Aquesta és la història de dues famílies, però també podria ser la de moltes altres que viuen en una ciutat on els anys sempre s’han comptat per decennals. “Quantes Decennals tens?”, es pregunten entre els habitants. “Jo en porto set”, diu la dona de setanta anys. “Doncs jo tres”, diu el de trenta. El temps corre diferent a Valls, on tothom és jove, si suma la seva edat per decennis.

El seu origen es remunta al segle XIV, quan es creu que, gràcies a la Mare de Déu de la Candela, es foragiten diverses pestes i plagues, com la plaga de llagostes que assola Valls el 1687

Aquest és un marcador local que arrenca el 1791, quan se celebren les primeres Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, també conegudes com les Festes de la Llum. El seu origen es remunta al segle XIV, quan la imatge de la Mare de Déu de la Candela presideix la capella que duu el seu nom a l’església arxiprestal de Sant Joan. Segons sembla, gràcies a la seva intervenció es foragiten diverses pestes i plagues, com la plaga de llagostes que assola Valls el 1687. Per això, el 23 de maig d’aquell any es decideix treure la imatge en processó per donar-li les gràcies. Uns anys més tard, el 1732, també és implorada per guarir una forta epidèmia de còlera. La població cada vegada li agafa més afecte, fins que el 1783 se li construeix el cambril que acull la imatge a l’església.

Cada deu anys, tots els acabats en 1, la ciutat es guarneix amb els domassos blaus i el símbol marià

Però la cosa no acaba aquí. La devoció popular és tan gran que el 28 de gener de 1791 es funden les Festes Decennals, gràcies al llegat del beneficiari de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Joan, Josep Perellada Salabert. Segons el document, de vot comunitari, s’estipula que cada deu anys es farà una processó ben solemne en honor a la Mare de Déu de la Candela. Des d’aleshores, cada deu anys, tots els acabats en 1, la ciutat es guarneix amb els domassos blaus i el símbol marià i viu una explosió de llum i d’activitats religioses, socials i culturals que il·luminen la vida dels vallencs en ple hivern. Cada deu anys, festa. Cada deu anys a Valls sumen anys.

Són unes celebracions que arriben puntuals i que són testimoni de les alegries i els desencisos dels habitants

I d’històries n’hi ha moltes, perquè en deu anys poden passar moltes coses. “Què feies a les Decennals del 1971?”, pregunten els nostàlgics. “Com serà la teva vida a les pròximes Decennals?”, fantasiegen uns altres. “Només em queden un parell de Decennals”, pensen els més grans. És el temps, que passa impassible per a tothom i que unes festes s’encarreguen de recordar. Unes celebracions que arriben puntuals i que són testimoni de les alegries i els desencisos dels habitants, dels moments de dol o d’il·lusió per noves coses que estan per venir.

Com a les Decennals del 1981. Aquell any les amigues vallenques Montse Moncunill (1958) i Pilar Trujillo (1960) celebren les seves segones Decennals embarassades. Són dues nenes que naixeran el juliol del mateix any, amb pocs dies de diferència. I mentre elles reposen dins del ventre, les mares viuen les festes. L’encesa de llums, els concerts, les trobades de bastoners, els diables, les actuacions castelleres... Són uns dies únics de festa en què la Montse assisteix per primera vegada al ball de gala amb la família i amics. “Anàvem tots mudats, però una mica de broma, va ser molt divertit”, recorda emocionada. La Pilar, en canvi, aquells dies ja va més feixuga i ha d’estrenar la roba de premamà.

“Com serà la vida d’aquí a deu anys?”, es pregunten els vallencs

“Tothom ens deia que per la forma de la nostra panxa i per com teníem la cara tindríem nens, però van resultar ser nenes, així que, suposo que com que era l’any de les Decennals, les vam anomenar totes dues Maria Candela”, riu. “Les nenes van néixer el juliol del 1981, i jo t’explicaré per què”, s’atansa a la conversa el marit de la Montse, Quim Guinovart (1955). “Si comptes nou mesos abans, va ser quan aquí vam celebrar Santa Úrsula i nosaltres, que som de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, vam descarregar el cinc de vuit, un castell que no havíem descarregat mai fins aleshores. Van néixer molts nens després d’això!”, riu. Aquell és un any d’espera per a la Montse i la Pilar, hi ha una nova il·lusió que es gesta a dins seu i per dins no poden evitar pensar: “Com serà la vida d’aquí a deu anys?”.

