persones, algunes sense fesomia i d’altres amb trets reconeixibles.

“Hem anat coneixent la gent del somni amb fesomia a mesura que han anat passant els anys”, assegura davant de la sorpresa del matrimoni valencià. “Agafàvem el cotxe per anar de vacances, anàvem a l’altra punta d’Espanya i ens trobàvem aquella persona en qui havíem somiat, que a més acabava sent afí a nosaltres.” La Maite insinua que aquell somni era una abducció extraterrestre perquè, quan es va despertar, va sentir una mena de “sotrac”. “Va ser com si tornés al cos i aterrés”, matisa. “Des de petita he tingut molts déjà vus, somiar alguna cosa que es pronostica i acaba passant”, reconeix. I fins aquí el monòleg, que acaba amb una confessió: les nostres cares li sonen, a nosaltres ja ens ha vist abans. Potser, diu, vam aparèixer al seu somni.

“Montserrat és un lloc de transcomunicació, és a dir, de contacte amb entitats que són en una dimensió desconeguda”

Al costat de la Maite, assegut, hi ha en Francesc, un dels més veterans de les trobades. Psicòleg transpersonal (o parapsicòleg?) jubilat de 66 anys, sosté que en fa més de trenta que freqüenta les reunions a l’Hotel Bruc i a l’esplanada dels ovnis. Existeixen? “Hi ha moltes teories... Però l’únic que podem dir és que Montserrat és un lloc de transcomunicació, és a dir, de contacte amb entitats que són en una dimensió desconeguda”, afirma. “Quan hi ha una comunicació de retorn, cadascú ho interpreta d’una manera diferent. Això és com la física quàntica, no? Depèn de qui en sigui l’observador, el resultat canvia.”

En Francesc també parla per les butxaques. Les converses apassionades entre els comensals del voltant i el brogit eixordador de la cafetera, però, creen un rebombori desagradable que dificulta seguir-ne el sermó. A tot plegat cal afegir-hi el vocabulari esotèric que empra i els entrebancs a què la seva llengua està sotmesa, possiblement a causa de la ingesta d’alcohol, que entorpeixen més la comprensió. “Alguns creuen en els ovnis i més encara darrerament, que els nord-americans s’estan embolicant a parlar-ne per despistar d’alguna suposada guerra que ve a Europa, ja ho sabeu. Però no és qüestió de creure en els ovnis, ja sabem que hi ha ovnis. Què és un ovni? Una llum? Un objecte? Aquest és el tema, tot depèn de l’observador”, predica.

“Ovni vol dir ‘objecte volador no identificat’, però jo he tingut contactes amb naus voladores. No era cap objecte, era una nau pilotada reconeixible, que feia moviments i era grossa”, interromp l’Ángel, que s’afegeix a la conversa. Ell, informalment, és qui remena les cireres dins de les trobades. “Aquí s’hi veuen trastos molt grans, hi ha hagut milers d’albiraments. N’he viscut molts perquè des dels catorze anys que hi vinc. Jo treballo de policia local i he tingut contactes amb éssers en què hi ha hagut els Bombers, els Mossos d’Esquadra i l’Exèrcit implicats”, explica tot traient pit però sense gaire concreció.

“Si tu no has pogut albirar ovnis, pensaràs que qui els veu és boig. Però quan creus en el que no veus, pots arribar a veure-ho. Si no creus en res, difícilment veuràs alguna cosa, et passarà desapercebuda”

Un grup de tres joves, possiblement novells, entra a la cafeteria i s’atansa a la taula. L’Ángel els rep immediatament, es retira a una taula propera i engega la seva xerrera. Embadalits, els nois escolten les seves històries alienígenes, que explicarà carismàticament durant més de quinze minuts. L’atenció l’alimenta. Paral·lelament, en Francesc continua amb el seu discurs. “Si tu no has pogut albirar ovnis, pensaràs que qui els veu és boig. I és veritat, s’ha d’estar boig per creure en el que no veus. El problema és que, quan creus en el que no veus, pots arribar a veure-ho. Si no creus en res, difícilment veuràs alguna cosa, et passarà desapercebuda. Però si hi creus molt, l’acabaràs veient, sigui poc o molt”, teoritza el psicòleg.

