Fins al 1988, el Pla d’Urgell no existia, almenys com a comarca. Les localitats del fahs Maxkiján, el Mascançà, tal com la zona era anomenada des que els musulmans encunyaren el topònim al segle XI, estaven repartides entre les comarques circumdants: la Noguera, el Segrià, l’Urgell, les Garrigues. Enmig del que es coneixia com a clot del Dimoni —una plana desèrtica, àrida, esquerpa—, més d’un segle abans, els terrossos van trobar-hi la seva Nèmesi. Fruit de l’esforç i la sang de milers de persones, el Far West va fer obrir els ulls a la resta de Catalunya. 

Mig mil·lenni (el primer projecte és del segle XIV) després de començar-ne el disseny, el 1862, el Canal d’Urgell va transformar la vida, l’economia i el futur de les Terres de Ponent i, especialment, del Pla d’Urgell i de la seva gran capital: Mollerussa. Ponent es convertia en el rebost de Catalunya i d’Europa. Però el canvi cromàtic, del terrós esquerdat al verd fèrtil, arribaria a tota la plana de Ponent i els seus fruits volarien i aterrarien a totes les taules. Si Moisès va fer arrecerar les aigües de la mar Roja per supervivència, el camí dels urgellencs va ser l’invers. 

Del secà al regadiu. D’El raïm de la ira a la indústria de l’esperança. Això destil·len les paraules de Jordi Pujol, mollerussenc, tercera generació de la nissaga que el 1942 va fundar Prefabricats Pujol, que dirigeix. “A diferència de les comarques de la vora, el Canal va fixar molta gent al territori i va forjar caràcter. Comarques de secà com les Garrigues, la Segarra o l’Urgell van veure com molta gent marxava a Barcelona, hi feia la seva vida i no tornava. Els pobles van quedar despoblats i envellits. Però, al Pla d’Urgell, i més en concret, a Mollerussa, la gent anava maldant. Va arribar l’aigua, vam començar per la terra campa, després els fruiters i, poc o molt, la gent es podia anar guanyant la vida”, relata. 

Els padrins de Pujol, Miquel Pujol i Mercè Gorné, van engegar l’empresa gràcies a l’aigua. Ell admet que, “sense el Canal, no hauríem existit”. L’aigua va ser el fet diferencial. També passa per Balaguer o per Lleida, per on el Segre davalla en direcció a Mequinensa, però, segons Pujol, “al Pla d’Urgell l’aigua es va saber utilitzar bé”. Miquel i Mercè, noguerencs, s’havien traslladat de ben petits a Mollerussa perquè els seus pares estaven treballant en la construcció del Canal, i, precisament, van fer néixer la indústria a partir de la construcció de tubs de formigó per fer arribar l’aigua al reg de les finques.

Amb el pla, es va introduir centenars de dones al món laboral remunerat, en una època, finals dels anys noranta, en què, segons apunta Jordi Pujol, no hi eren per complet

D’aquesta gènesi n’arribarien el mosaic, les biguetes i una empresa familiar que, més enllà d’haver-se estès a tot l’Estat espanyol i al Regne Unit, va emprendre un projecte social que va ser una petita revolució: la Ferrofet Catalana. Amb el pla, es va introduir centenars de dones al món laboral remunerat, en una època, finals dels anys noranta, en què, segons apunta Jordi Pujol, no hi eren per complet. I d’aquelles noces, aquests confits. El 46,8% de la plantilla de Pujol són dones, en un sector, el de la construcció, en què la mitjana estatal és del 8%. Són els fruits dels anys i de la suor. 

L’aigua donava sentit a la vida, l’omplia i n’era el motor. De fet, va impulsar el germen industrial a la comarca: la Forestal d’Urgell. Fundada el 1890, la societat produïa paper gràcies als salts d’aigua que tenia en propietat. Va ser una de les grans papereres del país en una època de sobrepoblació d’aquesta indústria. El fet que estigués instal·lada a Mollerussa va permetre que, al seu voltant, nasquessin petites empreses de serveis i tallers mecànics que li oferien serveis. Més enllà de l’ocupació laboral, la Forestal va prosseguir amb el creixement demogràfic que havia empès la transformació al regadiu i la indústria agroalimentària.