El primer diumenge de festes es fa una trobada de colles castelleres, l’únic moment en què, cada deu anys, s’ajunten la majoria d’agrupacions dels Països Catalans per compartir una actuació

Deu anys més tard, el 1991, les dues nenes celebren les seves primeres Decennals. Tot i dir-se Maria Candela, només es volen fer dir Maria. Tenen nou anys. Maria Marfull, filla de la Pilar, només recorda la gentada que hi ha durant la diada castellera. Se celebra el primer diumenge de festes i representa la trobada de colles castelleres, l’únic moment en què, cada deu anys, s’ajunten la majoria d’agrupacions dels Països Catalans per compartir una actuació. També assisteix per primera vegada a la processó votiva de la Mare de Déu, que va seguida de tota mena de danses i representacions d’associacions i entitats vallenques. Unes institucions que, a més, en cada Decennal acostumen a inaugurar alguna obra nova a la població, com el centre cultural o la font de la Manxa.

En aquelles primeres festes del 91, any en què les Decennals són proclamades Festa Tradicional d’Interès Nacional per part de la Generalitat de Catalunya, Maria Guinovart, també de nou anys, recorda amb tendresa haver anat al seu primer concert d’Els Pets. “Va ser com... uau!”, rememora. Grups musicals com aquests no es veien gaire sovint per aquestes contrades. “Després d’això vaig estar els deu anys següents esperant les Decennals; a més, pensava que a les properes ja tindria... dinou anys!”, somriu.

“Em va impressionar molt veure un ballet, perquè aleshores aquestes coses no es veien mai aquí, només quan hi havia Decennals!”

Tot un entusiasme que ja han viscut els vallencs moltes generacions anteriors. Com la seva mare, la Montse, que encara recorda les Decennals del 1971. Aleshores té tretze anys i els seus pares la duen a veure un espectacle de ballet vingut de Barcelona. “Em va impressionar molt, perquè, clar, aleshores aquestes coses no es veien mai aquí, només quan hi havia Decennals!”, remarca. Les festes de la Mare de Déu són sinònim de sorpresa, d’excepcionalitat, del tot és possible. Les grans lluminàries, que s’estenen per tots els carrers, són una promesa enmig d’un hivern que encara està lluny de finalitzar.

I arriben les Decennals del 2001. Tornen a omplir els carrers el ball de la Candela i els misteris de la representació de la moixiganga. Han estat deu anys d’espera per a Maria Guinovart, que ja té dinou anys i moltes ganes de festa. “Però em van posar un examen el 2 de febrer i quasi no vaig poder anar a cap concert”, lamenta. En canvi, la seva amiga Maria Marfull viu una de les millors festes que recorda. “Van ser molt intenses, perquè estudiava a la universitat, treballava venent entrades a tots els actes que feien i a més tenia exàmens. Quasi no vaig dormir, però no em vaig perdre res!”, riu. És la força de la joventut, l’esclat de la vida concentrat en uns dies en què tot és possible i tot està per fer.

“Sempre m’han comentat: «A tu sí que t’han agafat bé les Decennals!», perquè hi ha gent que els agafen les festes en edats en què no les gaudeixen tant”

Molt diferents eren les Decennals d’unes dècades abans, com les que va viure Quim Guinovart l’any 1971, quan tenia setze anys. “El jovent encara no sortia com ara, que hi ha concerts i actuacions. I jo, a les següents Decennals, ja tenia 25 anys i estava casat i enfillat, i a les dels 35 anys treballava fora de Valls i gairebé no hi vaig poder anar”, explica. “I això que a mi sempre m’han comentat: «A tu sí que t'han agafat bé les Decennals!», perquè hi ha gent que els agafen les festes en edats en què no les gaudeixen tant. Al final cadascú ho viu molt diferent”, remarca. És el calendari personal i col·lectiu dels seus habitants, que s’entreteixeix a través del temps i de les generacions.

“Vaig passar d’anar de jove a tots els concerts, a assistir a tots els actes infantils, com els titelles, la cercavila o la pista de gel”

I arriba un dia que la filla es converteix en mare. A les Decennals del 2011, ja classificades com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional, Maria Marfull, amb 29 anys, ensenya les festes al seu fill Roger, de quatre. “Vaig passar d’anar de jove a tots els concerts, a assistir a tots els actes infantils, com els titelles, la cercavila o la pista de gel”, somriu. El primer divendres al matí, durant la tronada inaugural, toca per primer cop la Candela, la nova campana de Sant Joan. Uns metres més avall, les dues Maries assisteixen a la benedicció de les Candeles. “De totes elles, nosaltres érem les més joves amb diferència”, riu Maria Guinovart, que aquell any tampoc pot gaudir de les festes perquè està estudiant unes oposicions. “Com serà la vida d’aquí a deu anys?”, es pregunta.

