El català audiovisual fa quaranta anys que es mou entre dues posicions enfrontades: aquells que aposten per una llengua més genuïna i pura, propera al català literari més normatiu i sense interferències lingüístiques, i aquells que defensen una llengua més natural, laxa i pròxima a la que es parla al carrer, més permeable a les influències d’altres idiomes. Català light o català heavy, aquesta és la qüestió. Un estira-i-arronsa entre els partidaris de l’ortodòxia i els de la flexibilitat que es remunta als temps de la Renaixença, quan la llengua escrita encara no estava normativitzada. Amb la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió el 1983, després d’anys de repressió del català durant la dictadura, aquesta discussió va revifar quan va caldre adoptar —i adaptar— un model de llengua per a l’incipient audiovisual català.

Mentre que alguns creuen que el model lingüístic de la CCMA és enfarfegat i purista i que no reflecteix bé la realitat, altres opinen que està massa interferit i que reprodueix una llengua de baixa qualitat

Aquest debat arriba fins a l’actualitat, amb una castellanització al Principat més acusada que als anys vuitanta i una davallada en l’ús social del català d’aleshores ençà prou destacable. Mentre que alguns creuen que el model lingüístic de la Corporació és enfarfegat i purista i que no reflecteix bé la realitat quotidiana del català, altres opinen que està massa interferit pel castellà i que reprodueix una llengua de baixa qualitat. Aquesta polèmica lingüística, però, és un fals dilema per a la filòloga Helena Borell Carreras (Llabià, 1979), escriptora del llibre Fem que soni bé (Angle Editorial), guanyador del Premi d’Assaig Irla 2023. L’empordanesa creu que cal superar la dicotomia entre català permeable i català pur: hi ha una llengua al carrer que també és original, genuïna, popular i sense complexos que cal fomentar.

A diferència de molts altres assajos lingüístics, Borrell se centra en el registre col·loquial del català, sovint relegat a l’ostracisme en els tractats teòrics i acadèmics, i n’analitza l’ús en els mitjans de comunicació i en l’audiovisual en general; és el col·loquial mediatitzat. Aquest registre adaptat als mitjans presenta unes característiques, segons Borrell, força diferents d’un col·loquial espontani. En ser moltes vegades un discurs escrit pensat per ser expressat oralment en sèries, programes o pel·lícules, té un component de prefabricat, de precuinat, que l’allunya de la llengua més quotidiana. Les reformulacions, les errades gramaticals, els barbarismes, les interrupcions o el dialecte en estat pur acostumen a desaparèixer en el col·loquial mediatitzat, amb afectacions a la seva versemblança.

Hi ha una llengua al carrer que també és original, genuïna, popular i sense complexos que cal fomentar

Per què els doblatges en català —i no pas en castellà— ens semblen encarcarats i poc naturals? És prou diversa la representació dialectal als mitjans de comunicació? Es poden admetre castellanismes o anglicismes a la Corporació perquè el català soni més fresc? LA MIRA ha parlat amb cinc joves del domini lingüístic català per debatre sobre els principals temes de què tracta l’assaig de Borrell, a qui també hem entrevistat i que anirà matisant els arguments dels altres participants.

En Marc Ferragut és de Capdepera, el poble més a l’est de l’illa de Mallorca, i fa uns quinze anys que viu a Barcelona. És periodista i treballa al Planta baixa de TV3. La seva llengua materna és el català, en el dialecte mallorquí, però treballa amb un registre estàndard que també fa servir durant el col·loqui. Assegura que a l’illa li era impossible fer vida 100% en català a causa del turisme —tot i que amb una bona part dels seus amics, no amb tots, sí que es relacionava en català—, però que al Principat li és més fàcil.

L’Anna Adrià coincideix que a Barcelona pot parlar valencià més sovint que a la capital del País Valencià. Ella és de Carcaixent, de la Ribera Alta, i fa dos anys que viu a la Ciutat Comtal. És periodista i treballa en un mitjà digital de premsa escrita, i la seva llengua materna és el català. “En el meu poble tothom el parla, tinga la ideologia que tinga, però a València ciutat sí que és de veres que a vegades parlar valencià sembla una qüestió política. No ho vaig entendre fins que vaig anar a la universitat, on sentia que cada cop que el parlava estava com a reivindicant alguna cosa. Quan anava a València ciutat, parlava a tot el món en valencià i me contestaven en castellà o me deien «No te entiendo» sempre. Això desenvolupa un sentiment d’inferioritat que és molt fort allí, i als desconeguts al final directament ja els parlàvem en castellà.”

La Carla Cidón, per la seva banda, és l’única participant que ha nascut i viu a Barcelona. Hi treballa com a professora d’anglès i també fa de monitora de menjador. “Jo soc de Nou Barris i tota la meva vida ha estat sempre en castellà”, assegura. A casa parla castellà, així com amb els seus amics i amb la seva parella. El català el fa servir únicament a l’escola com a monitora i, durant tota la vida, l’ha emprat com a llengua dels estudis.

En Pau Casanova actualment també parla sobretot castellà amb els seus amics. És arquitecte i va néixer a Lleida, on va viure fins als disset anys. Aleshores el català, la seva llengua materna, era pràcticament l’únic idioma que feia servir, fins que va marxar a la capital catalana. “Un cop vaig venir a Barcelona per estudiar a la universitat, vaig començar a parlar més castellà que català amb els companys de carrera (la majoria eren d’altres parts d’Espanya) i amb els amics de la residència. Això ha continuat sent així, amb les amistats parlo sobretot en castellà excepte amb els amics de Ponent de la infància.” En l’àmbit laboral, explica, la balança lingüística està força equilibrada.

