“Heu vist mai un incendi?”, pregunta Josep Pallàs. En silenci, 22 joves el miren. “Sempre hi ha una primera vegada”, continua. “Jo em dic Josep Pallàs, em diuen Pepe, i soc del Pallars, de la Pobla de Segur. Soc bomber des dels divuit anys. Vaig començar com a bomber voluntari, i als trenta anys vaig entrar al GRAF, per inquietud i per saber més coses. El 2009 vam tenir aquell accident, a Horta de Sant Joan, on vam perdre cinc companys. El pare del Pau, un dels bombers que va morir allí, és el Jaume, que avui també ens acompanya.”

“Jo soc en Jaume Costa, un dels pares dels bombers que es van morir a Horta de Sant Joan el 2009, en Pau. Abans no coneixia absolutament res de Bombers. Va ser arran de l’accident que vaig començar a entrar en aquest món d’incendis forestals i de bombers. Vam pensar a fer un llibre per explicar aquest incendi, que va ser molt traumàtic, però al final es va fer un documental, El gran silenci. Així doncs, la meva història amb Bombers comença el 2009”, explica.

Ens trobem a l’Institut d’Alella, al Maresme, en un entorn privilegiat, entre pins i vinya, entre la vall de Rials i el mar. Al llarg d’aquest matí, quatre classes de tercer d’ESO compartiran una estona amb Pallàs (la Pobla de Segur, 1972) i Costa (Igualada, 1948). Tots han vist el documental El gran silenci, dirigit per Carles Caparrós i emès a TV3 el 2013, en què, cinc anys després de l’incendi d’Horta, s’explica com es va desplegar l’operació i com el cos de bombers va viure aquells dies. Un documental que va servir perquè els bombers es “poguessin explicar” i que ens servirà de punt de partida a classe per parlar amb tots aquests joves de quinze anys.

La història d’en Pepe i en Jaume s’entrellaça arran de l’incendi d’Horta de Sant Joan, un dels pitjors incendis que ha viscut el nostre país, en què van morir cinc bombers del cos de la Generalitat. En Pepe va sobreviure, en Jaume hi va perdre un fill. No hi ha gaires paraules per descriure el que això implica, tant per al cos de bombers com per a en Pepe, com per a les famílies i amics de Jaume Arpa, Ramon Espinet, Jordi Moré, David Duesaigües i Pau Costa, els bombers que van perdre la vida en aquell incendi.

A en Pepe i a en Jaume els uneix una petjada conjunta i ferma, que mira endavant amb una generositat immensa, portant a les aules de primària i secundària del nostre país la seva història i experiència

I malgrat que les vides d’en Pepe i d’en Jaume es van lligar aquell juliol de 2009 a Horta, als dos els defineix i els uneix una petjada de futur. Una petjada conjunta i ferma, que mira endavant amb una generositat immensa, portant a les aules de primària i secundària del nostre país la seva història i experiència. Hi parlen d’incendis, de bombers, dels nostres boscos, del canvi climàtic, dels nostres pagesos, però també de l’amistat, de la mort, de la vida. I sobretot, ofereixen un espai segur en el qual els nens i joves de les nostres escoles i instituts poden preguntar sense por i aprendre d’una experiència en primera persona. Així doncs, us convidem a entrar a classe i a seure amb nosaltres, per escoltar aquests dos mestres que, de tant en tant, canvien les flames per les aules.

“Per què vas voler ser bomber?” “Si a l’institut hi hagués un incendi, què hauríem de fer?” “Després de l’accident, et vas plantejar deixar la professió?” Tots tenen alguna pregunta que els ronda pel cap, i no triguen a disparar. En Pepe i en Jaume responen sense embuts, oberts a tot el que pugui passar al llarg de l’hora que dura la sessió. Som-hi amb la primera, un noi que s’atreveix a trencar el gel alça la mà: “Per què els incendis d’ara són diferents dels d’abans?”.

“Els incendis estan canviant d’una manera molt exagerada”, comença Pallàs. “En l’època dels meus padrins, a Catalunya, es parlava d’un 35% de massa forestal aproximadament. Aquestes últimes dècades hem passat d’un 35% a un 65% més o menys. L’abandonament dels pobles cap a les ciutats i la urbanització de la societat han fet que hi hagi menys pagesia, menys ramaderia. Tot el que abans eren camps llaurats i treballats, ho han anat ocupant els boscos”, explica.

