“Vaig jurar i perjurar a la meva mare que, m’ensenyessin el que m’ensenyessin, no compraria més terres. Ja anàvem prou atrafegades de feina. Però em va fer pujar fins aquí dalt… I suposo que enteneu per què li vaig haver de dir que sí.” Som al cap de Creus, al punt on el Pirineu baixa a morir al mar. Al camí de Roses cap a la famosa cala Montjoi, les terres de l’històric Mas Marès (s. XVI) han tornat a viure gràcies a aquesta dona pionera que ens parla, l’Anna Espelt, una empordanesa tenaç que ha seguit la passió vitivinícola dels seus avantpassats des de fa vuit generacions al capdavant del celler familiar Espelt.

Aquí dalt, les terrasses de ceps sobre el sòl àrid i pissarrós pròpies del cap de Creus davallen fins al blau immens del Mediterrani. S’entén que els vins d’aquest raïm tinguin una lleugera salinitat, vins que recorden el mar. “Vinyes verdes vora el mar”, escrivia Josep Maria de Sagarra fa just un segle a pocs quilòmetres d’aquí. Una poesia que, ben mirat, homenatja la història de més de 1.500 anys de lligam entre l’Empordà i el vi.

L’Alt Empordà: on tot comença

Just aquí a sota, a Roses, van desembarcar-hi els grecs 600 anys abans de Crist i van introduir la producció i l’afició pel vi arreu del país i de la península Ibèrica. Els romans en van intensificar la comercialització, el vi va arrelar com a element cultural al que seria Catalunya. A l’era medieval, testimonien la importància del vi i de les collites els manuscrits sobre els censos dels impostos en espècies que pagaven els pagesos de la zona als dos monestirs importants d’aquesta terra: Sant Pere de Rodes, just aquí a sobre, i Sant Quirze de Colera, una mica més al nord, on la família Espelt conserva les vinyes velles. El frare franciscà Francesc Eiximenis, gran savi i divulgador del seu temps, ja recull el “Monestrell de l’Empordà” com un dels vins selectes de l’època a “Com usar bé de beure e menjar”, de la seva enciclopèdia Lo Crestià.

Just per aquestes terres va entrar també la terrible fil·loxera. I aquí, com arreu, es van arrencar milers de ceps seguint la moda de substituir les varietats locals per les franceses cabernet sauvignon i merlot

No tot van ser flors i violes, però. Just per aquestes terres va entrar també la terrible fil·loxera. I aquí, com arreu, es van arrencar milers de ceps seguint la moda de substituir les varietats locals per les franceses cabernet Sauvignon i merlot. Feliçment avui ja es té més consciència del que vol un sòl de granit o pissarra i de la genuïnitat del caràcter empordanès.

Fem cap a l’interior del territori, enfilem del cap de Creus a l’Albera, de parc natural a parc natural. El vent del nord bufa amb força, avui. La tramuntana rarament perdona en terres empordaneses, però a canvi sempre en deixa el cel blau, net i clar. Al capdamunt d’un turonet entre Pau i Vilajuïga es distingeix clarament el Mas Satlle. Corona una extensió immensa de vinyes. La masia és imponent. Especialment la façana, amb portals i finestres acabats en arcs de mig punt, tancats per maons i blocs monolítics. Al davant, una escultura gegantina de l’artista català José Luis Pascual. Retalla a l’aire sobre una làmina de ferro la silueta majestuosa d’un xiprer i d’una lluna, deixant entreveure de fons el paisatge i el cel, que varien segons la perspectiva de l’espectador. Els xiprers davant les cases evoquen pau i hospitalitat, és una simbologia arrelada des de l’època de les guerres carlines. Aquí, un sol xiprer: al viatger sempre se li oferirà beure. Potser per això l’Anna Espelt viu al paller i ha acabat obrint el Mas Satlle com a allotjament rural als amants de l’enoturisme, la gastronomia empordanesa i d’aquest entorn cultural i natural privilegiat.

