Fa mesos que tenia emparaulada aquesta visita. És un dilluns de maig. A l’Estartit hi fa un senyor dia. Sol i brisa marina que en acabar el reportatge ja serà vent, vent. Si he tardat tant a venir no ha estat ni per mandra ni per manca d’interès, sinó per respecte a la natura, i ella no m’ha citat fins ara.

Arribo en el moment àlgid de la reproducció de la sèpia i el calamar. I per què a l’Estartit? Perquè es veu que aquests cefalòpodes volen una costa amb molta platja i molta sorra, i la badia de Pals és perfecta. M’ho comenta el biòleg Boris Weitzmann (Barcelona, 1966), col·laborador dels parcs naturals del Montgrí – Illes Medes – Baix Ter i del Cap de Creus i un dels impulsors del Projecte Sèpia juntament amb una nova generació de joves pescadors, com Climent Oliveira, de la Nauko; Joan Massagué, de la Helsa, i Isaac Moya (l’Escala, 1984), que és el patró de la Llongada, que d’aquí a trenta anys, quan deixin de ser joves, volen seguir essent pescadors, però si les coses es fan com fins ara, naufragaran. L’Isaac ho té clar. “Fins avui, malauradament, el pescador que ha guanyat més és el que ho fa pitjor i duu a terme males pràctiques pel model de comercialització, i hem d’aconseguir que el suplement de preu beneficiï el pescador que s’ho mereix.” Bé, hi ha esperança.

Hi ha esperança però sobretot consciència. Perquè a vegades quan es fa mal a la natura no és per mala fe. I això és el que ha acabat passant al port de l’Estartit. I què passa fins ara? Doncs que sèpies i calamars enganxen els ous a les xarxes i, en ser llevades, els ous poden morir si no s’hi fa res. Com a molt, el pescador més sensible els llançava a mar, abandonats a la seva sort, i cal recordar que els ous d’avui són els adults reproductors de demà.

Posar branques al fons del mar per facilitar la reproducció de sèpies i calamars és boig conegut però malauradament oblidat

La sèpia, o el calamar, com qualsevol altra bestiola de mar, ara hi és, però podria no ser-hi. I, abans no fos massa tard, els futurs vells pescadors varen mullar-se per trobar-hi solucions, com ara acudir al clàssic “està tot inventat” i tirar de les arrels i la saviesa dels avantpassats. Albirar el futur, mirant el passat.

En Boris i els pescadors que volen seguir convivint amb els cefalòpodes d’aquí a unes quantes dècades, tal com ho haurien de poder fer els seus fills i els fills dels seus fills, es varen empescar, i mai més ben dit, la recuperació d’un procés que consisteix a posar branques de llentiscle a sota l’aigua i crear un ecosistema natural per combatre la mortalitat dels ous d’aquestes espècies. I a cada mar, a cada poble, a cada cultura, la branca que li toca. A l’Àfrica ho fan amb palmeres; al Garraf, amb pi; a Galícia, amb eucaliptus. Posar branques al fons del mar és boig conegut però malauradament oblidat.

“Això és ancestral, i molts pescadors arreu del món saben que si poses branques sota aigua, les sèpies i els calamars hi dipositen els ous. Calamars i sèpies sempre dipositen els ous en una superfície sòlida”, m’apunta en Boris.

Quan els ous es converteixen en un juvenil, la sèpia té la mida d’una ungla, i el calamar fa uns cinc mil·límetres, però amb molta gana i la capacitat d’expulsar tinta quan cal. La supervivència de les sèpies és del 85%, i dels calamars, del 95%

“L’única cosa que fem és posar-hi ordre i fer un seguiment. Les coses excepcionals consisteixen a ajuntar coses comunes i donar-hi un sentit, i això és el que fem amb el Projecte Sèpia, per tal que a mar hi hagi el peix que toca i sempre.” Amén a la simbiosi biòleg-pescador. “La pesca sostenible és bàsicament aquella que es manté en el temps. És com un compte bancari: si en treus més dels que n’hi poses, malament rai; si n’hi poses més del que en treus, estalvies. Si traiem el peix just, sempre n’hi haurà”, conclou en Boris. 

Per poder fer-ne el seguiment i la gestió, les branques submergides estan senyalades amb una boia, com qualsevol art de pesca, a uns sis metres de fondària. Els ous de les branques ja no els tocaran. Senzillament se’ls dona una alternativa per reproduir-se i que facin la seva.

En canvi, la resta, els que per accident pugen a bord de les barques, són recuperats per aquests pescadors i els posen en una cofa, una galleda, i en arribar a port els dipositen en un viver i així van hidratant-se i madurant fins a arribar a un 80% de la seva maduració, que és quan els treuen a mar obert en una gàbia que fa d’incubadora, de manera que els juvenils puguin sortir i els ous no caiguin. Quan la sèpia pon els ous i aquests es converteixen en un juvenil, té la mida d’una ungla, i el calamar fa uns cinc mil·límetres, però amb molta gana i la capacitat d’expulsar tinta quan cal. La supervivència de les sèpies és del 85%, i dels calamars, del 95%.