En Roger Campdelacreu, de Llinars del Vallès, és filòleg i fisioterapeuta. Viu a Cardedeu i ha treballat durant set anys oferint un servei d’assistència sanitària en català, al qual molts pacients recorrien a propòsit, a banda de fer recerca en sociolingüística. “Pel que fa a la família, la línia paterna és catalanoparlant, els meus avis no saben parlar castellà; a l’altra banda, la línia materna és castellanoparlant, de Múrcia, i els meus avis no saben parlar català. A les reunions familiars era curiós perquè entre els dos avis no s’entenien o hi havia d’haver algú que fes de traductor.” A Llinars, diu, hi ha força presència castellanoparlant. És per això que, tot i que amb molts amics parla català, també fa servir sovint el castellà.

Consumiu gaire contingut en català?

Pau: Jo no consumeixo gaire producte audiovisual en català. L’únic programa que segueixo setmana a setmana és La sotana. També acostumo a veure les notícies a TV3 i de vegades escolto el programa del Marc Giró a Rac 1, però consumeixo més cosa en castellà. A xarxes, no segueixo cap influencer en català.

Roger: De tele, en miro bastant poca. Sí que veig alguna sèrie i intento mirar en català tot el que sigui possible, però tampoc hi ha gaire oferta. Diaris, notícies, informació... Això sí que ho miro en català o en anglès, per temes internacionals. Pel que fa als influencers d’aquí, els tinc controlats, però no em cauen gaire bé!

Anna: Jo per xarxes socials sí que consumisc molta més cosa en català que abans. De pòdcasts, també. Com que visc ací, he conegut més creadors en català i cada vegada n’hi ha més de valencians i, vullgues o no, me fan més gràcia. De tele tampoc en veig massa, però sí que mire pel·lícules i sèries i la veritat és que molt poca ficció és en català.

“Els subtítols molts cops no hi són, en català, o, si vas al cine, has d’anar a buscar aquella sessió a les quatre de la tarda d’un dimarts... El problema de vegades és d’oferta”

Carla: Jo tampoc miro gaire la tele, ni tan sols Netflix... Però si hi ha hagut alguna vegada alguna sèrie de la Corpo que m’ha agradat, com Merlí o Polseres vermelles, sí que l’he vist. Quant a les xarxes, sí que estic bastant enganxada a TikTok i a Twitter. Els vídeos em surten en diferents idiomes, però la majoria són en castellà.

Marc: Per mi, consumir ficció, pòdcasts, ràdio o mitjans en castellà és una excepció.  Quan m’ho acabo tot en català potser sí que busco contingut en castellà, però moltes vegades acab saltant directament a l’anglès. De fet, consumesc més en anglès que en castellà, si no hi comptem versions originals subtitulades, perquè això també és un problema. Els subtítols molts cops no hi són, en català o, si vas al cine, has d’anar a buscar aquella sessió a les quatre de la tarda d’un dimarts... El problema de vegades és d’oferta.

Aprofitant que parles de subtitulació, Marc, un dels temes de què tracta el llibre Fem que soni bé és el del doblatge. Hi ha la idea que les pel·lícules doblades en català sonen una mica forçades, que és un llenguatge una mica encarcarat o que no es fa servir habitualment al carrer. Què us sembla aquesta afirmació?

“Estic bastant a favor d’introduir-hi castellanismes i el que digui la gent al carrer, als doblatges; em semblarien més atractius i reals. Si no, sona com molt de despatx”

Pau: Jo, personalment, quan vaig al cine, directament evito la versió en català i trio la castellana. No em sona natural. Hi ha un factor de com has crescut, que associes el cine al castellà, però també que el castellà real i el castellà dels doblatges no són tan diferents com el català real en qualsevol de les seves variants i l’estàndard de les pel·lis. Aquesta cosa artificial només la pots associar a mons de fantasia. Si en una pel·lícula que evoca un món real hi introdueixes aquest català estàndard que no existeix, treus versemblança a la trama. No t’ho creus. Jo sí que estic bastant a favor d’introduir-hi castellanismes, i el que digui la gent al carrer; em semblarien doblatges més atractius i reals. Si no, sona com molt de despatx, sembla que hi hagi un tio allí expert en correcció lingüística. Si hi ha una pel·lícula de dos policies perseguint uns narcotraficants, no té sentit que parlin com un filòleg.

Roger: Clar, deies això d’introduir-hi castellanismes... Si agafem l’exemple de Cites, havia set només en català i ara és bilingüe i hi ha més castellà. Xoca una mica, no? Què ha passat aquí? Alhora, a què hem acostumat l’oïda en la ficció? Quan una llengua entra molt més a través d’un canal, agafes aquest canal i l’associes a aquest idioma en concret. Això és tenir un cert punt d’autoodi: aquest espai del doblatge és per a aquesta llengua només, per al castellà. D’altra banda, això no vol dir que jo no sigui partidari d’actualitzar el vocabulari. Hi ha castellanismes que poden estar bé; el problema és quan ja canvies les estructures gramaticals, sintàctiques... No es poden perdre els trets característics de la llengua. A través del doblatge, però, es poden trobar coses que facin el català més engrescador. Si comencem a fer com els Tyets i a dir bailoteo, salseo, i el fa més atractiu, doncs fantàstic. 

“Hi ha castellanismes que poden estar bé; el problema és quan ja canvies les estructures gramaticals, sintàctiques... No es poden perdre els trets característics de la llengua”

Marc: Jo supòs que com més fantasiós és el producte, menys ens grinyola el doblatge. Els dibuixos animats..., l’exemple de Vegeta, amb insults com capsigrany, em sona bé. O a Harry Potter, que cola més perquè són mags i xerren raro. Però si el dolent de no sé quina pel·li més realista diu carallot, a mi em treus d’aquell petit món. Ningú diu carallot per ofendre’t a la vida real, a mi no em quadra. Jo crec que hi ha un punt d’això: com més real és la història, més et pot grinyolar el doblatge. La solució, però, tampoc sé quina ha de ser. Has de colar-hi més coses en castellà? De vegades ja passa, això, en aquestes sèries de 3Cat.

