El funicular del Parc d’Atraccions Tibidabo comença a transportar persones el 29 d’octubre de 1901, dia de la inauguració de les noves instal·lacions, unes de les més antigues d’Europa. El cardenal Casañas beneeix les obres i un castell de focs culmina la cerimònia. El servei del funicular ha estat molt deficient i desordenat, fins al punt que alguns dels convidats oficials s’han quedat a mig camí.

La primera dècada de la seva existència és la dels telescopis, els prismàtics, els gronxadors, el tir Flobert, els jocs de bitlles, els miralls… que fan del Tibidabo un pol d’atracció per als visitants, també els més il·lustres

Aquell any, el parc s’enriqueix amb atraccions com les bàscules automàtiques i les màquines de venda de postals. La primera dècada de la seva existència és la dels telescopis, els prismàtics, els gronxadors, el tir Flobert, els jocs de bitlles, els miralls… que fan del Tibidabo un pol d’atracció per als visitants, també els més il·lustres. En aquesta època s’estableixen l’Hotel Restaurant Coll i el Gran Cafè Restaurant Tibidabo.

Nombrosos grups de curiosos esperen pels carrers el pas dels cotxes que han de conduir el duc fins a l’estació de sortida del funicular

El 15 de setembre de 1902, el Gran Cafè Restaurant ofereix el seu primer banquet a Lluís Amadeu de Savoia-Aosta, duc dels Abruços, fill tercer d’Amadeu de Savoia, duc d’Aosta, rei Amadeu I d’Espanya. Nombrosos grups de curiosos esperen pels carrers el pas dels cotxes que han de conduir el duc fins a l’estació de sortida del funicular aquell dia. Molts convidats pugen amb automòbil fins a la parada del tramvia elèctric que va des de prop de la Bonanova fins a l’estació de pujada del funicular. En arribar la comitiva, cap a quarts de set, tothom saluda el duc. L’escena es repeteix al cim del Tibidabo, on és rebut per molts estiuejants de la colònia de Vallvidrera. Seguidament, visita la maquinària del funicular amb l’alcalde accidental, regidors, periodistes i alguns convidats.

Un baf d’olor dolça impregna la sala del banquet, provinent de les abundants toies de flors. Garlandes artístiques dibuixen formes diverses sobre la blancor de les estovalles. Se sent la música d’un grup que toca des d’una habitació propera. Lluís Amadeu de Savoia-Aosta seu a la taula allargada

Enmig d’aplaudiments i visques, el duc accedeix al restaurant, la terrassa del qual és plena de gent. Un baf d’olor dolça impregna la sala del banquet, provinent de les abundants toies de flors. Garlandes artístiques dibuixen formes diverses sobre la blancor de les estovalles. Se sent la música d’un grup que toca des d’una habitació propera. Lluís Amadeu de Savoia-Aosta seu a la taula allargada, al costat de les autoritats. El menú és extens i refinat, acompanyat de grans vins.

El 1902, l’homenatjat és el vicepresident d’Argentina, Quirno Costa. El 1906, ho són els congressistes estrangers del Congrés de la Llengua Catalana. El 1916, la doctora Montessori, per part dels seus deixebles del IV Curs Internacional Montessori

El Tibidabo continua acollint celebracions marcades per la distinció, amb l’organització de banquets en honor de destacades personalitats cada vegada que visiten la ciutat. El 1902, l’homenatjat és el vicepresident d’Argentina, Quirno Costa. El 1906, ho són els congressistes estrangers del Congrés de la Llengua Catalana. El 1916, la doctora Montessori, per part dels seus deixebles del IV Curs Internacional Montessori.

El 1910, s’inauguren els cavallets elèctrics i, el 1915, el ferrocarril aeri, dues atraccions que consoliden el Tibidabo com a parc d’atraccions. I encara destaquem un altre fet memorable: el 19 de febrer de 1911, l’aviador francès Gibert sobrevola el Tibidabo amb el seu monoplà.

