Juny de 1471. A les valls impenetrables, fondes i escarpades d’Andorra hi viuen prop de 2.000 persones. La religió impregna cada racó del coprincipat, dominat pel bisbe d’Urgell i el comte de Foix, on habita una societat ignorant i extremament rural, arrapada a tradicions ancestrals i entregada a una economia de subsistència basada en el sector primari. Els rumors, les parleries i les suposicions embafen el clima de la comunitat andorrana, que necessita trobar explicacions i culpables dels seus mals. Aquest cop li ha tocat a Joana Call, d’Engordany. És dia 21 i se sotmet a les preguntes de les Corts, la institució judicial civil d’Andorra, que la jutja per bruixa. L’acusen de fer emmalaltir un nen i de provocar la mort a una dona amb metzines barrejades amb pa i formatge. També li atribueixen haver besat el cul del dimoni, el boc de Biterna, i d’haver renegat de Déu. Sis dies després, el dijous 27 de juny, la sentència és executada. La Joana mor a la forca i posteriorment és esquarterada.

Entre 1420 i 1689, com a mínim 160 persones van ser jutjades per bruixeria a les valls andorranes, principalment per les Corts. La immensa majoria van ser dones, llevat de quatre homes que en van sortir sense càstig o amb penes lleus. Al contrari del que s’acostuma a pensar, les acusacions sorgien del veïnat, dels conciutadans, i no pas de les autoritats religioses. La misogínia era transversal, i tant homes com dones participaven en les inculpacions. Enveges, revenges, afany de lucre, rumorologia diversa... Qualsevol disputa personal podia tenir el seu paper en les confabulacions i els assenyalaments d’una societat que va trobar en les dones el cap de turc de molts dels seus problemes. En total, vint-i-una suposades bruixes van ser condemnades a mort, de les quals quinze consten com a executades amb noms i cognoms. La resta probablement van conèixer el mateix final.

Qualsevol disputa personal podia tenir el seu paper en les confabulacions d’una societat que va trobar en les dones el cap de turc de molts dels seus problemes

La primera menció legal a les bruixes a Andorra es remunta a fa més d’un mil·lenni. El Principat, de la mateixa manera que la resta del Pirineu, Itàlia i els Alps, forma part del bressol de la caça de bruixes. “De l’any 1000 hi ha una acta a l’Arxiu de les Set Claus en què un dels veguers [el representant de cadascun dels coprínceps al país, habilitat per als procediments pràctics] delega en els prohoms d’Andorra la capacitat de constituir corts i jutjar els delictes greus, entre els quals esmenta expressament la bruixeria”, explica Robert Pastor (València, 1945). Ell és especialista en l’estudi de les bruixes i escriptor del llibre Aquí les penjaven, Premi Principat d’Andorra 2003, reeditat el 2023. En aquesta obra, el també periodista investiga des d’una perspectiva històrica i sociològica els judicis de bruixes al Principat emmagatzemats a l’Arxiu Nacional d’Andorra. Quatre anys de recerca analitzant més de 400 fulls en diverses llengües i cal·ligrafies al tombant del segle XXI, però, no van ser prou per poder-ne copsar totes les sentències. Amb els anys, Pau Castell (Tremp, 1984), historiador especialitzat en la caça de bruixes als Països Catalans, n’ha anat ampliant la recerca i ha anat completant la llista de sentenciades a Andorra.

Caterina Yvona, condemnada a mort cap a 1420, és la primera dona acusada de bruixa al Principat de qui es té constància

Tot i que els primers esments del delicte de bruixeria al país pirinenc són de finals del segle X, fins a principis del segle XV no hi ha registres sobre les primeres sentències de bruixeria. Caterina Yvona, condemnada a mort cap a 1420, és la primera dona acusada de bruixa al Principat de qui es té constància. La normativa de les valls veïnes del Pallars en termes de bruixeria, assenyala Pastor, serveix com a inspiració per impartir justícia a Andorra. “Aquestes ordinacions cataloguen els procediments a seguir per bruixeria, el tipus de tortures —sempre part del procés—, les sentències i les execucions. Al Principat, els veguers van copiar aquesta jurisprudència del Pallars, perquè les primeres sentències són les més cruentes”, assegura en Robert.

