“Amb l’accident se’m va estroncar tota la vida.” Cames, còccix, lumbars, pelvis: de cintura en avall, tot trencat. Xoc frontal contra un cotxe i, alhora, xoc vital. En mil·lèsimes de segon, el seu futur, tots els plans i les il·lusions es dissolien en la sang de les seves ferides. “No donaven ni un duro per mi, els metges deien que no me’n sortiria. Però ja saps la dita: mala herba mai no mor.” Després de 26 operacions i de gairebé quatre anys de baixa i rehabilitació, Roser Vilallonga (Barcelona, 1960) demanava l’alta i tornava a néixer. Entre cella i cella, tan sols un objectiu: tornar a fer fotos. La seva càmera la va salvar. I, de l’accident en endavant, una promesa que ha esdevingut una màxima: no tenir por. No limitar-se.

Durant els seus gairebé trenta anys de trajectòria com a fotògrafa, la majoria dels quals dins de la plantilla de La Vanguardia, Vilallonga, Premi Miravisions d’Honor 2023 concedit per LA MIRA, mai no s’ha tancat les portes de res. No tenir límits ha estat gairebé un dogma per a ella. Ha fet fotos de tot, a tot arreu, que ara ja han esdevingut llegat. La guerra a Albània, els refugiats a Chiapas, la misèria a Cuba, l’exili dels tibetans al Nepal, el moviment LGTB dels Estats Units… Però també els migrants de plaça Catalunya, centenars d’entrevistes de “La Contra”, partits al Camp Nou o manifestacions del Procés.

“El fotoperiodista cada dia té un repte, cada dia s’ha d’enfrontar a les seves limitacions i  fer una bona feina. Per mi, això ha estat un incentiu”

“Fotos des de l’aire, sota del mar, a jugadors de rugbi o a dalt d’una muntanya. El que calgués! Sempre m’ha agradat la marxa i he volgut cobrir-ho tot”, assegura. “El fotoperiodista cada dia té un repte, cada dia s’ha d’enfrontar a les seves limitacions i mirar de fer una bona feina. No és gens monòton ni rutinari. Per mi, això ha estat un incentiu, i sempre he tingut ganes d’anar a treballar quan em llevava.” Tant era així que, a banda d’afrontar amb valentia qualsevol dels encàrrecs que li encomanava La Vanguardia, aprofitava les vacances per fer temes propis. Remuntem-nos als inicis.

El viatge de la Roser pel món de la fotografia comença uns seixanta anys enrere a Sants, a casa seva. Filla d’una família humil, treballadora i amb pocs recursos, el contacte de Vilallonga amb la tecnologia va ser més aviat escàs. Fins als sis anys, explica, no va conèixer per primera vegada la televisió. “A casa meva no hi havia aquests aparells. El que sí que teníem era una Instamatic amb cub flaix, una càmera que era com de joguina.” Ja d’adolescent, amb setze anys, la Roser va descobrir una Franka, una càmera de manxa que els seus pares tenien amagada en un calaix, omplint-se de pols, que no feien servir perquè no sabien com funcionava. Aquesta troballa va ser la primera guspira.

“Quan ma mare em va preguntar què volia ser de gran, li vaig respondre que volia ser fotògrafa, i em va dir que em moriria de gana”

“De seguida em va captivar. I allò que veus que proves, comences a fer fotos i et surten. I surten guapes! Era una sis per nou, amb un negatiu que, quan el revelaves, tenia una definició espectacular. Aleshores és quan m’hi vaig començar a aficionar”, recorda. “De fet, quan ma mare em va preguntar què volia ser de gran, li vaig respondre que volia ser fotògrafa, i em va dir que em moriria de gana”, assegura entre rialles. La Roser va deixar la fotografia de banda en un primer moment i va començar la carrera de filologia, que al cap de poc temps va substituir pel periodisme. Alhora, ho compaginava amb la feina per pagar-se els estudis i poder emancipar-se.