“Totes les empreses eren de capital mollerussenc, i a més, de gent que venia del no-res. Es va unir gent amb ganes d’emprendre, força de voluntat i ambició”

L’efecte crida va anar generant una cadena tròfica. Emprenedors locals, la majoria descendents de famílies treballadores i pageses amb recursos limitats, van posar en marxa negocis, la majoria dels quals nascuts després de la guerra, que, en molts casos, utilitzaven mà d’obra de manera intensiva. Segons Jordi Pujol, “totes les empreses eren de capital mollerussenc, i a més, de gent que venia del no-res. Es va unir gent amb ganes d’emprendre, força de voluntat i ambició, dues coses de les quals abans n’hi havia més i eren més fàcils. A més, es comptava amb l’acompanyament social i del consistori”. 

En capitals de comarca properes, com Cervera o Balaguer, empreses multinacionals com Lear o Inpacsa capitalitzaven tota la mà d’obra. Aquest fet, segons Jordi Pujol, propiciava una evolució social. En canvi, a Mollerussa, molts dels treballadors encara mantenien un tros de terra, un complement, i així, el concepte de la propietat. A més, afegeix Pujol, “se sentien l’empresa com a pròpia, com a part d’un objectiu comú”. 

En paral·lel, l’arribada de persones migrades, sobretot procedents d’Andalusia, Extremadura i l’Aragó, va ser intensa a Mollerussa. El caràcter acollidor dels mollerussencs, que Jordi Pujol destaca, va facilitar una integració natural. Des del 1975, any en què va néixer, Mollerussa ha triplicat la població, fins als 15.000 habitants. “Els fills d’aquella immigració han estat els meus companys de classe i de feina”, recorda Pujol.

La culminació de l’efervescència empresarial va ser una transició sectorial, de l’agricultura a la indústria i els serveis com a activitat econòmica principal. En paral·lel, una diversificació empresarial. Indústria agroalimentària, de construcció, paperera, tecnològica...

Aquesta comunió social és un dels trets diferencials que explica per què Mollerussa es va convertir en un oasi empresarial enmig de la plana de Lleida. Un oasi persistent, de roca permeable i aqüífers plens d’idees, que esquiva el perill d’una deslocalització completa i fatal. Les ales hi són, però les arrels no seran arrencades. “Les màquines estan fixades a terra”, suggereix Pujol.

La terra estava adobada, i l’ambició va permetre aprofitar-ne la saó. L’aigua, com a matèria primera i com a energia. Riquesa. Més tard, cap als seixanta i els setanta, la fruita i el bestiar. La culminació de l’efervescència empresarial va ser una transició sectorial, de l’agricultura a la indústria i els serveis com a activitat econòmica principal. En paral·lel, una diversificació empresarial. Indústria agroalimentària, de construcció, paperera, tecnològica... 

“La Forestal va esdevenir un ou d’on van sortir moltes coses, tot va unit al nucli que va esdevenir.” Així la defineix Xavier Farré, gerent de Paprinsa, empresa també paperera, en aquest cas dedicada a la producció de cartró estucat. Nascuda als anys setanta, a partir dels vuitanta va prendre el testimoni de la fallida Forestal a través del pare, que hi havia ocupat càrrecs de responsabilitat i va emprendre un negoci pel seu compte. Als vuitanta, una crisi a la indústria paperera va reduir al mínim el nombre d’empreses, moltes de les quals produïen cartró ondulat. Gràcies al fet que el pare de Farré, fill de família pagesa del Palau d’Anglesola, coneixia la producció de cartró estucat, va canviar el model ràpidament i es va sobreposar a la caiguda.

Entre Lleida i Tàrrega hi havia la terra promesa, regada i solcada de farratge. Gràcies a les xarxes de comunicació, a Mollerussa hi arribava amb facilitat el sucre, i aquí, l’empresa hi trobà “gent oberta i sana, integradora, un bon clima humà”

Però la conjuntura, l’èxit, no s’explica sense la situació del nucli. Gràcies a la carretera Nacional II i al ferrocarril, instal·lat el mateix any que s’acabà la construcció del Canal, el 1861, Mollerussa es va anar convertint en un nus de comunicació, un centre de negocis i el cap de comarca, on se celebrava el mercat setmanal i, sobretot, la Fira de Sant Josep des del 1885. El 1932, deu anys abans del naixement de Prefabricats Pujol, unes dècades després del sorgiment de la Forestal, aquesta circumstància va dur la família Castelló, procedent de Girona, a instal·lar-se a la comarca.

