Era el mes de juliol de 1999 quan la Valeria Bergalli engegava l’editorial Minúscula. Un projecte pensat i meditat, una aposta personal que, potser sense calcular-ne tots els riscos, s’ha anat forjant. Perquè una persona estudia Medicina perquè vol ser metge, però en el món de l’edició s’hi pot fer cap des de moltes vies. La Valeria havia estudiat Filosofia a Itàlia i es va especialitzar en antropologia cultural; tot i així, el món dels llibres sempre l’havia encuriosit. “El meu avi era il·lustrador i pintor, i sempre recordo que treballava a casa seva, en una gran taula, i jo observava els dibuixos que feia. Fins i tot, a vegades l’acompanyava a Correus a enviar grans rotllos de paper, i aquests després tornaven en forma de llibre. Ell va ser el primer que em va explicar com es feien els llibres, jo no ho acabava d’entendre. I encara ara, quan arriben caixes a l’editorial, em recordo de l’avi. Penso: «Fa quatre dies en vaig veure les proves i ara ja han arribat». La màgia hi continua sent”, narra la Valeria. Ho explica com si la seva història formés part d’un petit conte.

Aquell relat que enganxa des del primer segon perquè ens connecta amb un passat que ens explica, amb un món que potser enyorem, la infantesa. “I els pares també eren grans lectors. El pare sempre m’ha aproximat als llibres com a font de coneixement, com a lloc de reflexió. En canvi, la mare m’ha aportat una actitud molt vital per gaudir-los, per deixar-me anar amb la lectura, per invertir dos o tres dies en una història. A partir de totes aquestes influències, jo he creat la meva relació intensa amb els llibres”, afegeix. Un vincle necessari per esdevenir editora. “Amb els diners que m’havia deixat l’avi quan va morir, vaig crear Minúscula”, diu. Així va decidir continuar el camí que les seves il·lustracions havien començat a dibuixar.

“Com a lectora m’adonava que trobava a faltar alguns llibres i sabia que pagava la pena que hi fossin. Si jo tenia aquesta mancança, estava convençuda que hi havia ànimes bessones que també tenien aquesta necessitat”

“Jo he crescut en diferents països. Vaig néixer a Buenos Aires, el meu pare és argentí; vaig passar tota la meva adolescència a Alemanya. I la meva mare és italiana, de Roma, i allà vaig fer els estudis universitaris. A Barcelona hi vaig començar el doctorat, que mai he acabat, fins que vaig decidir instal·lar-m’hi. Suposo que el destí o la casualitat, o una barreja de les dues coses, em van portar aquí”, explica. Realment tens la sensació d’estar llegint un llibre. Per com s’explica, per com construeix les frases, per la cadència del seu to de veu, per l’entusiasme que transmet. I de les vivències més personals ens condueix a les més literàries. “Sempre havia fet llistes de preferències. En el fons creava un catàleg editorial, fins que em vaig adonar que així es decidien les col·leccions. Això em va portar a estudiar un postgrau d’edició i a crear l’editorial”, comenta. Sembla com si volgués minimitzar el seu talent, però, certament, de vegades aquest sembla que es porta dins. Encara que amb el temps es va arrodonint. “Com a lectora m’adonava que trobava a faltar alguns llibres i sabia que pagava la pena que hi fossin. Si jo tenia aquesta mancança, estava convençuda que hi havia ànimes bessones que també tenien aquesta necessitat”, apunta.

“Vull propostes inesperades, no al marge, perquè no és un projecte que tingui vocació marginal, però sí que vull sorprendre els lectors. El nostre pacte amb els lectors és aquest: esperen que els desconcertem”

Queda clar que una de les coses que sempre l’han guiat i l’han obsessionat, en el sentit positiu del terme, ha estat la creació del catàleg editorial. “Al llarg dels anys, i fa més de dues dècades que vaig crear Minúscula, l’he anat adaptant; però la base, la partitura, és la mateixa. Una editorial és un punt de vista sobre el món i la literatura. I a mi m’interessa fer un catàleg que tradueixi aquest punt de vista sobre el món, els textos, l’escriptura o la lectura. Alhora, vull propostes inesperades, no al marge, perquè no és un projecte que tingui vocació marginal, però sí que vull sorprendre els lectors. El nostre pacte amb ells és aquest: esperen que els desconcertem.” Se la veu una dona segura. Té les idees molt clares, no és dogmàtica però sí decidida. Potser aquí rau part de l’èxit, en la capacitat d’innovació, malgrat ser sempre coherent amb unes idees.