“Jo per defecte posaria el doblatge en castellà. En canvi, els dibuixos animats no els concebo d’altra forma que en català”

Carla: En aquest tema, amb les sèries, per exemple, no és que no em sonin naturals, sinó que simplement per defecte posaria el doblatge en castellà. En canvi, tot el tema de dibuixos animats no el concebo d’altra forma que no sigui en català, sempre ho he vist així de petita. Recordo que, quan va començar el Boing, no sabia ni que els dibuixos existien abans en castellà, i em barallava amb la gent del meu poble de Sòria per això! Suposo que també hi ha un punt d’estar-hi acostumat i de veure-ho des de petita.

Anna: Jo estic d’acord amb el que dieu. Depèn molt de com t’hages criat. Per exemple, a València teníem Canal 9 i veia animació en valencià. L’oferta era molt limitada, però existia i no se’m feia estrany. En canvi, quan ja eren pel·lícules doblades en valencià (ho feien poquíssim perquè quasi tot ho treien en castellà), no t’ho tragaves. Era un català que absolutament ningú parla, un valencià de llibre amb què és molt difícil de connectar. Ara, amb À Punt, encara me costen aquests doblatges, és un valencià molt estàndard. Ja de per si no consumisc gaire doblatge, i com que n’he consumit en castellà tota la vida m’entra molt millor. Estaria disposada a fer un esforç, però m’agradaria que fora més representatiu i realista.

“Com que he consumit doblatge en castellà tota la vida, m’entra molt millor. M’agradaria que en valencià fora més representatiu i realista”

I per vosaltres, què caldria fer perquè fos més realista? Us poso un exemple: en castellà es diu qué diablos o maldito seas i no diu ningú mai que no és realista.

Anna: A vore, jo pense que si estàs intentant representar una realitat, t’hauràs d’adaptar a eixa realitat. En la fantasia, pots posar-te creatiu o més normatiu, però si estàs representant un barri de Barcelona o de Lleida, els actors han de parlar com parla la gent de veritat de la zona. En canvi, quant al que no és ficció, està bé que no hi haja castellanismes, tot i que m’agradaria més diversitat dialectal.

Marc: M’ha fet pensar això que deies del doblatge en castellà. Cabeza de chorlito, rayos y centellas, no té cap sentit. Llavors, no sé si és aquella cosa com d’un cert complex cap al català, com si fos una llengua amb què hem d’anar amb molta més cura, i que tot és pitjor en català perquè ho hem de fer d’una manera determinada. D’altra banda, sempre tenim posada aquesta alarma sobre la correcció. A mi, per exemple, gaudir em sona estrany, i disfrutar és incorrecte. Quin problema hi ha a dir disfrutar en una sèrie? Són casos d’aquests que trob que estan en una frontera, paraules ja integrades que la gent diu, però no són necessàriament aquella paraula supergenuïna.

“Se’m faria estrany que en una pel·li ambientada en un barri barceloní com el meu parlessin un català sense castellanades”

Carla: Per mi, per on he crescut, com que jo no he sentit mai companys meus de classe parlar en català entre ells, se’m faria molt estrany que en una pel·li ambientada en un barri barceloní com el meu parlessin un català perfecte i sense castellanades. Però perquè és el que jo he viscut i no em sona realista. Tampoc em sona natural un rayos y centellas, però és cert que en el castellà no grinyola tant; no te n’adones perquè hi estàs més acostumat.

Marc: Va en relació amb això que dèiem, esteim molt alerta amb el català, hi ha una sobreanàlisi que no hi és en el castellà.

Pau: Jo sí que faria una distinció entre els doblatges i les produccions pròpies en castellà. Sí que és veritat que en els primers fan servir expressions que ningú diria, però en el cas de les sèries o pel·lícules produïdes a Espanya, tenen un castellà perfectament normal, diuen el que es parla a la realitat. En canvi, les produccions pròpies de TV3 quasi mai representen la manera de parlar de la gent real. No em sembla que estiguin obertes a introduir un català més impur, que per mi seria més atractiu. Fins i tot, a l’hora de representar la societat catalana: cal representar-la tal com és, no com agradaria que fos.

“És una ficció pretendre que aquest català asèptic, de laboratori, no tingui cap tipus d’interferència del castellà o de l’anglès”

Marc: Al final, és una ficció pretendre que aquest català asèptic, de laboratori, no tingui cap tipus d’interferència del castellà o de l’anglès. No hem de dir chill o random en una sèrie per a joves? Si ho diu tothom!

Clar, aquí hi ha una mica de tensió entre el propòsit de la Corpo de normalitzar el català correcte i la gent que vol acostar la llengua a més públics, però amb més impureses.

Anna: Crec que el problema també és el que es considera com a correcte. El missatge que arriba és que eixe és el català que està ben parlat i que el que parles tu no està tan bé. Això és un problema perquè no te sents representat i te sents molt infravalorat. Això en València passa molt.

L’explicació de l’Helena

“Hi ha una distància entre el col·loquial real que parlem, en molts casos i en algunes zones bastant interferit, amb el que sentim als mitjans. No estem acostumats a sentir-lo i no ens sembla creïble”

Per què a la gent i a alguns dels participants en la conversa els sona malament el català dels doblatges? 