“Cada vegada que travesso Catalunya no em miro el bosc de la mateixa manera que me’l mirava abans. Ara hi veig taques d’incendi, combustible...”

“Des que vaig entrar al GRAF i vaig aprendre sobre incendis forestals, cada vegada que travesso Catalunya no em miro el bosc de la mateixa manera que me’l mirava abans. Ara hi veig taques d’incendi, combustible, llocs on el foc pot girar i ser més preocupant… Des de llavors que vaig amb aquestes ulleres posades. Totes les urbanitzacions de cases que són a les parts més altes de la muntanya..., depèn de com sigui gestionada la zona, i si hi ha molta massa forestal, pot ser una mala combinació”, explica. Aprofitant que des de l’institut tenim vistes a bona part del poble, mirem per la finestra. Al fons ens queda la serralada Litoral, el poble d’Alella a sota, i veiem les diverses urbanitzacions disgregades per la muntanya que han anat ocupant bona part del bosc, abans dominat per la vinya.

“Veieu aquelles franges que hi ha allà dalt, a la muntanya? Sembla vinya, oi? Tot allò és un element imprescindible perquè un incendi es pugui aturar”

“Veieu aquelles franges que hi ha allà dalt, a la muntanya? Sembla vinya, oi? Tot allò és un element imprescindible perquè un incendi es pugui aturar i la gent que viu allà dalt estigui més protegida. La consciència passa per això, per saber on som, per saber on vivim, i tenir clar que el foc és natural i normal, però que en alguns casos es pot descontrolar”, continua.

“El foc en si mateix no és dolent, tampoc podem pretendre que no existeixi. El planeta ha anat canviant també gràcies a ell, perquè de les cendres en surt nova vida”

“Amb tot això, no volem espantar ningú, però hem de prendre consciència d’on vivim. Si tenim molta continuïtat de massa forestal i no hi ha res entremig, ni pastures, ni conreus, ni franges, etc., aquell foc depèn de les condicions externes i podrà anar tirant. El foc en si mateix no és dolent, tampoc podem pretendre que no existeixi. El planeta ha anat canviant també gràcies a ell, perquè de les cendres en surt nova vida, crema el que és vell per deixar néixer el que és nou. Però sí que heu de diferenciar entre els incendis necessaris, que mantenen l’equilibri i que tenen una magnitud que genera noves zones perquè hi sorgeixi la vida, i els que no”, explica. I quins són aquests últims?

“L’incendi que no ens interessa és el gran incendi forestal, el que quan arriba crema hectàrees i hectàrees i el territori afectat quasi ha de partir de zero. Aquí, a Catalunya, n’hem tingut alguns ja. Al Solsonès, per exemple, o el de la Jonquera el 2012, que en una tarda i mitja es van cremar 12.000 hectàrees perquè bufava vent de tramuntana. L’incendi va engegar a Portbou per una cigarreta que algú va llençar encara encesa. Aquest tipus d’incendi és el preocupant, perquè s’emporta una clapa de territori molt gran en poc temps, perquè pot causar desastres i perquè es pot emportar vides humanes. Actualment, n’hi ha més i més sovint”, afirma.

“Al desaparèixer bona part de la pagesia i la ramaderia, aquest creixement del bosc ha estat absolutament anàrquic. Ha crescut com ha volgut i no s’ha gestionat en absolut. Entreu a dins del bosc i no hi podreu ni caminar”

“El que explica en Pepe, aquesta transició d’un 35% a un 65% de massa forestal a Catalunya, que més ha aportat?”, pregunta en Jaume, prenent la paraula. I respon: “Abans, quan hi havia un 35% de massa, hi havia pagesia, ramaderia… És a dir, el territori estava habitat. I les persones que hi vivien gestionaven el bosc. Del bosc en treien productes per al seu consum: en treien llenya, els animals hi entraven per buscar menjar, etc. És clar, al desaparèixer bona part de la pagesia i la ramaderia, aquest creixement ha estat absolutament anàrquic. El bosc ha crescut com ha volgut i no s’ha gestionat en absolut. Entreu a dins del bosc i no hi podreu ni caminar. Tota aquesta massa forestal és un autèntic polvorí, en el sentit que hi ha una gran quantitat d’energia acumulada i només li fa falta una espurna perquè s’encengui d’una manera espectacular. Sabeu quina és una de les zones de Catalunya amb menys incendis? El Penedès, perquè està ple de vinyes. Els bombers ja ho diuen, que, davant d’un gran incendi, no poden fer res per apagar-lo. Han d’esperar que arribi a un lloc concret per poder actuar, i aquesta tipologia d’incendi anys enrere no existia”, explica.