El pare i l’oncle de Fernando Castelló, expresident i expropietari de Llet El Castillo, venien llet a Barcelona. Hi anaven en ferrocarril des de Girona, i ben aviat es van establir al barri del Poblenou, en un petit local des d’on distribuïen la llet condensada a la capital. Aquest format els garantia un estat de conservació més bo del producte, però entre els anys 1932 i 1934, amb el pretext de situar-se més a prop del bestiar estabulat, van cercar una nova ubicació i van començar a produir llet en pols i esterilitzada, ja comercialitzada en brics.

La Granja Castelló concentrà gairebé la meitat de la distribució de llet a tot l’Estat espanyol durant dècades

Entre Lleida i Tàrrega hi havia la terra promesa, regada i solcada de farratge. Gràcies a les xarxes de comunicació, a Mollerussa hi arribava amb facilitat el sucre, i aquí, l’empresa hi trobà “gent oberta i sana, integradora, un bon clima humà”, segons Fernando Castelló. La Granja Castelló concentrà gairebé la meitat de la distribució de llet a tot l’Estat espanyol durant dècades.

Així va ser fins als anys vuitanta, quan la bicefàlia competitiva amb Nestlé es va trencar o, més aviat, es va unir. Nestlé va adquirir el 50% de la propietat de Llet El Castillo, i a partir d’aquell moment va començar un periple d’adquisicions, absorcions i fusions que van sotaposar Llet El Castillo a Puleva, al grup Ebro i, finalment, a Grupo Lactalis. Tanmateix, Fernando Castelló destaca la voluntat associacionista de l’empresa, que, segons ell, ha aprofitat cadascuna d’aquestes operacions per aprendre i no s’ha deslocalitzat. 

Des que l’empresa familiar es va establir a Mollerussa, es va potenciar la ramaderia bovina local i es va finançar la renovació de les instal·lacions. Fonamentalment, es van comprar cambres frigorífiques per conservar la llet un cop munyides les vaques i es va facilitar assessorament als ramaders. A l’horitzó, la qualitat, “una tasca llarga”, segons Castelló.

“S’ha de fomentar que la distribució prengui més consciència i que la cadena sigui més justa, tant per a nosaltres com per als ramaders”

“És gràcies als ramaders que vivim”, assegura l’expresident de Llet El Castillo. Hi mantenen una relació que va més enllà del tracte comercial, i són a la mateixa trinxera al mercat. La distribució estreny els marges de benefici i ofega l’empresa, que és enmig del cicle de comercialització. “S’ha de fomentar que la distribució prengui més consciència i que la cadena sigui més justa, tant per a nosaltres com per als ramaders”, reclama Castelló.

Un cas similar de canvi de mans d’un negoci històric i familiar és el d’Ignasi Clotet, una empresa nascuda d’un taller de fabricació local que es va especialitzar en l’automatització de processos industrials i va inspirar-se en la producció d’altres empreses locals, com les càrnies. El seu flamant propietari és Joan Caba, emprenedor, enginyer de professió, però d’ànima creativa i visionària, tal com es defineix a si mateix. No és de la família, però ha allargat la vida de l’empresa, fundada fa setanta anys.

Quan la tercera generació dels Clotet havia de prendre el timó del negoci, les netes d’Ignasi Clotet volien desentendre-se’n. El seu pare, també anomenat Ignasi, va vendre la fàbrica a Joan Caba perquè donés continuïtat al negoci. I així va ser. Caba en volia aprofitar i mantenir la longevitat i el prestigi, però, alhora, volia emprendre una nova dinàmica, reformular i diversificar les activitats de la nova empresa. Ignasi Clotet es convertia en IClotet, que agafava el bo i millor de cada casa. L’origen i el nou camí ambiciós. 