“Cada llibre, com cada procés d’escriptura, és un món. Però per mi un text vàlid és aquell que aporta una veu interessant, un estil, i crea una atmosfera”

Tot i que també se la veu molt oberta i propera, característiques que també poden contribuir significativament a teixir les relacions personals implicades en el procés d’edició. “Els processos de creació no són cent per cent individuals, hi ha feines d’equip. No en el sentit que l’editor sigui creador, això mai, però sí que és interlocutor. Poder mantenir una conversa amb un autor o traductor m’omple molt. Cada llibre, com cada procés d’escriptura, és un món. Però per mi un text vàlid és aquell que aporta una veu interessant, un estil, i crea una atmosfera. I en funció de qui ho hagi escrit, pot ser que es produeixi un diàleg molt sincer, més directe o, al contrari, que es facin només petits suggeriments”, afirma. Perquè hi ha qui accepta millor la crítica, encara que l’editor sempre l’argumenti constructivament. De la mateixa manera que no tothom entén que algú descarti la seva obra. “Encara que siguis una persona molt eficient, en el sentit de ser molt expeditiva, sempre costa dir que no. És un tràngol i no m’agrada gens. Però en última instància sé que quan un text és bo, encara que jo no el pugui publicar, trobarà el lloc on encaixarà.”

“Hem de ser conscients que un llibre necessita un temps d’assimilació que no té cap altre producte cultural. No se li pot aplicar, a un llibre, els mateixos criteris de rendibilitat, circulació, cadena de comercialització..., que té una pel·lícula, per exemple”

Ara bé, hi ha moments que no descarta sinó que descobreix obres. Una escena que sempre viu de manera enlluernadora. “Quedar atrapada per un estil, per una veu, genera un gran entusiasme. I, com a editora, és fantàstic perquè saps que ets en la posició adequada per poder-ho transmetre als altres. És un moment elèctric; sents una descàrrega forta però plaent”, assegura. Per això, es lamenta per un fet i l’explica amb una certa resignació: “Els llibres tenen cada cop una vida més curta a les llibreries, i això ens perjudica a tots: editors, llibreters i lectors. S’edita molt bé en aquest país, però hem de ser conscients que un llibre necessita un temps d’assimilació que no té cap altre producte cultural. No se li pot aplicar, a un llibre, els mateixos criteris de rendibilitat, circulació, cadena de comercialització..., que té una pel·lícula, per exemple”.

“La creació es dona en una situació de solitud, necessària per poder-se concentrar. Però després hi pot haver, si l’escriptor ho vol, un diàleg”

Sens dubte, té una mirada pròpia de l’edició, i això és el que acaba fent singular un projecte. Aportar un punt de vista concret sobre la realitat i fer-ho amb la complicitat i el treball dels escriptors. Una relació que depèn de la persona o del llibre. “Hi ha qui, durant el procés d’escriptura, et busca i et diu: «Vull ensenyar-te el que tinc fet i en parlem». Altres, en canvi, no volen saber res de ningú fins que no ho tenen tot completament acabat. Realment, qui marca el ritme és l’escriptor, i això s’ha de respectar. La creació es dona en una situació de solitud, necessària per poder-se concentrar. Però després hi pot haver, si l’escriptor ho vol, un diàleg.” Cal seguir l’evolució de tots els processos per entendre’n el resultat final, aquell que satisfà tothom: autors, editors, llibreters i lectors.

Perquè, per descomptat, tothom forma part de l’engranatge. Totes les peces són transcendentals. “Jo sempre parlo dels llibreters com a socis implícits. Ells també creen el seu catàleg. No publiquen els llibres, però fan la seva selecció”, comenta des de l’agraïment més sincer. I dels llibreters als lectors, amb qui es tanca un cercle. “Quan un lector et truca i et diu: «No trobo el número 35 d’aquesta col·lecció», és fantàstic. Jo probablement ni recordo quin títol està demanant, però significa que és algú que està seguint la col·lecció. Això em fa feliç perquè demostra fidelització.”

“Una editorial ha de vigilar la situació del compte corrent. Mai pots deixar de fer diners perquè, si no, no podrà seguir fent llibres”

Parla i transmet alegria pels resultats aconseguits, però no es deixa seduir per l’emoció desfermada. “Ara mateix no aconsellaria a ningú que s’embarqués en un projecte així. Jo ja vaig ser prou boja i inconscient. Has de saber que hi ha un gran volum de feina i que és un ofici absorbent. Has d’anar fent equilibris entre les energies que hi inverteixes i la cura que necessiten el grup familiar o d’amistats. Ara potser m’ho pensaria una mica més, malgrat que hi ha compensacions també molt importants. Alhora, hi ha una cosa que sempre cal tenir molt present: una editorial ha de vigilar la situació del compte corrent. Mai pots deixar de fer diners perquè, si no, no podràs seguir fent llibres.”

Sembla una frase concloent pel seu pragmatisme, però també per la contundència amb què l’ha pronunciat. La Valeria tradueix la seva fascinació pels llibres en energia per superar els entrebancs inherents a l’edició. L’avi, amb les seves il·lustracions, va fer-li’n els primers esbossos, i ella ha imprès una mirada concreta en el seu projecte editorial. Dibuixar cada pas, per omplir les lleixes de les llibreries; per evadir-nos de tot davant d’un bon text; per protegir-nos, amb una bona lectura, de les inclemències socials i humanes.