Segons en Francesc, els ovnis i molts altres fenòmens existeixen, però a partir d’una certa edat el nostre cervell i els nostres ulls en racionalitzen la informació i no ens permeten veure’ls. “Tenim tres cervells: el biològic, l’entèric (la panxa) i el quàntic (la ment). Fins als set o vuit anys, la ment està totalment activa i té la capacitat d’anar més enllà i veure tot allò que no veiem. La ment és quàntica, pot viatjar en el temps i en l’espai, però el nostre cervell biològic no ho accepta a partir d’aquesta edat. Tu no has perdut, però, la facultat de veure-hi més enllà; has perdut la necessitat de creure-ho, i per això el cervell et censura.”

L’única manera de poder albirar ovnis, segons els congregats, és creure-hi. “Obrir la ment i estar preparat.” Si hom és escèptic, és gairebé impossible veure alguna cosa

Per tot plegat, l’única manera de poder albirar ovnis, naus alienígenes i qualsevol forma de vida extraterrestre és creure-hi. “Obrir la ment i estar preparat.” Si hom és escèptic, si no està prou disposat —o suggestionat— a creure que hi ha vida més enllà, és gairebé impossible veure alguna cosa. Vet aquí la clau de tot l’entrellat: un relat autocoherent i autoconvincent que, segons ells, explica per què tan sols els més assidus han estat testimoni d’albiraments en petit comitè i que, alhora, aclareix per què no hi ha cap mena d’aparició quan coincideixen novells i escèptics a l’esplanada. “És perquè no hi creuen prou”, al·leguen.

En Francesc prossegueix amb la seva explicació. “A la pregunta de si els ovnis existeixen et responc que sí, que existeixen. I no només a la ment de qui hi creu, també a fora. Existeixen ara coses que no podràs veure mai? I tant. Les podràs veure? No ho sé. El cervell està fet per donar-te la raó a tu”, assevera. “Si hi ha una cosa que és cega són els ulls. En una tribu que mai ha vist una campana, si els tapes els ulls i la fas sonar, ningú te la dibuixarà tal com és. Creus que jo, que mai he vist com és una suposada nau en una dimensió que no conec, la puc veure? No. El meu cervell el que farà és dir-me que és un avió. Però si hi crec una mica, em donarà una forma”, assegura amb convicció.

“A mi em diuen que tinc la ment molt tancada per veure-hi. Jo no vull que haja d’estar adaptat per veure res. Si veig alguna cosa, vull veure-la jo i que la veja tothom”, diu l’Eduardo, escèptic

El psicòleg és gat vell. En els més de trenta anys que ha freqüentat les trobades, ha pogut construir un discurs fonamentat, congruent i lògic per justificar per què els incrèduls no tenen la sort d’albirar cap objecte al cel de Montserrat. Però no tothom s’empassa aquest relat. També hi ha assistents escèptics, com l’Eduardo, que dubten de la versemblança de les explicacions d’en Francesc i companyia. “A mi em diuen que tinc la ment molt tancada per veure-hi. Que he d’obrir-la. Llavors, jo no tinc eixa capacitat ni vull haver d’estar adaptat per veure res. Si veig alguna cosa, vull veure-la jo i que la veja qualsevol persona que passi per allí en cotxe”, reconeix.

L’Eduardo va néixer a Albacete, però durant molts anys va viure a València, on diu que va fundar una associació d’investigació paranormal. “Els ovnis van quedar pendents”, assenyala, i, aprofitant que des de fa uns anys viu a Catalunya per temes de feina, a uns quinze quilòmetres de Montserrat, assisteix a les trobades gairebé cada mes. Reconeix que l’apassiona la temàtica paranormal, però que, tot i així, és escèptic i ve des d’una perspectiva més “científica” i objectiva. “Creus en els ovnis, però?”, li pregunto. “Sí, no seria aquí en cas contrari. Les voltes que he vingut no he vist res a l’esplanada, però m’encantaria veure’n”, respon. Durant els dos anys que fa que freqüenta les reunions a l’Hotel Bruc, l’Eduardo ha pogut observar, sobretot, tres tipus diferents d’assistents a l’esplanada.