“Però, si heu d’esperar que l’incendi arribi a un lloc per actuar, no es va fent més gran?”, pregunta un altre noi. “Aquesta és una pregunta molt interessant”, diu en Pepe. “Aquesta manera d’actuar la tenen els francesos. Són més defensius. Sempre s’ha debatut la manera d’actuar en cas d’un foc forestal. S’ha d’esperar o anar-lo a buscar? La metodologia dels Bombers de la Generalitat sempre ha estat d’anar a buscar l’incendi, interpretar-lo, i llegir-lo, perquè si saps quina és la seva debilitat, sempre podràs actuar allà on saps que li pots fer mal.”

“Hi ha d’haver una ciència darrere, que és la que estudia com actuar davant d’un incendi, i hi ha d’haver, sobretot, prevenció, i això ja no depèn només dels bombers”

En Jaume afegeix: “Mireu, als Estats Units, quan van començar a tenir incendis forestals més importants, van dir: «Posem més gent, més camions i més helicòpters». Però els focs van ser encara més grossos, i van dir: «Vinga, més avions i més grossos!». En aquests moments que els incendis són molt grans, encara pensen en avions més grossos. Però s’ha vist que això, un avió davant d’un gran incendi, és com un mosquit que corre per aquí a l’aula. No fa absolutament res. Hi ha d’haver una ciència darrere, que és la que estudia com actuar davant d’un incendi, i hi ha d’haver, sobretot, prevenció, i això ja no depèn només dels bombers”.

Tota la classe escolta amb atenció, també els professors que ens acompanyen. L’Andrea, la professora de Matemàtiques, també aprofita per fer una pregunta: “En què consisteix la tècnica d’atacar incendis amb foc?”. “No fem res més que el que ja feien els nostres padrins”, respon en Pepe. “Hem intentat agafar aquelles idees i aplicar-les. Si tens una pista forestal i el foc va baixant de costat o de cua i saps que, tard o d’hora, hi ha d’arribar, en lloc d’anar-lo a buscar amb la mànega, l’acompanyes amb foc fins on ha d’arribar, a la pista o en un ancoratge més segur. És més eficient i segur, estalvies recursos i el foc queda més ben ancorat i controlat.”

“Bombers de la Generalitat, per la nostra tasca d’investigació i actuació, som un referent mundial”

I aprofitant l’avinentesa, ens explica un concepte molt interessant: “Sabeu què vol dir generació d’incendis? És un concepte que van posar sobre la taula els Bombers de la Generalitat. Explica l’evolució dels incendis forestals en els darrers cinquanta anys pel que fa a velocitat, intensitat, magnitud…, i com els cossos d’extinció ens hem anat adaptant a aquests reptes per contrarestar-los. Els incendis d’Horta i de Yarnell (EUA, 2013) i els seus accidents van ser un punt d’inflexió. Allà vam veure d’una manera definitiva que les coses estaven canviant molt acceleradament i que els cossos d’extinció i la societat ens havíem de posar les piles i adaptar-nos a aquesta nova realitat d’incendis. Bombers de la Generalitat, per la nostra tasca d’investigació i actuació, som un referent mundial. De fet, venen de moltes parts del món a aprendre i compartir coses amb nosaltres. Però, tot i això, no vol dir que puguem parar tots els incendis, i cada vegada aquesta realitat serà més complexa i dura”, explica en Pepe.

Al llarg de tota la xerrada, els joves van guiant amb les seves preguntes la sessió. Tots tenen el documental El gran silenci al cap, i avui en tenen els protagonistes davant. Ara que ja ha passat una estona i que hi ha més confiança, també s’atreveixen amb preguntes més personals. Una noia alça el braç: “Com t’ho vas fer per sobreviure a l’incendi?”, pregunta. I en Pepe, amb la naturalitat i la generositat que el caracteritzen, li respon.