La normativa de les valls veïnes del Pallars en termes de bruixeria serveix com a inspiració per impartir justícia a Andorra

Les primeres ordinacions de les Valls d’Àneu daten de 1337, en les quals el comte pallarès Arnau Roger III fa referència a “maleficis criminals” i a persones emmetzinades. Les penes implicaven “turments” com el ferro calent. El 1424, el comte Arnau Roger IV ja parla obertament en les seves ordinacions de persones que cometen crims contra Déu i reten culte al dimoni. “Van de nit amb les bruixes al boc de Biterna e aquell prenen per senyor, fent-li homenatge [...], llevant los infants petits dels costats de llurs mares e aquells maten, donen gatirnons o buxols, donen metzines en diverses maneres”, assegurava el comte del Pallars Sobirà. Les bruixes, doncs, enverinaven, mataven nens, adoraven el diable i abjuraven del cristianisme.

El càstig a totes aquestes acusacions era clar: “Que cal hom o fembra que qui semblants delictes cometrà perda lo cos, e tots sos béns”, és a dir, l’execució i la confiscació de les riqueses, també immobles. A la condemnada se la lligava d’una sàrria col·locada sobre el llom d’un animal de càrrega i se l’arrossegava fins al lloc on se l’ajusticiava. “Aquí sia mes al foc i del seu cos feta polvera.” Al Pallars les cremaven a la foguera.

De les vint-i-una dones sentenciades a mort a Andorra, set van ser condemnades a morir cremades. A la resta les van penjar

A Andorra, en canvi, era més habitual que les pengessin a la forca. De les vint-i-una dones sentenciades a mort, només set van ser condemnades a morir cremades, segons l’“Atles de la cacera de bruixes” de Pau Castell. A la resta les van penjar. Una de les executades a la foguera va ser Maria Guida, amb el sobrenom de Tomasa, que, de la mateixa manera que Joana Call, forma part de les primeres sentenciades de finals del segle XV, amb penes més dures. L’acusaven d’haver retut homenatge al diable en un aquelarre juntament amb altres dones, d’haver provocat una pedregada devastadora i d’haver fet emmalaltir i morir els seus veïns. “La sentència existeix, però no està provat que l’acabessin matant”, apunta Pastor.

La condició de bruixa es va transmetre a les descendents de les primeres condemnades

Maria Guida i vint dones més van ser processades per bruixeria entre 1471 i 1473, durant la primera gran caça a Andorra. Aquesta ràtzia va obrir la veda durant els setanta anys següents, en què la condició de bruixa es va transmetre a les descendents de les primeres condemnades. Pau Castell destaca que els veïns identificaven nissagues senceres amb el crim de bruixeria, i l’estigma familiar era un dels principals motius de les acusacions, que afectaven moltes filles i netes de les condemnades el 1471. Durant aquest període, les Corts van acusar 37 dones de bruixeria.

“La majoria de condemnes eren a penes físiques d’assots i, sobretot, a desterrament, amb l’advertència que si tornaven les penjaven”

El 1551, una nova tongada repressiva va processar dinou ciutadanes d’Andorra. Els prohoms del Principat van demanar a les autoritats que deixessin de confiscar els béns de les acusades per evitar destruir més cases i famílies andorranes. Les últimes dues grans caceres van tenir lloc el 1593, any durant el qual la majoria de processades van ser alliberades —tot i que, més endavant, algunes tornarien a ser condemnades—, i a la dècada de 1620, coincidint amb la persecució també engegada a Catalunya, amb 43 dones acusades de bruixeria. El nombre de sentenciades a mort, però, era força baix en comparació amb els casos del segle XV i de principis del XVI. “La majoria de condemnes eren a penes físiques d’assots i, sobretot, a l’estranyament o desterrament, amb l’advertència que si tornaven a Andorra les penjaven”, diu Pastor. Amb aquesta darrera tongada, la repressió aniria afeblint-se fins que va desaparèixer a finals del segle XVII.