“Alguns assistents probablement tinguen alguns trastorns mentals que els fan tenir visions o sentir veus que no existixen... Llavors poden pensar que el que veuen i senten són ovnis o fantasmes”

“El grup més majoritari, sobretot a l’estiu, és la gent curiosa, normalment joves que venen dos o tres voltes, a qui no els acaba d’encaixar tot açò i no tornen. Després hi ha un grup de gent més major, de més de quaranta i cinquanta anys, que, per diferents motius psicològics, volen ser escoltats i se junten aquí. Alguns d’ells probablement tinguen alguns trastorns mentals que els fan tenir visions o sentir veus que no existixen... Llavors, potser per manca de formació, poden pensar que el que veuen i senten són ovnis o fantasmes. Si es reunixen amb un grup que et diu que sí a tot, encara es potencia més. Finalment, hi ha la gent com jo, que som persones escèptiques o exigents que no ens creurem res que no visquem. Jo estic ací buscant més gent així, però no és la majoritària.”

Més enllà d’aquests tres grups ben delimitats, a l’hotel hi abunda sobretot un gruix variat de persones creients en la vida extraterrestre i interessades en la ufologia. Gent de diverses edats, llengües, aspectes i gèneres, un públic ben heterogeni que comparteix tota mena d’anècdotes i, per què no, també teories de la conspiració.

A les onze en punt, al voltant d’una vintena de persones marxen de l’establiment. La processó de cotxes comença a enfilar cap a l’esplanada

Miro el rellotge i ja fa més d’hora i mitja que som a dins de l’Hotel Bruc. I és just ara, quan s’acosten les onze en punt de la nit, que tothom comença a aixecar-se de les cadires en sincronia. Al voltant d’una vintena de persones, gairebé protocol·làriament, marxen de l’establiment en direcció a l’aparcament. Ha arribat el moment de la veritat. La processó de cotxes comença a enfilar cap a l’esplanada. Tan sols cinc quilòmetres separen la zona zero extraterrestre de l’hotel.

Ens afanyem a agafar el cotxe i ens capbussem en la carretera sinuosa a correcuita, per tal de no perdre el grup dels ufòlegs. Deixem enrere l’Hotel Bruc i ens endinsem en la foscor dels boscos de pi blanc, seccionats pels revolts d’asfalt que duen al monestir de Montserrat. Després de cinc minuts de conducció, la claror tènue de Manresa, a l’horitzó, dona la benvinguda a la façana nord del massís. A partir d’aquí, a gairebé cada corba que voreja la muntanya, hi ha entrants i miradors plens de cotxes i persones.

Avui també és nit de Perseids. Centenars de persones amb ganes de demanar desitjos als estels fugaços es barregen amb els aficionats a la ufologia a la falda de Montserrat

A banda de ser dia 11, data assenyalada pels aficionats a la ufologia, avui també és nit de Perseids. Centenars de persones amb ganes de demanar desitjos als estels fugaços, totalment alienes als fenòmens extraterrestres, es barregen amb els cercadors d’ovnis a la falda de Montserrat. Uns porten llaunes de cervesa a la mà, neveretes de pícnic i entrepans embolcallats amb paper d’alumini; els altres, làsers per apuntar al cel i resseguir les llums i els deixants de presumptes naus espacials.

Deixem el cotxe en un entrant a 500 metres i escaig de l’anomenada “esplanada ovni”. És impossible acostar-s’hi més. Rengleres de cotxes ressegueixen anàrquicament els vorals de la carretera a banda i banda sense deixar cap forat, i tots els miradors propers estan atapeïts de vehicles. No hi ha llei ni ordre. Als descampats, al costat dels automòbils, la gent asseguda en cadires plegables fa petar la xerrada i s’acaba el ressopó entre llums de llanterna. D’altres, ajaguts sobre tovalloles, observen les estrelles i constel·lacions que ornamenten la foscor. De tant en tant se sent una ovació generalitzada, amb aplaudiments inclosos, quan alguna llàgrima de Sant Llorenç entra en contacte amb l’atmosfera i encén una guspira al firmament.

