Hem quedat a les deu del matí a la cèntrica llibreria Laie de Barcelona. Ella té una trobada després amb una autora i així ja no li caldrà desplaçar-se. Hi arribo cinc minuts abans i busco una taula tranquil·la al costat de la finestra. I l’Ester Pujol entra al cap de pocs minuts. Ens saludem i comença a enraonar. No ens coneixem, però una s’adona ràpid que és xerraire de mena i que hi ha un somriure que sempre l’acompanya. I un dia: 7 d’abril del 1994.

Aquesta data la repeteix, per subratllar-la. És el dia que posa els peus per primera vegada en una editorial, quan comença a treballar a Columna Edicions. Recordes bé la data, això vol dir que és especial?, pregunto entre sorpresa i meravellada per la precisió. “Era un divendres, això no s’oblida fàcilment”, assegura l’Ester. No hi ha cap dubte que el 7 d’abril del 1994 alguna cosa va canviar en la seva vida; aquell dia la va marcar, potser perquè va determinar el rumb que l’acompanyaria a partir d’aleshores. El 7 d’abril del 1994 comença aquest viatge. El que avui ens porta a parlar amb la directora literària del Grup Enciclopèdia Catalana.

“Sempre m’ha agradat llegir. Quan era petita no m’interessaven les altres joguines, preferia els llibres”

“Jo vaig estudiar Història. A mi m’agradava molt el món de la llengua, però no volia fer Filologia”, explica l’Ester per intentar justificar per què després, guiada per les ganes i la curiositat, va acabar en una editorial. “Sempre m’ha agradat llegir. Quan era petita no m’interessaven les altres joguines, preferia els llibres. I pensava: «De gran m’agradaria treballar en una llibreria». Tenia clar que no volia ser bibliotecària perquè, de nena, tenia una imatge antiga d’aquesta professió. Pensava que les bibliotecàries havien de fer silenci i això no estava fet per a mi”, riu mentre observa de reüll el Jordi, el fotògraf, que amb discreció va retratant la conversa. Un cop acabada la carrera, un bon amic que treballava a Columna Edicions li diu que si es treu el títol de correctora li podrà passar algunes feines. L’Ester, sense pensar-s’ho, fa l’examen i el 1991 comença a treballar com a externa. A principis del 1994, una noia de Columna agafa un permís de maternitat i la criden. El 7 d’abril d’aquell any, l’Ester comença la seva cursa de fons dins del món dels llibres. “Quan vaig arribar feia tots els papers de l’auca. Compres, informes de lectura... Vaig aprendre treballant. Fins que a poc a poc em van anar donant més responsabilitat i vaig poder començar a escollir títols per contractar”, comenta amb energia, amb vehemència.

“És molt tòpic, però som com les llevadores; ajudem a fer néixer els llibres”

Se la veu feliç explicant com va fer cap a l’univers de les lletres. Aquells ulls il·lusionats del 7 d’abril del 1994 no s’han apagat. “Poder ajudar els autors i estimular-los perquè els llibres surtin com creus que són millors és sensacional. Potser és molt tòpic, però som com les llevadores; ajudem a fer néixer els llibres”, sentencia. És una dona apassionada, entusiasta i així ho desprèn en pocs minuts de conversa. No cal que ella ho afirmi, les paraules, els gestos i la mirada la delaten: la fascina la seva feina. “Una de les coses que encara m’agrada molt és quan arriba un llibre nou. N’he vist molts arribar, però sents una il·lusió. M’emociona pensar que he fet alguna cosa perquè aquell llibre tingui aquella forma, aquell títol, o hagi sortit en un moment determinat. I que puc ajudar a difondre aquella obra. Hi ha milions de decisions a darrere que no es veuen, perquè no han de ser visibles. Tot plegat fa que sigui addictiu”, comenta amb un somriure sincer, però murri. Aquella sinceritat que una mostra quan explica allò que la fa sentir orgullosa. Però murri perquè, malgrat que creï addicció, aquesta és ben sana. I ella ho sap.

