Anar a passar una temporada de vacances al país on han emigrat la mare i el pare i, un cop allà, decidir que t’hi quedaràs a viure. És la història de l’Alina Ciurescu i el municipi, Tortosa (Baix Ebre). Hi va arribar el juliol del 2006, just quan va finalitzar la carrera de Dret a la Universitat de Bucarest (Romania). Amb el títol a la mà i amb el cap acabant de valorar cap on volia enfocar el futur laboral, amb el cor va prendre’s una llicència que li va canviar la vida. Va anar a veure els pares a Tortosa. “Així reposaràs”, li havia plantejat la mare. A ella, amb 22 anys i una mica d’enyorança i ganes immenses de fer de filla, no li va costar gaire dir que sí. Li venia de gust que la cuidessin, alhora que podria respirar aires nous. Sempre, però, pensant en només un parèntesi. La realitat: viu al Baix Ebre. S’hi ha casat i té una nena, la Irina, que és l’alegria de la família.

Quan l’Alina (Braila, 1984) ja estudiava a la universitat, el pare, Ionel, va marxar a treballar a Catalunya i la mare, Maria, a Itàlia. Era l’any 2002. Durant quatre anys ells dos també van viure separats. Sabien que seria temporal. Treballaven i treballaven per estalviar, perquè la filla estudiés i es formés. Tenien claríssim quina era la prioritat i l’Alina els reconeix l’esforç i els ho agraeix. Finalment, la mare va anar també cap a Tortosa. “En el moment que vaig acabar la carrera em van proposar que abans de posar-me a treballar vingués un temps aquí per descansar i veure’ls. Vaig dir que sí. Fer un mes de vacances i tornar a Romania. Em venia molt de gust. Doncs aquelles vacances encara no s’han acabat…”, somriu l’Alina.

I diu “vacances” en un to sorneguer, perquè, evidentment, que en fa, d’anys, que no està de vacances, sinó que treballa, puja una filla, estudia i com a tortosina està involucrada en activitats socials, i en algun moment, també polítiques. “Un cop vaig ser aquí, els pares em van intentar convèncer perquè em quedés per poder estar junts un altre cop, i vaig dir-los que sí. Hi duia poc temps i ja m’hi sentia còmoda”, recorda. Presa la decisió, li quedava una qüestió important. “Jo tenia xicot des de feia quatre o cinc anys, en George. Li vaig trucar a Bucarest i li vaig dir que em quedava. No va tardar ni un minut a contestar-me que li digués quan volia que vingués i ell també viatjaria cap aquí.” Era el 2006.

“Encara estem construint un futur per a nosaltres i per a la xiqueta. És una lluita cada dia. Ni ell ni jo hem arribat encara al punt on volem arribar”

El 2014 van tenir una filla, la Irina. “Encara estem construint un futur per a nosaltres i per a la xiqueta. És una lluita cada dia. Ni ell ni jo hem arribat encara al punt on volem arribar. Encara busquem, encara volem alguna cosa millor.” La qüestió laboral no els ha estat fàcil, però l’Alina té clar que són joves i els queda benzina per seguir lluitant: “Vam fer el pas de deixar un país i familiars enrere per millorar i encara hi estem treballant”. Malgrat no emigrar per necessitat, perquè tots dos tenien possibilitats de feina a Bucarest, van pensar que a Tortosa podien tenir una qualitat de vida millor.

“Vas veient les realitats d’on vas néixer i d’on t’has traslladat, a poquet a poquet en veus les diferències, no pots evitar comparar-les, i amb el temps t’hi vas acostumant. Agafes un nou ritme de vida i tornar al que havies viscut abans se’t fa més difícil”, admet. Sense fer cap pausa, perquè quedi clar, assegura que de cap manera significa que hagin oblidat l’origen. Sempre que poden van a Romania a passar les vacances. “És curiós, perquè des del primer any, quan s’acaben les vacances ens surt dir: «Tornem a casa». Casa és Tortosa. No te n’adones i ho dius, perquè ho vius així.”