Avancem a peu per la carretera i, a la cuneta de l’esquerra, topem amb un nen que duu posada una màscara verda d’alienígena. L’acompanya la seva família, asseguda en cadires de platja, encarada cap a l’abisme i mirant cap al no-res. El pare relata amb convenciment que ha vist “una llum que es movia de baix a dalt” i que feia moviments estranys. “No era cap estel”, promet. És la primera família amb canalla que veiem en tota la nit, però no serà l’única. Si bé la majoria d’assistents a la reunió de l’hotel han vingut sols o acompanyats amb amics, aquí dalt hi haurà més famílies.

“Zona ovni. UFO zone”, indica una roca amb un grafit d’un plat volador i la cara d’un àlien. Ja som a l’esplanada, on hi deu haver més de 150 persones. Tres làsers d’un verd intens i fosforescent, enlluernadors, potents i probablement de legalitat dubtosa, escorcollen el cel a la recerca de vida extraterrestre. Va ser aquí on el guru Luis José Grífol, després que se li aparegués per primera vegada un ovni, va començar a congregar aficionats a la ufologia fa uns quaranta anys. S’adreçava de manera carismàtica i gairebé messiànica al públic, intentant desvelar els misteris de l’univers. “És un home que ensenyava a observar el cel i a pensar en el més enllà. Et convidava a mirar amb els seus ulls”, explicava en Francesc a l’hotel. El 2019, però, Grífol va deixar de freqüentar les trobades per problemes de salut. 

“Avui hi ha molta gent, però quan venia en Grífol n’hi havia encara més, literalment no hi cabies. Ell enraonava i tothom l’escoltava dret i expectant al seu voltant”, aclareix en Jordi

Entre la gernació que s’hi aplega dreta, estirada o asseguda, són molts els qui recorden la seva figura. “Avui hi ha molta gent, però quan venia en Grífol n’hi havia encara més”, aclareix en Jordi, d’Olesa de Montserrat. “Ningú no podia seure a terra ni hi havia cap taula plegable, perquè literalment no hi cabies. Ell enraonava i tothom l’escoltava dret i expectant al seu voltant.” En Jordi diu que feia anys que no pujava, però reconeix que de més jove venia força sovint. Fins i tot ell, escèptic de mena i que venia a l’esplanada gairebé irònicament, assegura que amb en Grífol més profètic passaven coses enigmàtiques.

“Algunes vegades he vist coses aquí que no soc capaç d’explicar. Un cop, quan hi havia en Grífol, vam veure una llumeta que es movia per sobre de l’horitzó. Ell anava amb un apuntador làser i resseguia i predeia la trajectòria que faria. De cop i volta va desaparèixer. Et quedaves de pedra perquè no sabies què era... Per mi era prou inexplicable, era la definició literal d’objecte volador no identificat”, afirma. De vegades, però, l’ufòleg sí que desbarrava una mica. “Un dia va dir que a Amèrica hi van arribar quatre naus: La Pinta, La Niña, la Santa Maria i l’ovni que les guiava per l’aire”, assenyala en Jordi entre rialles, que recorda que de vegades alguns escèptics insultaven el guru.

L’Ángel confessa que des dels catorze anys ve a Montserrat a la recerca d’ovnis. Ara en té 48, amb la qual cosa en fa 34 que hi puja

L’Ángel, amb qui hem parlat fa una hora a l’hotel, també té present en Grífol. Reconeix amb orgull i amb una certa vanitat que, després que el veterà ufòleg deixés les trobades, ell és qui hi talla el bacallà. D’alguna manera, s’ha autoproclamat hereu del seu llegat. “L’11 d’octubre farà quatre anys de l’últim cop que va venir per acomiadar-se”, apunta. “Des de llavors, jo soc qui ha intentat aguantar el grup dels veterans. Ara només en queden dos o tres.” L’Ángel confessa que des dels catorze anys ve a Montserrat a la recerca d’ovnis. Ara en té 48, amb la qual cosa en fa 34 que hi puja.

