El Mercat del Bon Pastor s’inaugura el 1961. Allà, 103 parades omplen la vida del barri de Barcelona. 103 parades plenes de verdures, peix, llegums, carn, embotits, però, sobretot, d’històries. Els paradistes i els clients es converteixen en una gran família.  El president del Mercat del Bon Pastor, Joan Galí (Barcelona, 1974), que fa més de vint anys que treballa al mercat, ho sap perfectament. “Quan passava una cosa, la gent anava al mercat a explicar-la a les veïnes”, recorda Galí, que, tot i ser molt amable amb les clientes, que el protegeixen i l’estimen gairebé com un fill, encreua els braços quan poso la gravadora en marxa. No li agrada ser el centre d’atenció. És d’aquelles persones que veus que ho donen tot sense esperar res a canvi, però que, quan el focus es clava en ell, la timidesa surt a flor de pell.

Ell comença a ajudar al mercat quan té només deu anys, a la tenda del seu oncle Lázaro, i als disset es posa a treballar amb ell. Ara és president del mercat i tot el barri sap qui és, però qui el coneix millor que ningú és una dona de cabells liles (igual que les seves ulleres) i amb uns ulls tan vius que parlen per si sols. És baixeta i molt inquieta, porta el carret d’anar a comprar amunt i avall del mercat, tothom la saluda i l’abraça. “Com és que avui has vingut a la tarda, Montse?”, li pregunta la Teresa, una veïna del barri que, com la dona dels cabells de colors, sembla que s’hagi posat especialment guapa per anar al mercat. “Res, que m’ha trucat el Juanito per venir a fer una entrevista ara, així que de passada aprofito i compro quatre coses”, es justifica a la Teresa, que duu els cabells de perruqueria.

“Qui no estima el Juanito? Tothom estima el Juanito. Estima a tothom, et fa qualsevol favor, ajuda qualsevol del barri... Poca gent te’n pot dir res, res, res, res, res, res dolent”

Montse López (Barcelona, 1952) coneix Galí des de petit. “Per mi és el millor de totes les botigues de tot el mercat. Fins i tot als meus pares, quan venien a comprar aquí i no tenien diners, ells els en deixaven. Als meus pares i a qualsevol. Són així. Així era el Lázaro i així continua el Juanito”, descriu. “Qui no estima el Juanito? Tothom estima el Juanito. Estima a tothom, et fa qualsevol favor, ajuda qualsevol del barri... Poca gent te’n pot dir res, res, res, res, res, res dolent. Res. Són gent que t’ajuda sempre”, assevera amb l’actitud de qui diu una veritat com un temple. Ens apropem una mica més a la parada, ell deixa de tallar pernil, surt per la petita porta que és a l’extrem dret de la parada, plena d’embotits, carns i queviures, i es posa a parlar amb ella. “És un dels motors no només del mercat, sinó de tot”, diu de la seva amiga i companya.

“No veies la Montse, veies una safata caminant per aquí i per allà, no parava mai! Passava per totes les parades preguntant si volien cafè amb llet”

La Montse es posa vermella, fa un petit salt, però el segueix escoltant, expectant per les properes paraules. “La recordo molt joveneta. No la veies, veies una safata caminant per aquí i per allà, no parava mai! Passava per totes les parades preguntant si volien cafè amb llet”, puntualitza amb els braços (encara) encreuats. “Abans es treballava molt, no hi havia sistemes de fred, i el Nadal era molt dur. A les quatre del matí havies de ser al mercat perquè no teníem nevera i ho havies de tenir tot fresc del dia”, recorda el Juanito, esbufegant, com si el cansament dels anys anteriors se li tornés a acumular a l’esquena. “Jo sempre pensava: «I quan descansarà, el Juanito?»”, recorda la Montse. Tots dos es miren amb una tendresa que només es troba en la família. Perquè el mercat és més que un establiment on es compren i venen aliments. I més després de tants anys.

“Jo venia a comprar al mercat amb els meus pares des de la Verneda. No hi havia més mercats que aquest, així que hi veníem veïns de Baró de Viver, la Verneda i Santa Coloma de Gramenet”

Ella entra a treballar, amb tretze anys, al bar del mercat, on serà coneguda per la seva rapidesa, gràcia i facilitat per vendre’t qualsevol cosa. Eren la parada 103. Allà coneix el fill del propietari del bar i el seu futur marit, el Jose María, “encara que tots li diuen Txema”, puntualitza la Montse. Ella neix a la Verneda, però als onze anys es muda al barri, tot i que ja coneixia el mercat. “Jo venia a comprar al mercat amb els meus pares des de la Verneda. No hi havia més mercats que aquest, així que hi veníem veïns de Baró de Viver, la Verneda i Santa Coloma de Gramenet”, rememora l’exvenedora de mans hiperactives. Després d’estar anys com a cambrera al bar, els seus sogres es jubilen i ella marxa del mercat. Al cap d’un temps, hi torna i engega una parada per vendre bacallà.