IClotet va heretar, d’una banda, un equip competent, format i tècnicament vàlid; de l’altra, la clientela clàssica, escorxadors i empreses a qui es reparava els palets. A partir d’aquest llegat, l’empresa va engegar la creació d’una filial als Estats Units i va segmentar el seu mercat amb tres submarques. Una, IClolog, ha encetat dos nous projectes en què Caba inverteix després d’un llarg procés de reflexió i anàlisi del potencial: UpandBike, estacions urbanes d’aparcament de bicicletes que emmagatzemen de manera automàtica els vehicles, i un doctorat amb la Universitat de Lleida per avaluar la possibilitat de depurar aigües i protegir-les de l’emissió de gasos i nitrats amb un compost químic més eficaç, però que exigeix més control.

“Nosaltres som aquí perquè hi vam néixer, gràcies a la cultura emprenedora de l’entorn i al costum d’esforçar-se i invertir per collir més tard”

Joan Caba insisteix en la importància de la ubicació i exposa un argumentari que es podria estendre a la majoria d’empreses, ja que ofereixen productes que són exportables. “Nosaltres som aquí perquè hi vam néixer, gràcies a la cultura emprenedora de l’entorn i al costum d’esforçar-se i invertir per collir més tard. I ens podem mantenir a casa gràcies a la bona comunicació i al fet que els costos d’implantació, com per exemple el del metre quadrat d’àrea industrial, són més econòmics”, explica Caba, que també fa referència a la qualitat de vida.

Segons ell, aquesta implica tenir feina, tasca senzilla a Mollerussa, considera. En un nucli de 15.000 habitants, d’aquells que se situen en la línia fina i borrosa entre poble i ciutat, que en conserven la proximitat i l’agitació, respectivament, “no hi ha els serveis massius que necessita un gran centre de població: hi ha un centre mèdic, no un hospital; hi ha advocats, no un gabinet, ni empreses d’inversió en borsa”, argumenta Joan Caba.

En aquest sentit, l’empresari enumera diversos beneficis d’establir-se a casa. Mentre que als grans nuclis de població la tendència de transició del sector primari cap al secundari, i sobretot, cap als serveis, és més definida, la indústria, segons Joan Caba, té avantatges pel fet de ser a la perifèria. Per exemple, apunta Caba, la gran indústria és al Vallès, i això, tot i ser avantatjós, també té inconvenients: hi ha massa concentració empresarial, més competència i és més costós establir-s’hi. En canvi, a Mollerussa hi ha menys dificultats per trobar treballadors formats i per instal·lar-s’hi, i la diferència en els costos de transport internacional és ínfima i assumible.

“El servei es genera quan es consumeix”, i en aquest cas, l’empresa ha de ser a prop del consumidor i ha d’oferir el servei instantàniament. Però el producte es fabrica, es pot emmagatzemar i vendre més tard

A més, atès que els productes que comercialitza IClotet són exportables, la ubicació perd rellevància, i segons Joan Caba, “té sentit que siguem a Mollerussa”. “El servei es genera quan es consumeix”, explica el mollerussenc, i en aquest cas, l’empresa ha de ser a prop del consumidor i ha d’oferir el servei instantàniament. Però el producte es fabrica, es pot emmagatzemar i vendre més tard.

Així ho fan IClotet, Pujol, Paprinsa, Nufri (referent de la manipulació de la fruita) o Puleva. IClotet exporta bona part del seu producte a la Unió Europea i al Regne Unit, principalment per transport terrestre. També té mercat a Llatinoamèrica, on comercialitzar no té desavantatges relatius pel fet que les empreses tecnològiques de la resta d’Europa també han de recórrer al transport marítim. 

“Si tenim vocació d’exportar, és igual on siguem, el que és important és la diferenciació del producte, i també de la tecnologia”

“L’avantatge d’una empresa de productes és que, com més gran és el mercat, més avantatges tenim. Són les economies d’escala, cercar mercats com més amplis i globals millor. Si tenim vocació d’exportar, és igual on siguem, el que és important és la diferenciació del producte, i també de la tecnologia”, suggereix Joan Caba. I si el primer factor, la proximitat als clients, és irrellevant, el segon, l’accés als recursos —humans, productius i financers—, no comporta cap desavantatge pel fet de ser a Mollerussa.