“Jo estic orgullosa dels autors d’aquí que he ajudat que treguin el cap”

I segueix parlant d’aquells llibres que van remoure el món editorial i van provocar addicció entre els lectors. “Vaig tenir la sort de portar Stieg Larsson a casa nostra. Moltes vegades m’han dit: «Quin encert!». Jo em vaig refiar d’una editora francesa que me’l va recomanar. Amb Larsson no vaig fer res, només el vaig contractar. Jo estic orgullosa dels autors d’aquí que he ajudat que treguin el cap”, comenta l’Ester. Perquè, com a bona llevadora, adora, estima i cuida molt la relació amb els autors: “L’has de poder entendre i, alhora, has de poder suggerir-li tot allò que creus que millorarà un llibre. Si en un text l’autor hi posa «esfilagarsat» i tu consideres que aquesta paraula allà queda fora de registre o, simplement, no hi queda bé, ho has de poder dir amb arguments. I els autors, sobretot els més consolidats, sempre t’escolten. Perquè confien en els editors”. La relació autors-editors es construeix amb temps i treball, i s’edifica a través del respecte per la feina que fa cadascun.

“Quan trobes algú encara no gaire conegut però amb estil i talent i fas que guanyi reconeixement amb una obra és molt bonic, recompensa qualsevol esforç”

Però hi ha moments que la invisibilitat de la seva feina també treu a la llum persones fins llavors anònimes o poc exposades als focus. “Quan trobes algú encara no gaire conegut però amb estil i talent i fas que guanyi reconeixement amb una obra és molt bonic, recompensa qualsevol esforç”, desvela l’Ester. Perquè hi ha moments que els seus esforços han de gestionar situacions no tan agradables, com quan han de rebutjar una proposta. “Sempre és dolorós, sobretot amb els autors que no coneixes i es pensen que descartes sense arguments. A ningú li agrada donar un disgust. Llegeixo tot el que puc, però un autor t’envia un text i voldria que l’endemà li truquessis i li diguessis: «No he pogut dormir en tota la nit, això és la bomba i ho publicaré». En alguns casos, cal gestionar l’espera per donar una resposta”, comenta l’Ester.

“No hi ha moltes alegries inesperades. Quan tens un llibre que funciona molt bé crec que sempre podem determinar-ne el perquè”

Segons explica, la seva és una feina ordenada i amb poques sorpreses. Mai dos i dos fan quatre, però hi ha elements que generen tendències, que defineixen la fina línia entre l’èxit i el fracàs: “No hi ha moltes alegries inesperades. Quan tens un llibre que funciona molt bé crec que sempre podem determinar-ne el perquè. L’èxit de les Cinquanta ombres d’en Grey no em va sorprendre. Les històries d’amor sempre funcionen, el sexe també. Ja no és un pecat ni està malvist parlar-ne. La gent llegia novel·les rosa sense haver-hi sexe, perquè ningú s’hi atrevia, i ho acaba fent una persona amb aspecte de dona normal. És evident que milers de dones s’hi podien sentir identificades. Té forma de llibre, encara que és molt poc literari. No hi ha res que no tingui una explicació”.

“Una editorial és una empresa. Els números han de sortir. Tot i així, entre tots els editors crec que hi ha la voluntat de trobar coses que tinguin un valor més enllà del monetari o econòmic”

És una dona vital i amb relat, amb explicació. No hi ha res que la deixi indiferent. Però, malgrat això, sempre hi ha una pregunta inevitable, indefugible per a una editora: els números et condicionen? “Una editorial és una empresa. Per tant, els números han de sortir, això és evident. Però si et vols guanyar la vida, millor que no et dediquis al món editorial perquè el marge és molt petit. Tot i així, entre tots els editors crec que hi ha la voluntat de trobar coses que tinguin un valor més enllà del monetari o econòmic”, assegura. Els editors, com molts altres professionals, han de trobar els millors mecanismes per vendre, per fer atractius els seus productes. Encara que aquests tinguin sempre un valor afegit.

