Per a Quim Conca el dibuix d’una planta comença molt abans que el llapis solqui el paper. Si se li vol donar vida i moviment, se l’ha de mirar des de tots els punts possibles i observar-la amb atenció. I quan m’explica tot això, amb la seva mirada riallera i plena de guspires, m’adono que en realitat no només m’està parlant de plantes, sinó de la seva vida. I és clar que ell, als 77 anys, l’ha viscuda a fons. I no només n’ha degustat cadascuna de les etapes vitals, sinó que a aquest il·lustrador botànic li encanta explicar-les, i ho fa entrecreuant anècdotes i perdent-se en fils infinits que sovint no tenen punt de tornada.

Però comencem pel principi. Nascut el 1943, Joaquim Conca és principalment conegut pel seu ofici d’il·lustrador botànic, com a professor de dibuix amb més de vint exposicions al darrere i per ser un dels deixebles de Leonor Fini, una de les últimes pintores surrealistes que va viure la bohèmia de París. Una bohèmia que també va experimentar Conca i que ha quedat gravada al seu ADN. Igual que a les parets de casa seva, a Rubí, que estan plenes de quadres parisencs, d’egipcis o de gats pintats per la mateixa Leonor. Un laberint d’art que dona a un pati ple de flors. I des d’allà, unes escales arriben al seu estudi, el seu món particular. Un espai per on passeja amb un aire relaxat, encorbat amb la seva camisa de petites flors de colors. Però que no ens enganyi tot això, perquè per dins ell és un remolí d’emocions.

M’explica que ha parat de donar classes i cursos de dibuix i cal·ligrafia, sobretot a causa de l’escoliosi que pateix. “El problema és que per dibuixar m’he d’inclinar”, lamenta Conca, mentre m’ensenya una pilota i una espècie d’espatllera que té al seu estudi per fer exercicis. “Però segueixo fent il·lustracions i petits encàrrecs per distreure’m”, reconeix. Com un dibuix al llapis de les seves dues gates, Nina i Cora, que són “com dos coixins” que li fan molta companyia. En Quim m’ho explica tot. La seva vida és un llibre obert, o gairebé. De fet, ell n’és tan conscient que em demana que el freni si parla massa. “És el que té ser molt extravertit i haver tractat tant amb el públic”, m’adverteix.

En Quim em recorda la seva infància en un carrer ple d’horts i en una modesta família que regentava el celler La Flor de Rubí. De la família només va destacar el seu avi, que com a escolà va estar a l’última missa que va fer mossèn Cinto Verdaguer, i, més tard, va ser un paleta que va arribar a ser encarregat general del Palau Nacional, fins al punt que va anar a fer projectes als Estats Units. “Si hagués volgut ser aparellador o arquitecte, ell m’hauria pagat la carrera”, reflexiona Conca. Però ell sempre tenia a dins el rau-rau artístic.

“Les meves notes eren totes dolentes menys dibuix artístic”, li brillen els ulls. Però les coses són com són, i en aquella època l’opció més sensata era tenir un ofici. I ell va escollir l’ofici de torner. És clar que dins seu la vena artística seguia més viva que mai, igual que el seu esperit extravertit. I aviat el poble de Rubí se li va fer petit. El seu objectiu, l’any 69, era anar a París. “Era l’època”, s’emociona l’il·lustrador, que en anunciar-ho a la família i als amics, no el van entendre: “Ara hi ha gent que amb divuit anys ja ha voltat el món, però aleshores això era molt diferent”.

“No saps el munt de coses que vaig viure, com una missa negra en un cementiri amb tot de gent despullada; vaig conèixer rodamons, vaig servir a la casa d’un príncep, i també vaig anar a un ‘fumadero’ d’opi...”

D’aquesta manera, “amb les vint mil pessetones que et posava la mare en una caixetona per a quan et casessis”, una maleta que “pesava com un mort”, amb roba d’estiu i d’hivern, i sense parlar francès, es va dirigir a l’estació de França de Barcelona per agafar un tren en direcció a la Ciutat de la Llum. Un cop allà, Conca va combinar petites feines per sobreviure, mentre, a les nits, gràcies als seus dots culinaris, coneixia la crème de la crème de la societat parisenca, molts membres de la qual formaven part de la bohèmia de l’època. “No saps el munt de coses que vaig viure, com una missa negra en un cementiri amb tot de gent despullada; vaig conèixer rodamons, vaig servir a la casa d’un príncep i també vaig anar a un fumadero d’opi... I jo que venia d’una fàbrica de Rubí... Qui m’ho havia de dir!”, riu.

És clar que, a banda de conèixer personatges de la nit i de barrejar-se amb la bohèmia, també es va apuntar a l’escola municipal de Montparnasse per aprendre dibuix i gravat. Fins al punt que l’any 77 va fer la seva primera exposició de paisatges amb plomí i a l’aiguada a l’ambaixada espanyola, on va aconseguir que gran part d’aquesta alta societat parisenca l’anés a visitar. És el que té tenir bones habilitats socials, sobretot amb les porteres dels edificis.

“Leonor Fini era com un Dalí però en dona, i, com tots els genis, era molt infantil i emotiva”

Assegura que París li va canviar la vida, i probablement un dels motius va ser que hi va conèixer, a través d’un amic, la pintora surrealista Leonor Fini, de qui va arribar a ser un dels assistents durant sis anys. Tota una lliçó de vida. “Van ser uns anys molt agradables. Jo la tenia com una diva; fèiem inauguracions a gran escala i cuidava els seus disset gats”, explica Conca. L’artista era coneguda sobretot per les seves pintures que juguen amb les fantasies eròtiques i la mort, i també per ser una destacada il·lustradora. Conca creu que aquesta italoargentina era com un Dalí però en dona, i que, com tots els genis, era “molt infantil i emotiva”. Però el que realment l’ha marcat del temps que va viure amb ella van ser les converses que tenien quan es quedaven sols. “La Leonor sempre em deia que si tens una meta has de tirar-la endavant, que l’important és que tinguis ficat al cervell el que tu vols, el que et digui el cor”, s’emociona.