“El noi d’un colmado de Sants, que també buscava feina, em va avisar d’una oposició a l’Ajuntament. «És per a la Guàrdia Urbana», em va dir. Jo li vaig contestar que ni borratxa. M’havia vist cara de pasma o què? Però jo aleshores tenia problemes a casa amb el meu pare; ell tenia un caràcter molt fort, violent, de crits. Era molt d’una altra època. Mentrestant, hi estava havent una obertura, semblava que ens haguéssim alliberat de tot amb la mort de Franco; jo tenia ganes de viure i de menjar-me el món. Havíem viscut molt cohibits en tots els aspectes. Hòstia, se t’obre tot això i a casa tens, entre cometes, un altre dictador… «Foto el camp d’aquí!» Un dia vaig tenir un sidral amb ell, vaig anar cap al colmado i li vaig dir, al noi: «Porta la sol·licitud». Poc després, amb 21 anys, vaig entrar a la Guàrdia Urbana i vaig marxar de casa dels pares.” 

“Què faria amb la meva vida? Estaria sempre tocant un xiulet en una cruïlla? Vaig fer una aposta per mi i vaig començar a fer fotos”

La Roser treballaria durant els tretze anys següents a la policia barcelonina, primer de manera exclusiva i, a partir dels 29 anys, compaginant-ho amb el que realment l’apassionava: la fotografia. El xiulet i la càmera, tot alhora. “Vaig tenir la crisi dels trenta un any abans. No havia acabat la carrera, havia tingut problemes de parella, i em preguntava què coi faria amb la meva vida. Estaria sempre tocant un xiulet en una cruïlla? Aleshores vaig fer una aposta per mi mateixa, i vaig començar a fer fotos.”

Ho tenia ben clar. Ni fotografia de bodegó, ni publicitària, ni casaments. Ella volia ser fotoperiodista. En les seves paraules, fer fotos per “donar a conèixer el que hi ha al nostre voltant, informar, denunciar situacions i conscienciar sobre problemes socials que reben menys atenció”. La Roser, doncs, va engegar un procés de formació i d’aprenentatge de l’ofici a través d’Anna Turbau, professora, mentora i “mare fotogràfica”. “Ella va ser qui em va fer obrir els ulls a tot aquest món. Vaig fer cursos i màsters, i vaig començar a col·laborar en alguns mitjans”, tot plegat sense desvincular-se de la feina a la Guàrdia Urbana.

“Jo era freelance, col·laborava en els diaris quan podia. Treballava a la policia de set del matí fins a les tres de la tarda. D’aleshores en endavant, no tenia problema per anar a fer fotos. Em vaig comprar un equip, vaig invertir en una moto i endavant”, explica. Les primeres col·laboracions van ser al Claro, un diari sensacionalista de molt curta durada, i posteriorment a El Periódico, a El País i a La Vanguardia. Eren altres temps.

“Funcionàvem amb cercapersones, amb el busca. Saps què és?”, pregunta gairebé retòricament, entre rialles. “Era un aparell quadradet que et penjaves al cinturó i et donava un senyal per si algú t’havia trucat. Era com un número de telèfon, però no podies respondre, no rebies la trucada. Rebies un pip-pip i veies quin número t’havia telefonat en una pantalleta. Llavors havies d’anar a una cabina o a un bar, i trucar-hi. Així estaves localitzable”, indica. “Trucaven a la tarda si passava alguna cosa, algun incendi, un concert, el que fos, i jo hi anava a fer fotos.”