A Andorra, on els òrgans judicials eren seculars i la Inquisició no gaudia gairebé de competències, hi havia moltes més condemnes per bruixeria

Durant tot aquest temps, i en contra del que creu la majoria de la població, les Corts andorranes —i no pas la Inquisició— van ser les encarregades d’impartir justícia contra les suposades bruixes. En zones com les valls d’Andorra, on els òrgans judicials eren seculars i el Tribunal del Sant Ofici no gaudia gairebé de competències, hi havia moltes més condemnes per bruixeria que no pas allà on la Inquisició tenia plena jurisdicció. A Andorra, de fet, el tribunal religiós va arribar a tenir enfrontaments amb les autoritats civils del país pel control del crim de bruixeria. Hi ha una dada esfereïdora que demostra els diferents graus de persecució entre tots dos tribunals: en tan sols una generació, de 1604 a 1629, es van condemnar més bruixes a Andorra que en un segle i mig d’actuació del Sant Ofici a la Ciutat Comtal.

De 1604 a 1629 es van condemnar més bruixes a Andorra que en un segle i mig d’actuació de la Inquisició a Barcelona

“La Inquisició de Barcelona va jutjar una dona andorrana i la va absoldre. Pel que sembla, era molt més garantista que els tribunals civils”, assegura en Robert. “Les Corts funcionaven com a tribunals del poble, seguien el que els veïns sentien i pensaven, els rumors. Eren els mateixos habitants els qui acusaven i ho traslladaven a les institucions. En canvi, la Inquisició era molt més rigorosa, temperada, i estudiava més cada cas. A aquesta dona la van absoldre perquè van comprovar que la immensa majoria de les acusacions eren de gent que la volia perjudicar.”

És el cas de Joana Montanya, la Toneta d’Escaldes, una vídua d’entre quaranta i quaranta-cinc anys a qui acusaven d’haver mort diverses persones amb metzines, de ser apòstata i d’haver pactat amb el dimoni. Ella ho havia confessat sota tortura a les autoritats andorranes i divuit testimonis —dotze homes i sis dones— ratificaven la seva fama de bruixa. Quan la Inquisició va intervenir-hi el 1574 i va portar la Toneta a Barcelona, l’acusada va negar les seves confessions al·legant que havia begut i va poder demostrar que molts dels testimonis havien declarat expressament en contra d’ella per enemistats prèvies. Finalment, el Sant Ofici la va absoldre i la vídua es va poder salvar. El mateix va passar amb Maria Bernarda l’any 1689: els inquisidors van desestimar-ne la causa per la feblesa de les acusacions.

El perfil de les acusades per bruixeria era similar: dones grans, generalment vídues, pobres i sense ningú que les defensés

La Toneta d’Escaldes és també exemple de quin era el principal perfil de condemnada per bruixeria. “Normalment, és una dona gran, generalment vídua, sense ningú que la defensi, pobra i, per tant, marginal dins de la societat”, indica Pastor, “tot i que hi ha excepcions: n’hi ha una que fins i tot era mestressa d’una pensió”. I és que una de les conseqüències principals dels processos per bruixeria era la confiscació de tots els béns de l’acusada. Aquest patrimoni cobria les despeses del judici i el romanent se subhastava. “Si l’havia acusat un veí del poble, qui més interessat a pugnar per quedar-se allò que ell?”, pregunta retòricament en Robert.

El desterrament, l’execució pública o la confiscació dels béns de l’acusada eren alguns dels possibles finals dels processos judicials, que començaven quan un o els dos veguers d’Andorra convocaven les Corts un cop l’any, entre el 29 de setembre i el 8 de maig. En aquest punt, els veïns hi abocaven totes les seves acusacions contra les suposades bruixes, basades en rumors i en enemistats. Quan les dones ja estaven detingudes, dos batlles anaven a buscar les acusades a la presó amb una escorta d’entre vuit i deu homes que les portava a declarar, normalment sense advocat. Era en aquest moment que el turment entrava en joc.

La tortura era un procediment ordinari, necessari i legítim per poder aconseguir la confessió de qualsevol acusat d’un delicte greu

“La tortura era part ordinària del procés judicial”, assenyala Pastor. Era un procediment institucionalitzat, legítim i necessari, per poder aconseguir la confessió —l’única prova definitiva, molt més important que els testimonis— de qualsevol acusat d’un delicte greu, incloses les suposades bruixes. Els veguers, el jutge, els batlles, l’escrivà de la Cort i els raonadors assistien a les sessions de turment, a més dels guardes, que rebien ordres i les infligien. Les tortures no s’acostumaven a repetir més de tres cops al dia, i duraven com a màxim un quart d’hora. De vegades, amb el temps d’una avemaria o d’un parenostre ja n’hi havia prou.