“Què us sembla, tot això? Avui només veurem vinyes. Perquè jo, de fet, el que m’agrada, i el que sé fer, és cuidar vinyes. Això de fer vi, per mi és un a més a més…”, ens avisa ella tota enriolada, conduint-nos cap a la placeta davant del Mas Satlle. De seguida entenem per què. L’espectacle impressiona tant com el del cap de Creus. A la nostra esquena, la carena de l’Albera, parc natural i tram més oriental del Pirineu, separa la plana de l’Empordà de la del Rosselló. Boscos feréstecs de faigs, roures i alzines, aquesta carena s’enfila més de mil metres. Cap al nord-oest, resseguim les Salines. I més enllà corona el paisatge un majestuós Canigó. Fàcilment s’albiren el puig de Bassegoda i la Mare de Déu del Món, donant pas a la Garrotxa. I tocant al mar, el Montgrí. Recorrem la costa fins al golf de Roses, que s’obre com una olla abans que el terreny grimpi cap de Creus amunt per enllaçar de nou amb el massís de l’Albera. Una panoràmica de 360 graus de luxe.

El celler, llavor de l’hospitalitat

“Els meus avis van ser els qui em van inculcar l’amor per les vinyes i tot el que sé. Sempre que hi arribava algú, li donaven la benvinguda amb un bon got de garnatxa dolça”

“Us agrada la garnatxa dolça? Aquí, a l’Empordà, és el vi que ofereixes a qui et visita a casa. Veniu, us ensenyaré el celler.” La porxada d’arcs i voltes d’aresta ja convida a entrar al mas només d’acostar-t’hi. “Els meus avis van ser els qui em van inculcar l’amor per les vinyes i tot el que sé. No eren de casa bona. Però sempre que hi arribava algú, li donaven la benvinguda amb un bon got de garnatxa dolça, de la que feien ells mateixos a casa amb les vinyes que tenim aquí davant. Per això als anys noranta vam voler comprar aquest mas on som. I per això hem seguit fent garnatxa, com feien ells. Amb aquestes mateixes botes dels avis que veieu aquí ara.”

Hem entrat en la penombra però l’enòloga segueix xerrant animadament. Al fons, entreveiem una dotzena de botes amb un fil de llum que entra per darrere nostre. Les botes velles del celler dels avis han de ser aquestes. Tenen pinta de ser centenàries, efectivament, i l’espai fa una olor especial. Ens anem habituant a la foscor. Encén una il·luminació tènue.

L’Anna Espelt prossegueix amb el seu protocol de benvinguda i va per feina. Tria la bota. Empunya una pipeta de dimensions considerables. Agafa un parell de copes i comença a servir mentre ens explica curiositats de les varietats de raïm. “Si no us fa res, aprofitaré per tastar-lo…” N’omple un cul i se l’acosta. Posa el nas a la copa. L’enretira. La remou perquè s’oxigeni i desprengui més aromes encara. Alça la copa subjectant-la per la tija i se la mira a contrallum. El color ambre és realment brillant. L’agita més enèrgicament perquè desprengui tota la seva esplendor olfactiva. De sobte, calla i canvia l’expressió de la cara.

Sembla que nota alguna cosa fora de l’habitual. Desapareixem del seu mapa i centra tota l’atenció en la copa, arrufant lleugerament el nas. No sé endevinar si està contrariada o simplement absorta en els seus sentits. Silenci durant uns segons, no sabem què passa. Observa atenta com les llàgrimes de vi dolç s’agafen al vidre i com s’escolen copa avall. La decanta. Torna a fixar-se en el color. Segon tast. Moment per comprovar-ne la textura, l’equilibri, les sensacions, com persisteix, quins perfums i quin final li deixa al paladar. Ara sí, dibuixa un somriure satisfet, sembla alleugerida. El tast és un ritual amb els sentits: visual (quina transparència, densitat, color...), olfactiu (com es concentren o persisteixen els perfums, tant amb la copa en repòs com quan s’oxigena) i gustatiu (quin cos; si el gust és aspre o envellutat, dolç o salat, amarg o àcid; quina qualitat i com persisteix inclús després de cada glop).

“El vi de benvinguda per mi és molt important perquè és les arrels de la família, del que som des de fa generacions i del que fem avui aquí. El que som és aquesta terra, el terrer empordanès. Per mi les arrels és això, la garnatxa dolça”

L’enòloga, absorta en el seu univers, torna en si i s’adona de la cara d’interrogant que fem. “Res, coses meves… No patiu. Per uns segons he pensat que hi havia algun problema. Però no. Està impecable, tasteu-lo”, i l’ofereix. “El vi de benvinguda per mi és molt important perquè és les arrels de la família, del que som des de fa generacions i del que fem avui aquí. Fa generacions que fem garnatxa a casa, però també és les arrels de l’Empordà. El que som és aquesta terra, el terrer empordanès. Saps el que diu «La Balanguera»: «Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar»? Per mi les arrels és això, la garnatxa dolça.” La família segueix fent garnatxa, tot i que poca producció: un miler llarg d’ampolles l’any. En segueixen fent simplement pel que simbolitza.

