L’Estel Solé i l’Andrea Ambatlle són poetes. L’Estel viu al Baix Llobregat, en un entorn metropolità forjat per polígons industrials, autopistes, blocs de pisos i algunes pinzellades d’una hora que té més de passat que de present. L’Andrea viu a l’Alta Garrotxa, rodejada de feixes d’un verd rabiós, vaques, ovelles i muntanyes que graten els núvols. Totes dues volien ser mares i totes dues ho han sigut durant la primavera de 2020.

El que cap de les dues havia previst era que l’embaràs i la maternitat les enganxaria enmig de la tempesta provocada per un virus estrany, en plena pandèmia mundial i amb un confinament mai viscut fins ara. Però l’Estel i l’Andrea miren endavant i preparen el niu mentre les panxes creixen. Potser no és el millor moment però la vida no espera: truca a la porta i arriba, patapam. Qui els ho havia de dir, que sense voler-ho han parit el poema més bell que haguessin pogut fer: donar vida. Donar vida en temps de mort. Ho hem vist a L’any sense primavera, però també ho veiem en l’any que neix el futur.