Edificis de quatre pisos amuntegats, una boca de metro, asfalt, ciment, establiments comercials i cotxes. Roquetes, Nou Barris, Barcelona. Se sent castellà d’accents diversos. Es respira ciutat i perifèria. A cinquanta metres, la ronda de Dalt brogeix i escup fums. Però què hi havia abans, aquí? Un pedregar. Un torrent costerut ple de sots amb torres d’alta tensió al mig, flanquejades per unes quantes cases de planta baixa. Però era un pedregar ple de vida. El gener de 1942, Montserrat Ramos Domingo neix a la banyera d’una d’aquestes cases, al número 47. “Ara tot són pisos i ja no en queda res. Em sap un greu…”, lamenta. L’únic record de tot plegat és un nom: carrer de les Torres. Així es deia aleshores i així es diu, evocant les estructures elèctriques que ocupaven el torrent.

A partir de finals dels cinquanta, Nou Barris creix desbocadament, amb edificis de vegades d’autoconstrucció, d’altres d’obra planificada de protecció oficial, en ple franquisme “desarrollista”. Però què hi havia abans?

La història de Nou Barris s’acostuma a explicar a partir dels anys cinquanta i seixanta, amb la segona gran onada migratòria. Catalunya rep més d’un milió de persones procedents principalment d’Andalusia, Extremadura i Galícia, atretes per la puixant indústria catalana. Els nouvinguts s’instal·len a les perifèries de Barcelona i Tarragona, construint barris sencers als suburbis de les ciutats. Nou Barris n’és l’exemple paradigmàtic. El districte creix desbocadament, amb edificis de vegades anàrquics i d’autoconstrucció, d’altres d’obra planificada de protecció oficial, en ple franquisme “desarrollista”. En un inici hi manquen la majoria de serveis públics, que s’assoleixen desenes de lluites veïnals després. Aquesta febre del totxo arriba fins al segle XXI. Blocs de pisos que esborren el patrimoni i les traces d’un passat semirural. Sovint s’oblida que abans ja hi vivia gent com la Montse. Com era Nou Barris abans?

El Nou Barris en blanc i negre és rural. El seu terreny és abrupte i ple de torrents. Les cases, edificades entre els anys vint i trenta, són de planta baixa, amb pati i hortets, i estan envoltades de conreus

Som a la dècada dels quaranta. Nou Barris encara no existeix; només hi ha petits ravals escampats als afores de Sant Andreu —Roquetes, Verdum, Charlot, la Prosperitat, la Guineueta i Can Borràs—, el districte al qual pertanyen, que apleguen gent local i migrants (sobretot de València, l’Aragó i Múrcia) vinguts a Barcelona als anys vint. Tothom parla català. El carrer de les Torres és a la barriada de Roquetes, a la falda de Collserola. El vessant de la muntanya per on s’enfila el veïnat està foradat per diverses pedreres, el material de les quals basteix les cases santandreuenques. De tant en tant, se senten explosions amb dinamita per extreure’n la pedra, precedides d’un xiulet que avisa els veïns.

Al capdamunt, el castell de Torre Baró —únic testimoni d’un projecte fracassat de barri de segones residències a inicis del segle XX— corona el nucli. Res no està asfaltat i no hi arriba cap transport públic. El Nou Barris en blanc i negre és rural. És feréstec. El seu terreny és abrupte i ple de torrents, alguns dels quals travessats per runes d’aqüeductes que havien abastat Barcelona d’aigua anys enrere. Les cases de Roquetes, edificades entre els anys vint i trenta, són de planta baixa, amb pati i hortets, i estan envoltades de conreus. “El carrer de les Torres tot cap amunt eren vinyes. Venien a buscar el raïm amb carros i cavalls i tots s’aturaven a la meva porta”, explica la Montse. A banda de les vinyes, garrofers, ametllers i cirerers conviuen a prop de les casetes.