Vuit generacions treballant la vinya

“A casa, fa com a mínim vuit generacions, si no més, que ens dediquem a la vinya”

“A casa, fa com a mínim vuit generacions, si no més, que ens dediquem a la vinya. En tinc vuit de documentades. Vaig estar fent l’arbre genealògic i tots els avantpassats s’han dedicat al mateix: eren tots pagesos, llauradors de vinyes i oliveres. És que no hi havia res més, aquí. Tots treballaven a la vinya. I tots de Pau, un poble que com a molt havia tingut 300 habitants. Excepte un, de Palau-saverdera, el poble del costat. Encara he sortit prou bé, trobo”, i fa una ganyota divertida. Humor empordanès, sempre provocador.

“En casar-se de penal els meus avis, la família els va regalar la seva primera vinya, les Elies. Va ser la llavor de tot. L’avi es va convertir en un viticultor reconegut. Ja no treballava per a altres, sinó per a si mateix. Es va convertir en tot un referent de la viticultura aquí a l’Empordà, i va tenir-ne cada cop més.” Treballaven la vinya, sí. Però el canvi el van fer quan, a més de ser viticultors,  l’avi i el pare es van llançar a fer vi creant el celler Espelt l’any 1999, en un moment que no estava de moda.

El seu pare encara segueix ajudant, preparant el terreny i passant a mirar les vinyes un cop s’ha plantat. “Per a nosaltres, la terra és el més important. És el que ens estimem, treballar la vinya d’acord amb l’entorn. Hi ha cellers que tenen altres prioritats, altres virtuts, la qual cosa és molt respectable. El nostre llegat familiar i de treball és la saviesa acumulada dels viticultors avis, besavis, i més enrere.”

Quan la natura et crida

La història dels Espelt és una història d’amor per la viticultura i la tradició. Tot i que de petita, a l’avui enòloga les vinyes no li interessaven gens, perquè ho tenia vist de sempre. Va estudiar Biologia i ja tenia una beca per fer un doctorat en genètica, però al darrer minut va fer el canvi de xip. “En aquell moment vaig veure que la meva decisió condicionaria la meva manera de viure. Volia viure en un laboratori? No. Viure de la vinya era el que em permetria viure els cicles de la vinya, aquí... Sempre m’ha tirat molt la terra. Era de fer excursions, conèixer i estimar el territori. Per tant, després vaig estudiar Enologia. I a finals de carrera vaig fer el projecte sobre la vinya. L’avi i jo vam treure bona nota!”, recorda rient. La rauxa empordanesa sempre funciona.

“Per al projecte de final de carrera vaig demanar a l’avi que em deixés canviar el mar de plantació. I de sobte mig Empordà va posar aquell mateix mar de plantació aquell any”

“De fet, va ser graciós perquè, per fer el projecte de final de carrera, vaig demanar a l’avi que em deixés canviar el mar de plantació, que és la distància entre els ceps. I de sobte mig Empordà va posar aquell mateix mar de plantació aquell any. Però no per mi, sinó perquè s’ho copiaven de l’avi! Ell era el referent, era qui en sabia. El pobre home ho havia fet per tenir-me contenta i pel meu treball… Tampoc ho vam fer tan malament, eh? Però, és clar, ningú ho va preguntar. Simplement ho van copiar sense entendre per què…”

Va ser així com va començar a treballar amb el seu avi. I de mica en mica va anar descobrint sobre el terreny tot el món de la vinya i el vi. “Un dia vaig anar a fer papers al Departament d’Agricultura, i mentre feia gestions amb la funcionària, com que m’avorria, vaig demanar: «Qui deu ser que té més vinyes, aquí?». «Dona, Anna… Ets tu!» Em va respondre, tota estranyada, el que per ella era una obvietat. I va ser així com vaig assabentar-me’n, per casualitat. Vaig tornar a casa emocionada explicant: «Escolteu! Que m’han dit això!». Vaig baixar de la parra...”