I com en moltes altres històries, sempre arriba un dia que el protagonista torna a casa. Això li va passar a en Quim l’any 86, quan es va adonar que els seus pares ja tenien una edat i se’ls havia de cuidar. En aquell moment va construir l’estudi des d’on ara parlem. “Si t’hi fixes, hi ha una taula, un llit i un petit lavabo; és gairebé una rèplica de com era una habitació meva a París, una chambre de bonne”, em somriu. París mai l’ha abandonat.

A partir de la seva tornada es va dedicar de ple a aprendre en diferents escoles, com l’Acadèmia Tàrrega, el Cercle Artístic de Sant Lluc, la Llotja o l’Escola Eina. Van ser anys d’aprenentatge de tota mena d’estils i tècniques, fins que un dia, l’any 91, un amic el va animar a fer un curs de dibuix descriptiu de plantes, a càrrec del pintor Patricio Vélez. Des d’aleshores, Vélez ha estat el seu guru. Ell va ser el qui li va inculcar el gran poder que té l’observació, perquè per il·lustrar un element viu com una planta sobretot s’ha de saber mirar i observar. Un cop tens la planta al davant, se n’ha de fer el dibuix, trobar-ne l’harmonia i donar-li vida. O en altres paraules, s’ha de captar el vegetal, percebre’n la rigidesa, la profunditat de camp, i trobar-ne les particularitats. “És posar molta expressió en l’observació i el traç que puguis donar a una línia.”

Observar i mirar també són dues accions que van molt lligades a la cal·ligrafia xinesa, una disciplina que Conca també domina i que considera que està molt relacionada amb la meditació: “És la respiració del diafragma, que et porta a un estat general de concentració. Buides el cervell i obres una finestra que et permet controlar el que tu faràs.” Amb aquestes paraules penso que no és gens estrany que a l’il·lustrador el fascini tot el que prové del món oriental. De fet, el seu logo són les seves inicials en cal·ligrafia japonesa. Una influència que reconeix que li ve molt de la Leonor Fini. “És la filosofia de deixar-se anar, i que quan siguis en un lloc, siguis allà, no en cap altre lloc”, afegeix. Una manera de veure les coses que li dona molt poder per dibuixar i per desenvolupar la seva part espiritual.

Amb els anys, Conca va arribar a substituir el seu mestre, i al final ja era ell qui impartia les classes de dibuix de botànica a l’Escola Eina. “Sempre m’ha encantat ensenyar, perquè és una manera de donar alguna cosa teva”, s’emociona. També va fer nombroses col·laboracions per a l’Institut Botànic de Barcelona, com una col·lecció de més de cinquanta narcisos i diverses exposicions que tenien com a objectiu “fer pedagogia, ensenyar als altres, educar i informar”.

“Aquells clarobscurs de la selva són com una catedral vegetativa, tot fosc i de sobte una llum. O trombes d’aigua que cauen del no-res i després surt un reflex entre les plantes”

Un dia li va sortir l’oportunitat de fer un curs d’il·lustració botànica a la Facultat de Ciències Exactes de la Universitat Pontifícia de l’Equador. Però el millor de tot és que el van convidar a estar quinze dies a Yasuní, a l’Amazones. Una experiència que recorda amb una profunda espiritualitat: “Aquells clarobscurs de la selva són com una catedral vegetativa, tot fosc i de sobte una llum. O trombes d’aigua que cauen del no-res i després surt un reflex entre les plantes. Són moments en què entres en l’observació i veus que les plantes tenen moviment. I la teva feina com a il·lustrador botànic és transmetre’n la vida”. D’aquella experiència Conca en va fer diversos gravats que irradien una gran força i energia de l’entorn salvatge. Per a ell, l’estudi i la pràctica de l’art del gravat suposen tota una experiència: utilitzar el punxó d’acer per dibuixar sobre el metall, acariciar i pressionar sobre la capa fina de vernís estesa damunt la planxa de coure, la intervenció de l’àcid, la recerca del color per entintar la planxa i arribar finalment, gràcies a la pressió del tòrcul, al moment “sempre sorprenent” de l’estampació final. Tot un camp de sensacions i emocions.

I entre les seves reflexions, de sobte l’artista destapa sense embuts una veritat: “Jo ara em preparo per a la mort. No la vull, no en tinc ganes encara, però em vull preparar”. Explica que aquest sentiment li ve d’aquesta part oriental d’estar preparat per a les coses. Per això ara dona la seva obra a l’Institut Botànic, un pas que el fa estar tranquil. I assegura que marxarà d’aquest món content i feliç, sobretot perquè ha aconseguit portar la vida a la seva manera, “molt modestament però amb benestar i amb la gent que m’agrada”. I és que “al final es tracta de no dependre dels altres, sinó de ser tu mateix en totes les coses”.

És hora d’acomiadar-se d’aquest savi il·lustrador, que encara em voldria explicar més històries i anècdotes d’una vida intensa. Però no és fins que la porta de casa ja s’està a punt de tancar que, àgil i suau com les fulles mogudes pel vent, m’atura i em dona les gràcies.