L’estrapada consistia a penjar l’acusada d’una politja amb els canells lligats a l’esquena, cosa que li provocava un intens dolor i una luxació de les extremitats

Una de les tortures més habituals era l’estrapada, que consistia a penjar l’acusada d’una politja amb els canells lligats a l’esquena, de vegades amb un pes afegit, o dels peus, cosa que li provocava un intens dolor i una possible luxació de les extremitats. També era habitual emprar el poltre, amb corrons que estiraven els turmells i els canells de la víctima, o penjar les acusades dels polzes, l’únic dit que aguanta el pes de tot el cos. Amb la confessió feta, s’advertia els habitants de les parròquies porta per porta perquè assistissin a la lectura pública de la sentència. Allà, agenollada, la condemnada sentia la pena. Què confessaven, però, aquestes dones?

Reconeixien, sota tortura, tot allò de què les inculpaven els veïns, per més inversemblants i fantasiosos que fossin els càrrecs. “Se les acusava de tots els mals que passaven. Des de pedregades, mort de bestiar, epidèmies o malalties com el goll fins a morts de persones. Tot allò que els veïns no sabien, tots els mals naturals que no tenien origen conegut, havien de ser culpa d’algú”, afirma en Robert. Infanticidis, enverinaments, males collites, impotència sexual “per pertorbar matrimonis”, necrofàgia, antropofàgia... De tot això podien ser responsables les acusades de bruixeria, a qui s’atribuïen poders d’endevinació i curació, per fer maleficis i preparar metzines amb elements tan inversemblants com fetges de nadons.

“Se les acusava de tots els mals que passaven. Des de pedregades, mort de bestiar, epidèmies o malalties fins a morts de persones”

Era comú que les acusacions també s’amanissin amb esments al dimoni o boc de Biterna, a qui suposadament adoraven en aplecs diabòlics després d’haver abjurat de la religió cristiana. Dues de les muntanyes que apareixen esmentades en algunes confessions com a lloc de reunió d’aquests aquelarres, segons les investigacions de Pau Castell, són el pic de Perafita, entre Lles de Cerdanya i Andorra, i el pic de Salòria, un cim a cavall de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà.

“En molts casos, les acusades eren remeieres”, diu Pastor, és a dir, dones que es dedicaven a recol·lectar herbes i elaborar medicines casolanes per guarir els veïns. “La història era molt clara. Posem per cas que donaven herbes remeieres al nen d’una casa. Si es curava, era una gran benefactora. Si es moria, era una bruixa. Llavors no li havia donat medicines, sinó metzines”, assegura.

“La gent d’altres èpoques, que sabia encara menys que nosaltres, explicava la història com podia i en feia mitologia”

De tots aquests processos, acusacions i imaginari medieval de bruixeria també n’ha quedat rastre en la cultura popular del Principat pirinenc. La mitologia d’un país transmesa de generació en generació explica molt del tarannà i de la idiosincràsia dels seus habitants, de les seves pors i dels seus processos històrics. Àlvar Valls (Barcelona, 1947) i Roser Carol (la Bisbal d’Empordà, 1964) recullen aquest llegat secular en el llibre Llegendes d’Andorra. “La gent d’altres èpoques, que sabia encara menys que nosaltres, explicava la història com podia i en feia mitologia”, afirma l’empordanesa. “Darrere d’aquestes grans muntanyes, què volies que hi hagués? No hi podia haver res més; per tant, el sol naixia de la muntanya.”

“Les bruixes eren dones sàvies que podien explicar el món d’una altra manera, per això les feien passar per dimònies”

El mateix passava amb totes aquelles dones que oferien remeis guaridors, inexplicables als ulls d’una societat recelosa i conservadora, enclotada a les fondalades. Els poders sobrenaturals eren l’única explicació possible. “Les bruixes eren dones sàvies que, en una època encara pitjor que ara per a la situació de les dones, en comptes d’estar-se només rentant el cul del seu home, agafaven un cabàs i se n’anaven al bosc a buscar herbes per guarir. Eren dones sàvies que podien explicar el món d’una altra manera, i per això els tenien tanta ràbia i les feien passar per dimònies”, explica la Roser.