La Roser treballava tot el dia: policia al matí, fotoperiodista al vespre i, si calia, a la nit. Un ritme de vida que va esdevenir dicotòmic. Havia de decidir entre el xiulet o la càmera

Les jornades eren interminables i la Roser treballava tot el dia, sobretot a l’estiu: policia al matí, fotoperiodista al vespre i, si calia, a la nit. Un ritme de vida que va esdevenir dicotòmic. Havia de decidir entre el xiulet, una feina feixuga i gens engrescadora, però estable, o la càmera, allò que realment li agradava, però que encara no li donava prou per viure. Vilallonga va trobar una solució. “Quan va ser el centenari de la Guàrdia Urbana, vaig plantejar fer un llibre sobre el cos. Havia estat al gabinet de premsa i havia tingut contacte amb periodistes, i vaig proposar de coordinar la recerca de fotos antigues per al volum i, a banda d’això, fer un reportatge fotogràfic de les diferents àrees de la Guàrdia Urbana de llavors. La intenció era que m’alliberessin de la feina de carrer.” Quan acabés el projecte, demanaria una excedència i es dedicaria exclusivament al fotoperiodisme.

“Em trucaven cada dia, tenia una certa estabilitat.” Les coses pintaven bé. La Roser ja podria viure de la fotografia. Però, aleshores, va tenir l’accident

Era l’any 92. Jocs Olímpics, Paralímpics, i moltes fotos a fer. Més feina i més ingressos. Des del febrer, de fet, la Roser col·laborava de manera fixa a La Vanguardia. “Em trucaven cada dia, tenia una certa estabilitat, i ja feia un temps que m’estava fent un coixí per al crèdit de la moto, per al lloguer, la càmera, el menjar…” Les coses pintaven bé. La Roser ja podria viure de la fotografia. “Aleshores vaig tenir l’accident.”

“Pujava amb moto a Sant Quirze de Besora, a cobrir l’enterrament d’una nena. Vaig sortir d’un revolt i em vaig trobar un cotxe al davant. Per un cantó baixaven camions; m’hauria matat. L’altre cantó era un pas elevat; hauria caigut avall i m’hauria fet molt més mal. Són mil·lèsimes de segon, però ho vaig veure clar. Negre, gris o blanc. Blanc. I vaig aguantar el cop frontal amb el cotxe. Vaig fotre una volada de vint metres, per sobre del vehicle, i vaig caure. Del cop, se’m va encastar el dipòsit de la moto, que em va fer esclatar la pelvis. El sacre va quedar trencat per la meitat, els dos còtils també… Pel davant em falten quatre centímetres de pubis”, explica.

“No vaig perdre el coneixement, però no em podia bellugar. La sang anava sortint, i vaig pensar: «Merda». Jo era guàrdia urbana, llavors. Havia vist molts accidents i sabia de què anava el tema. Va venir un noi que era metge i em va tocar els dits del peu, em va preguntar si ho notava, i així va ser. La medul·la espinal estava intacta. Això em va salvar psicològicament.”

“Jo volia tornar a estar bé per poder continuar fent fotos. Fins i tot quan era a l’hospital, en cadira de rodes, en feia. Entrava al quiròfan i els bisturís se’m posaven firmes!”

Van passar gairebé quatre anys, molt durs, de rehabilitació i recuperació, fins que la Roser va tornar a treballar.  “Jo volia tornar a estar bé per poder continuar fent fotos. Fins i tot quan era a l’hospital, en cadira de rodes, en feia. Entrava al quiròfan i els bisturís se’m posaven firmes!”, ironitza. Quatre anys interminables d’interludi per, finalment, poder complir el seu somni: viure de la fotografia. “Em van incapacitar perquè no podia continuar treballant a la Guàrdia Urbana, i a La Vanguardia em van oferir entrar en plantilla.” De llavors ençà, Vilallonga ha treballat sempre per al mateix mitjà. “Tampoc hi havia més opció. Als noranta, pels Jocs Olímpics, els diaris feien fitxatges i la gent feia canvis. Un cop va arribar l’any 2000, tot això es va acabar”, assegura.

