11 de febrer de 2023. “Guarda això. Aquí hi ha una història.” El Francesc Canosa m’envia per WhatsApp l’enllaç d’un tuit del dia anterior. L’Ireneu Castillo, escriptor, historiador i divulgador del patrimoni històric de l’Hospitalet de Llobregat, hi mostra una fotografia en blanc i negre que li serveix com a portada de la segona entrega d’una petita sèrie en què parla de Bellvitge, “una joia convertida en ciment”.

A la foto, que a tot estirar és de principis dels cinquanta, no n’hi ha gaire, de ciment, encara. Com a molt, pedra i morter. Una mula que arrossega una arada ocupa mitja imatge, i rere seu, concentrat, un home que es cobreix la testa del sol amb un barret de color clar cava els solcs amb totes dues mans agafades als mànecs de la llaura i els ulls clavats a terra. A la seva ombra, un altre pagès que sosté una aixada a l’espatlla se’l mira, i al fons, qui se’ls mira a tots tres és l’ermita de Santa Maria de Bellvitge, d’origen romànic.

“El senyor del barret és el meu avi: Vicenç López Crespo”, repiula l’Oriol Fontanals López (l’Hospitalet de Llobregat, 1985), l’alumne avantatjat, el net sorprès i orgullós, el fill que ha conegut “la història” a cavall dels records de l’avi i la transmissió oral de l’àvia i la mare.

Un mes i mig després, som a la sala d’estar de la família López Campreciós amb l’Oriol; la seva mare, l’Emília López Campreciós (l’Hospitalet de Llobregat, 1952), i l’àvia, l’Emília Campreciós Colomines (l’Hospitalet de Llobregat, 1923). Asseguts al voltant d’una taula de fusta fosca que, rere una làmina de vidre, deixa veure una gran peça circular de brodat, ens mirem el reguitzell de fotografies que hi ha escampades, que són el record físic i visual d’una trajectòria familiar.

Els colors, els objectes i les accions d’algunes de les fotos salten a la vista, i l’Oriol, atesa l’atenció, n’agafa unes quantes. En un moment en què, generada la complicitat, comencem a introduir-nos en la narració, les imatges uneixen relat i interès. L’Oriol desbloqueja records i basteix els fonaments, els punts referencials de la seva història familiar: camps, animals i sacs encara en blanc i negre; un tractor ja acolorit; la masia, la nineta dels ulls de tots tres, i, de color groc, les excavadores que es van posar entre el verd dels arbres del jardí i els van cobrir de pols, i després, de destrucció. Una història mínima, però que, a l’Hospitalet, pot ser universal i explicar alguna cosa més, més enllà de la vida dels López Campreciós.

El Vicenç era un dels molts fills de la immigració que Catalunya va rebre del llevant peninsular i l’Aragó a principis del segle XX

El Vicenç era un dels molts fills de la immigració que Catalunya, i especialment l’Àrea Metropolitana, va rebre del llevant peninsular i l’Aragó a principis del segle XX. Fill de Vicent López Peiró, alcoià de bona família, i de Maria Crespo Santamaría, alacantina filla d’una família de ferroviaris, va néixer el 1923 ja a l’Hospitalet, al barri de Sant Josep. Els seus pares s’havien casat a Alacant a desgrat de les famílies, i van venir cap al Principat fugint del desacord i el rebuig.

La família es va fer àmplia. Quatre germans, una dels quals morta de poliomielitis, i un més, el Lluís, que naixeria fruit d’una relació posterior del pare. La mare havia mort quan el Vicenç només tenia cinc anys, de l’esglai d’un incendi. És a dir, segons l’Oriol: d’un infart. En aquestes circumstàncies, embolica que fa fort, els germans, a créixer tots junts, agafats d’una corda com quan marxen d’excursió. El Vicenç, el més gran dels germans, va haver-se de posar a treballar ben aviat, venent diaris al carrer a compte d’un quiosc del barri. El cinema ens ha deixat a tots aquesta imatge a la retina. I així, va començar a formar part del teixit social, de l’ecosistema del carrer, a ser conegut.