“Em van trucar dient-me que l’avi estava malament. Per això vaig tornar. Vaig estar sis mesos treballant amb ell encara, fins que l’avi es va morir”

“La meva intenció en acabar els estudis era viatjar. Vaig marxar a treballar a la vinya a Califòrnia. La meva idea era anar fent hemisferi nord, hemisferi sud… I em van trucar dient-me que l’avi estava malament. Per això vaig tornar. Vaig estar sis mesos treballant amb ell encara, fins que l’avi es va morir. Aquell 2000 vaig agafar les vinyes i vaig estar vuit anys portant viticultura i enologia. I l’any 2011 vaig passar a dirigir el celler. Va anar bé perquè són dues coses molt diferents: l’agricultura és una cosa, i fer i vendre vi, una altra.” Dues activitats que avui combina, en un treball en equip molt cohesionat i de confiança. Però part de la batalla l’ha hagut de fer com a dona en un món que no deixa de ser un reflex de la societat tradicional.

Una pubilla en un món d’homes

“Si hagués tingut un germà, jo ja no hauria portat les vinyes.” L’enòloga parla convençuda de la realitat d’un sector com el primari. “De jove jo no n’era conscient. Ho vaig entendre al cap de molts anys. A l’escola i a la universitat vivia en igualtat. Jo venia d’una família de dones treballadores: l’àvia Quimeta ho era molt, la meva mare era mestra. I de sobte, en entrar al món agrari des de baix em vaig adonar del lloc que hi tenia la dona. El respecte te l’has de guanyar. Amb els treballadors me l’he guanyat, amb els clients també.”

“Hi ha un costum atàvic, ancorat a la societat, a l’hora de passar el negoci familiar, que en el món rural funciona de manera encara més accentuada”

“Soc una científica, intento sempre esbrinar el perquè de les coses. Un dia, la geògrafa Anna Cabré, en una masterclass sobre la qüestió de les dones al món rural, que coneix perfectament, ens va preguntar: «De les dones que sou aquí, quantes sou pubilles?». Totes les dones presents érem pubilles excepte una. Hi ha un costum atàvic, ancorat a la societat, a l’hora de passar el negoci familiar, que en el món rural funciona de manera encara més accentuada. Si tu ho preguntes als meus pares o als meus avis, en cap cas es van plantejar tantes coses. O respondran: «Perquè era a la qui més li agradava». No ho sabrem mai. Però la realitat és aquest component ancestral. Empíricament, això passa a la societat en general. Al món agrari és més profund.”

Fer-se lloc en un món d’homes no ha estat fàcil. El 2011, quan va decidir agafar la direcció del celler, acabava de ser mare. “Anava a les reunions i als tastos amb una amiga i la meva filla acabada de néixer. Donava el pit; deixava la meva filla a la furgoneta amb aquesta amiga, que li feia de cangur; entrava a la reunió o a trobar-me amb clients, i tornava per donar el pit quan tocava. Va ser una època molt intensa.” Una dona al capdavant de qualsevol projecte agrícola és una pionera avui encara. És mare de tres filles i gestiona 170 hectàrees.

“Les dones no som a primera línia. Però soc optimista: ja hem creat un grup de dones de vi de l’Empordà i un altre de Catalunya”

“Cada vegada hi ha més dones que podem fer el pas de dirigir. A les reunions normalment m’hi trobo pares i marits, és força habitual. Encara avui, les dones no som a primera línia. Però soc optimista: ja hem creat un grup de dones de vi de l’Empordà i un altre de Catalunya”, rebla el clau satisfeta. Si més no, ella s’ha convertit en tota una empresària del vi. Per la producció anual del seu celler, hom podria creure que és industrial, però ha obtingut la certificació 100% ecològica conservant l’arrel tradicional. Èpica empordanesa en femení.

Vetllant per l’hàbitat per fer feliços els ceps

“A mi el que realment m’agrada és cuidar el territori. En fer els quaranta anys, em vaig adonar que durant vint anys havia estat honorant la banda Espelt, els viticultors, el vi… El que ara em toca és honorar la banda de la mare, que és aquesta passió pel territori que ens van inculcar sense adonar-nos-en: el megalitisme, l’entorn natural privilegiat, el romànic... El temps que em queda el dedicaré a cuidar aquest territori que estimo a través de l’agricultura. Però una agricultura entesa com a cultura pròpia.”