“Vaig anar a petar a un lloc per on el foc ja havia passat. Però dos companys més també ho van intentar i no van tenir sort. Al cap i a la fi, és sort”

“Jo vaig tenir sort. Vaig fer el que també van fer els meus companys que eren a l’incendi. Penseu que a vuitanta metres d’on érem, hi havia els companys de GRAF Barcelona; 25 bombers que eren a pocs metres de nosaltres, en principi situats en un lloc pitjor, perquè feia més pendent. Aquell dia pensàvem que teníem controlades les variables del vent, però al final ens va atrapar allà i vam utilitzar les eines que teníem. Vam fer el que crèiem que havíem de fer, però la mala sort va venir cap a nosaltres. De fet, vaig fer el que es diu que no s’ha de fer en situacions així: escapar. Si no havíem marxat abans és perquè pensàvem que fent-ho podíem anar a alguna cosa pitjor. I ens vam quedar allà. I malgrat tot, malgrat la desesperació i l’ensurt que t’emportes, em vaig escapar i vaig anar a petar a un lloc per on el foc ja havia passat. Però dos companys més també ho van intentar i no van tenir sort. Al cap i a la fi, és sort”, comparteix.

“En això que ara ha explicat en Pepe és important que hi penseu”, afegeix en Jaume. “Sempre dic que l’incendi d’Horta va ser dramàtic, hi van morir cinc persones. Però també va ser un miracle, perquè a vuitanta metres hi havia 25 bombers més a qui no els va passar res. El foc els va passar per sobre i no els va passar res. És un factor de casuística i de sort, aquesta és la realitat. Des de l’incendi d’Horta s’ha avançat molt, s’han après moltes lliçons sobre com actuar i analitzar el foc. Sobre preveure què pot passar. No és fàcil, perquè estudiar aquestes coses costa molt. Penseu que incendis com aquest no passen cada dia”, comença.

“Els bombers tenen l’obligació de formar-se per a una emergència que poden tenir, però que potser no viuran mai en la seva vida professional. Però han d’estar preparats, perquè pot passar”

“En el segon documental, L’amenaça incandescent, en Marc Castellnou, el responsable del GRAF, explica amb una veu alta a tot un grup de bombers que s’estan formant: «Us esteu formant per saber com heu d’actuar davant d’una cosa que no heu vist mai i que potser no veureu mai. Però el dia que vingui, heu de saber què fer». Costa molt formar-te per a una cosa que no has vist i que penses que vindrà. Aquesta és la realitat. Els bombers tenen l’obligació de formar-se per a una emergència que poden tenir, però que potser no viuran mai en la seva vida professional. Però han d’estar preparats, perquè pot passar”, conclou.

“Aquesta és molt bona, Jaume”, li diu en Pepe. “Preparar-te tota la vida per a alguna cosa que pot passar, o no, però que t’hi pot anar la teva vida, o la vida de més gent. Aguantar aquesta motivació per estar preparat per a situacions així és de valorar molt”, reflexiona. I sense trencar l’ambient d’espai segur que s’ha creat a l’aula, un altre noi demana: “Com vau poder superar l’accident?”.

“Primer de tot, donant temps. Quan et passa alguna cosa, dimensiones el que t’ha passat. A vegades, quan discutiu amb els vostres pares o amb els amics, no podeu fer les paus directament; necessiteu unes hores, o uns dies. Doncs nosaltres també vam necessitar temps. Anys. Després va ser imprescindible el grup d’amics, dels que ens va passar allò a Horta. Casualment, tots vivim quasi en puntes diferents de Catalunya! Ens comunicàvem amb un programa informàtic, en què cadascú deixava les seves reflexions i a través del qual, si podíem, xerràvem. L’objectiu era buidar-nos, explicar-nos, i poder treure un llibre, perquè no havíem sortit enlloc a explicar el que ens havia passat. I mediàticament, tant en els mitjans de comunicació com en l’àmbit polític, l’incendi va ser un tema molt utilitzat”, comenta.

“Aquest parlar i anar paint. Allò va fer que curéssim la ferida i va permetre que avui siguem aquí, amb vosaltres, amb el Jaume, parlant d’això sense cap problema”

“Tot això ens va fer mal. Tots ho vam anar patint i el col·lectiu de bombers ho va patir molt. Però el tancar-nos allà, el plorar, el reflexionar i el pensar, va anar posant les coses a lloc i al final va sorgir la possibilitat de fer el documental en comptes del llibre. El director va ser molt sensible. Vam treure el que havíem de treure sense assenyalar ningú, però explicant-nos d’una manera educada i sense deixar ningú indiferent. Allí, de culpables, cap. Responsables, tots. Aquest parlar i anar paint. Allò va fer que curéssim la ferida i va permetre que avui siguem aquí, amb vosaltres, amb en Jaume, parlant d’això sense cap problema, i que després puguem continuar fent vida normal. És un procés”, explica Pallàs. En Jaume afegeix: “És molt important parlar obertament dels problemes. Per més grossos que siguin, s’han de parlar”.