Helena: Aquesta és la base de l’assaig. De fet, originalment es titulava Per què no sona bé. No és que no soni bé, és que la percepció que en tenim és dolenta perquè tenim prejudicis cap a aquest model de llengua que sentim als mitjans de comunicació, que la major part del temps és un model genuí. Alguna vegada, en aquest col·loquial mediatitzat, s’hi tolera alguna interferència, algun castellanisme o algun anglicisme, depenent del que es vulgui reflectir, però sol ser força genuí. Clar, què passa? Que hi ha una distància entre el col·loquial real que parlem, en molts casos i en algunes zones bastant interferit, amb el que sentim als mitjans de comunicació. Tenim un prejudici cap a aquest col·loquial perquè no estem acostumats a sentir-lo i perquè ens sembla que no és creïble, que no és natural. Per tant, de repertori de col·loquial, en tenim, però la gent no l’accepta perquè no s’hi sent identificada i no el veu com a versemblant. És un prejudici.

I per què no el veuen com a versemblant? 

Helena: No hi ha un únic factor. Les produccions doblades estan molt més limitades pel que fa a la llengua. Han de lligar els llavis amb el que se sent i no pots fer servir segons quina forma de parlar perquè et trauria de fora de la ficció. Si tu fas dir a l’actor una cosa molt dialectal, ja no pensaràs que està parlant una persona dels Estats Units. Per tant, aquí hi ha poca cosa a fer. Està molt supeditat a això i no s’ha sabut mai trobar una cosa que sigui més versemblant i natural del que ja és, perquè ha de ser molt neutre. Ara bé, en produccions pròpies es percep com a més real. Si et fixes en Merlí o Plats bruts, dos casos d’èxit, estan plenes de vocabulari que fa servir la gent jove i es veuen molt més versemblants. Però aquest model tampoc no ens agrada perquè està massa castellanitzat i, llavors, hi ha crítiques des de l’altra banda. Sembla que no estiguem mai contents, no?

“Si en els doblatges fas dir a l’actor una cosa molt dialectal, ja no pensaràs que està parlant una persona dels Estats Units. Aquí hi ha poca cosa a fer”

Cal trobar una mica l’equilibri entre genuïnitat i realisme. 

Helena: Clar, però en la ficció aquest problema hi és per la distància tan gran que hi ha de la llengua parlada a la normativa. I en castellà això també passa, però aquestes crítiques no hi són tant. Per què? Doncs perquè no hi ha aquest complex d’inferioritat, en castellà. I perquè estan acostumats a sentir els doblatges en aquesta llengua. En català, en canvi, hi ha aquest prejudici d’“això no ho diu ningú”. D’això ara se’n diu autoodi. Al capdavall, la nostra llengua no té el prestigi que tenen algunes altres.

Parlant sobre això, una de les reflexions en què més o menys tothom va coincidir és que en el cas dels dibuixos animats no notaven aquest problema del doblatge. 

Helena: Sí, això també ho explico al llibre. En aquests casos la versemblança no és una prioritat. Els nanos no miren si allò és real o no perquè es fiquen en una història de fantasia i, d’altra banda, no tenen una opinió formada sobre com ha de ser la llengua. Nosaltres això sí que ho tenim clar, i estem influïts per moltes coses. El mateix passa amb sèries com Els anells de poder. Té un català molt ric, amb tot de paraules que ningú faria servir avui, però ningú ho ha criticat perquè no té aquest component de versemblança.

“La distància que hi ha entre el castellà normatiu i el col·loquial no és tan gran perquè no tenen tanta interferència lingüística com nosaltres. La nostra llengua, en canvi, està molt més malmesa”

Hi va haver una reflexió d’un dels nois, en Pau, que deia que el castellà dels doblatges li sonava molt més proper al real que no pas el català. Tot i ser catalanoparlant, preferia sempre la versió de les pel·lícules o sèries en castellà. 

Helena: D’una banda, la distància que hi ha entre el castellà normatiu i el castellà col·loquial potser no és tan gran perquè no tenen tanta interferència lingüística com nosaltres. En tenen una mica de l’anglès, però la seva llengua no perilla, no? La nostra llengua, en canvi, està molt més malmesa que no pas la seva, sobretot la més espontània. D’altra banda, també hi ha el factor costum. Si t’has acostumat sempre a veure doblatges en castellà al cinema, doncs és el que t’entra per defecte. Si dius a un estranger que miri una versió doblada al castellà, es posarà les mans al cap, perquè el seu prejudici és un altre. Sigui com sigui, ja no només hem de parlar dels doblatges, que són una porció molt petita del problema. Hem de parlar del col·loquial en tota la seva complexitat, i actualment les xarxes socials són un dels espais on més abunda. Tots els nanos joves hi fan servir el col·loquial, i és on hem d’incidir.

“Els mateixos lingüistes de la Corporació han dit que en matèria de llengua hi ha hagut un relaxament molt gran”

Fins ara parlàvem dels doblatges, però en Pau també deia que li passava amb les produccions pròpies. 

Helena: Aquí sí que hi tindria més a veure el tema del prejudici i no tant la llengua que s’hi fa servir, perquè des de fa ja bastants anys els guionistes tenen molta més llibertat creativa en el sentit que poden introduir tota mena de calcs d’altres llengües, sobretot quan es tracta que un personatge soni versemblant. En aquest àmbit, de fet, s’ha donat carta blanca i això s’ha criticat molt. Els mateixos lingüistes de la Corporació han dit que en matèria de llengua hi ha hagut un relaxament molt gran.

“Quan parlem català col·loquial, de l’única cosa que ens hem de preocupar és que no sigui una llengua calcada al castellà”

Quina seria la solució per fer-ho tot més natural? Al llibre parles d’introduir alguns castellanismes o anglicismes molt concrets, en casos de mots que no tinguin una alternativa genuïna. 