“La cultura de casa històricament ja era de cuidar el paisatge. Sempre ho hem fet així de fa generacions perquè creiem que és com fem més feliços els nostres ceps. Un cep feliç donarà més fruit i el raïm serà més bo”

“El primer que vam fer al Mas Marès, al cap de Creus, va ser reconstruir 3.000 metres de marges de pedra seca de manera tradicional. Però perquè la cultura de casa històricament ja era de cuidar el paisatge. Altres feien coses més modernes. Nosaltres sempre ho hem fet així de fa generacions perquè creiem que és com fem més feliços els nostres ceps. Un cep feliç donarà més fruit i el raïm serà més bo”, explica convençuda l’enòloga. L’experiència de vuit generacions de viticultors no pot estar equivocada.

Aquesta interrelació entre l’agricultura i els ecosistemes en aquest corredor entre el parc natural del cap de Creus i el de l’Empordà, amb els aiguamolls de l’Empordà a tocar, marca el caràcter de la filosofia Espelt. Per això van signar un conveni de custòdia agrària amb l’entitat ecologista IAEDEN. I de mica en mica al llarg dels anys han anat passant tota la vinya a l’ecològic, amb el convenciment que respectant aquests ecosistemes i els sòls vius és com s’ha d’actuar per tal de preservar el territori.

“El model de sistemes agraris d’alt valor natural, a més a més, protegeix el territori també dels alts incendis. Fa temps que vam prendre consciència que estem vivint una emergència climàtica”

“El model de sistemes agraris d’alt valor natural, a més a més, protegeix el territori també dels alts incendis. Fa temps que vam prendre consciència que estem vivint una emergència climàtica. Al febrer fa calor, tenim gelades a l’abril, les torrentades, els temporals cada any que fan destrosses, la degradació dels sòls… Nosaltres ens ho prenem com una responsabilitat”, assegura l’Anna, que amb el relleu va passar a introduir tots aquests canvis generacionals a la direcció del celler.

“Ens agrada molt aquesta vida a la vinya. No és rar trobar-hi tortugues de l’Albera, tot un símbol aquí a l’Empordà, així com guilles, daines...”

La protecció de l’entorn és crucial per al projecte. També els éssers vius que interactuen als ecosistemes, ja que les vinyes s’estenen dins de parcs naturals. “Ens agrada molt aquesta vida a la vinya. No és rar trobar-hi tortugues de l’Albera, tot un símbol aquí a l’Empordà, així com guilles, daines... Els ratpenats poden ser insecticides naturals. Els senglars, en canvi, com a plaga són un problema per a tota la pagesia. I fa uns mesos ens van dir que a la bassa hi tenim una família de llúdrigues. Senyal que l’aigua és neta. Vol dir que no ho estem fent pas malament.” L’ecologisme no és només posar-ho en una etiqueta ni aconseguint una certificació. És coherència en tot.

Fent vi ecològic d’amagat dels pares

“Fa anys que vaig decidir fer el pas, però no era fàcil. Així que vaig començar fent ecològic d’amagat del pare en una de les vinyes. Jo hi creia però no estava segura que la família ho acceptés. I va ser la manera, de mica en mica, i demostrant que podia funcionar”, assegura l’enòloga. “Al final els vaig convèncer. I avui treballem totalment en ecològic perquè és la manera de donar vida als sòls i privilegiar la biodiversitat de tot el nostre entorn.”

“Les vinyes al pla són menys interessants”, assegura l’enòloga. Per això, va anar plantant ceps a la falda de la muntanya: de Vilamaniscle on tenen les vinyes velles, quasi centenàries, cap amunt, pujant per Rabós i Sant Quirze de Colera. I després va resseguir el parc natural de l’Albera. Fins al mar.

“Amb l’emergència climàtica s’ha accentuat tot. Cada cop que prenem una decisió en viticultura, el factor determinant sempre serà l’erosió. S’ha convertit en el problema número 1”

“Conservar-ho com s’havia fet sempre era una qüestió entre romàntica i de la nostra cultura a casa. I després ens vam adonar que és essencial per prevenir l’erosió. Amb el clima mediterrani sempre hem tingut erosió quan baixen torrentades. Però ara, amb l’emergència climàtica, s’ha accentuat tot. Amb el temporal de 2019 ho vaig veure clar. Ara, cada cop que prenem una decisió en viticultura, el factor determinant sempre serà l’erosió. S’ha convertit en el problema número 1.”