“No podia rebutjar estar en plantilla. Et donava seguretat econòmica i estabilitat. El meu ideal hauria estat viure dels meus propis reportatges. Ara bé, això pocs ho poden fer”

La Roser sosté que va tenir sort. Aleshores, quant a qualitat, La Vanguardia era un dels grans referents periodístics de l’Estat. “Sí, era [i és] un diari de dretes, però s’hi feia bon periodisme, bons reportatges i bons productes. Sabies que certs temes no es podien tocar: la casa reial i segons quins estaments o grans empreses. Però s’hi feia bon contingut.” Tanmateix, l’ideal de Vilallonga hauria estat un altre en què no depengués de ningú. Les circumstàncies econòmiques i, en el seu cas, també físiques, arran de l’accident, no sempre ho permeten. “No podia rebutjar estar en plantilla. Et donava seguretat econòmica i estabilitat, feies una feina que t’agradava i tenies una certa autonomia dins del diari. El meu ideal, però, hauria estat viure dels meus propis reportatges. Ara bé, això ben pocs ho poden fer”, lamenta.

La Roser mai va renunciar a donar forma a les seves pròpies idees i culminar-les 

És per això que la Roser mai va renunciar a donar forma a les seves pròpies idees i culminar-les. Tant dins de La Vanguardia com fora. “Proposava reportatges al diari i feia moltes coses fora del meu horari”, afirma. És el cas de les persones amb nanisme, a qui va fotografiar per mostrar els entrebancs que tenen per viure amb normalitat, sovint invisibilitzades. “Són persones de qui la gent es riu molt, però hòstia, tot ho tenen més difícil i han de lluitar molt per sobreviure. Per a mi, el fotoperiodisme és això, donar a conèixer aquestes problemàtiques amagades.”

També és el cas del fotoreportatge “Oblidats a plaça Catalunya”, publicat al diari del Grup Godó, sobre immigrants subsaharians que hi malvivien per manca de feina i de papers i que eren perseguits per la policia municipal. “La seu de La Vanguardia era al carrer Pelai i al costat mateix jo sempre els veia quan anava a la feina, però no es deixaven fer fotos. Cada dia, quan plegava, anava a casa i els portava mantes a l’hivern, menjar… Vaig aconseguir tenir-hi confiança, convèncer-los i fer-los fotos. No es podia permetre aquella situació, s’havia de donar a conèixer. A La Vanguardia li va interessar i van publicar el meu reportatge.”

Quan calia, per tirar endavant els seus propis projectes, la Roser aprofitava l’únic temps lliure que tenia per viatjar i fer temes: les seves vacances

Quan calia, per tirar endavant els seus propis projectes, la Roser aprofitava l’únic temps lliure que tenia per viatjar i fer temes: les seves vacances. El Nepal, l’Índia, Cuba, l’Argentina, els Estats Units, Xile o gran part d’Europa. Hi ha un viatge, però, que recorda per sobre de tots. “La guerra, la guerra va ser horrible”, destaca. La Roser es va desplaçar pel seu compte a Albània per cobrir l’èxode massiu de refugiats kosovars al país l’any 1999, arran dels episodis de neteja ètnica durant les guerres de Iugoslàvia.

“Quan vaig tornar a Barcelona, mirava els negatius d’Albània i plorava a llàgrima viva. Era duríssim”

“T’hi veus reflectit. És veure la població civil i adonar-te que et podria passar a tu. Era aquí al costat, als Balcans, i no passava res! Ningú no feia res, com a Ucraïna. Vaig veure coses que em van trencar l’ànima. De fet, quan vaig tornar a Barcelona, després d’estar-hi vint dies, mirava els negatius i plorava a llàgrima viva. Era duríssim”, confessa. “Allà, a cada moment, estan lluitant per la seva supervivència. Quan tornes aquí, et sents absolutament fora de lloc. Tot et sembla estúpid, t’ho dic de debò.”

“Ser fotoperiodista de guerra és molt dur i perillós. La gent ho té romantitzat, i per això en moren molts”

Els professionals que cobreixen conflictes bèl·lics pateixen els estralls de la guerra de la mateixa manera que la població local. Les bombes no fan distincions, les bales no discriminen. “T’adones que ser fotoperiodista de guerra és molt dur i perillós. La gent ho té romantitzat, i per això en moren molts. Els joves se’n van a cobrir aquestes històries perquè és una manera de triomfar, però és que t’hi pots deixar la vida! O desgraciar-te-la, que, segons com, és pitjor. N’has de saber molt abans de marxar-hi, i, tot i així, t’adones que acabes pagant moltes novatades.”