Eren temps de dictadura, dictablanda i república. I de guerra. I a l’Hospitalet de Llobregat, un poble que havia començat a créixer exponencialment aquell primer terç de segle, es va establir “la zona”, un espai des del qual es volia centralitzar i coordinar tots els conreus de la Marina amb la participació dels pagesos de la zona. Un d’ells era el Gabriel, el Bielet de cal Garro, un dels fills de la casa, que vivia —amb la seva dona, la Francisqueta, i tres filles: l’Emília, nascuda, el 1923, com el Vicenç; l’Angeleta, i la Maria— en una masia situada a la zona de l’actual rambla de la Marina.

El Gabriel va ser reclutat per contribuir des de la terra més genuïna a la causa. Però estava malalt i incapacitat per treballar, per la qual cosa se li va encarregar el transport dels productes amb carro. Necessitava un parell de vailets que li donessin un cop de mà, i un dia, asseguts en una escala al carrer, dos nens van ser, qui sap si per atzar, els receptors d’aquella oferta. Ho recorda l’Emília: eren el Vicenç, el seu pare, i un amic seu.

Probablement pel fet de ser l’únic noi de la casa, el Vicenç va aprendre les tècniques i la feina al camp i va seguir les petjades del seu pare adoptiu, el Gabriel

Així és com aquell xiquet, el Vicenç, va entrar en contacte amb la família de cal Bielet del Garro. I mai hi deixaria d’estar. Sempre va estar unit al seu pare, l’àvia i els germans, però el Gabriel i la Francisqueta, els amos de la masia, el van emparar, el van fer anar a escola i el van protegir. En acabat de la guerra, el Vicenç s’hi va quedar com a mosso. Probablement pel fet de ser l’únic noi de la casa, va aprendre les tècniques i la feina al camp, fonamentalment masculina, i va seguir les petjades del seu pare adoptiu, el Gabriel.

Aquell home malaguanyat que anys enrere havia demanat ajuda al púber Vicenç, a qui la joventut devia passar com un llampec, es convertiria en el seu sogre. El Vicenç i l’Emília es van enamorar. Però no es van casar immediatament, i “com que no estava ben vist que una parella no casada visqués sota un mateix sostre”, segons la seva filla, l’Emília, el pare “va haver de sortir per quedar-se”. Encara que va continuar portant les terres de l’avi, del seu sogre, se’n va anar a fer de mosso a una altra casa de l’Hospitalet fins que tots dos es van casar. Calia passar per l’adreçador de l’ètica imperant i inquisidora.

Tan bon punt van tancar l’acord escrit, el verbal i no expressat també ho va estar. El Vicenç va agafar definitivament les regnes de la feina a les terres de la família i en va començar a llogar alguna més. Al Prat, a Cornellà… i a l’Hospitalet, com a l’ermita davant de la qual va ser fotografiat. Amb les eines i la maquinària del Gabriel i la feina de la resta de la família, cultivaven mongetes, melons, bledes, escaroles, enciams… Tot era productes d’horta.

El que la família no portava al Born, s’exportava a l’estranger o es duia al mercat central de l’Hospitalet

Els venien en diversos llocs. El que no portaven al Born, s’exportava a l’estranger o es duia al mercat central de l’Hospitalet, un mercat de majoristes, una espècie de Mercabarna hospitalenc de petites dimensions situat a prop de la carretera de Collblanc que desaparegué a favor d’uns quants blocs de pisos. Però un dels records més indelebles de la infantesa i la joventut de l’Emília, la primera filla del matrimoni, és quan portava la verdura al Born. És memòria forjada a força de rutina, i encara que sembla que també de pesadesa, no pas. “M’encantava”, exclama, referint-se a tot el relacionat amb la terra.