Perquè els llibres construeixen arguments i els autors creen o expliquen diferents realitats. “El nostre és un món influent perquè les paraules creen marcs de referència. I això ens pot portar a tenir una vanitat que hem de moderar, que hem de saber posar en un calaix. Cal dir que som gent que facturant relativament poc sortim als mitjans. En canvi, no coneixem el senyor que fa les aspirines i que segur que guanya molts més diners”, diu taxativa. I segueix recordant una reflexió d’un editor americà que diu que ells són artistes sense obra. Artistes sense obra que fan néixer milers de llibres, tresors que omplen llibreries i que es converteixen en autèntics companys de viatge.

“Prefereixo llegir en un bon horari. Aquest mite que a la nit és un bon moment, jo no el comparteixo. Llavors estem cansats. Millor a primera hora del matí i sense trucades”

L’Ester reconeix que pensa títols i possibles llibres en tot moment. Però que intenta només llegir a casa. “A l’editorial tinc moltes interferències i això trenca la lectura. Prefereixo llegir en un bon horari. Aquest mite que a la nit és un bon moment, jo no el comparteixo. Llavors estem cansats. Millor a primera hora del matí i sense trucades”, diu tot somrient, perquè sap que trobar minuts així és gairebé un regal. Un plaer que no sempre té, però que fa el possible per aconseguir. I deixa anar l’afirmació, o la queixa, de molts editors: “Només llegeixo originals, no tinc temps per mirar el que publiquen altres companys. I em fa certa ràbia perquè els llibres ben maquetats són millors”.

Ells fan néixer i créixer un món influent on els protagonistes són els autors. Escriptors amb la seva manera de fer, de ser, d’escriure, d’interpretar. I, sense que tingui temps de preguntar, l’Ester parla dels seus essencials: “L’ego dels autors és imprescindible. Estan sols construint un món i si no se senten segurs, no tiren endavant. Per tant, en la majoria de casos hi ha una part d’ego que jo el dono per bo. Quan es desboca, potser per un èxit desmesurat, aleshores l’editor també ha d’ajudar a fer-lo tocar de peus a terra. Has d’haver pogut crear un vincle de confiança perquè vegi que qualsevol comentari o suggeriment no té cap mala intenció”. I, malgrat que de vegades costa, creu que gairebé sempre aconsegueix el punt exacte de sinceritat i honestedat. Si no, la seva feina perdria essència. La veritat, ben dita, hauria de ser imbatible. Però sempre hi ha aquell autor a qui, després d’uns anys casats, li fa més gràcia un altre projecte editorial: “Si tinc disgustos és en aquest sentit. Quan es trenca aquesta complicitat”.

“No et pots cansar mai, cada llibre i cada autor són diferents”

Els llibres i autors van passant, però ella continua invencible. “No et pots cansar mai, cada llibre i cada autor són diferents. I hi ha escriptors que amb la seva primera novel·la aconsegueixen trobar el seu estil, d’altres necessiten més temps de maduració. I és genial veure’n l’evolució. Si no fos divertit, fascinant, no hi dedicaria tantes hores”, comenta amb una bon rialla. De fet, després d’una estona de conversa, amb l’alegria i entusiasme que desprèn, una s’adona que és editora 24 hores al dia, els 365 dies de l’any: “No puc parar de pensar. Ara em pregunto: «Què deuen fer aquells dos que estan treballant en aquella taula?». Hi ha una mena d’instint que et fa estar sempre en alerta”. I, com tots els editors, repassa sempre els aparadors de les llibreries per poder dir: “Aquest és meu. I aquest”. Aquells que ella ha editat, se’ls sent seus.

Abans que ens aixequem de la taula deixa anar una frase que resumeix l’oasi pregunta-resposta que hem mantingut: “La nostra feina no és tan glamurosa com ensenyen a les pel·lícules, però ajudar a millorar els llibres és una feina artesanal que genera grans satisfaccions”. Els llibres que publica sempre passen primer per les seves mans. Unes que amb delicadesa, destresa i cura en dibuixen el resultat final. Aquell que després veurem a l’aparador de les llibreries. I nosaltres no en serem conscients, però l’Ester podrà dir: “Aquest és meu”. Perquè els editors tenen els seus llibres. Són els artistes amb obres anònimes, però tangibles a les nostres mans, als nostres ulls. I que també és bo reconèixer, mostrar, visibilitzar. Encara que sigui només per un dia. Els lectors també ho agraïm.