“Quan érem al despatx del Paral·lel, hi havia un bar on anàvem a fer el tallat. Allà també hi anaven alguns policies nacionals, perquè hi havia una comissaria a prop i encara no s’havia fet el traspàs als Mossos d’Esquadra. Ens trobàvem allà i, com que tots érem inspectors, parlàvem. Un dia, estava jo sol, i l’amo del local em va preguntar: «¿Usted también es inspector?». I jo li vaig respondre: «Sí, però no de policia, sinó d’ensenyament!».” Davant d’aquella resposta, l’amo del bar va replicar: “¿La enseñanza también se puede inspeccionar?”. Aquella pregunta va fer pensar moltíssim Bartomeu Palau. Es pot inspeccionar l’ensenyament? “I tenia raó ell! L’ensenyament no es pot inspeccionar!”, exclama.

Nascut l’any 1936 a Barcelona, és llicenciat en Filosofia i Lletres i diplomat en Teologia, però quasi tota la vida l’ha dedicat a l’educació. Per tant, és un mestre que podria haver estat capellà i que va acabar sent inspector. “Al seminari hi vaig estar tres anys. En aquell moment, hi havia capellans molt macos a Catalunya, que feien de professors a la universitat. Però entre ser mestre i ser capellà, tot i que les dues coses m’agradaven, vaig preferir ser mestre. I vaig ser molt feliç durant 22 anys”, explica Palau. A les aules feia llengües, català i castellà. La seva pedagogia seguia l’empremta d’Emili Teixidor, pedagog, periodista, escriptor i una de les figures de renovació pedagògica a casa nostra, impulsador de l’Escola Patmos per a nens l’any 59. Només de nens, perquè la de nenes ja existia (la Betània) i durant franquisme la coeducació no estava permesa. Així doncs, amb Teixidor liderant el projecte, en Bartomeu va entrar en aquesta mateixa escola per fer de mestre.

Campaments a inici de curs, creació d’un diari de l’escola, mètode socràtic a l’aula, ensenyament d’anglès en comptes de francès o sortides culturals en horari no lectiu eren algunes de les línies educatives del nou centre i que en Bartomeu compartia. Amb tota aquesta filosofia, en Bartomeu va aprendre d’una educació que mirava cap al futur, i hi va participar, tot i les cotilles d’aquell present franquista.

“Tot i ser època franquista, ho fèiem tot en català. En aquell temps posaven als centres un professor de la Falange. Però el Teixidor era molt diplomàtic i se’l va guanyar: ens deixava fer el que volíem”

Teixidor defensava també que els nens havien d’estructurar el seu cap en una llengua, per després aprendre’n d’altres simultàniament. La llengua base aquí, per tant, era el català. Com us ho vau fer? “Tot i ser època franquista, ho fèiem tot en català. En aquell temps posaven als centres un professor de la Falange, i a nosaltres també ens en van posar. Però el Teixidor era molt diplomàtic i se’l va guanyar: ens deixava fer el que volíem. Era un xicot català, de Vic, i vam tenir molta sort amb això.” 

Al llarg de 22 anys, en Bartomeu va transmetre valors i coneixements en diferents aules, tant de l’escola pública com de la privada. Però va decidir examinar-se i fer les oposicions per a inspector d’ensenyament. I no li va anar gens malament. “Em vaig examinar l’any 86 i vaig treure el número 2. El 87 ja vaig començar a treballar d’inspector”, comenta.

“Defensava els mestres públics. Si s’havia d’obrir un expedient, l’obria. Però jo no anava a obrir expedients, anava a ajudar els mestres”

Bartomeu, després de tants anys sent mestre, què us va impulsar a fer el pas? “Sempre m’havia agradat ajudar la gent, ajudar els mestres. Vaig començar a treballar com a mestre molt jove, i als trenta anys ja en tenia quasi deu d’experiència. I amb tot aquest bagatge, vaig voler ajudar les escoles, i em va anar bé, perquè crec que les vaig ajudar molt. Defensava els mestres públics. Si s’havia d’obrir un expedient, l’obria. Però jo no anava a obrir expedients, anava a ajudar els mestres, i això m’ho agraïen tots.” 

En Bartomeu seguia i defensava una filosofia que aplicava en el seu dia a dia, amb les problemàtiques que es trobava a les escoles. Què fèieu com a inspector? “Rebia la visita dels pares, directors i mestres. Els pares tenen dret a anar a la inspecció a queixar-se. L’inspector no deixa de ser una persona que informa.” La visita de les famílies, però, no era el més freqüent. “Venien més mestres i directors d’escola que no pas famílies. Una de les nostres tasques era revisar el que feia el mestre. Per exemple, podíem demanar a les escoles que ens donessin les programacions i anar a classe per veure com ho feien”, comença. I si decidíeu d’anar a una classe, per on començàveu?