L’admiració de l’Ángel cap a Luis José Grífol, però, també amaga una certa competitivitat i, fins i tot, recel. Qui ha estat durant anys un dels seus deixebles ara supera el mestre. “Grífol només atreia traços al cel, només veia llums. Jo, a part de quatre llumetes, que són molt maques, he vist molt més. Jo venia de ser contactat de nen, de veure naus grans i de tu a tu. Quan ell parlava de traços, a mi em semblaven ximpleries”, concreta sorneguerament. “Jo he tingut contactes de tercera i de quarta fase.”

Els congregats comparteixen vocabulari i referents, amb tot un circuit de webs, pòdcasts, vídeos i llibres dedicats al més enllà que, per a la majoria de persones, són ben poc habituals

Aquesta frase em destarota. Fases? Durant tota la nit, he sentit una mena d’argot esotèric i ufològic ple de mots nous per a mi. Egregor, psicoràgia, antenes HAARP, chemtrails, entitat etèrica, línies Hartmann i, ara, les quatre fases del contacte alienígena. Els participants en les trobades comparteixen vocabulari i referents, amb tot un circuit de webs, pòdcasts, vídeos i llibres dedicats al més enllà que, per a la majoria de persones, són ben poc habituals. “Quines són aquestes quatre fases?”, pregunto a l’Ángel.

“La primera fase és l’albirament llunyà, veure llums o un objecte no identificat. La segona és l’albirament més proper i nítid, amb proves. La tercera ja és de tu a tu, un albirament reconeixible amb alguna mena d’interacció, i la quarta fase és directament el contacte. La comunicació o abducció, no? Clar, jo venia d’aquest món, d’haver tingut fase quatre, i el que veia el Grífol es podia confondre perfectament amb estels fugaços, per exemple. Hi havia molta gent que es barallava amb ell perquè no se’l creia”, explica amb determinació.

“Era a la tarda, havíem quedat per veure la posta de sol. De cop i volta, va sortir d’aquí sota de l’esplanada una esfera d’uns dos metres de diàmetre, platejada. Puf, va trencar la barrera del so, va deixar un rastre vaporós i va desaparèixer”

A l’Ángel l’entusiasma abassegar l’atenció i ser al centre de la conversa. Li encanta relatar les seves experiències paranormals, però de vegades vacil·la, titubeja en les seves explicacions per generar encara més expectativa. Li pregunto, amb concreció, quin ha estat el seu albirament extraterrestre recent més manifest i explícit. Automàticament, se li il·lumina la cara i somriu sense poder evitar-ho. Esperava aquesta pregunta. “Era a la tarda, havíem quedat per veure la posta de sol. Hi havia uns colors molt macos i molt intensos i, de cop i volta, va sortir d’aquí sota de l’esplanada una esfera d’uns dos metres de diàmetre, platejada. Puf, va trencar la barrera del so (en vam sentir l’esclat), va deixar un rastre vaporós, i va desaparèixer pel pic del castell. Érem set o vuit persones, aquell dia, i tots ho vam veure. Una persona ho va gravar i tot”, recorda.

Li etzibo que m’agradaria veure el vídeo per curiositat, però ignora el meu comentari i canvia de tema ràpidament. Encara hi ha més experiències per explicar, com el cas d’una noia jove que, després de mesos de decepció intentant veure ovnis, els va trobar i va quedar traumatitzada. “Devia ser el mes d’octubre. Va aparcar el cotxe a l’esplanada, va reclinar el seient i es va quedar fregida. Al vespre, quan ja era fosc, es va despertar enlluernada per alguna cosa. Es va espantar, pensant-se que era algú que hi havia al darrere, però va mirar cap amunt i va veure a través del vidre uns llums de colors molt grossos a uns deu metres. Es va espantar tant que va engegar el cotxe, va tirar marxa enrere i va estimbar-lo contra la paret de roca. S’hi va deixar el cul, els intermitents, tot! En va sortir derrapant i ja no va tornar més”, assegura.