Roquetes és a més de mitja hora a peu muntanya amunt del nucli on es fa vida, Sant Andreu de Palomar. Els veïns, la majoria dels quals obrers, treballen a les seves fàbriques i compren a les seves botigues

La casa on neix la Montse tres anys després de la fi de la Guerra Civil i on viurà fins que en faci 23 també és de planta baixa. Està al davant d’un camp de cigrons, a la zona més plana del carrer de les Torres. Al costat, hi ha algunes cases “de diumenge” d’alguns peixaters de la Barceloneta que hi pugen amb tartana. I un fanal, l’únic que hi ha en tot el barri. “En tot Roquetes no hi havia cap altra vorera a banda de la del davant de casa meva. Tots els casaments, enterros i batejos paraven a la meva porta perquè no podien passar més enllà. S’acabava el camí i hi havia un barranc.” La planta baixa té tres habitacions, un terrat amb vista al Mediterrani, aigua i llum. I el pati. El pati ho és tot.

“Si agafaves un taxi a Sant Andreu i deies: «A Verdum!», no volien pujar-hi. Deien que se’ls trencaven els paliers de les rodes. Tot era muntanya i hi havia molts forats”

“Qui ho ha vist i qui ho veu! A l’esquerra del pati teníem el safareig, on de vegades ens banyàvem, i una tassa de vàter. Més endavant, el meu germà Lluís va agafar la carxofa d’una regadora i va fer-hi una dutxa”, recorda la Montse. “Teníem dos pruners, un en feia de grogues i l’altre de liles. La veïna tenia una parra plantada que s’enfilava al nostre pati per uns ferros que va posar-hi el meu germà. Tot el raïm anava cap a nosaltres.” Al badiu també hi ha animals. “Vam tenir conills i ànecs, però sobretot gallines. A la nit ma mare les posava en una habitació buida, perquè si no te les prenien. El gall era guapíssim, però em tenia una mania… Sempre havia d’agafar els ous amb un mocador al cap perquè em picava. Després, la meva mare els venia a les veïnes.”

Fa un temps que els pares, Maria Lluïsa Domingo (1912-1970) i Heliodoro Ramos (1910-1949), paguen el lloguer d’aquesta casa i l’habiten. Ella, implacable, estricta i pencaire, és d’Horta, descendent del vallenc Evelio Domingo Miracle, que treballava amb Antoni Gaudí forjant el ferro de les seves obres. Ell, l’Heliodoro, és de Santander però català d’adopció. “Ningú no sabia que el pare era castellà. Va venir aquí l’any 1924 amb catorze anys i sempre parlava català. Quan ell va venir-hi tothom el xerrava i, a més, a ell li agradava.” La perifèria aleshores parlava la llengua.

Roquetes no era ciutat. La vida allà era de poble. La gent prenia la fresca al vespre, els veïns es comunicaven cridant per les finestres i les gallines formaven part de la banda sonora

Roquetes és a més de mitja hora a peu muntanya amunt del nucli on es fa vida, Sant Andreu de Palomar. Els veïns, la majoria dels quals obrers, treballen a les seves fàbriques —Fabra i Coats o Hispano-Suiza, més tard amb el nom de Pegaso— i compren a les seves botigues. De fet, els dos únics carrers asfaltats de la zona —la carretera del Pont del Dragó, ara carrer d’Argullós, i la carretera Fina, ara passeig de Valldaura— són els que baixen al barri santandreuenc. “Havíem d’anar allà avall a plaça per gairebé tot. Aquí dalt no hi havia res. Amb el fang que he trepitjat jo!”, recorda la Montserrat. “Si agafaves un taxi a Sant Andreu i deies: «A Verdum!», no volien pujar-hi. Deien que se’ls trencaven els paliers de les rodes. Tot era muntanya i hi havia molts forats.”