Helena: A les sèries per a públics joves, això passa des de fa molt de temps. A Plats bruts hi havia un fotimer de castellanismes. I no passa res. En aquest tipus de produccions, no se n’hi han de deixar passar més per semblança dels que ja hi ha. El problema, però, és més als programes d’entreteniment de parla espontània, en els quals no segueixen un guió: les tertúlies, per exemple. Allà és quan s’ha de vigilar una mica, perquè hi ha una sèrie de coses que fan que la llengua soni més o menys esterilitzada. Els que tenen un català ric, per exemple, no es mengen els pronoms febles de la manera que se’ls mengen alguns en els espais d’entreteniment. I després hi ha el tema del lèxic. De tant en tant no passa res si en deixes caure un, si és que no hi ha un substitut genuí que et funcioni bé. La Maria Nicolau n’és un bon exemple. Fa servir una llengua a les xarxes, i a tot arreu, que és molt natural, rica, amb una estructura bona. És informal, no és encarcarada i, de tant en tant, fa servir algun anglicisme o castellanisme integrat a la llengua. I no passa res! Al final, quan parlem català col·loquial, de l’única cosa que ens hem de preocupar és que no sigui una llengua calcada al castellà.

“La missió de TV3 no és descriure com és la població, sinó fomentar la llengua i la cultura pròpies”

Pel que expliques, no s’està posant èmfasi en els espais de fora de la ficció. 

Helena: Clar, és un col·loquial diferent del de la ficció, que sí que es veu versemblant perquè molts cops hi entren castellanismes. Però tampoc ens agrada això. D’això se n’ha parlat molt... S’hi ha de deixar entrar encara més castellà? Diuen: “TV3 no representa tothom a Catalunya i està pagada amb diners públics; no s’hi parla castellà i el parla habitualment més de la meitat de la població”. Ja, però és que la missió de TV3 no és aquesta. No és descriure com és la població, sinó fomentar la llengua i la cultura pròpies. Per això partits com Ciudadanos l’han volgut tancar, perquè saben el que representa.

Una llengua, molts accents

A l’assaig Fem que soni bé, també s’explica que moltes de les expressions que es deien al carrer fa uns anys, com cap de fava, són col·loquials. En haver-se empobrit la llengua, però, ara sentim que no són versemblants.

Marc: Has anat a posar un exemple, cap de fava, que es diu molt a Mallorca en concret i és col·loquial. Passa molt també amb tanmateix, per exemple.

Potser ens estem centrant massa en com es parla a Barcelona i no en altres zones de Catalunya o dels Països Catalans.

Marc: És probable.

Roger: Clar, representar-ho tot és molt difícil. Però després agafes la sèrie de Lo Cartanyà, que representa una zona de Ponent, i tens actors que parlen central forçant el dialecte nord-occidental. Així anem malament.

“Quan apareix el dialecte occidental a TV3 és per perpetuar clixés cutres”

Pau: A mi em fa una mica de ràbia que quan apareix el dialecte occidental a TV3 sigui com per perpetuar clixés cutres. No vull imposar unes quotes de dialectes i tal, però com a mínim, quan aparegui l’occidental, que no sigui per a això, perquè sempre acabem caient en estereotips. El personatge del Puyol al Crackòvia, Lo Cartanyà... Es crea una distància entre la gent de Barcelona i la resta que semblem pràcticament d’un altre planeta.

Roger: A més, tot sempre vinculat a una tradició més aviat agrària... Estic molt d’acord en això. El que ha d’aconseguir la Corpo és que hi hagi perfils variats que parlin català, persones migrants... Ha de ser una qüestió que pugui anar també des de la identitat, poder respondre a la diversitat i que tot plegat sigui més representatiu perquè el català es faci servir més habitualment o amb més freqüència. Abans també parlàvem del català de barri i com de vegades ens costa d’imaginar-nos-el, però hi és! Doncs anem a buscar aquests referents, es pot ser gamberro en català també.

Clar, d’on ve el fet que no vegem natural que es diguin certes coses en català?

Marc: Potser és una òptica molt urbanita, de Barcelona en concret, de dir: “És que ens sona estrany que no hi hagi tantes interferències”. Potser hi ha una persona de Berga a qui no li sona estrany. Potser el seu entorn xerra un català que s’aproxima bastant a això. Però clar, la majoria de gent, per sort o per desgràcia, viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i, clar, ens acabam fixant en això i sembla el que és natural i habitual.

Roger: Jo segueixo un pòdcast del País Valencià en el qual, durant un episodi, van començar a mofar-se de l’accent central i xava de forma satírica. Hi ha moltes altres realitats! Si agafem aquesta realitat tan diversa provocarem que l’oïda escolti moltes coses diferents, que entengui la llengua molt més enllà d’aquest català més central, que es pugui sentir representat tot el domini lingüístic i que, per tant, la llengua sigui una cosa més natural i viva.

“Hi ha un problema de base. Des d’on es fa tele? Des d’on es fa ficció o pòdcasts? Tot s’acaba centralitzant en Barcelona”

Anna: Això també és un problema més estructural d’on se crea tot, des d’on se conceben els continguts. Tot és centralista i se dona molta més cobertura al que és Barcelona i l’AMB que a altres llocs. Potser, si no se canvia un poc eixa mentalitat, és molt difícil també representar la diversitat i no fer-ho des dels tòpics.

Hi ha hagut una reflexió molt interessant quan tu, Marc, has dit que potser la gent de Berga sent aquest català menys interferit i li sona més proper al que parla. Potser la solució implica que més gent de fora de Barcelona aparegui als mitjans i normalitzem la resta de variants dialectals.

Marc: Sí, és que hi ha un problema de base. Des d’on es fa tele? Des d’on es fa ficció o pòdcasts? Again, Àrea Metropolitana. Tot s’acaba centralitzant en Barcelona i, de fet, moltes es podrien fer des de qualsevol lloc. És difícil trobar coses com El búnquer de Catalunya Ràdio, que es fa des d’Osona i ja sents un accent una mica diferent. Si anem integrant diverses variants, potser sí que tenim un català més real, perquè vas ampliant aquesta foto, vas fent un trencaclosques més ric i més real amb totes les peces i no sempre amb la mateixa. Potser l’estàndard és el mateix de fa trenta anys. L’hem revisat? Hem xerrat amb gent de diferents dialectes i generacions?