Una de les coses que la va sorprendre va ser que, malgrat no entendre ni una paraula de català, la mare li va dir que quan anaven pel carrer havia de saludar la gent. “Aquí tothom se saluda”

Ni el fet que ella triés fer el pas migratori —això de triar sempre és una manera de dir—, ni que sempre hagi tingut els pares al costat, ni tan sols que en George, la seva parella, no li posés cap pega a acompanyar-la, han fet que el trajecte de l’Alina hagi estat un camí de roses. “Sobretot al principi tot és molt difícil. Em sembla que no només per a nosaltres... Diria que per a tothom que arriba de fora és difícil. No coneixes la gent, ni la llengua, ni els codis de comportament. I això són obstacles.” Són obstacles superables, evidentment. També hi ha detalls quotidians als quals t’has d’habituar. Una de les coses que la va sorprendre va ser que, malgrat no entendre ni una paraula de català, la mare li va dir que quan anaven pel carrer havia de saludar la gent. “Aquí tothom se saluda”, va ser la resposta de la Maria, i no hi havia discussió.

“En una entrevista em van dir que no em donarien la feina per ser estrangera, primer, i segon, perquè no parlava català. Allà vaig pensar: «Doncs i tant que l’aprendré, el català!»”

Amb l’eufòria de l’arribada i amb el reguitzell de tràmits que cal fer, no va tardar a fer les gestions per homologar el títol de llicenciada en Dret. En aquest cas, l’eufòria li va jugar una mala passada. “Vaig rebre la carta del Ministeri d’Universitats de Madrid dient-me que em convalidaven la meitat de les assignatures. Amb aquella carta del Ministeri a la mà, em vaig adonar que hi havia frases que no entenia, que no em podia posar a estudiar Dret si no sabia la llengua... No em podia matricular a la universitat! M’havia precipitat. Ho volia fer tot ràpid, i tot a la vida té el seu procés”, reconeix. L’Alina va ser conscient que d’entrada no podria treballar del que havia estudiat. Va fer de tot: cuidar una senyora gran, de cambrera en un bar, fent neteja en cases... I sí, es va trobar amb algun rebuig pel fet d’haver nascut a fora: “En una entrevista em van dir que no em donarien la feina per ser estrangera, primer, i segon, perquè no parlava català. Allà vaig pensar: «Doncs i tant que l’aprendré, el català!». I també vaig dir-me que hi tornaria per demostrar que l’havia après. No, no hi vaig tornar”. Encara ara parla amb tristesa i una mica de ràbia per com la va impactar la resposta d’aquella persona. Per com ho va viure. Es va sentir menystinguda. Mai s’havia arribat a imaginar com era el fet de sentir-se diferent i veure’s rebutjada. Això sí, de català s’ha tret el nivell superior, el C2. “Ja era conscient que necessitaria el català tant per treballar com per comunicar-me amb les amistats o per seguir estudiant, però les formes d’aquella persona em van fer enrabiar”, insisteix.

“Planxava i em va venir al cap tots els anys que havia estat estudiant. I em preguntava per què. De què m’havien servit? I no podia parar de plorar”

Quan parla de com n’és, de complicat, començar en un nou país, recula fins a una tarda que estava planxant en una casa on anava a fer feines i de cop es va trobar plorant. “Planxava i em va venir al cap tots els anys que havia estat estudiant. I em preguntava per què. De què m’havien servit? I no podia parar de plorar”, explica. “Després, ja més tranquil·la, vaig reflexionar que la decisió de quedar-me havia estat meva i que segur que arribarien les coses bones.” Diu que no es penedeix d’haver-se quedat, però sempre li ballaran pel cap els dubtes de com hauria estat la vida a Bucarest. Potser sí que hauria estat més fàcil? “Ara ja és massa tard. El que vaig decidir és això. Decidir marxar del teu país mai és fàcil per a ningú. Sempre pensaràs que potser et vas equivocar. I no vull dir que aquí no estiguem contents. Tot el que tenim ho tenim perquè hem treballat moltíssim i ens hi esforcem cada dia”, es respon a ella mateixa. L’Alina, que és dolça i parla tranquil·lament perquè rumia què vol dir i com ho vol dir, admet que a vegades és massa impulsiva. El seu marit li fa de contrapès en aquest aspecte, perquè és més calmat.