Algú fa broma: “Ara! Ara!”. Tots alcen el cap i alguns s’acosten a la barana, mentre repassen el cel a la recerca del monoplà de Gibert. Però és una falsa alarma

Una banda militar omple l’ambient fent música a la plaça del Tibidabo, amenitzant l’espera. Nombrosos grups de persones han pujat a la muntanya en tramvia, automòbil i carruatges per presenciar la proesa. Les terrasses estan plenes de gent, totes les cadires ocupades, cada persona s’assegura un lloc des d’on admirar l’arribada del pilot. Algú fa broma: “Ara! Ara!”. Tots alcen el cap i alguns s’acosten a la barana, mentre repassen el cel a la recerca del monoplà de Gibert. Però és una falsa alarma, encara no ha arribat.

A les 11 hores i 48 minuts, el monoplà apareix darrere de Montjuïc, encara enlairant-se. En passar sobre Sants, arriba a la seva màxima altitud. A les 11 hores i 55 minuts, arriba al Tibidabo i comença a fer la volta. Just a sobre de l’estació superior del funicular, completa la corba que havia estat traçant i torna en direcció a l’hipòdrom.

El mateix cel del Tibidabo acull, més tard, al maig, un concurs d’estels, en què participen ciutadans francesos i anglesos

Alguns esperaven un espectacle més impressionant, acrobàcies a la muntanya o alguna gesta audaç. Tot i això, la multitud aplaudeix i tres petites explosions il·luminen el cel i marquen el final de l’exhibició. El mateix cel del Tibidabo acull, més tard, al maig, un concurs d’estels, en què participen ciutadans francesos i anglesos del Drago-Club de França i la Reial Societat d’Estels de la Gran Bretanya.

El gener de 1912, la princesa Beatriu de Battenberg, tia del rei Jordi d’Anglaterra i mare de la reina d’Espanya, es deixa veure a Barcelona, després de passar una temporada a Madrid per conèixer una nova infanta d’Espanya. La princesa és retratada en una excursió al Tibidabo, acompanyada de la marquesa de Comillas, el vescomte de Güell i el cònsol d’Anglaterra. El 1920, el seu gendre, Alfons XIII, arriba amb automòbil al cim del Tibidabo. Una dècada després, la història es repeteix davant del Cafè Restaurant Tibidabo amb la presència del príncep d’Astúries, Alfons de Borbó i Battenberg.

El 1921, es construeix la gran estructura metàl·lica de la Talaia, d’uns cinquanta metres d’alçària. Dos famosos artistes de cinema, el matrimoni nord-americà format per Mary Pickford i Douglas Fairbanks, fan una estada fugaç de 24 hores a Barcelona, el 1924, durant la qual aprofiten per visitar el Tibidabo amb el cònsol, companys de professió i devots del seu art.

Fairbanks acaricia els rínxols daurats de la protagonista de ‘La nina del món’: “Mai. És possible que alguna vegada se senti parlar del nostre divorci. Però serà un divorci del nostre cap de publicitat. I encara, és un truc que no usarem més que en cas de màxima necessitat”

Mary Pickford és rebuda amb un ram de flors. La parella d’actors contempla la ciutat des del cim. Havent dinat, asseguts a la terrassa del Gran Cafè, Mary Pickford abraça el seu marit. Ho explica un confident a la periodista d’Imatges Irene Polo, que en reprodueix l’escena: “Vostès no es deuran pas divorciar, oi?”. “Ah, això sí que no!”, diu Pickford. “Oi, Doug?” Fairbanks acaricia els rínxols daurats de la protagonista de La nina del món: “Mai. És possible que alguna vegada se senti parlar del nostre divorci. Però serà un divorci del nostre cap de publicitat. I encara, és un truc que no usarem més que en cas de màxima necessitat”. Envoltats de grans mostres de simpatia, Pickford i Fairbanks s’acomiaden del Tibidabo, i prenen el funicular per baixar.