Aquest hàbitat rústic s’estenia per tot el que avui configura Nou Barris, amb zones vertaderament pageses, com Porta, amb masies com Can Verdaguer o Can Valent —encara dretes—, la Guineueta o Vilapicina. Aquest darrer nucli, abans amb el nom de Santa Eulàlia de Vilapicina, és el més antic de l’actual districte, amb edificis que es remunten al segle XVIII i masies ja desaparegudes. Des d’aquest raval de Sant Andreu sorgia —i sorgeixen— dos passejos: el primer, cap a l’aleshores edifici més gran de tot Barcelona, l’Institut Mental de la Santa Creu, conegut pels veïns com a “Manicomi” —avui, reduït a una quarta part del que era, conté la biblioteca de Nou Barris i la seu del districte—; el segon, la rambla de Santa Eulàlia —actualment Fabra i Puig—, unia Vilapicina amb Sant Andreu tot travessant la Meridiana, on se situaven uns tallers de reparació i manteniment de la Renfe.

En el seu temps lliure, la Montse s’enfilava per Collserola, al costat de casa, per collir farigola i ginesta. “Després baixàvem a Sant Andreu, al costat de les voltes de la plaça, i en veníem els poms a un ral”

Roquetes no era ciutat. La vida allà era de poble. Tothom es coneixia i els tentacles de la xafarderia s’infiltraven per tota la barriada. La gent prenia la fresca al vespre, els veïns es comunicaven cridant per les finestres i les gallines formaven part de la banda sonora. Els més joves es reunien als carrers per distreure’s amb jocs populars. “A la nit, a l’estiu, quan venien tots de treballar, jugàvem al potet. Agafàvem una llauna de tomàquet i l’aixafàvem. «Un, dos, tres, potet»; els més grans la tiraven muntanya avall i els més petits, que sempre perdíem, l’havíem d’anar a buscar mentre ells s’amagaven.”

La infantesa de la Montse està marcada per la prompta mort del seu pare. Amb tan sols 39 anys, quan la Montse en tenia set, va morir a causa de les seqüeles d’una ferida de la Guerra Civil

En el seu temps lliure, la Montse també s’enfilava per Collserola, al costat de casa, per collir farigola i ginesta. “Després baixàvem a Sant Andreu, al costat de les voltes de la plaça, i en veníem els poms a un ral. Ens posàvem al costat de la dona que venia olives per dissimular i que no es veiés tant que allò era il·legal. Una vegada, venent ginesta, va venir la guàrdia. Me’n recordo com si fos ara. Totes corrent perquè no ens agafessin, les flors per terra, les olives i les caixes... Duien un abric blau amb botons daurats. Si m’agafen, la meva mare em mata i no t’ho explico!”

El seu germà, Lluís Ramos, recollia a la muntanya pinyes tancades, plenes de pinyons, i també les venia. “Amb això anàvem a mitges. Ell s’ho gastava en fil per als estels, que eren la seva passió, i jo m’ho gastava en el cine.” Allà, la Montse i les seves amigues es posaven a les butaques de l’última filera i demanaven tres pessetes a les parelles que hi volien seure per fer-se petons. “Les pagaven, eh! Ara et fas un petó al carrer i no passa res, però llavors no. La necessitat et fa ser així. Com que no tens diners i en vols tenir, t’ho inventes tot.”

La infantesa de la Montse, però, també està marcada per la prompta mort del seu pare. Gairebé no té records d’ell; quasi tot el que en sap li ho va explicar la seva mare. Ell treballava a les Galetes Solsona quan va esclatar la Guerra Civil. “Quan venia de la fàbrica, on feien galetes salades, se n’emportava les trencades i ma mare en feia sopes. No van passar gana gràcies a això.” Més endavant, el van enviar al front. Era de la CNT. “El van retornar a Barcelona quan el van ferir. Li van tirar una bala a prop del cor que li va treure una vàlvula de lloc.” Des d’aleshores, la seva salut es va veure malmesa.