Quan la Roser va viatjar als Balcans a finals dels noranta va tenir la sort que dos veterans de la professió l’afillessin durant la cobertura. Un d’ells havia estat militar i l’altre era israelià, amb amplis coneixements bèl·lics. “Quan ens bombardejaven, l’exsoldat sabia perfectament quina arma feien servir pel soroll que feia, per les ràfegues… Això ens permetia descansar en els intervals o saber el radi de metres on caurien els següents projectils”, relata. L’experiència i la veterania dels seus col·legues, amb qui compartia despeses, no van evitar que una pluja de bombes els enxampés a la frontera albanokosovar.

“Se’t fot el culet així, eh?”, diu mentre ajunta el dit índex i el polze en forma de cercle. “Era més amunt de Kukës i, quan van començar a bombardejar, els cotxes que ens hi havien portat ens van abandonar allà dalt de la muntanya. Ostres, com tornàvem? Vam haver d’anar caminant més avall, on eren els cotxes, i vam topar amb un camp de mines. No sé com va anar la història, que, de cop i volta, era jo qui anava darrere del guia, la primera. «Sobretot trepitja per on jo vaig», em deia. I, de sobte, te n’adones: la primera que volaria seria jo!”

“Tot és caríssim, a la guerra. Si ets periodista, intenten aprofitar-se de tu i et cobren una milionada per tot. Era molt difícil accedir als llocs, contactar amb gent i fer fotos. I que no et robessin ja era l’hòstia!”

Més enllà del risc evident per a la integritat física que suposa ser a prop del front, com és cobrir una guerra per a un fotoperiodista? “Tot és caríssim. Si ets periodista, intenten aprofitar-se de tu i et cobren una milionada per tot. Amb l’UÇK [Exèrcit d’Alliberament de Kosovo] era molt difícil aconseguir fer feina, contactar amb gent i fer fotos. Era molt complicat accedir als llocs i aconseguir transport. I que no et robessin ja era l’hòstia! Sobretot això: havies d’anar amb mil ulls, perquè tothom va armat. Recordo una nit que, mentre sopàvem, va arribar gent de guerrilles populars. Vam marxar escopetejats, amagant-nos com a mínim un cos de càmera a sota de l’abric perquè no ens ho robessin tot i poguéssim continuar fent fotos”, explica la Roser, fent memòria.

El fotoperiodisme de guerra és cada cop una professió més exclusiva. Només aquells que tenen una empresa potent al darrere poden fer-se càrrec dels costos

Per tots aquests motius, el fotoperiodisme de guerra és cada cop una professió més exclusiva. Només aquells que tenen una empresa potent i opulenta al darrere poden fer-se càrrec dels costos de cobertures bèl·liques. “Cada cop més, només hi van els fotògrafs de les grans agències, perquè per a un freelance és inassumible. És caríssim. Et compensa la feina que fas, et compensa l’experiència, però econòmicament sempre hi ha pèrdues. És cert que és una manera d’obrir-te camí, però no guanyes res a l’instant i el perill que corres és brutal.”

Al risc de patir robatoris, topar amb bombardejos o quedar-se sense diners, en el cas de Vilallonga també s’hi van afegir les dificultats tècniques de l’època. Aleshores, la fotografia digital no estava prou implantada. La Roser encara treballava amb negatius i havia d’aconseguir, d’alguna manera, poder-los enviar al diari. “Llavors tot era analògic, i havies de trobar algun fotògraf que et revelés les fotos i que tingués màquines per escanejar-les i enviar-les via satèl·lit. O, com a mínim, poder enviar els carrets revelats.”