Conserva la carta del Ministeri sobre l’intent d’homologació del títol universitari i se la mira de tant en tant. Potser com un senyal que a vegades no és bo precipitar-se. No ha reprès, de moment, el tema de Dret. Amb la feina ja ha estat prou ocupada i, a més, el 2014 va arribar la Irina, la filla. “Vam tardar molt a decidir-nos a tenir una criatura i ara comentem amb el meu home que no entenem com podíem viure sense ella. Sembla mentida! El que fa una criatura! És el nostre centre de l’univers. És com una joia”, diu orgullosa i fa una mica d’autocrítica en veu alta perquè potser a vegades la consenten un xic massa. Com que a casa parlen en romanès, van portar la Irina a la llar d’infants amb dos anys, perquè aprengués el català.

“Veig que la seva vida és aquí. Parla romanès i sap que els iaios són a Romania, que hi tenim una casa, que hi anem de vacances... Però ella ha nascut i se sent d’aquí”

“Veig que la seva vida és aquí. Parla romanès i sap que els iaios són a Romania, que hi tenim una casa, que hi anem de vacances... Però ella ha nascut i se sent d’aquí.” De fet, la Irina viu en una barreja de les dues cultures. A més de la llengua, a casa el menjar del dia a dia sovint és el tradicional romanès. La cuina romanesa és molt rica i no és gaire diferent de la catalana. Té influències de la balcànica, l’hongaresa, l’alemanya i aromes turques i italianes. A la petita li agrada sobretot el sarmale, uns rotllets de fulles de col farcits amb carn que se solen acompanyar de mamaliga, una mena de pa de farina de blat de moro. A Romania el sarmale és un plat de celebració per als dies festius. A l’Alina també li agrada, però en les qüestions del menjar dels dies assenyalats el que destaca és la descoberta del marisc, perquè quan va arribar li feia fins i tot una mica de fàstic, i ara no deixa escapar cap oportunitat per menjar-ne.

“Quan vaig veure l’Aldea, que llavors era molt poble, vaig pensar: «On m’han dut?». Vaig quedar impactada!”

Quan ja portem molta estona de conversa i hem anat parlant de dificultats i d’alegries, de sentir-se rebutjada per venir de fora i de la satisfacció que et facin evident que et valoren en una feina, del menjar i de la llengua, de les pujades i baixades amb les quals et sorprèn la vida, l’Alina somriu i diu: “Parlant de dificultats, no t’he explicat com va ser el viatge per arribar a Tortosa!”. Va ser ben accidentat. La mare va anar a buscar-la a Romania. Era el primer viatge llarg per a l’Alina i no volien que el fes sola. Van agafar un autocar, disposades a fer unes quaranta hores de carretera. Encara no sap explicar per què, la realitat era que no tenien seient, anaven dretes. I no només això, sinó que, a més, en un moment es van extraviar les maletes. “El pare, que feia de camioner, ens va venir a rescatar a una àrea de servei a Itàlia i vam arribar en camió fins a l’Aldea”, relata. “Ens va deixar allà, perquè ell havia d’anar a treballar. Quan vaig veure l’Aldea, que llavors era molt poble, vaig pensar: «On m’han dut?». Vaig quedar impactada!” Un amic del pare les va anar a recollir i les va dur fins a Tortosa i, en arribar al pis dels pares, ja li quadrava més bé amb el que li havien descrit que s’hi trobaria.

“Voldria aconseguir ja una estabilitat i una tranquil·litat, que arribaran, però encara ens falta una mica. Les expectatives s’estan complint a mitges”

Davant la pregunta de si s’han complert les il·lusions que tenia en aquell moment que va decidir quedar-se, dubta, reflexiona i contesta que “a mitges”. S’explica: “Al meu cap hi tenia la il·lusió de viure en un altre país, veure com era la gent, comprovar com eren altres ciutats... Tenia moltes coses barrejades al cap i soc impacient, ho vull tot al moment, dit i fet... Reconec que a vegades és un defecte. Voldria aconseguir ja una estabilitat i una tranquil·litat, que arribaran, però encara ens falta una mica. Les expectatives s’estan complint a mitges”.

Tot i que és conscient que mai se sap què t’oferirà el futur, com que tenen plans de comprar-se un pis, interpreta que almenys durant uns anys no es mouran de Tortosa. L’Alina, que treballa d’administrativa en un establiment i quan cal també fa atenció al públic, es treu hores de son per estudiar un grau superior d’administració i finances. Està contenta amb la feina i feliç de seguir-se formant. En el futur hi pot haver un retorn a Romania? “Doncs de moment la intenció és seguir-nos esforçant per aconseguir una certa estabilitat. De moment, em veig aquí, a Tortosa.”