En només tretze anys, la població de la zona va passar dels 100.000 als 220.000 habitants. El Nou Barris més rústic començava a esvair-se. Els camps de conreu desapareixerien per deixar pas al ciment de desenes i desenes de blocs idèntics i precaris

“Estava molt malalt, però havia de portar diners a casa”, explica la Montse. Va continuar treballant a la Pegaso, conduint els camions que portaven a la fàbrica el material necessari per construir-los. “Cada setmana se n’anava tres dies a Ripoll. Hi anava a buscar ferros.” Un cop deixava el camió a la Pegaso, feia caminant els més de tres quilòmetres de pujada des de la fàbrica fins a casa. “Arribava ofegat, esbufegant. També recordo com si fos ahir que cada cert temps es posava a la finestra. Ell tenia una palangana i no sé si tossia o no, però l’omplia amb la sang que treia per la boca. Un cop treia això, home nou.” Amb tan sols 39 anys, quan la Montse en tenia set, va morir a causa de les seqüeles de la ferida. D’ençà de la seva mort, la Maria Lluïsa, vídua, va carregar-s’ho tot a les espatlles. “Pobra dona, treballava més que la una. Se n’anava a la Pegaso al dematí i no venia fins a les onze de la nit.”

La Montse va començar a treballar amb només dotze anys com a aprenent de carnissera per contribuir a l’economia familiar, malmesa per la pèrdua del seu pare. “Només em donaven cinc duros al mes. Allò era explotació. La gent feia comandes a la carnisseria i jo els les portava a casa amb un cistell. Em passava més temps al carrer que aprenent.” Treballava a les voltes de la plaça de Masadas, a la Sagrera, on abans hi havia un mercat. Sortosament per a ella, el periple per anar-hi no era el mateix que anys enrere. Des de 1953 ja arribava el transport públic a la Via Júlia: un autobús de la companyia TAC connectava els barris de Verdum, la Prosperitat i Roquetes amb l’estació de Sant Andreu Arenal.

La conquesta del primer bus va coincidir amb el creixement demogràfic exponencial de l’actual Nou Barris. En tan sols tretze anys, la població va passar dels 100.000 als 220.000 habitants. L’èxode rural de centenars de milers de persones del sud d’Espanya, sobretot d’Andalusia, a nuclis industrials com Barcelona en cerca d’unes condicions de vida millors va desbordar els barris dels afores de la capital catalana. Els nouvinguts, obrers i camperols, necessitaven habitatges i es van crear barris sencers de zero. El Nou Barris més rústic començava a esvair-se. Els camps de conreu de Verdum, la Guineueta i Roquetes desapareixerien per deixar pas al ciment de desenes i desenes de blocs idèntics i precaris.

Verdum, Roquetes i la Trinitat Nova van sumar 2.618 habitatges de nova construcció només durant el 1954. Blocs de quatre pisos d’alçària amb ciment aluminós, humitats, sense locals comercials i amb manca de serveis

“Quan van construir les Cases del Governador, tot va començar a canviar”, assegura la Montse. Als anys cinquanta, fins a un 7% de la població barcelonina vivia en infrahabitatges. Amb la celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona el 1952, les autoritats franquistes van enderrocar diversos barris de barraques per no donar una mala imatge de la ciutat. Els barraquistes van ser reallotjats en dos polígons d’habitatges promoguts per Felipe Acedo Colunga, l’aleshores governador civil de la ciutat. I d’aquí ve el nom. El polígon més nombrós es va construir al barri de Verdum: 41 blocs, en un principi provisionals, que aplegaven 945 pisos d’entre 20 i 35 metres quadrats sense banys privats. Els immobles també es coneixien com a “Cases de Paper”, per les seves males condicions i la insalubritat.

Paral·lelament, Verdum i Roquetes van créixer encara més amb l’edificació de nous polígons de protecció oficial, aquest cop construïts per iniciativa de l’Obra Sindical de l’Habitatge, organisme del franquisme adscrit al sindicat únic de la Falange. La mateixa promoció també va aixecar de zero la Trinitat Nova. Tots tres barris van sumar 2.618 habitatges de nova construcció només durant el 1954. Blocs de quatre pisos d’alçària amb ciment aluminós, humitats, sense locals comercials i amb manca de serveis. Anys després, els polígons també substituirien els camps de conreu i els torrents de la Guineueta, al voltant de la masia homònima i del “Manicomi”, i Canyelles, aquesta vegada amb edificis de més alçària.