“Tota la casa girava entorn de la pagesia”

L’Emília ja havia deixat l’escola i començava a fer el curs preuniversitari a l’institut Verdaguer del parc de la Ciutadella. Algun dia li tocava anar al camp, però, sobretot, la seva feina era al mercat, amb la mare, la tieta Angeleta i també el pare. Cada dia, de matinada. El primer, el diumenge a la tarda. L’últim, el diumenge de la setmana següent. El pare a la terra, la mare a casa. Cadascú a la seva trinxera, i tots dos a vendre per poder viure i tirar endavant. L’Emília, amunt i avall, en bicicleta fins als trossos, a sobre del cavall mentre el pare segava l’alfals per als animals o a sobre de l’Ebro fins al mercat. Ella mateixa explica que “tota la casa girava entorn de la pagesia”. Inclús van arribar a tenir algun jornaler.

No hi havia dies de festa. Només una setmana a l’any de vacances, en cotxe i ben lluny: d’Oslo a Istanbul

No hi havia dies de festa. Només una setmana a l’any de vacances, en cotxe i ben lluny: d’Oslo a Istanbul. I el temps d’oci que la feina deixava lliure. A cal Garro eren pagesos, però que res d’això s’associï a ignorància ni a indiferència. Eren sensibles, interessats i cultes. A casa, hi havia una gran llibreria i inquietud per la política. Però, com sempre en aquells temps, “amb prudència”, diu l’Emília. La mare solia pujar el diumenge al matí a Barcelona. Encara que no té un bon estat de salut, és una dona culta, apassionada per la música, la lectura i la sarsuela.

“El Vicenç va ser un home que es va ficar en un món de gent burgesa, però ell tenia clar d’on venia”

El pare era amant de la fotografia, i quan ja tenia tractor i aparells més moderns, també es va comprar una súper-8. Va arribar a ser president del Casino. Un president prou heterodox. Com ell en si mateix. L’Oriol, qui menys el va conèixer directament dels tres —ell, la seva mare i la seva àvia—, comenta que el Vicenç “va ser un home que es va ficar en un món de gent burgesa, però ell tenia clar d’on venia”. Potser aquesta llunyania és la que permet dilucidar aquest fet al seu net. De fet, segons ell mateix, “va voler trencar amb la idea que el Casino era un lloc burgès” i el va intentar apropar a totes les classes. “No el van deixar.”

Els López Campreciós, tal com els pagesos que vivien en els masos que tacaven la planor i l’harmonia dels camps conreats que s’endinsaven cap al delta, feien vida al centre. Hi havia una relació estreta entre les masies de l’Hospitalet i del Prat, una espècie d’ecosistema paral·lel. De l’Hospitalet, d’aquells tres nuclis units —el centre, Sant Josep i Santa Eulàlia—, que començaven a veure com nous barris orbitaven al seu entorn, encara en podien dir poble, perquè s’hi feia vida de poble.

La Zona Franca encara estava per néixer. Els conreus arribaven al mar. El riu s’escapava de la terra pel seu recorregut original, avui dia dessecat. En un racó de la imatge en què veiem el Vicenç llaurar amb una mula, sota el seu morro, es pot percebre l’horitzó. On el podríem veure, avui dia, en aquella zona plana que es deixa caure suaument cap al mar? Ho podríem fer? O hi trobaríem un mar de ciment?

L’entorn de l’ermita seria, a principis dels seixanta, el tauler on canviarien les regles del joc. Allà s’hi va gestar el naixement del polígon residencial de Bellvitge

Precisament, l’entorn de l’ermita seria, a principis dels seixanta, el tauler on canviarien les regles del joc. Allà s’hi va gestar el naixement del polígon residencial de Bellvitge, en uns terrenys que la immobiliària Ciudad Condal SA va comprar als pagesos per oferir habitatge als immigrants procedents de la resta de l’Estat espanyol que l’Àrea Metropolitana rebia a desenes de milers. Des d’allà, el barri s’aniria estructurant en direcció nord-est, encaixat entre l’actual avinguda d’Amèrica i la travessia Industrial, per sobre de la qual tot el que hi havia també eren terres i masies que anirien patint el mateix final.