Clar, vosaltres tres, Marc, Anna i Pau, teniu dialectes força diferents del central, en el qual es basa l’estàndard del català. Creieu que els vostres parlars estan ben representats als mitjans?

“La presència als mitjans del català occidental és irrellevant. I, quan apareix, és per encaixar-lo en arquetips que no existeixen”

Pau: Jo crec que els nostres dialectes estan infrarepresentats. No som la majoria de la població ni molt menys, però la presència als mitjans del català occidental és irrellevant. I, quan apareix, és per encaixar-lo en arquetips que creen fronteres que no existeixen. El teu accent no hauria de ser un obstacle, i segurament sí que ho és si vols tenir presència en l’àmbit comunicatiu! Per què no poden aparèixer personatges random que tinguin altres dialectes a les sèries? Per què han de parlar, ja no el de Barcelona, sinó un estàndard que no existeix? Realment, si és una qüestió de conservar una manera d’expressar-se, això és un català que no ha existit mai, que s’ha decidit en un despatx. Quan noto molt això en un programa, se’m fa antipàtic. Penso que no s’hauria d’homogeneïtzar la manera de parlar dels catalans.

Anna: A mi em costa un poc creure’m fins a quin punt la televisió catalana té una perspectiva de Països Catalans en eixe sentit. Jo no la veig enlloc. Si tot es concep i es pensa des d’ací, des de Barcelona, és molt difícil que se t’ocurrisca representar gent que està tan allunyada de la teva realitat. Jo mateixa me trobe que hi ha persones que no m’entenen perquè dic ací o eixir. Hòstia, que pocs referents es tenen de la gent que parla català d’altres maneres!

“Hi ha persones que no m’entenen perquè dic ‘ací’ o ‘eixir’. Que pocs referents es tenen de la gent que parla català d’altres maneres!”

En aquest sentit, creus que si els mitjans representessin molt millor els diferents dialectes del català, això no passaria?

Anna: Òbviament, perquè les persones ho vorien a la televisió o a on siga, ja tindrien més referents i ho normalitzarien. A la tele valenciana ja passa que se parla un valencià estàndard i ningú apitxa allí. Jo apitxe moltíssim, hi ha moltes persones que apitxen, i no és incorrecte! Però com que no hi ha gens de representació, molta gent creu que sí. La mateixa ràdio i la mateixa televisió haurien d’impulsar això. Ací a Barcelona, quan escric i signe jo, ho faig en valencià, però perquè me dixen! He tingut altres feines on m’han dit si podia parlar o escriure en català central. Pareix que estiga parlant xinès, és surrealista.

Marc: Jo no he hagut de suavitzar l’accent, però sí que m’he vist empès a fer-ho d’una manera molt subtil. Hi ha un component de molt poca autoestima lingüística. En el cas del mallorquí, hi ha una cosa que és molt evident, que és l’article salat: és vist com a vulgar i no es pot fer servir en informatius. No sé si hi ha un consell de savis que ho hagi triat... Però jo en mitjans no puc fer servir el meu dialecte com el xerraria amb els meus pares. I al final, si he de fer un exercici d’estar triant paraules molt concretes i canviar d’expressions, preferesc canviar directament i fer servir això, un estàndard. No tenc accent de Barcelona ni tampoc de Mallorca. I això que, en els set anys de ràdio a RAC1 i els que he estat a TV3, ningú no m’ha dit mai que no xerri mallorquí. Però, a la vegada, quan el fas servir, tot és superexòtic i fa gràcia.

Hi ha una mica d’autocensura, potser.

“Miquel Montoro no fa gràcia! Tenc molts amics que són com ell. És un exemple molt clar de com agafam aquest dialectes i els posam en un zoo”

Marc: Totalment, i neix d’un complex lingüístic i d’associar aquests dialectes a una cosa vulgar. Miquel Montoro, per exemple! No fa gràcia! Tenc molts amics que són com Miquel Montoro, simplement és un tio apassionat del món rural que vol divulgar. Ell és un exemple molt clar de com agafam aquests dialectes i els posam en un zoo. Ostres, quan a algú li estàs dient que fa molta gràcia el seu accent, encara que sigui sense mala voluntat, no està bé. És això. Encara que no m’hagi dit mai ningú res, vas deixant de dir coses. De fet, tenc dubtes de si realment hauria treballat o tengut les mateixes oportunitats a ràdio i tele si no hagués suavitzat el meu accent.

Anna: Jo crec que és això, un sentiment d’inferioritat. Conec molta gent que ha vingut ací a viure un any per un SICUE o el que siga i ha tornat parlant d’una manera més propera al català central, però perquè tenim eixe sentiment que açò és superior.

“Amb gent de Barcelona gairebé em sento més còmode parlant en castellà. Em molesta que exotitzin el meu accent”

Pau: Jo no tinc un sentiment d’inferioritat, però em molesta que m’exotitzin. Senten el meu accent i de seguida em pregunten pels meus orígens, com si jo estigués marcat per ser de Lleida i això fos curiós. Com que totes aquestes preguntes em fan mandra, amb gent de Barcelona gairebé em sento més còmode parlant en castellà.

Ostres, això és molt fort, no?

Pau: Però perquè no em ve de gust que projectin els seus clixés, que em vegin com una criatura de zoo. I jo no el vull canviar, tampoc, el meu accent. Em sentiria incòmode.

Marc: Jo també tenc la sensació que hi ha dialectes de primera i de segona. El gironí està molt més acceptat, és més amable. És la meva sensació, eh? No sé si és allò de la Catalunya Vella o què... 