“Era dur, treballàvem tot el dia. Dilluns entràvem a les vuit, dimarts a les sis, dimecres a les set, dijous a les sis i divendres i dissabte a les cinc”

El 1960, malgrat el creixement desfermat d’aquests barris —encara pertanyents al districte de Sant Andreu—, hi havia buits de serveis a la zona. La construcció del Mercat de Montserrat aquell mateix any a Roquetes va intentar posar fi a la manca d’equipaments d’alimentació. La Montse només tenia divuit anys quan va entrar a treballar-hi: havien passat tan sols onze dies des de la inauguració. Allà, després de sis anys aprenent l’ofici de carnissera a la Sagrera, va rebre el seu primer jornal de vuitanta pessetes en una cansaladeria. Poc més tard, va començar a treballar com a dependenta en una carnisseria de vedella i be. “Jo havia de donar tots els diners a la meva mare, només hi havia una butxaca a casa meva. I el sobre tancat, eh? Ella era capaç de quedar-se sense comprar-se un botó per comprar-me a mi un vestit, però havia de saber quants diners venien i d’on venien.” I com era treballar al mercat, Montse?

“Era dur, treballàvem tot el dia. Dilluns entràvem a les vuit, dimarts a les sis, dimecres a les set, dijous a les sis i divendres i dissabte a les cinc. Normalment, acabàvem a les tres, excepte divendres, que era el dia amb més vendes i tots obrien a la tarda”, relata. 25 anys així. Els mals costums dels paradistes, que estaven de cara al públic més hores de les permeses, afectaven les condicions laborals de les dependentes, que es veien obligades a treballar moltes hores de més sense cobrar-les.

Molts dels nouvinguts, resseguint els revolts, els torrents i el relleu de Collserola, van edificar-se les seves pròpies cases, Roquetes amunt, sense fonaments, ordre, ni permisos municipals

“Quan arribava Nadal, ens passàvem tot el dia i la nit fent paquets i comandes de carn. Treballàvem el 23 sencer, tot el dia i tota la nit, i el 24 fins a la tarda. Tot sense passar per casa. La nit del 24, a les cinc de la matinada, ens canviàvem, ens pentinàvem una mica, ens rentàvem la cara i ens pintàvem als lavabos del mercat. Ens ajuntàvem amb els de la cansaladeria i el supermercat del davant, un portava un tros de torró, l’altre cava o fuet… I a ballar amb discos del Manolo Escobar. Ens ho passàvem bé, però cansats com idiotes. Quan arribava a casa meva la nit de Nadal, m’asseia i em quedava adormida.” Hores i hores dreta, tallant i venent carn, xerrant amb els clients a crits i xafardejant amb els veïns, que també han modulat la seva personalitat eixerida.

Mentre la Montse començava la seva estada de 25 anys al mercat, l’arribada d’immigrants al barri continuava. Els nous habitatges construïts per les autoritats franquistes un lustre enrere s’havien quedat petits per encabir-hi tots els nouvinguts. Molts d’ells, resseguint els revolts, els torrents i el relleu de Collserola, van edificar-se les seves pròpies cases, Roquetes amunt, sense fonaments, ordre, ni permisos municipals. L’autoconstrucció va fer canviar la fisonomia del barri: les noves cases s’apilaven anàrquicament pels torrents i la muntanya, amb un aspecte similar al de les faveles brasileres, convivint amb les plantes baixes de la zona més baixa de Roquetes.

Les deficiències urbanístiques i la manca de serveis ja presents al barri es van intensificar encara més, cosa que va suposar fins i tot un perill de salubritat. Pels torrents, tal com recorda la Montse, hi baixaven reguerots d’aigua bruta de les cases juntament amb excrements. El 1964, els nous veïns es van organitzar per posar-hi remei i dotar Roquetes d’infraestructures bàsiques. Amb mitjans força rudimentaris i amb l’impuls del capellà jesuïta Santiago Thió, els habitants del barri es van unir els dies festius per construir-se ells mateixos el clavegueram que els mancava, una pràctica coneguda com a “urbanitzar els diumenges”.