“Hi ha dies que podem trobar entre 1.000 i 2.000 ous per barca. Si som tres, compta que podem recuperar-ne 6.000 en un sol dia, cap a mig milió d’ous per temporada!”

Donem un cop d’ull a la paradeta. Una sèpia ha lligat un ou a un cavallet de mar. En Boris diu que l’hi traurà o morirà. “Pobre, el cavallet havia d’estar quiet, perquè, si no, la sèpia se l’hauria menjat, i ara li ha deixat la marca de la mort perquè l’ha confós amb una branca.” Un cop alçat el polze a favor del cavallet, l’Isaac em fa una classe magistral accelerada de pesca de la sèpia. Aquesta bestiola marítima s’acosta al litoral cap al mes de gener, normalment. “Creiem que passen l’hivern forejades i, quan comença a fer bon temps, venen a deixar els ous i a reproduir-se. Entre abril i maig es produeix el boom de la nostra activitat de recuperació. Hi ha dies que podem trobar entre 1.000 i 2.000 ous per barca. Si som tres, compta que podem recuperar-ne 6.000 en un sol dia, cap a mig milió d’ous per temporada!” Els resultats clamen victòria.

“Entre maig i octubre aniran naixent sèpies a prop de la platja, i a finals de juliol hi ha les darreres postes d’ous. Les adultes que no han estat capturades tornaran l’any que ve com a reproductores i després moriran. Els adults, quan han post els ous, moren.” Els temporals també provoquen la pèrdua de molts ous, i en animals de cicle curt, com la sèpia, això és determinant. Un temporal ara, en època de maduració d’ous, pot fer minvar la presència de sèpies l’any que ve. Però ja se sap que la natura és totpoderosa, ella sabrà sobre els seus equilibris interns i, aquí, els pescadors no hi poden fer res.

“Imagina’t que tu, amb els teus diners, quan et mengessis una sèpia pescada així, sabessis que, a sobre, estàs ajudant el medi ambient”

A banda de pescar-se amb xarxa, la sèpia s’havia pescat amb fitora quan es tenia a la vista, i també amb nanses, una mena de gàbia allargada feta de jonc i canya, que s’havia perdut. Però tot torna. Pesca vintage. “Ara es torna a recuperar i és un art de pesca exemplar, perquè la capturem quan ha garantit la seva descendència i igualment ha d’acabar morint.” Pesca sostenible i noble, penso. Cada barca pesca de 300 a 400 quilos de sèpia a l’any, de mides d’entre 150 grams fins a 2 quilos. Aquestes darreres es pesquen sobretot de gener a març, i com més temps passa, més petites són.

I ara parlem d’un tema tant o més important. La sèpia a taula. “Les petites, a la planxa; les mitjanes, per fer arrossos i fideuades, i les grosses, per fer un estofat amb pèsols, tot i que fa pocs dies vaig tastar un tàrtar de sèpia amb gaspatxo de cirera. Boníssim!”

“Anem a la platja amb els nens i els donem un got transparent amb un juvenil i els diem que li posin nom i l’alliberin. Això emocionalment és brutal”

En Boris hi torna a dir la seva. “El món de la gastronomia també s’ha fixat en aquesta manera de pescar. Imagina’t que tu, amb els teus diners, quan et mengessis una sèpia pescada així, sabessis que, a sobre, estàs ajudant el medi ambient, i que ajudes els pescadors a fer de jardiners del mar, en comptes d’un pescador que arrasi el mar.” El gran repte és poder vendre a la llotja el seu peix per separat, amb un distintiu de pesca responsable i sostenible que es diu “Empesca’t”, de l’associació Arts Menors Costa Brava, i que se’n pugui garantir la traçabilitat.

Però, a banda de l’èxit reproductor, el que els fa brillar els ulls és el contacte amb la gent, especialment amb la mainada. “Anem a la platja i els donem un got transparent amb un juvenil i els diem que li posin nom i l’alliberin. Això emocionalment és brutal i de broma els dic que al final de l’estiu els cridin a veure si venen.” I per això també conviden grans i petits a visitar les sepieres el mes de juliol amb tub i ulleres a dos o tres metres de profunditat.

M’acomiado dels jardiners del mar. És dilluns, migdia. Decideixo anar a fer com les sèpies i m’acosto a la platja perquè és època de bany. M’hi submergiré per si trobo unes branques de llentiscle i potser m’hi quedo una estona, que a sota l’aigua hi ha pau i futur.