L’explicació de l’Helena

El col·loquial mediatitzat és molt més proper al col·loquial barceloní que al d’altres zones. La gent de la conversa grupal, amb altres variants dialectals, el sent més llunyà. 

Helena: Sí, però això no és només un problema d’aquí, això passa a tot arreu. Costa molt que s’accepti un accent regional i es vegi igual de prestigiós que un accent urbà, no? Aquí, als mitjans de comunicació, tens predominantment el col·loquial de Barcelona o central, per motius demogràfics o de capitalitat. L’accent del centre, el de la metròpolis, es veu com el bo i correcte, el que s’hauria de parlar. En canvi, el regional, sobretot pel que fa a la fonètica, s’acostuma a considerar antic, inútil o incorrecte o, en el millor dels casos, pintoresc. Això és una cosa que s’ha de superar.

“Hi ha d’haver més presència de varietats dialectals als mitjans de comunicació”

Potser hauríem d’allunyar-nos una mica d’aquest col·loquial mediatitzat tan centralista. 

Helena: El tema és que hi ha d’haver més presència de varietats dialectals als mitjans de comunicació. Això és una reclamació que ja es fa a TV3 des de la seva creació. En els informatius ja s’ha fet una mica, amb les corresponsalies i delegacions. Però en l’entreteniment no es veu tant, costa molt trobar-hi accents diversos. Aquí és quan, per exemple, hauríem de compartir coses d’À Punt i IB3, no? Perquè hi hagi més varietat i no ens sonin estranys aquests col·loquials. A mi em va passar quan vaig venir aquí a estudiar: venia amb un accent de poble de l’Empordà molt marcat, i la gent em mirava amb cara estranya. Com que vols encaixar, canvies ràpidament i intentes parlar una cosa neutra, perquè hi ha aquesta creença que alguns dialectes no són igual de vàlids.

I aquí els mitjans hi tenen un paper. 

Helena: Clar, hi han de ser representades totes les varietats perquè no es vegin com a pintoresques o com a pageses.

En Marc, que ve de Mallorca, té un accent molt estàndard. Diu que ningú li ha dit mai expressament que el suavitzi, però que creu que no hauria tingut les mateixes oportunitats si no l’hagués rebaixat. 

Helena: Doncs això és molt il·lustratiu, hi ha un prejudici cap a certs dialectes. D’això se’n diu glotofòbia, també en parlo al llibre. A França volien legislar sobre això, perquè hi va haver un ministre amb accent català i hi va haver moltes mofes. No hi ha una variant millor ni pitjor, de la mateixa manera que no hi ha una llengua millor ni pitjor. La vàlua de les llengües i dels dialectes, però, malauradament va associada a la posició que ocupen dintre de la societat.

“No hi ha una variant dialectal millor ni pitjor, de la mateixa manera que no hi ha una llengua millor ni pitjor”

Justament en Pau deia que sempre sentia que aquí s’exotitzava el seu accent i que de vegades arribava a preferir parlar en castellà quan venia a Barcelona. 

Helena: Quina llàstima, aquestes dinàmiques generen aquest autoodi, aquesta vergonya de parlar el teu propi dialecte. Això no hauria de ser així.

“Les llengües no es poden conservar dintre d’un espai tancat, perquè es moririen. Ho vulguem o no, reben influències d’altres idiomes”

De fet, també es queixava que s’intenta conservar un català que no existeix, creat en un despatx, que homogeneïtza la llengua. 

Helena: Les llengües no es poden conservar dintre d’un espai tancat, perquè es moririen. Ho vulguem o no, reben influències d’altres idiomes. Hem de deixar-ho passar tot? No. Però tampoc es pot pretendre parlar un català d’abans, de fa tres segles, i homogeni. Ja és prou complicat que la gent parli català de qualsevol manera, amb el seu dialecte, la gent ja té prou inseguretat per si parla bé el català o no, que només calen aquests policies de la llengua que corregeixen a tothom, de vegades erròniament.

Què es pot fer per capgirar aquesta glotofòbia? 

Helena: Per exemple, a l’escola hi hauria d’haver més presència de dialectes. Ja s’ensenyen, però que també es miri d’aplicar amb les lectures o els continguts que es reprodueixen. I també que hi hagi més presència dialectal als mitjans de comunicació. Mitjans i educació, aquests són els dos puntals de la normalització. A més a més, ara tenim les xarxes socials.

Al llibre parles d’una “normalització digital”. Les xarxes poden ser una amenaça, però també una gran oportunitat, no? 

Helena: Sí. S’hauria de trobar la manera de potenciar aquests parlants de tot el domini lingüístic que fan contingut bo, i que arribin a tot arreu. Hi ha d’haver alguns canals des d’on es pugui fer, no només des de mitjans públics, també des de la iniciativa privada.

L’estratègia digital de la CCMA

A Som EVA, el canal digital a xarxes de 3Cat adreçat als joves, hi ha força polèmica perquè contracten cares conegudes que fan contingut en castellà a les xarxes però amb un català més pobre. Què us sembla?

Carla: Jo crec que és positiu. Hi ha hagut polèmica amb això de la Laura Escanes, però si li venia de gust fer contingut en català, em sembla perfecte que ho hagi fet. Jo també ho faria, encara que no parli català habitualment. D’aquesta manera, segur que La travessa, en català, ha pogut arribar a molt més públic que potser no l’hauria vist.

Marc: A mi també em sembla bé. Per què has de xerrar un català superpulcre? També és el català de molta gent, aquest! Si precisament vols anar integrant gent perquè parli català, el que no pots fer és acomplexar-los. I molta gent xerra com la Laura Escanes, o no té tanta fluïdesa. Si tens aquest referent, animes que molta més gent ho provi o, fins i tot, que gent que la segueix des d’Espanya i Sud-amèrica diguin: “Hòstia, em fa gràcia aquesta llengua”.