Segons la mitologia, recollida també en sentències de les Corts, les dones andorranes esdevenien bruixes sotmetent-se a Satanàs, retent-li culte i oferint-s’hi. El ritual consistia a posar el cul nu sobre una creu feta al terra mentre, en veu alta, es renegava de Déu, de Jesucrist, de la Verge i de tots els sants. Aquesta fórmula era diferent de la dels sàbats bascos i catalans, en què les bruixes feien un petó a l’anus del dimoni, en forma de boc.

La llegenda andorrana més popular sobre bruixeria és la de l’estany d’Engolasters, que recullen l’Àlvar i la Roser en el seu llibre i que precisament tracta sobre aquests aplecs diabòlics. Segons la rondalla, les bruixes de tot el Pirineu es reuneixen cada any durant la nit de Sant Joan a Engolasters, en un aquelarre “frenètic i foll” presidit pel dimoni. Abans de començar el sàbat, preparen beuratges màgics amb les herbes que han collit, que els proporcionen poders per fer encanteris, i el diable els canvia el cor de costat.

Una de les llegendes més populars del país és la de l’estany d’Engolasters, on les bruixes es reuneixen cada nit de Sant Joan en un aquelarre frenètic presidit pel dimoni

“A mitjanit, sota el clar de lluna, completament nues i aplegades a la vora de l’estany, inicien una dansa formant tres cercles concèntrics amb el dimoni al mig, convertit en boc, tocant el flabiol i el timbal”, continua la llegenda. Les bruixes criden, es prenen beuratges i la dansa esdevé una disbauxa desenfrenada. “Els joves dels pobles d’Andorra, empesos pel desig de contemplar-les, hi pugen sigil·losament per espiar-les” i, malgrat anar protegits, algunes bruixes els sorprenen i els converteixen en gats negres. “Atrets per la ferum que desprenen les dansaires, se’ls arrapen a les espatlles i així participen també en la dansa”, llegeix la Roser. L’endemà al matí, els joves es desperten desorientats i despullats, sense saber què ha passat durant la nit.

Les llegendes andorranes representen les bruixes com a dones temptadores que entabanen els homes

Una altra de les llegendes amb protagonisme de les bruixes és la de l’Hostal de la Margineda. L’amo hostaler, en Joanot, es va casar amb la Filomena, una minyona atractiva de la Seu d’Urgell, que en va esdevenir la mestressa. Amb el temps, ella va començar a omplir l’establiment d’homes de tots els racons d’Andorra. Quan en va conèixer un de ric, va decidir desprendre’s del seu marit administrant-li unes arrels de tora blava —la planta més tòxica d’Europa— facilitades per “una vella bruixa que vivia al peu d’Engolasters”.

Les llegendes andorranes representen les bruixes amb una visió més aviat negativa, com dones temptadores i seductores que entabanen els homes o confabulen per fer-los mal. Gran part del que es descriu, com per exemple la seva fama de remeieres i metzineres, apareix també en la jurisprudència andorrana de l’edat mitjana i moderna sobre els delictes de bruixeria. De fet, com ja hem vist, era habitual que a les acusades se’ls imputés la participació en sàbats i aplecs a la muntanya on es retia homenatge al dimoni en forma de boc, molt similars al que descriu la llegenda d’Engolasters. “El territori de muntanya és molt propens a les històries estranyes tradicionals, les històries a la vora del foc”, afegeix a tot plegat en Robert. “Al País Basc passa el mateix, no? En llocs relativament petits, muntanyosos i aïllats, hi arrelen molt millor aquestes històries.”

“En llocs relativament petits, muntanyosos i aïllats, hi arrelen molt millor aquestes històries tradicionals”

Sigui al voltant de la llar de foc o als arxius, les històries de bruixes són encara ben presents a les valls andorranes. La mitologia s’entrellaça amb la realitat de segles enrere, quan les llegendes esdevenien llei i els rumors acusacions; quan nissagues senceres havien de carregar l’estigma de la bruixeria durant generacions; quan els tribunals trobaven en les dones el boc expiatori que resolia tot l’inexplicable. Robert Pastor i Pau Castell han contribuït a reparar la memòria de totes aquelles condemnades que van quedar en l’oblit, un pas que les institucions andorranes encara han de fer.