Pel que fa als recursos humans, segons Joan Caba, que dona feina a una vuitantena de treballadors, més enllà de la fidelització a l’empresa, l’escola d’enginyers i d’econòmiques de Lleida genera la demanda laboral que necessita la comarca. “De fet, busquem que hi hagi vida, al Pla d’Urgell, i encara que molta gent es queixa que el perfil del personal del Pla d’Urgell és poc tècnic, jo crec que no és així. Hi ha disponibilitat de tècnics, però és gent molt fidelitzada, que passa molts anys a la mateixa empresa i hi fa carrera. Tot i que trobar un perfil que encaixi és difícil i cal formació, en tractar-se d’una empresa tecnològica, és un avantatge.” Quant als recursos productius, el teixit industrial de Mollerussa es complementa amb la provisió externa.

Si IClotet és l’exemple de la possibilitat de trobar la pervivència a casa, Grupo Jorge, una empresa de producció de carn porcina propietat del grup The Fortune Pig, l’és de donar valor als beneficis logístics i humans de Mollerussa. L’exposició de Joan Caba és gairebé axiomàtica. La majoria d’empreses mollerussenques desenvolupen el cicle productiu en un ecosistema de recursos abundants i comercialitzen el producte a l’exterior. La circumstància de Grupo Jorge, una empresa forana, és aquesta. Exporta la carn, sobretot al sud-est asiàtic, i la situació geogràfica de Mollerussa li va oferir les condicions adequades per instal·lar-hi, el 2017, un dels tres escorxadors que té l’empresa.

El grup, aragonès, va adquirir una planta amb dècades d’història, situada al quilòmetre 1 de la carretera de Torregrossa i fundada per Ilercesa, un dels referents d’empresa agroalimentària que va pujar al tren de les innovacions dels anys seixanta i que després seria captada per capital forà. Des que va arribar a Mollerussa, Grupo Jorge ha invertit en la renovació i l’ampliació de la fàbrica, deteriorada per la manca prèvia de manteniment. Hi treballen, aproximadament, 750 persones, un 70% de les quals són de Mollerussa i el Pla d’Urgell. Gràcies a l’automatització, la mà d’obra no ha de ser especialitzada, en molts casos, i l’empresa ofereix formació.

“La xarxa viària és perfecta: tenim l’A-2 a prop, Barcelona i Lleida a poca distància, i des d’allà enviem el producte als ports. L’única manera d’estalviar costos és el transport”

La salmòdia és la mateixa. Proximitat als recursos i facilitat per exportar. José Miguel Torrecillas, responsable del departament de comunicació de Grupo Jorge, explica que, donat que l’empresa s’abasteix de porcs, ha de ser a prop de les granges, per al benestar dels animals i per controlar els costos de transport. Per això, detalla Torrecillas, “totes les granges que tenim, siguin pròpies, integrades o de tercers, són a un radi de menys de 75 quilòmetres dels escorxadors”. Per a l’exportació, d’altra banda, “la xarxa viària és perfecta: tenim l’A-2 a prop, Barcelona i Lleida a poca distància, i des d’allà enviem el producte als ports. L’única manera d’estalviar costos és el transport i, ara per ara, això encara és més rellevant, ja que els preus de les matèries primeres i l’energia s’han disparat”, argumenta Torrecillas.

A Mollerussa, Grupo Jorge hi ha trobat la comoditat en termes logístics. “Ens podem abastir de qualsevol servei i solucionar qualsevol problema, com ara l’aturada del cicle de producció, tenint en compte que el nostre aliment és perible. Moltes empreses petites ens ajuden i, pràcticament, treballem per complet amb negocis de la zona. D’altra banda, podem dir sense embuts que el consistori hi col·labora. Ens escolta, sempre que complim les normes. És el primer interessat, i ha contribuït que el municipi tingui tant teixit industrial i segueixi creixent”, argumenta Torrecillas.

Paprinsa i les seves empreses satèl·lit també foren absorbides, el 2021, per l’empresa italiana Reno de Medici, RDM Group, propietat d’un grup de capital de risc americà i un dels gegants de la producció de cartró. La necessitat de mantenir la inversió i, per tant, el futur, tant de l’empresa com dels més de 150 treballadors, va deixar Xavier Farré entre l’espasa i la paret. O endeutar-se o dependre del capital forà. Ara són la joia de la corona d’RDM Group, encara que els esglaons han verticalitzat els vincles personals i que no gestionen la comercialització del seu producte. 