Anna: A mi me sembla bé. Mentre parle català, pa’lante. Bé, endavant!

Roger: S’han de buscar altres perfils. Ara hi ha un noi marroquí, l’Ayoub Borbata, que diu “Josep!” i fa contingut en català. Gent així també fa falta, perquè no només els blancs parlen català. Que tinguin l’espai que es mereixen, que els pertoca, i que no sigui per omplir la quota. Busquem la forma d’incloure la realitat que hi ha.

Anna: Al final jo pense que s’ha de trobar un equilibri entre que siga fresc i que no sone tampoc gaire barroer, ple de castellanismes. Mentre siga així... Al final són referents lingüístics i tenen molta influència entre els joves.

Marc: Pel que fa a influencers, per això, jo tenc la sensació que hi ha bastants exemples que estan fent bandera d’això, de fer servir un català correcte i defensar-lo, una mica de militància. Em venen al cap la Juliana o la Laura Grau, i també està bé que passi.

La conclusió final de l’Helena

Com valores l’estratègia digital i lingüística que està duent a terme la Corporació? 

Helena: S’han fet coses molt bé, com el rellançament de SX3. És una reclamació que ha sigut escoltada i, a més, hi ha representació dialectal. Però també s’han posat molts programes per a la gent jove que paguem entre tots en mans de persones que potser no tenen prou formació ni experiència, també pel que fa a llengua, i no se’n fa un control potser prou actiu.

“S’hauria de donar impuls a les empreses independents que facin continguts en català que siguin bons i amb un criteri”

Al llibre, hi dius que a l’època de Pujol s’havia fet aquesta política de subvencionar tot allò que es fes en català, amb males conseqüències. Està passant el mateix? 

Helena: En aquella època es va tenir molt clar que s’havia de produir en català, perquè hi havia un buit després del franquisme. La llengua havia de ser una mica tot el que havia de cosir el teixit aquest heterogeni que era Catalunya, i es va començar a donar subvencions a coses fetes en català. Això va generar la falsa creença que només es premiava el que es feia en català i que tot era subvencionat en detriment de la qualitat. Hi havia un prejudici. Si tu obertament vas subvencionant aquesta gent, crees la imatge de cosa prefabricada, de cosa que és de l’establishment, i llavors no cala en segons quin sector. Si tu el que fas ara és agafar els del Canal Malaia i gent de xarxes i col·locar-los tots a la Corporació, estàs fent el mateix. Llavors, jo penso que d’alguna manera s’hauria de donar un impuls a les empreses independents que facin continguts en català que siguin bons i amb un criteri.

Tot plegat pot crear la sensació que sempre hi ha les mateixes cares. 

Helena: Sí, mira la guerra contra la Juliana Canet, pobra noia. Però crea això, al final. Perquè la cultura catalana és un món molt petit i de seguida les cares conegudes, que són pagades amb diners públics, són la diana d’aquestes coses. I el que hi hauria d’haver és una descentralització de la cultura, que hi hagués molts més espais a tot el territori, que no hi hagués aquesta capitalitat a Barcelona, i que es fessin coses de manera privada, en català, de qualitat. Que hi hagués un interès i un mercat, que hi és, sobretot a les xarxes socials, on encara hi ha un buit.

“Em nego a creure que no hi ha gent aquí que pot fer una cosa genuïna, en un bon català i interessant, i que hagis d’anar a buscar gent que ja fa coses en castellà”

També hi ha hagut moltes crítiques perquè la CCMA està contractant molta gent que fa contingut en castellà a les xarxes perquè en faci en català a les plataformes digitals de la Corpo. 

Helena: Com si no hi hagués més gent! Jo em nego a creure que no hi ha gent aquí que pot fer una cosa pròpia, genuïna, en un bon català i amb un contingut interessant. Que el català no sigui una opció militant, que la gent el faci servir perquè és la seva llengua i que creïn continguts interessants, que no els hagis d’anar a buscar en gent que ja fa coses en castellà. Els contractes perquè ja tenen èxit? Crea una cosa ben parida, amb perdó, i ja tindrà èxit després. No t’aprofitis del que fa algú en un altre idioma, que probablement ja no tenia cap interès a crear res en català.

“Si crees bon contingut en català des d’un principi, també pots arribar a nous públics castellanoparlants”

Algun dels participants en el debat deia que, d’aquesta manera, contractant gent que ja és coneguda per fer contingut en castellà, arribes a nous públics. 

Helena: A públics de castellanoparlants que llavors et miren en català? Això també t’ho pots mirar de l’altra manera. Si crees bon contingut en català des d’un principi, també pots arribar a nous públics castellanoparlants. Si el contingut és bo, s’obriran a mirar-lo.

Merlí, Polseres vermelles... Van atreure públic perquè tenia prou qualitat.

Helena: Exacte, de vegades a l’espectador se’l tracta de tonto. Tu creus que no seran capaços de distingir una cosa de qualitat, estigui o no estigui feta en català? Clar que tens casos de fanàtics, però jo no deixo de mirar una cosa en castellà si m’agrada.

“Hi ha d’haver bons models als mitjans i a les xarxes que fomentin un bon ús del català, amb més varietats dialectals”

Alguna reflexió final? 

Helena: Sí, per concloure diria que no hi ha ni una recepta fàcil ni una solució màgica. Hi ha moltes coses que no ens deixen avançar, com la situació de minorització de la llengua o el complex d’inferioritat dels catalanoparlants. Però sí que hi ha d’haver bons models als mitjans, i a les xarxes sobretot, en els quals ens puguem emmirallar i que fomentin un bon ús del català. I també cal més varietat dialectal, per no tenir només aquest model més estandarditzat i castellanitzat de Barcelona, sinó models de tot arreu, probablement més genuïns i amb menys interferències. Això també fomentaria la unitat de la llengua entre tots els territoris.