“Et sents impotent i brut. Tu tornaràs a casa i ells no. Estan compartint amb tu el seu patiment, però tu tornaràs a la comoditat i, al capdavall, formes part del món que ho permet”

La tensió, la por, el nerviosisme, el dolor, la impotència… Ser en una guerra també fa aflorar les emocions. Són situacions extremes en què t’ho replanteges tot i en què poden sorgir conflictes ètics amb un mateix. “Et sents una mica com si fossis un invasor, com si estiguessis, entre cometes, violant-los. És un sentiment més aviat propi, eh? La gent d’allà, molta, et demana que facis fotos, volen donar-ho a conèixer. I tu mires de fer-ho, buscant imatges potents sense fer sang i fetge, i demanant-los permís, d’alguna manera. Intentes conscienciar i fer que s’aturi la barbàrie amb les teves fotos. Però et sents impotent i brut. Tu tornaràs a casa i ells no. Estan compartint amb tu el seu patiment, però tu tornaràs a la comoditat i, al capdavall, formes part del món que ho permet.”

Durant tots els anys de trajectòria com a fotoperiodista, la Roser ha vist que hi ha dinàmiques que no canvien enlloc. L’ésser humà permet massa misèria i no evoluciona. “Això és una de les decepcions més grans que tinc. Com permetem aquestes coses? Quan era jove pensava que les coses canviarien, i no. Continua havent-hi violacions i guerres, estem fent malbé el planeta i no millorem gaire en el terreny cultural. Generació rere generació, molts continuen patint els mateixos problemes. L’únic que puc fer per solucionar-ho són fotos, gairebé res. Soc conscient que soc una espècie de puça en un món d’elefants.”

“M’hauria agradat poder fer més temes propis i tenir més llibertat. Però també tenia clar que renunciava a tot això pel fet d’estar en plantilla i tenir estabilitat”

Si mira enrere, però, la Roser està orgullosa del seu viatge pel fotoperiodisme. “Tinc la consciència ben tranquil·la. Sempre he donat el màxim a l’hora de treballar, tant al diari com amb els meus temes, i sempre ho he fet tan bé com he sabut. Sent honesta amb mi, amb els companys i amb la gent a qui he fotografiat.” Com tothom, té alguna espina clavada. En el seu cas, cobrir conflictes. Malgrat tots els riscos i inconvenients físics, econòmics i mentals que suposa el periodisme de guerra. “M’hauria agradat poder fer més temes propis. Tenir més llibertat al carrer, viatjar més i fer més temes socials. Però també tenia clar que renunciava a tot això pel fet d’estar en plantilla, tenir uns horaris i una certa estabilitat. Donada la meva situació física, no em podia permetre l’opció de renunciar-hi.”

A partir del segle XXI, la professió va patir un procés de precarització, que es va agreujar amb la crisi econòmica del 2008, i que va afectar, sobretot, els reporters freelance

Anys després d’esdevenir assalariada de La Vanguardia als noranta, les tesis de Vilallonga van demostrar-se certes. Romandre en plantilla havia estat un encert. A partir del segle XXI, la professió va patir un procés de precarització, que es va agreujar amb la crisi econòmica del 2008, i que va afectar, sobretot, els fotoperiodistes freelance. La pèrdua de drets encara continua i sembla tenir cua. “Al capdavall, tenim la informació que tenim perquè està mal pagada”, sosté la Roser. “Laboralment s’ha perdut gairebé tot el que s’havia aconseguit en trenta anys. La professió cada cop és més precària; fins i tot és així per a la gent que treballa en grans mitjans: retallades salarials, més hores, més feina, reduccions de plantilla… I tot plegat influeix en la qualitat. Avui dia tenim més notícies i històries que mai, i la majoria és merda”, assegura.

Segons la reportera, paral·lelament a la pèrdua de molts drets laborals, també hi ha hagut una involució pel que fa a la cultura fotogràfica del país: els mitjans cada vegada valoren menys el fotoperiodisme. “Com s’entén que un mitjà posi en portada un muntatge fet amb intel·ligència artificial? Com pot ser que un diari publiqui una imatge que t’ha facilitat el gabinet de premsa del Barça? Si el club et donés un article per publicar, li diries que no, que tu en fas un de propi. En canvi, amb la fotografia això no passa”, denuncia.