“La ferida de l’accident hi és, i del que va passar, però estem recuperats per actuar. Una mostra de resiliència és la Fundació Pau Costa”

“A la vida hi ha coses que et xoquen i que et deixen KO. Sembla que no et pots aixecar. Quan passa en un col·lectiu com Bombers… Ens va deixar parats. Els anys posteriors a 2009, qualsevol incendi semblava que podia ser Horta i que podia passar alguna cosa. Però amb el documental, i parlant-ne, vam poder actuar i internament estem refets. La ferida de l’accident hi és, i del que va passar, però estem recuperats per actuar. Una mostra de resiliència és la Fundació Pau Costa. És la primera plataforma en l’àmbit europeu per compartir coneixement de l’ecologia del foc. Posa en connexió moltes parts d’Europa i Amèrica. La fundació es va començar a gestar abans de l’incendi d’Horta, abans de 2009, però porta el nom del Pau perquè en va ser un dels impulsors”, explica en Pepe.

I aprofita per continuar: “Avui en dia, i pel que fa als incendis, estem en una situació més complexa, perquè ja ha entrat plenament en joc el canvi climàtic. Els nostres boscos l’estan patint de ple i afecta arreu del món. Els Estats Units, Canadà, Xile, Austràlia, etc. Fa uns anys, amb el Marc Castellnou, vam anar a unes xerrades europees i, des d’Europa, veien els incendis com un tema dels del sud. Fins i tot amb un punt d’«ostres, tenen un problema i no el saben solucionar»”.

“Anglaterra, Alemanya, Suècia… Ara el que fan és venir aquí per veure què fem i aplicar-ho a casa seva. I una cosa que és bonica de tot plegat és que la comunitat d’incendis globals està unida”

“Però amb el pas dels anys i la confirmació d’aquesta pujada de temperatures, i amb menys precipitacions a causa del canvi climàtic, el problema s’ha fet més global i ha aterrat a Europa. Anglaterra, Alemanya, Suècia… Ara el que fan és venir aquí per veure què fem i aplicar-ho a casa seva. I una cosa que és bonica de tot plegat és que la comunitat d’incendis globals està unida. Això vol dir que tot el coneixement que es va generant es va compartint entre tots. Aquest any, per exemple, hem tingut bombers del GRAF que han anat a l’Amèrica del Sud a col·laborar amb els seus incendis, perquè el que els està passant a ells és una mica el que ens pot arribar a nosaltres. Compartir coneixement és molt important i tenim sort, perquè el GRAF i Bombers de la Generalitat són un referent mundial.”

“Catalunya, igual que altres llocs del món, és una terra que crema, que té bosc i que cremarà”

“I nosaltres, com podem ajudar en els incendis?”, pregunta una noia des de les últimes files. “Doncs podeu fer molt, molt més del que us penseu. Primer, el que ja esteu fent ara, prendre consciència del que hi ha. Catalunya, igual que altres llocs del món, és una terra que crema, que té bosc i que cremarà. El foc, com us deia, no l’heu de veure com una cosa que ens ha de fer por, sinó com un element amb el qual hem de conviure. I a partir d’aquí, els petits gestos són poderosos. Per exemple, amb l’economia local, donant suport als productes d’aquí”, explica.

“Quan aneu a comprar amb els vostres pares, els podeu dir que, en lloc de comprar depèn de quins productes que venen de milers de quilòmetres enllà, valorin el que hi ha aquí, i que comprin productes locals o de proximitat. Per exemple, les vinyes que veiem des de la finestra aquí, a Alella, són el millor aturador per a un hipotètic incendi que vingués de la part de sota. Aquesta vinya ens permetria actuar a nosaltres com a bombers. Doncs gràcies a aquestes vinyes es fa un vi que poden consumir els vostres pares i, consumint-lo i contribuint a aquesta economia local, s’ajuda a prevenir que un possible incendi evolucioni. Igual que menjant carn de cabrit o iogurts fets aquí. Contribuir en un consum que generi economia local, que creï llocs de treball i que permeti que la gent que treballa la terra ho pugui continuar fent. Aquest és un cercle imprescindible i necessari.”