“Se’ns està degradant el sòl i el que fem és treballar amb terrasses i cobertes vegetals, adaptades o silvestres. Hem salvat la darrera collita, podem estar contents a casa. No tothom pot dir el mateix. A l’Empordà, per sort, la bona notícia és que finalment els diferents viticultors i cellers ens ajudem i treballem plegats als tallers de la DO Empordà. I aquí a la zona compartim tota la informació que ens va arribant i que pot ser d’interès.”

Creant una biblioteca de ceps única al món

“En el món del vi, quan una cosa es fa sense esforç, vol dir que és el que toca a l’indret”

“En aquesta terra, la garnatxa es fa sola. No hi has de fer res. I en el món del vi, quan una cosa es fa sense esforç, vol dir que és el que toca a l’indret. Pel que fa a la viticultura, les garnatxes blanca, roja i negra funcionen molt bé perquè s’adapten bé a l’estrès hídric i al vent. Jo he anat arrancant totes les varietats franceses que hi havia. Però no perquè només vulgui el que és d’aquí, ni perquè cregui que són millors o pitjors, sinó perquè és el que s’adapta més bé. I si pensem en el futur, pensem en sostenibilitat i en canvi climàtic. La millor opció és tenir vinyes totalment adaptades a aquest entorn. Si plantes un cabernet, segons com amb una tramuntanada es mustia. En canvi, poses garnatxa i la tramuntana li agrada”, explica l’Anna Espelt mentre passegem entre les diferents vinyes.

Tradició, però, no ha estat mai sinònim de tancar-se a altres maneres de fer. I aquesta jove empordanesa volia pujar el nivell de viticultura. Per això va anar fins a Austràlia a contractar Dylan Grigg. “És qui més en sap, de vinyes velles, al món. A mi m’agrada molt com treballen a Austràlia, perquè toquen de peus a terra i a la vegada són intel·lectuals. És una combinació molt potent. Els mediterranis, en canvi, separem força la part intel·lectual. I en aquesta feina necessites la suma dels dos. Amb en Dylan vam crear una biblioteca de varietats i vam començar a seguir alguns mètodes nous.”

El treball de biblioteca de varietats ha estat lent i laboriós. Cal analitzar cep a cep, demanant ajut si cal a la gent gran del poble, amb llibres d’ampelografia i fins i tot fent proves d’ADN

El treball de biblioteca de varietats ha estat lent i laboriós. Cal analitzar cep a cep, demanant ajut si cal a la gent gran del poble, amb llibres d’ampelografia i fins i tot fent proves d’ADN. La recerca ha estat fructuosa, han trobat fins a setze varietats diferents en una mateixa vinya. “El que fem aleshores és reempeltar ceps que tenim aquí per veure com evolucionen, com funcionen, per poder així replantar les vinyes que es van morint, però també de cara al futur, què es pot adaptar de cara al futur. Per exemple, la carinyena blanca és una varietat local que tradicionalment es menyspreava. Però ara, amb el canvi climàtic, funciona molt bé perquè manté bé l’acidesa. Per tant, el que estem fent és carinyena blanca monovarietal, que a mitjà termini anirà molt bé per barrejar amb una garnatxa, per exemple, perquè l’equilibrarà: una és oxidativa, l’altra és reductora, una és àcida i l’altra no... Es complementen molt bé.”

Parla amb passió de tota la feina feta, però també de tota la que queda per fer. També ajuda investigar el passat. “Vam plantar el monestrell, del qual escrivia Eiximenis, per veure com evoluciona, perquè és una varietat de vinya pròpia de temps més càlids. Hem de plantar pensant en el futur.”

Maridant vins amb art

L’any 2002 va decidir dedicar un nou espai del celler a la cultura i van començar a organitzar exposicions d’artistes de la zona, presentacions de llibres que parlen de la zona o d’autors locals, concerts de música entre les vinyes i davant del mas. I van decidir encarregar el nou logotip al dissenyador Xavier Mariscal. “Imagina’t, uns pagesos que se’n van a Barcelona, a visitar el gran dissenyador de Barcelona 92. Li vam dir que havia d’expressar la rauxa empordanesa.”

De fet, fins a la pandèmia, els Espelt han organitzat durant anys una programació cultural anual estable. També activitats a les vinyes, sopars maridats amb càterings d’horta ecològica i col·laborant amb empreses sostenibles i de qualitat. Al capvespre, quan la vinya reposa, l’Anna passeja amb les mans a les butxaques. “Parlo amb els ceps i diria que em contesten”, assegura. Potser és el secret de l’èxit.