“Jo només he vingut aquí a beure alcohol”, deixa anar algú en veu alta entre la multitud. Fa olor de repel·lent antimosquits i, de tant en tant, una flaire de cànnabis embafa l’ambient. Al costat de l’Ángel, els aficionats a la ufologia es barregen amb els qui venen a passar l’estona i a veure les Llàgrimes de Sant Llorenç. La divisió és força clara: uns romanen asseguts o ajaguts, cervesa o porro en mà; els altres continuen drets i en alerta, escodrinyant al cel amb làsers que l’il·luminen com si fos un sostre, a la recerca d’alguna entitat forana.

Els aficionats a la ufologia, que escodrinyen el cel amb làsers, es barregen amb els qui venen a passar l’estona i a veure les Llàgrimes de Sant Llorenç

En Manel, que ve de Girona, està dret. És un dels assistents més fidels i ve fins i tot entre setmana, sempre que té temps. Diu que a l’hivern hi ha molta menys gent que avui; els botellots són habituals només a l’estiu, quan les temperatures suaus ho permeten. A diferència del que opinen alguns dels seus companys, en Manel s’estima més les nits com aquesta, multitudinàries, perquè s’aconsegueix molta més “vibració” i pot compartir opinions amb la resta.

“Ara mateix, si visquessis en un altre sistema i veiessis el nostre, què veuries? El Sol, no? És el que brilla. Què veiem nosaltres allà dalt? Són tot sols, com el nostre? És tot un misteri. Ells ens diuen que són estrelles, però no ho sabem”, comenta. Les teories de la conspiració feia massa estona que no apareixien. La Lourdes, al seu costat, intervé en la conversa. “L’última teoria és que el cel és un «domo». És el que diuen els terraplanistes, que vivim dins d’una cúpula i no se’n pot sortir. Ningú ha anat a la Lluna ni enlloc”, afirma. “Jo crec que d’alguna manera ens tenen aquí tancats”, respon en Manel. “Sí, jo crec que per aquí van les coses”, defensa la Lourdes amb seguretat.

Si una cosa comparteixen molts entrevistats és un recel desmesurat cap a les autoritats. En desconfien i se senten ensarronats per unes suposades elits que tergiversen la realitat

Si una cosa comparteixen gairebé tots els entrevistats és un recel desmesurat cap a les autoritats. En desconfien i se senten ensarronats per unes suposades elits mundials que tergiversen una realitat que només els més crítics —ells— es qüestionen. La Terra és plana, ens fumiguen per canviar el clima, ens distreuen perquè ve una gran guerra, vivim tancats sota una cúpula, ens manipulen i ens oculten l’existència d’ovnis... Contuberni, complot, confabulació. El contrari de la navalla d’Occam: l’explicació més enrevessada, excèntrica i inversemblant és la més probable. 

“Jo estic obert a tot, i crec que m’han enganyat molt”, coincideix l’Ivan. Ell també ha estat a l’Hotel Bruc i assentia amb les reflexions pseudocientífiques de la Maite i en Francesc. És probablement l’assistent més jove del nucli ufòleg. “Aquí a l’esplanada normalment es veuen molts flaixos. Com si et fessin una foto. Zum!”, relata. “Fa dos mesos vaig veure tres llampecs, la llum es va començar a moure a una velocitat molt considerable. Al darrere hi tenia com un deixant de plasma, com la típica flama blava d’un encenedor, i de sobte va desaparèixer. No anava tan ràpid com un estel fugaç ni tan lent com un avió. No puc explicar què era.”