Els seixanta i els setanta van ser època de febre urbanística i especulació a la Prosperitat. I també d’estafes. “Al carrer Vinyar, on jo vivia, alguna vegada havien venut el mateix pis a tres amos diferents”

El 1965, el mateix any que els primers tramvies van arribar a la Via Júlia, la Montse va casar-se amb Pere Portús Barrera, també de Roquetes. Ella tenia 23 anys i va deixar la planta baixa del carrer de les Torres. Moltes coses havien canviat al barri, però la llar de la seva infantesa romania intacta. El seu germà va continuar habitant-la i cuidant-la. La Montse va marxar a la Prosperitat, la barriada situada entre la Via Júlia i la Meridiana, una zona relativament més plana. La Prosperitat estava en creixement: algunes indústries, com la fàbrica de recanvis per a vehicles Harry Walker, s’hi havien instal·lat i els blocs de pisos d’iniciativa privada començaven a substituir les cases baixes, cosa que creava carrers densos i angostos encara sense asfaltar. L’única masia de la Prosperitat, Can Dragó, va ser llavors enderrocada per construir-hi pisos.

Els treballadors de la fàbrica d’accessoris automobilístics Harry Walker van protagonitzar una de les vagues més duradores del franquisme tardà: 62 dies, del 17 de desembre de 1970 al 15 de febrer de 1971

Els seixanta i els setanta van ser època de febre urbanística i especulació al barri. I també d’estafes. “Al carrer Vinyar, on jo vivia, alguna vegada havien venut el mateix pis a tres amos diferents. El primer que hi entrava ja no se’n movia”, explica la Montse. El propietari de la immobiliària Saica en va ser el culpable, i va fugir amb tots els diners després de l’estafa. Aquesta situació forçava les famílies a ocupar els pisos pels quals ja havien pagat l’entrada. El constructor Llobet va actuar de manera anàloga a l’actual plaça d’Àngel Pestaña, i deixà desenes de famílies al carrer. Quan la seva empresa va fer fallida i les obres es van aturar, els estafats van ocupar i completar com van poder el poc que hi havia construït, de manera que s’hi formà un nucli barraquista que es va eternitzar gairebé vint anys, fins al 1983. Enguany, la plaça d’Àngel Pestaña és l’àgora de la Prosperitat, seu del casal del barri i del teixit associatiu.

Aquells anys, però, també van ser època de lluites. Veïnals i obreres. Els treballadors de la fàbrica d’accessoris automobilístics Harry Walker van protagonitzar una de les vagues més duradores del franquisme tardà: 62 dies, del 17 de desembre de 1970 al 15 de febrer de 1971. Suspensions de sou, acomiadaments, detencions i repressió policial havien assetjat els treballadors, que protestaven pels fums tòxics dins la fàbrica i pel ritme frenètic de treball. La vaga va ser un èxit parcial en l’àmbit econòmic, amb algunes millores salarials i laborals i indemnitzacions als obrers acomiadats, però un èxit total en l’elevació de la consciència de classe i antifranquista del barri.

“Un dia, mentre tallàvem el carrer, van sortir tot de policies grisos amb el casc de ferro. Com formigues! Jo tenia por i no podia ni cridar ma filla, el cotxet no m’anava, i t’apuntaven amb l’escopeta”

La Montse també recorda que el carrer on ella vivia va ser l’escenari d’una de les grans mobilitzacions veïnals dels últims dies del franquisme. Era l’any 1976 i la cruïlla entre el carrer Vinyar, on residia, i el carrer Argullós acumulava tres víctimes mortals. “No hi havia semàfors i no hi havia manera de passar”, recorda. A més, ben a prop hi havia l’escola Tibidabo, la qual cosa posava en risc també la canalla. “Vam fer vaga: vam tallar tot el carrer i no deixàvem passar ningú. Ni en cotxe ni en bici. No passava ni Déu, fos amic o no amic, eh? El meu home tampoc no podia venir a dinar. Només deixàvem passar els enterros, els de la farmàcia, ambulàncies i el butà”, recorda la Montse. L’objectiu? Posar semàfors a la cruïlla.