“Quan havia d’anar a una classe, avisava el mestre perquè sabés que hi aniria. Sempre avisava. Ells preparaven el que calgués i jo triava si em quedava a l’aula o si marxava, o si feia unes preguntes. Una vegada, una mestra que treballava molt bé es va queixar que jo no anava mai a la seva classe a veure-la. Quan vaig entrar-hi, ho tenia tot ben ordenat. Vaig fer una volta i vaig marxar. I ella va sortir esverada i em va dir: «¿Por qué se va?».” “Només veient com ho té tot organitzat ja veig que és una gran mestra!”, li va respondre Palau.

“Els mestres sovint em posaven una cadira a davant de la classe. I em deien: «Segui, segui, senyor inspector». I jo els responia: «No, no, jo me’n vaig al fons!». Sabia que si em posava al final de la classe, els nanos serien tal com són”

I si us quedàveu dins l’aula, què buscàveu? “Els mestres sovint em posaven una cadira a davant de la classe. I em deien: «Segui, segui, senyor inspector». I jo els responia: «No, no, jo me’n vaig al fons!». Sabia que si em posava al final de la classe, els nanos serien tal com són. I jo els volia veure així. Quan acabava la classe, me n’anava amb el mestre a veure el director, i li explicava davant del mestre com havia vist les coses. Però només en deia les coses positives. Les negatives, del mestre que era una bona persona, les hi deia a ell sol. El cridava al despatx que teníem al Paral·lel i m’ho agraïen, que ho fes així. Ho resolíem ràpid.”

“L’inspector no és un executiu, tan sols informa. Tenen un paper clau perquè si fan un informe d’ofici, el director territorial mira de seguida de resoldre’l perquè pot tenir problemes”

“També fèiem informes d’ofici d’ensenyament. Qualsevol director general ens en podia demanar. L’inspector no és un executiu, tan sols informa. Tenen un paper clau perquè si fan un informe d’ofici, el director territorial mira de seguida de resoldre’l perquè pot tenir problemes. Una vegada, teníem un mestre que va pegar a un nano fortament, i jo li vaig obrir un expedient i en vaig passar informe. El delegat territorial no en va fer cas, i el jutge va acabar demanant-li responsabilitats”, recorda.

No només es trobava amb conflictes entre les parets de l’escola, fora de l’aula la vida també s’imposava en el dia a dia d’un inspector. “Als anys vuitanta, arribaven noies de Centreamèrica molt joves. Venien aquí amb els nens, però deixaven el seu país i el seu marit enrere. El Govern català va donar l’ordre per tal que tots els nens que venien tinguessin escola, i els inspectors ens asseguràvem que els directors els acollissin als seus centres.”

Però de totes les mares que van arribar en aquell moment, en recorda especialment una. “Les mares venien a inspecció perquè si no trobaven escola no podien treballar. Un dia, sortia del despatx i vaig entrar en un caixer automàtic a treure diners. Una senyora, en veure’m, em va agafar i em va fer dos petons. «Cuando yo vine aquí, usted me cogió, me acompañó y me buscó colegio en dos días», em va dir emocionada. Resolia problemes i m’agradava fer-ho”, explica també amb emoció.

En Bartomeu va viure la implementació de la immersió lingüística a Catalunya. Què ens en podeu explicar? “Ho tinc claríssim. La immersió lingüística és fonamental i és la gran troballa de la Generalitat”

Tornem a entrar a les aules catalanes. En Bartomeu va viure la implementació de la immersió lingüística a Catalunya. Què ens en podeu explicar? “Ho tinc claríssim. La immersió lingüística és fonamental i és la gran troballa de la Generalitat. La immersió vol dir que s’immergeix un alumne en una llengua, no tan sols en unes classes, sinó en la vida. A Catalunya, algunes escoles ho feien tot en castellà, i d’altres, en català i castellà. Aquest sistema comportava que hi hagués dues comunitats. El que pretenia el Departament, a través del SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català), i el que se’ns va dir és que els nens i nenes catalans arribessin als setze o catorze anys i poguessin parlar i escriure en català, en castellà i en la llengua estrangera del centre, que podia ser anglès, per exemple”, comenta. 

I continua: “Aquesta és la base per tirar bé un país endavant. La immersió era necessària perquè el català és una llengua fonètica i s’ha d’aprendre de petit, perquè, si no, volen dir «coça» i et pronuncien «cosa». Si volem que se salvi la llengua i que els nens i nenes aprenguin bé el català, han d’aprendre’l des de petits. Per altra banda, la immersió pot ser positiva o negativa. És positiva quan suma, i és negativa quan resta. Amb el franquisme, van prohibir-ho tot: el català, les sardanes…  Ara pot fer riure, però fins i tot van prohibir el president del Barça. Tot estava prohibit. Va ser una pèrdua de riquesa cultural, artística, musical, etc. catalana en tots els àmbits. La immersió era necessària per tirar endavant; si no, l’alumne no podia avançar. I les famílies de parla castellana que vivien a Catalunya n’eren partidàries, perquè s’aconseguia igualtat d’oportunitats a l’hora de trobar feina”. 