“Avui no veuràs res, perquè hi ha molta gent que no hi creu. Si algú que no està preparat veu el que jo vaig albirar aquí, entrarà en dissonància cognitiva i pot arribar a ser molt caòtic”

Són unes quantes, les experiències extraterrestres que m’han explicat durant la nit, però jo no he vist res tret d’algun punt blanc molt llunyà i gairebé indistingible que es movia a velocitat constant pel cel. Deu ser algun satèl·lit o deixalla espacial, penso. “I avui no veuràs res, eh? Perquè hi ha molta gent que no hi creu”, em confirma l’Ivan. “Tu has d’estar només amb gent que està preparada per veure alguna cosa, perquè si algú qualsevol veu el que jo vaig albirar aquí, entrarà en dissonància cognitiva i pot arribar a ser molt caòtic.” El mateix discurs que abans: si ets escèptic, els àliens no vindran a visitar-te.

I per què els extraterrestres trien Montserrat? “Jo tinc la meva teoria. Hi ha moltes coses que no són materials. Quan tens un accident geogràfic molt bèstia, com just aquí, canvia la gravetat de la Terra. L’escorça terrestre aquí mateix té una diferència. I com es crea el voltatge? Amb una diferència. Montserrat és un punt que potencia l’energia i que afavoreix la presència d’entitats que no tenen cos”, explica. De sobte, algú interromp la conversa.

“Voleu veure una cosa?”, pregunta. “Això ho vam gravar fa un any. No és un dron, eh? Ja t’ho dic jo. Érem al camp de futbol de Castellbell. Aquí al mòbil es veu com un punt blanc, però a la vida real es veia molt més gros”, promet. L’home m’ensenya un vídeo gravat amb el seu mòbil, directament des de la galeria, en què apareix un objecte que es mou pel cel diürn de manera irregular i força inexplicable. No sembla un avió i tampoc vola com un dron. “Això és una entitat etèrica d’aquelles”, afegeix l’Ivan. “No cal buscar ni confirmar res, són aquí! Però qui són?”

“Voleu veure una cosa?” Un home m’ensenya un vídeo gravat amb el seu mòbil en què apareix un objecte que es mou pel cel diürn de manera irregular i força inexplicable

Són les dues tocades de la matinada. On abans no hi cabia ni una agulla, ara comença a haver-hi clarianes. La gent comença a marxar i a plegar cadires. És el cas d’una família amb dos nens. Tots dos duen posats barrets de paper de plata en forma d’antena, i no sembla que ho facin satíricament. Molts altres dels que marxen enlluernen amb les llanternes els qui estan estirats sobre tovalloles mirant els estels, que profereixen insults i queixes contra ells fins que les apaguen. Qui també es queixa és la Maite de Masquefa, que esbronca tres joves ajaguts sobre un matalàs que fumen marihuana.

L’Ángel, envoltat de curiosos, és dels qui aguanta a l’esplanada fins tard. Encara té experiències per explicar. “Un dels albiraments va ser un diumenge de mercat. Jo soc policia local aquí, a Collbató, i estava de servei durant dotze hores, m’encarregava de les trucades. Al migdia, a plena llum del dia, començo a rebre trucades. «Tinc tres globus aquí a sobre de les coves, les barbacoes estan plenes de gent i tothom està esvalotat!», em va dir el que s’encarregava del bar de les coves. Agafo el cotxe, vaig cap allà, i no paro de rebre trucades. Que si globus, que si un zeppelin, els agents rurals em deien que eren tres persones amb parapent...”, recorda amb vehemència. I aleshores, l’aparició.

“Vaig veure tres ovnis en forma de cigarro, metàl·lics i grossos, que dringaven. Apareixien i desapareixien. Centenars de persones en van ser testimonis”

“Quan arribo a la zona on acaba el poble de Collbató i comencen a veure’s les coves, veig tres ovnis en forma de cigarro, metàl·lics i grossos, que dringaven. Apareixien i desapareixien, com quan la tele perd el senyal. Les barbacoes estaven plenes, hi havia molts turistes per entrar a les coves... Centenars de persones en van ser testimonis. Tothom al·lucinava, preguntava als altres si també ho veien, els cotxes estaven aturats als vorals... I se’m va encendre la bombeta. «La càmera de la guantera!» Era la típica càmera digital que portàvem per fer fotos als accidents de trànsit. Fico mig cos per la finestreta, obro la guantera, trec la càmera de la funda, l’engego, la preparo, enquadro, i quan premo el botó per fer la foto, ja no hi eren.” La llei de Murphy.