“Durant la covid, no hi havia fotos! No ens deixaven entrar als hospitals. Fins i tot en una guerra m’ha estat més fàcil accedir a la informació i treballar!”

Alhora, la Roser també creu que hi ha un retrocés de drets quant a la llibertat de premsa, atès que la informació cada cop està més restringida en tots els àmbits, fins i tot en aquells més intranscendents. “No s’entén que per cobrir un concert et facin signar fins i tot la talla de calces que portes i que et diguin que els has d’enviar les fotos perquè la triïn ells”, es queixa. La pandèmia, però, és l’exemple paradigmàtic que va palesar la regressió en l’accés a la informació els darrers anys. “Durant la covid, no hi havia fotos! Ni dels hospitals, ni de les cues, ni de les UCIs saturades… No ens deixaven entrar als hospitals. Vaig contactar amb diversos, de públics, i no hi havia manera. Fins i tot en una guerra m’ha estat més fàcil accedir a la informació i fer fotografies! No s’entén que els mitjans no lluitin per això, perquè, al capdavall, si no hi ha fotos, res no ha passat.”

Precarietat laboral, tarifes baixes, manca de cultura fotogràfica, límits al dret a la informació i, fins i tot, robatoris d’imatges. El panorama és desolador

Precarietat laboral, tarifes baixes, manca de cultura fotogràfica, límits al dret a la informació i, fins i tot, robatoris d’imatges. El panorama dins del fotoperiodisme és desolador. La Roser ho ha viscut des de ben a prop. “Als companys que estan treballant en plantilla els han retallat tots els avantatges i fan horaris intempestius… Abans també ho fèiem, però ens ho compensaven d’alguna manera i, a més, cobràvem bé. Avui dia tenen problemes per arribar a final de mes.”

La degradació de les condicions de feina també va esquitxar la Roser els seus darrers anys de trajectòria, durant els quals va veure que dins de la secció de fotografia de La Vanguardia es vivia una situació de maltractament. “Ens van posar un cap que ens va amargar l’existència i que ens va fer assetjament laboral. Jo era al comitè d’empresa i portava molt malament veure els companys patir i veure que no hi podíem fer res. Ho vam plantejar a l’empresa i ens va dir que no el tornaríem a tenir de cap. Això devia ser l’any 2015, i tot just llavors em van diagnosticar un càncer de pit, que per mi hi té molt a veure.” Dos anys després, havent ja superat la greu malaltia, la fotoperiodista va tornar a la feina. El cap hi tornava a ser.

“Ens van començar a dir que les coses canviarien molt i que tot aniria a pitjor, i ens van fer ofertes perquè marxéssim del diari. Volien fer neteja. Què hi guanyava, jo, quedant-m’hi? Per molt que m’agradés la meva feina, que tingués vocació, si havia de malviure no valia la pena.” Va ser així com, el juny del 2017, la Roser es va prejubilar. “Em pensava que no podria viure sense fer fotos. Mai m’hauria pensat que em jubilaria abans d’hora!”, reconeix.

Des que es va jubilar, tot i que va afluixar el ritme, l’obturador ha continuat treballant de valent. Aquesta és la seva sort: sempre que vulgui pot tornar a disparar

La Roser, però, no va guardar la càmera al calaix. L’octubre del 2017 no li ho va permetre. Des d’aleshores, tot i que va afluixar el ritme, l’obturador ha continuat treballant de valent. Aquesta és la seva sort: sempre que vulgui pot tornar a disparar. “Encara faig el tema de la Sagrada Família o el tema del Procés i, si surt alguna història que em ve de gust fer, puc tornar a agafar la càmera i fer els meus propis reportatges.” El llegat encara s’amplia. Al seu darrere, milers d’imatges en les quals capbussar-se, instantànies colpidores i fraccions de segon congelades que expliquen, estimulen i suggereixen. Que regiren sentiments. Fotografies que ja són eternes.