L’esclat del conflicte comporta la col·lectivització del parc. Durant la postguerra, es restableix la societat anònima del Tibidabo i es duen a terme reformes al Gran Cafè Restaurant Tibidabo i a l’Hotel Coll

Els anys previs a la Guerra Civil, el Parc d’Atraccions Tibidabo incorpora noves atraccions, com el minigolf i els cotxes de bateria. Tot i això, l’esclat del conflicte comporta la col·lectivització del parc. Durant la postguerra, es restableix la societat anònima del Tibidabo i es duen a terme reformes al Gran Cafè Restaurant Tibidabo i a l’Hotel Coll, que passa a dir-se La Masia. El 1947, es reprenen les revetlles d’estiu i, l’any següent, s’inaugura el laberint dels xiprers, que esdevé la primera atracció del parc després de la guerra.

Durant aquesta dècada, s’incorporen al parc del Tibidabo atraccions com el telefèric, les olles voladores, el tren en miniatura que reprodueix el primer ferrocarril Barcelona-Mataró, els cotxes elèctrics, la Casa de les Sorpreses, el Castell Encantat, els gegants del Tibidabo (Doña Atalaya i Don Avión) i els capgrossos

El 1954, el dictador de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo, visita la ciutat de Barcelona al costat de la seva dona i del seu fill, després del seu pas per Madrid, on és rebut per Francisco Franco i la seva muller, Carmen Polo. Durant aquesta dècada, s’incorporen al parc del Tibidabo atraccions com el telefèric, les olles voladores, el tren en miniatura que reprodueix el primer ferrocarril Barcelona-Mataró, els cotxes elèctrics, la Casa de les Sorpreses, el Castell Encantat, els gegants del Tibidabo (Doña Atalaya i Don Avión) i els capgrossos.

“Esperem tornar en un futur proper; Barcelona s’ho mereix”, declara el príncep Rainier a la premsa

El 1956 Barcelona s’omple d’expectació amb l’arribada d’una altra parella destacada, els prínceps de Mònaco, Grace Kelly i Rainier, el 15 de novembre, uns dies després de l’arribada de l’ambaixador dels Estats Units John Davis Lodge. Aprofitant la seva escala al port de Barcelona a bord del transatlàntic Constitution de Nova York, on han gaudit d’un viatge privat i familiar, els prínceps passen només unes hores a la ciutat abans que el vaixell continuï la seva travessia cap a Canes al capvespre. “Esperem tornar en un futur proper; Barcelona s’ho mereix”, declara el príncep Rainier a la premsa.

La princesa Grace Kelly se sent temptada de pujar a la Talaia, però decideix gaudir de la vista des de baix. S’endinsen al temple del Tibidabo, on dediquen un moment a la pregària. Allà on van, són rebuts amb flors i es lliuren amb complaença a la signatura d’autògrafs

Cap al migdia, emprenen un recorregut amb automòbil per la ciutat, acompanyats pels cònsols de Mònaco a Barcelona i Madrid, i exploren les avingudes més cèntriques, així com les zones del Tibidabo i Vallvidrera. Els periodistes s’hi mantenen a prop, capturant-ne cada moment. La princesa Grace Kelly se sent temptada de pujar a la Talaia, però decideix gaudir de la vista des de baix. S’endinsen al temple del Tibidabo, on dediquen un moment a la pregària. Allà on van, són rebuts amb flors i es lliuren amb complaença a la signatura d’autògrafs. Inicien el descens de la muntanya, seguits de prop per una multitud de periodistes ansiosos. Finalment, arriben al passeig de Gràcia.

“Sí, però en realitat som simplement dues persones que s’estimen”, responen amb humilitat

“Són conscients que són una parella envejada en aquest món tan difícil?”, pregunta el periodista Manuel del Arco, de La Vanguardia, que hores més tard aconsegueix trobar la parella en un restaurant fora dels límits de la ciutat. “Sí, però en realitat som simplement dues persones que s’estimen”, responen amb humilitat.