Les masies van començar a desaparèixer, sobretot les més properes a l’origen del nou barri. Els pagesos van haver de plegar, canviar d’ofici o anar-se’n a un altre indret

Les masies van començar a desaparèixer, sobretot les més properes a l’origen del nou barri. Els pagesos van haver de plegar, canviar d’ofici o anar-se’n a un altre indret. No hi havia gaires oportunitats i l’expropiació tampoc n’oferia gaires més. Però el trànsit entre ruralitat i urbanització, entre terra conreada i viscuda i ciment trepitjat i inundat, va ser una espècie de travessa del desert que durà anys i dècades. No passaren fam ni penúries, les famílies afectades, però sí incertesa. Que ens ho expliquin als que no ho hem viscut, què vol dir no saber quan et faran fora de casa.

La finca on hi havia la masia estava pendent d’una expropiació des de ben abans del naixement del barri l’any 1964

Des que es va començar a urbanitzar el nou barri de Bellvitge fins que la família López Campreciós va ser foragitada de cal Garro per construir sobre casa seva la rambla de la Marina va passar molt temps. La finca on hi havia la masia estava pendent d’una expropiació des de ben abans del naixement del barri l’any 1964. “Des que la mare era petita”, comenta l’Emília, que parla de quaranta anys enrere. Tot aquell temps se’l van passar assessorats i emparats per advocats, fins al punt que tants anys van convertir la preocupació en una cosa natural, segons ella.

En tot aquell temps, l’Emília havia crescut, s’havia format per ser la primera generació que deixava la terra per dedicar-se a altres feines —primer d’administrativa, més tard de comptable—, i havia conegut el seu marit, l’Albert Fontanals. Son pare, el Vicenç, s’havia fet gran i havia anat deixant els bocins de terra que conreava. Més edificis i menys terra. Ja només hi plantava bledes. Una sola verdura, menys feina.

Fins que el 1981 es va jubilar, i incapaç de deslligar-se del seu ofici, el Vicenç el va ensenyar als alumnes de l’escola Mercè Rodoreda durant uns quants anys i es va comprar una petita parcel·la a Sant Vicenç dels Horts per cultivar-hi hortalisses. S’hi va estar, mentre encara ocupava la presidència del Casino, fins que va morir, el 1991.

El seu enterrament va ser multitudinari. Devia semblar un Durruti hospitalenc, si juguem a exagerar. Però, fora bromes, l’Emília, com si aprofités l’oportunitat que té de parlar, agraeix el gest a tothom qui va venir aquell dia trist. Estava ple de gent. “Moltíssima, moltíssima gent que no sé d’on diantre va sortir, que m’explicava històries del pare, de quan era petit i de més gran, de com la gent l’estimava…” Llavors, diu, tothom es coneixia.

El Vicenç va morir a casa, a la casa on havia viscut des de ben jove, encara dempeus, encara viva i productiva. La va deixar allà i es va estalviar l’angoixa que vivien els altres pagesos i la seva mateixa família. La seva sogra, la Francisqueta; l’Emília, i la tieta Maria van continuar vivint al mas fins al 2003. La Francisqueta va morir el 1996; la Maria, el març de 2003. I el juny, a correcuita, la casa, ja expropiada, va ser enderrocada.

Havien passat dècades fins que no es va expropiar la masia de cal Bielet del Garro, però a partir de llavors,“va ser tot molt ràpid”

La taca d’oli de la urbanització s’havia anat estenent i el camí es va aplanar per poder construir sobre la riera que baixava del centre la rambla de Marina, que havia d’unir el centre amb Bellvitge, dos espais separats, tant físicament com socialment. Havien passat dècades fins que no es va expropiar la masia de cal Bielet del Garro, però a partir de llavors, recorda l’Emília, “va ser tot molt ràpid, va ser increïble que tiressin a terra una casa així”.