“Fa molta il·lusió passar-ho amb els nens; a més, saps que d’aquí a deu anys les coses ja seran diferents i ho voldran viure amb els seus amics”

Doncs deu anys més tard, una pandèmia mundial anul·la per primera vegada a la història la celebració de les Decennals. És el 2021 i els vallencs esperen pacients que les coses millorin. Per això, un any més tard es decideix celebrar l’edició 2021+1. És el primer any que la Laia, la filla de nou anys de Maria Marfull, viurà l’encesa de llums de la plaça del Pati, que dona inici a les festes. “A l’escola ens han explicat moltes coses, com que està tot molt il·luminat, hi ha molts concerts i una pista de gel”, somriu il·lusionada. Qui també ho viurà per primer cop amb els seus dos fills petits és Maria Guinovart. “Aquest any sí que m’he agafat festa a la feina! Com que em dic Maria Candela, els meus fills, que sempre han sentit parlar de les Decennals, es pensen que són festes que es fan per a mi”, riu. “Fa molta il·lusió passar-ho amb ells; a més, saps que d’aquí a deu anys les coses ja seran molt diferents i ho voldran viure amb els seus amics”, confessa. Nens, adolescents, adults, les Decennals són testimoni de totes les etapes dels membres d’una família.

“Els últims anys és més com un espectacle, ja no té l’emotivitat que hi havia abans”, lamenta Guinovart, que creu que no haver tret la Mare de Déu de la Candela el 2021 ha dut mala sort

I els avis, que un dia van ser nens i joves, ara viuen les primeres Decennals dels seus nets, com Quim Guinovart, que arran de l’ocasió no pot evitar recordar les seves primeres Decennals. Són les del 1961. En Quim té sis anys. Aleshores el seu pare és regidor de Valls i a casa seva s’organitza gran part dels actes. “Els gegants venien a casa a ballar i hi havia sempre molt moviment”, rememora. Ell ha pogut veure els canvis que hi ha hagut a les festes en els últims decennis. Sobretot ha vist que abans les festes eren sobretot religioses, mentre que ara són més d’oci. “Els últims anys és més com un espectacle, ja no té l’emotivitat que hi havia abans”, lamenta Guinovart, que creu que no haver tret la Mare de Déu de la Candela el 2021 ha dut mala sort. “Es diu que durant la pesta es va treure la Mare de Déu i es va acabar l’epidèmia; potser si l’haguessin tret, ja no hi hauria covid!”, riu.

“Venen molts vallencs que viuen fora vila, que són els que més s’enyoren i volen retrobar-se amb tothom”

“Antigament, les Decennals eren més pomposes i no estaven pensades per a la gent del poble, sinó per a les famílies més burgeses”, afegeix Montse Moncunill, que recorda com aleshores hi havia dames d’honor, la reina de la festa, el ball de gala o els jocs florals. “Tot era més per a l’elit”, remarca. Amb els anys tot això s’ha anat abolint, sobretot amb l’arribada de la democràcia, i a les últimes Decennals tot ha estat més enfocat al públic general. Això sí, els rituals religiosos de la Mare de Déu de la Candela no s’han deixat de fer mai.

Tampoc ha canviat amb el temps l’ambient del carrer. Són dies en què la gent surt i es felicita les festes, un oasi d’alegria enmig de l’hivern. “També venen molts vallencs que viuen fora vila, que són els que més s’enyoren i volen retrobar-se amb tothom. Sobretot això era així fa uns anys, quan no podien venir tots els caps de setmana com ara”, afegeix Quim Guinovart. A més, en cada edició fan un obsequi al poble, com una campana o l’orgue de l’església. És el seu retorn a casa, emocional i simbòlic.

L’últim acte de les Decennals és quan es torna a col·locar la Mare de Déu al cambril, d’on ja no es mourà fins al cap de deu anys. Tornarà a sortir el 2031, 2041, 2051, 2061, 2071... Xifres que ara semblen estranyes, llunyanes i gairebé impossibles. Com les viuran els protagonistes d’aquesta història? “Potser a les pròximes ja sí que aniré al ball de gala”, riu Maria Marfull. “Jo intentaré anar als concerts i a tot arreu, que els fills ja seran més grans”, s’il·lusiona Maria Guinovart. “Doncs jo penso que potser d’aquí a deu anys ja no hi seré”, reflexiona Pilar Trujillo.

Qui ni tan sols visualitza com seran les festes d’aquí a deu anys és la Laia, que en tindrà divuit. Segons diuen, la millor edat per viure les Decennals, l’etapa en què més es gaudeixen aquestes festes plenes de llum. Com serà la seva vida? Els seus somnis? Les seves il·lusions? Ara mateix ni s’ho imagina. Igual com encara no és conscient que la seva vida, com la de la resta de vallencs, s’acabarà dividint en decennis. Uns punts de llum i festa marcats per sempre en el seu mapa vital.