“Quan vaig a la farmàcia, em trobo molta gent que, d’una manera o altra, està vinculada a l’empresa. Si s’hagués de deslocalitzar l’empresa, també ho hauria de fer jo”

Però no hauran de fugir per força. No tan sols perquè la indústria és pesant, sinó perquè estan arrelats a Mollerussa. Així ho explica Farré, que planteja que “és molt difícil que marxem, perquè som d’aquí. Si l’empresa és aquí, més enllà de poder créixer fora, tens tendència a créixer aquí”. En la mateixa línia, Jordi Pujol exemplifica la realitat: “Quan vaig a la farmàcia, em trobo molta gent que, d’una manera o altra, està vinculada a l’empresa. A cada casa hi ha algú que treballa per a alguna de les quatre o cinc empreses importants. Si s’hagués de deslocalitzar l’empresa, també ho hauria de fer jo”. Joan Caba és tant o més franc. “Un empresari local que compra una empresa li dona més continuïtat en el temps, perquè la meva perspectiva temporal no és de 5 anys, és de 25. El meu plantejament garanteix la continuïtat de l’empresa a molt més llarg termini. Estem arrelats”, assenyala.

Tot canvia, les mans, els temps, però la inversió i l’aposta per Mollerussa planen. El mimetisme és tan viu com sempre. Les màquines estan subjectes a terra, siguin mollerussenques de naixement o d’adopció. La deslocalització, la desbandada, són improbables. L’atur, d’aproximadament el 5% —766 persones el gener del 2022—, és la meitat del registrat a Catalunya. I el futur? Tornar als orígens. 

“Mollerussa, que s’alimentava de la grandesa de la discoteca Big Ben, es va conèixer durant molt temps com «la petita Las Vegas». Era un pol d’atracció i un element dinamitzador”

Jordi Pujol destaca dos fets simbòlics que, tot i ser aparentment insignificants, poden marcar el camí dels intermitents del demà. Sobretot perquè van ser fruit de l’energia mollerussenca: de la comunió social. Agafem-nos. El futbol i la festa. El Club Futbol Joventut de Mollerussa i la discoteca Big Ben. Tots dos van fer comarca. El club, patrocinat per Pujol, va viure un ascens meteòric a la Segona Divisió. Pujol, rotund i apassionat, explica que l’experiència va ser la culminació de la comunió entre la societat civil, les empreses i l’Ajuntament. “La gent va creure en l’esforç col·lectiu; els jugadors no cobraven del club, sinó que estaven assegurats dins les empreses. Entre tots ho vam aconseguir”, recorda Pujol.

La discoteca Big Ben va ser, durant dècades, una referència de la nit en l’àmbit català i estatal. Una de les discoteques més grans d’Europa. “Va posar Mollerussa al punt de mira del jovent de l’època, particularment de finals del setanta i fins a principis del segle XXI. Mollerussa, que s’alimentava de la grandesa de la discoteca, es va conèixer durant molt temps com «la petita Las Vegas». Era un pol d’atracció i un element dinamitzador”, argumenta Pujol. Tant és així que, segons ell mateix, molts forasters van trobar parella aquí i s’hi van quedar. “En conec casos. Molta immigració catalana va venir fruit del Big Ben, perquè Mollerussa era un bon lloc per viure-hi, amb oci i serveis que en poblacions del voltant faltaven”, apunta Pujol.

Per a Pujol, “la convivència i la comunió cívica que hi havia en aquells moments són les assignatures pendents de Mollerussa” per al futur. La vida, al dia, a la nit. L’efervescència humana a tota hora. L’electricitat de les persones treballant, gaudint. L’ADN. La memòria de la terra. El disc dur de les persones. Sense la revolució de l’aigua al segle XIX no s’entendria la revolució industrial, tecnològica, humana, personal, esforçada, festiva, persistent, alegre del segle XX. Per a Pujol, Mollerussa és un exemple de creixement orgànic, de perseverança, d’autonomia i comunitat. Una ciutat amb esperit de poble que ha avançat a partir d’aquesta identitat i que ha crescut a partir d’aquesta modèstia. La lliçó està apresa. El manual. El know-how. És l’experiència pròpia.  Fa dos segles, com ara, les ciutats mitjanes, els pobles ciutat, com Mollerussa, són un interrogant del futur que sempre han donat resposta: l’oasi permanent, ininterromput, pla, que viu i treballa a l’horitzó de l’entremig.