“Els mestres castellanoparlants volien aprendre el català, perquè volien quedar-se a viure aquí. I si volien quedar-se aquí, havien d’aprendre el català”

La immersió lingüística, però, no només s’enfocava als alumnes, també anava enfocada als professors. “Els mestres castellanoparlants volien aprendre el català, perquè volien quedar-se a viure aquí. I si volien quedar-se aquí, havien d’aprendre el català. Nosaltres, per tal que poguessin fer-ho, els posàvem un suplent a classe, i el mestre anava un mes, dos mesos o tres a fer català”, comença. 

Com van respondre els mestres castellanoparlants a aquestes propostes? “La majoria van reaccionar bé, s’ha de reconèixer. Molts d’ells van demanar de participar en el programa d’immersió. Però quan n’hi havia algun que no, em venien al despatx. N’hi va haver una que no hi havia manera que l’aprengués, la Rocío. Em va dir: «Tengo que irme». I jo li vaig respondre: «Si usted se va, yo le informaré positivamente». La Rocío era una gran mestra. Li vaig fer un informe molt positiu i va marxar molt contenta. I se’n va tornar cap a Andalusia”, explica. 

“Jo el que veig és que a les escoles parlaves en català i et contestaven tots correctament. Ningú et deia: «No le entiendo». Després hi ha hagut un retrocés, però jo ja no l’he viscut”

Vau sentir el suport de la Generalitat, Bartomeu? “Home, sí! El Joaquim Arenas va ser l’ànima del SEDEC, hi feia molta ajuda. La gent estava molt contenta amb la immersió lingüística. Va anar molt bé. Els mestres que havia conegut que no parlaven el català van parlar-lo, i va ser una època que es va treballar molt pel català. Mira, a Nou Barris anava sovint a un bar i allà hi treballava un cambrer a qui jo parlava en català i ell em responia també en català. Un dia el vaig felicitar i li vaig preguntar: «On l’has après?». I em va dir: «A l’escola!». Jo el que veig és que a les escoles parlaves en català i et contestaven tots correctament. Ningú et deia: «No le entiendo». Després hi ha hagut un retrocés, però jo ja no l’he viscut”, explica.

Immersió, informes, mestres, nens. En Bartomeu ha recorregut durant dècades el sistema educatiu català, des de perspectives diferents. De tot aquest coneixement, en va sortir un segon llibre, Mestres de casa nostra, on fa un perfil de 27 mestres de l’escola catalana, de Teixidor a X. Mestres, que “estimen els seus alumnes i que es fan estimar”. Parlant de mestres, em dieu que alguns eren revolucionaris. Què voleu dir?

“Un mestre que se salta la normativa. Als anys vuitanta hi va haver una època en què alguns mestres van dir: «Llibertat, llibertat, llibertat!». I l’entenien malament. Per exemple, es deia: «Els nanos no poden guixar la taula». I alguns mestres ho deixaven fer per no traumatitzar, deien. Era una pedagogia que no m’agradava. Jo soc partidari de la llibertat del mestre, però no del llibertinatge, perquè escriure en una taula és guixar, i no té cap sentit.”

“La gent deia: «Per què han d’aprendre la taula de multiplicar si després tenim calculadora?». És veritat, jo ja no me’n recordo, però el que compta de tot plegat és exercitar la memòria”

“O quan deien que els nens no havien d’aprendre res de memòria. Això és mentida, perquè han d’exercitar la memòria. La gent deia: «Per què han d’aprendre la taula de multiplicar si després tenim calculadora?». És veritat, jo ja no me’n recordo, però el que compta de tot plegat és exercitar la memòria, que és molt important. Es pot fer amb poesia o amb altres disciplines, però els advocats ho diuen: «No podríem exercir sense memòria!».”

En Bartomeu ha estimat molt el seu ofici, com a mestre i com a inspector. Explica que un bon director ha d’estimar l’ensenyament i guanyar-se els seus alumnes, i que els professors han d’estimar l’assignatura i creure que és la més important. A banda, per descomptat, de preparar-se bé les classes, llegir cada dia i estar actualitzat. I un inspector, Bartomeu? “Ha de ser una persona feliç, que estimi l’ensenyament i que confiï en els mestres. I que faciliti la tasca dels mestres segons les dificultats que es trobin”, resumeix. 

“Sento que les criatures passen de ser animalets a persones. Però no d’educació, sinó de feliços. És molt bo veure un nen que és feliç. Per això m’emociono quan parlo d’ensenyament”

Estimar la professió, tant de mestre com d’inspector, ha estat el leitmotiv de Palau. I així ho sent. “Sento que les criatures passen de ser animalets a persones. Però no d’educació, sinó de feliços. És molt bo veure un nen que és feliç. Per això m’emociono quan parlo d’ensenyament. Jo he estimat la gent i he estimat molt l’ensenyament. Al món, si la gent s’estimés… Per això he continuat sent creient. He estimat molt i he estat molt feliç”, diu. 

Bartomeu, em dèieu a l’inici que creieu que l’ensenyament no es pot inspeccionar. Com ho explicaríeu, això? “L’avaluació de l’ensenyament és allò que passa quan un antic alumne travessa un carrer per anar a saludar el seu mestre.” I per ell han travessat molts carrers.