El rei Hussein gaudeix de les atraccions del parc del Tibidabo i hi adquireix alguns records. Després continua amb el seu dia: s’asseu al volant del seu vehicle i comença a baixar per la carretera de Vallvidrera

El 7 de setembre de 1957, el rei Hussein de Jordània arriba a Barcelona. A primera hora de la tarda, puja al seu Cadillac i condueix fins al cim del Tibidabo, on gaudeix d’un esmorzar íntim. Des de l’àmplia terrassa, contempla tota la panoràmica de la ciutat, utilitzant un telescopi, com un turista més, per admirar el port i l’Eixample. Segons informa La Vanguardia, el rei Hussein expressa la seva admiració per Barcelona, i la ​​descriu com “una ciutat meravellosa”. A més, mostra un gran interès pel nou camp de futbol del Barça a les Corts, que està a punt de ser inaugurat, i demana tots els detalls del projecte. El monarca gaudeix de les atraccions del parc del Tibidabo i hi adquireix alguns records. Després continua amb el seu dia: s’asseu al volant del seu vehicle, comença a baixar per la carretera de Vallvidrera, i avança pels carrers del centre de Barcelona.

El 1961, Barcelona rep la visita del reconegut actor nord-americà Montgomery Clift, mentre que el 1963 és l’actriu espanyola Marisol, amb tan sols quinze anys, qui trepitja el cinema Urgell per presentar-hi la seva pel·lícula ‘Marisol rumbo a Río’

A la dècada dels seixanta, el 1961, Barcelona rep la visita del reconegut actor nord-americà Montgomery Clift, mentre que el 1963 és l’actriu espanyola Marisol, amb tan sols quinze anys, qui trepitja el cinema Urgell per presentar-hi la seva pel·lícula Marisol rumbo a Río. Tots dos artistes de renom deixen la seva empremta a la muntanya del Tibidabo. Aquell mateix any, des de Madrid, i després de visitar el Valle de los Caídos, l’exvicepresident Richard Nixon és rebut a l’ajuntament de Barcelona per l’alcalde, Josep Maria de Porcioles, i per Franco al palau de Pedralbes.

Rodríguez de la Fuente, estimat igual per nens i adults, fa acte de presència al parc d’atraccions per interactuar amb els més petits, regalar-los cromos gegants i dedicar-los exemplars dels seus llibres

El 1977, els mitjans de comunicació anuncien amb entusiasme l’esperada visita del reconegut naturalista Félix Rodríguez de la Fuente al Tibidabo. Rodríguez de la Fuente, estimat igual per nens i adults, fa acte de presència al parc d’atraccions per interactuar amb els més petits, regalar-los cromos gegants i dedicar-los exemplars dels seus llibres. Per arribar ràpidament al lloc, se suggereix fer servir el Tramvia Blau i el funicular. Tot i els anys transcorreguts des de la seva inauguració el 1901, el Tibidabo segueix generant amistats i sent un dels paratges més estimats pels habitants de Barcelona i els seus visitants.

“És la muntanya del poble. És una mena de capitoli democràtic. I allà, al davant, l’altra muntanya, Montjuïc (anticapitoli), sembla un rival en actitud de lluita”

El 1911, Gabriel Alomar, assagista, poeta modernista i polític, plasma en un escrit a La Campana de Gràcia una visió reveladora del Tibidabo: “El Tibidabo és una muntanya colonitzada per la ciutat”, expressa.

I, recordant el simbolisme del nom del Tibidabo, que evoca la promesa de Satanàs a Crist de lliurar-li els regnes del món des de les altures si es prostrava davant seu, afegeix: “És la muntanya del poble. És una mena de capitoli democràtic. I allà, al davant, l’altra muntanya, Montjuïc (anticapitoli), sembla un rival en actitud de lluita; si bé ja porta en un dels seus flancs la invasió ciutadaníssima d’un bell parc, destinat a eixamplar-se un dia gloriosament”.