“Un dia, mentre tallàvem el carrer, vaig deixar la meva filla de vuit anys patinant allà i jo duia el meu altre fill en cotxet. No sé com van sortir, nen, tot de policies grisos amb el casc de ferro. Com formigues! Jo tenia por i no podia ni cridar ma filla, el cotxet no m’anava, i t’apuntaven amb l’escopeta. Tota la vida me’n recordaré. Sort del botiguer de les novel·les, que ens va deixar amagar-nos-hi.” Després de 26 dies de talls, que es van estendre per altres carrers del barri, i quatre detencions, els veïns van forçar les autoritats a instal·lar semàfors a la cruïlla.

També van ser els veïns els qui van guanyar els pocs espais verds de la Prosperitat. “La Zona Verda [una plaça tocant a la Meridiana] també existeix gràcies a nosaltres”, reconeix orgullosa la Montse. Després de l’enderrocament de la masia Can Dragó, on també hi havia un camp de futbol pertanyent a la Casa Bloc de Sant Andreu, volien fer-hi pisos, tot i que el terreny estava qualificat com a zona verda. “Cada dia plantàvem un pi, venia la policia i l’arrencava”, fins que van assolir fer-hi un parc. En el cas del solar que la fàbrica Harry Walker va deixar després de deslocalitzar l’empresa a finals dels anys setanta, la lluita dels veïns altra vegada va ser crucial per aconseguir una plaça i aturar-hi la construcció de pisos. Avui, també engloba el CAP del barri, un poliesportiu, un institut públic i una escola.

La manca de protecció i catalogació de l’arquitectura del districte, sumada a la constant febre del totxo tant durant el franquisme com després de la Transició, ha provocat que gairebé totes les traces del passat de Nou Barris s’hagin anat esborrant

El 1985 la Montse va divorciar-se, va deixar la parada del mercat i va continuar amb el seu ofici de carnissera en un supermercat al carrer Vinyar. Des d’aleshores hi treballaria amb el seu nou marit, Félix Martín Pastor, que també havia estat paradista al mercat i amb qui havia treballat abans. 25 anys més d’ofici; en sumava un total de 50 exercint com a carnissera, fins a la seva jubilació a finals de la primera dècada del segle XXI. 25 anys de canvis i modernització al ja existent districte de Nou Barris, creat el 1984 i anomenat així en honor de la revista 9 Barrios de l’associació de veïns de la zona.

L’arribada del metro a la dècada dels vuitanta i la seva posterior ampliació el 2000; la construcció del complex esportiu i del parc de Can Dragó, on hi havia els tallers de la Renfe arran dels Jocs Olímpics de 1992; l’impacte de l’heroïna; l’enfortiment dels serveis públics, com escoles i CAPs; la penetració dels centres comercials al districte —Heron City i El Corte Inglés—; la creació de la ronda de Dalt; el creixement demogràfic arran de la immigració internacional la primera dècada del segle XXI; l’empobriment després de la recessió econòmica de 2008… Tots són exemples de la transformació de Nou Barris durant els darrers anys. Però també ho són la pèrdua del patrimoni i la memòria.

La manca de protecció i catalogació de l’arquitectura del districte, sumada a la constant febre del totxo tant durant el franquisme com després de la Transició, ha provocat que gairebé totes les traces del passat de Nou Barris s’hagin anat esborrant. La planta baixa on havia viscut la Montse durant 23 anys tampoc n’és una excepció: era de les últimes supervivents de Roquetes, però el 2004 s’enderroca per construir-hi un edifici de tres plantes. Ja està. “Jo aquí he viscut molt feliç, però ara soc com una forastera. Abans, encara pujava i deia: «Oh, casa meva, el meu pati!». Ara ja no en queda res.”