I traumàtic. Dolorós. No només pel fet, sinó també per les maneres. L’Oriol ens ho explica: “La nostra masia tenia un jardí excepcional i molt ben conservat, amb arbres de tota mena, com palmeres, acàcies… De tot. Teníem la paraula de Celestino Corbacho, exalcalde del PSC, que se’n conservaria la vegetació. Però no es va conservar res. En aquell moment, com sempre passa, arribaven eleccions, i van decidir posar llosa de ciment a sobre i s’ha acabat. Se’n va anar tot en orris i ens va fer mal. Es podrien haver mantingut els arbres”.

Amb l’Oriol i l’Emília, tornem a les fotografies. Si ha estat la manera de trobar el fil per estirar-lo, ara, potser, per a ells, és la via per apaivagar la nostàlgia embrutada per un final que no desitjaven ni esperaven. Més excavadores, més pols i més buidor, que només haurien pogut omplir una mica els arbres que tant havien cuidat, però als quals també van tòrcer el coll.

Els López Campreciós són narradors protagonistes de la transformació espacial, econòmica i social d’una part molt significativa de la ciutat de l’Hospitalet

Ells, com la família Rossell de can Trabal, que encara viuen de la terra, són la mostra que ben a prop de la ciutat, a l’Àrea Metropolitana, entre edificis, indústries, aeroports i infraestructures, també hi ha agricultura. Una agricultura que, com a tot arreu, defineix el territori. Són, però, sobretot, narradors protagonistes de la transformació espacial, econòmica i social d’una part molt significativa de la ciutat de l’Hospitalet, la Marina. A través de “la història”, de la seva història familiar, la del Vicenç i l’Emília, la de les seves famílies, expliquen aquesta història general de transformació, de deixar coses enrere i trobar-ne de noves endavant.

Bellvitge, un barri residencial creat des de zero, aïllat i marginalitzat durant molt temps, que en les seves primeres dècades va patir l’oblit, la manca de salubritat i les inundacions, ha passat a ser un barri, segons l’Oriol, “on la gent que hi viu es vol quedar”. Per a ell, encara que es tracta d’una dinàmica relativa no només a aquest barri, Bellvitge ha contribuït a posar en dubte l’estigma de l’Hospitalet com a ciutat marginal. Si bé ha estat evident en certes etapes, segons ell, aquest prejudici no es correspon amb la realitat d’un canvi significatiu.

L’especulació immobiliària es va apoderar del tauler, en què havien canviat les normes del joc

L’Hospitalet de Llobregat es va convertir en la ciutat de les remuntes sobre d’edificis ja construïts i en la ciutat de les mitjanes, de carrers mancats d’uniformitat en què cases i edificis de pocs pisos conviuen al costat de grans blocs. L’especulació immobiliària es va apoderar del tauler, en què havien canviat les normes del joc. L’Ajuntament, probablement lluny d’allunyar-la i compensar l’acollida de nova població amb més serveis, ha optat pel camí dels pelotazos urbanístics, que no són el mateix que una ciutat amb un projecte unitari, un teixit de barris units i un centre convertit en zona de vianants i viu, comercial i estimulat.

Al mateix lloc de sempre, l’ermita de Santa Maria de Bellvitge, immòbil, perenne, viu solitària en un parc, envoltada d’edificis residencials del barri de Bellvitge, propera als centres hospitalaris del complex de Bellvitge i empetitida sota l’ombra de l’Hotel Hyatt Regency Barcelona Tower, la Torre Hesperia de tota la vida. Bé, des de 2006. El que tota la vida hi havia hagut eren camps de conreu, masos i pagesos. Però el món, l’economia i la demografia canvien, i així ho fan els terrenys. I viceversa.