Segons explica l’Ángel, protagonista indiscutible de la nit, va arribar a rebre fins a 300 trucades aquell mateix dia. “No va sortir a cap mitjà de comunicació”, assegura, amb la qual cosa tampoc hi ha proves d’aquell albirament. “Deu fer uns quinze anys d’això, les xarxes socials no eren com ara”, justifica al conjunt de nois d’uns vint anys que l’escolten amb atenció.

Un altre grup de joves passeja per l’esplanada i fa broma amb un barret de paper de plata punxegut. “Ho fem de conya, sempre hem vist a les pel·lis que no t’abdueixen si vas amb això”, diu entre rialles en Gerard. “Ja li hem posat nom i tot: protector còsmic!” Tot i prendre’s la trobada amb humor i haver vingut per gaudir de la pluja d’estels, confessen que creuen una mica en l’existència d’alienígenes. “És la primera vegada que venim aquí, però ma germana hi venia fa molts anys i ens ha explicat moltes històries”, afegeix la Marta, que l’acompanya. “Alguna vegada ha hagut de sortir per potes d’aquí, eh?”

“Estàs mirant el cel i allà al mig apareix una llum. S’il·lumina de manera estàtica, fa ziga-zaga, s’atura i desapareix. No et diré que és un alienígena, però és alguna cosa fora del que coneixem”

Tots dos són de Caldes de Montbui, on afirmen haver vist elements inexplicables. “T’ho explico tal com ho he viscut: estàs mirant totes les estrelles al cel, i allà al mig, on no veus res, apareix una llum que s’encén forta, com una bombeta blanca. Es veu que no és un estel, perquè s’il·lumina de manera estàtica i aleshores comença a moure’s rotllo esquerra-dreta, esquerra-dreta, amunt i avall, i desapareix”, detalla la Marta. “Ni un avió ni un estel ho farien. Van recte, cap a una direcció; deixen rastre... Això no. Fa ziga-zaga, s’atura i desapareix. No et diré que és un alienígena, però no sé què és, saps? Un ovni: objecte volador no identificat. Alguna cosa fora del que coneixem, això segur.”

Els marges de la carretera cada cop són més buits. Ja només queden els ufòlegs més fidels i un apuntador làser furetejant pel firmament a la recerca de vida forana. Alguns joves asseguts s’arrapen a l’última cervesa de la nit, aliens als debats còsmics. Avui no hi ha hagut sort: més enllà d’algun punt blanc gairebé indistingible a la llunyania, cap nau espacial ha decidit acostar-se a la muntanya sagrada. Els astres avui no s’han alineat. He sentit, però, desenes de teories de la conspiració i històries d’albiraments d’objectes voladors no identificats: flaixos, esferes, llums de colors vius i naus en forma de cigarretes. Tan sols els relats més austers d’en Jordi i la Marta m’han resultat convincents.

Potser la màgia d’aquesta nit, més enllà dels ovnis, resideix a reconnectar amb la part més primitiva que a la majoria ens ha estat arrabassada fa anys: observar el cel

Agafem el cotxe i resseguim els revolts montserratins fins que la contaminació lumínica envaeix progressivament el cel. Els estels i qualsevol possible rastre de plats voladors desapareixen. Potser la màgia d’aquesta nit, més enllà dels ovnis, resideix en això, a reconnectar amb la part més primitiva que a la majoria ens ha estat arrabassada fa anys: observar el cel. Reunir-nos, celebrar l’estiu de manera pagana i meravellar-nos amb la immensitat sideral. Imaginar, amb menys o més intensitat, què hi pot haver més enllà de la Terra. Potser, si el proper dia venim amb la ment més oberta i preparada per veure el que no es veu, a banda d’estels fugaços podrem albirar algun cosmonauta alienígena.