“Bombers sempre us pot explicar com prevenir un incendi, però és una cosa que comença a casa vostra”

“Bombers sempre us pot explicar com prevenir un incendi, però és una cosa que comença a casa vostra”, afegeix en Jaume. “Allà és on comença la prevenció. Quan aneu al bosc, per exemple, no hi deixeu deixalles i eviteu fer focs, o llençar cigarretes a terra.” En Pepe acaba: “Vosaltres sou els primers que heu d’empènyer els més grans, els vostres pares i mares, perquè es despertin i prenguin consciència”.

“Un professor d’institut ens va demanar d’anar a parlar a classe. Havien vist que en el documental, a banda d’explicar l’incendi, hi havia valors, de companyerisme, de resiliència…”

Comença a sonar música a l’institut i això vol dir que és hora de plegar. Els nois i noies de la classe acaben amb un aplaudiment i surten corrents per la porta. És hora de dinar. Aprofitant la calma, ens quedem amb en Pepe i en Jaume comentant la jugada. Escolteu, d’on va sorgir la idea de fer aquestes xerrades? “Un dia, des de la banda de Girona, es va posar en contacte amb nosaltres un professor d’institut i ens va demanar d’anar a parlar a classe. Havien vist que en el documental, a banda d’explicar l’incendi, hi havia valors, de companyerisme, de resiliència… Era més fàcil veure el documental i xerrar amb nosaltres que no explicar segons quins conceptes. I arran d’això, va anar corrent la veu. Hem fet xerrades a nens de sis anys i a joves de dinou”, comenta en Pepe.

“Si es pot, que el pas que fem per la vida sigui una petjada forta i contundent pel que fa a valors, i que la petjada pel que fa a planeta sigui el més lleu i el més sensible possible”

Feu un bon tàndem! Què us emporteu, vosaltres, d’aquestes trobades? “Jo m’ho prenc com a part de la feina”, respon en Pepe. “Quan m’ho diuen, vaig vestit de bomber, veus? Crec que és una cosa que va amb la professió, va amb el sou. Però, per altra banda, i perquè així ens ho fan veure els professors quan anem a escoles i instituts, és com un deute que tenim per canviar aquest món, fer-lo una mica millor. Si es pot, que el pas que fem per la vida sigui una petjada forta i contundent pel que fa a valors, i que tots ells la puguin traslladar als seus fills. I que la petjada pel que fa a planeta sigui el més lleu i el més sensible possible, perquè, si no, els que venen darrere es quedaran com es quedaran. L’altre dia, mirava les cunetes i estava tot ple de deixalles. Quina pena que siguem així, no? Doncs poder canviar una mica això. Suposo que, amb aquests petits actes que fem, esperem canviar una mica les coses.”

I continua en Pepe: “Fa uns anys vaig ser pare, i a tots ens agradaria passar per aquest món deixant-hi alguna cosa més del que sembla que hi deixarem, no? Aprofitant l’avinentesa del que ens ha passat, aprofitem per traslladar-ho d’una manera que potser la gent hi prestarà més atenció. Hi ha gent que em diu: «Tu que has superat això, dones empenta!». Bé, doncs si et serveix, per mi fantàstic!”.

“Segur que aquests nanos arribaran a casa i diran: «Avui n’han vingut dos a classe que…». I els pares, si hi estan interessats, els demanaran que els ho expliquin”

En Jaume afegeix: “Al final és aportar pedagogia a la història i poder sembrar una miqueta, una petita llavor, i poder conscienciar. I ajudar a fer pressió. És molt lent, però segur que aquests nanos arribaran a casa i diran: «Avui n’han vingut dos a classe que…». I els pares, si hi estan interessats, els demanaran que els ho expliquin”.

Mentre enfilem el passadís per sortir de l’institut, en Pepe em comenta que es va fer bomber pel seu pare, que ja era bomber voluntari a la Pobla. “Quan era petit, si a la Pobla hi havia foc, sonava una sirena a tot el poble i el meu pare deia: «Marxo!». Hi havia molta unió social, era potent, i era bonic cuidar els camions i jugar per allà. I t’hi vas enganxant... Pluja fina! Jo havia estudiat magisteri, però vaig acabar fent les oposicions a bomber amb quatre amics i vam entrar junts al cos. Ens apassionava.” I en Pepe ens revela que el seu fill, tot i ser molt petit, també diu que vol ser bomber...