Tot canvia el 2009, quan comença la reforma del mercat. Ja no hi ha tanta gent, cada cop hi ha menys parades i les condicions per als aliments tampoc són les òptimes, així que l’Ajuntament de Barcelona decideix remodelar-lo. Mentrestant, i durant deu anys, els paradistes es traslladen a les carpes situades al carrer de Sant Adrià, cruïlla amb el carrer de Llinars del Vallès. Ara bé, es passa de 103 establiments a 19. La família es redueix, les carpes no són tan cèntriques com ho era l’antic mercat, però com que és un espai més petit es fa més pinya entre els paradistes.

“Les clientes em veien pel carrer i em deien: «Ai, com et trobo a faltar!». «No em diguis això que torno a plorar!», els deia jo”

Mentre el Joan segueix el camí a les carpes, la Montse, amb un mal al cor que encara li dura, es retira als 58 anys. “Ja no hi vaig poder anar perquè tinc artrosi fins a dalt de tant tocar el bacallà, l’aigua... Tinc els ossos fatal. Però tenia ganes de continuar, m’hi hauria quedat. Jo em volia quedar. Quan van inaugurar el mercat vaig dir que no hi tornava perquè, si ho feia, ploraria. I quan vaig entrar al mercat, vaig plorar”, recorda amb una rialla nostàlgica. “Les clientes em veien pel carrer i em deien: «Ai, com et trobo a faltar!». «No em diguis això que torno a plorar!», els deia jo. Quan em trobava les clientes pel carrer plorava, em feia una pena... Però bé, la salut és la salut i vaig haver de parar”, recorda mentre es beu una cervesa sense alcohol al bar del nou mercat. Perquè després de deu anys d’espera, el Mercat del Bon Pastor ha tornat al seu lloc original. De moment només hi ha nou establiments, però esperen que d’aquí a poc temps s’omplin les tres parades que estan buides. “Jo ara vinc al mercat a comprar. Però abans tenia una enyorança... Si hi vaig entrar amb tretze anys, vaig marxar, però després vaig tornar... He estat tota la vida dins! Jo entro al mercat i soc a casa meva”, declara la Montse.

“Un dia vam fer la nit de Cap d’Any sense raïm, sinó amb olives. I, per fer les campanades, picàvem cops a una de les persianes”

El Juanito i la Montse recorden que els dissabtes, quan acabaven de treballar, els paradistes prenien vermut i seien a fer petar la xerrada. De tant en tant, cada parada recollia 800 pessetes (uns cinc euros) i organitzaven un pica-pica per a tots els que s’hi volien quedar. “Un dia vam fer la nit de Cap d’Any sense raïm, sinó amb olives. I, per fer les campanades, picàvem cops a una de les persianes. Bevíem cava i llançàvem les copes al sostre. El dia següent, els morros del meu sogre arribaven fins al sostre”, confessa sense vergonya i amb una alegria contagiosa. També han celebrat més d’un i dos carnavals a les rues de Barcelona, però mai han guanyat perquè, tot i tenir uns bons vestits, ningú seguia correctament la coreografia. Mentre s’incorpora, la Montse m’explica que l’oncle i el pare de la noia del bar, Cintia Llovet (Barcelona, 1993), que eren els antics peixaters del mercat antic, també se sumaven a aquestes festes. “El seu pare, que es diu Nico, era peixater del mercat antic i no va anar a les carpes”, detalla.

“La parada del peix no podia vendre bacallà. Ni al revés. De fet, tampoc podia vendre olives, ni ells bacallà. El director t’ho prohibia. Algú feia alguna cosa d’amagatotis... Però jo, no”

Abaixant la veu i apropant-se una mica, la Montse somriu i em revela un secret no gaire secret. “El seu pare i el seu tiet eren dos homes guapíssims”, explica emfatitzant l’íssims amb un somriure trapella. “Quan entraves al mercat per primer cop, tots ens els miràvem. Quan van començar a vendre, s’omplia de cua, de gent. Totes les dones comprant. Una passada! I eren simpàtics, i triomfaven”, detalla mentre més dones del mercat se li apropen a saludar-la. “Ui, t’estan fent una entrevista? No ho sabia, jo, que això seria tan formal!”, li pregunta una dona, que és mare d’un amic del seu fill. “Vau ser competència, el Nico i tu?”, li pregunto mentre bec una mica de l’aigua amb gas a la qual m’ha convidat. De cop, l’alegria es converteix en serietat i la professionalitat s’apodera de l’antiga paradista i eterna veïna. “Ell venia peix, jo bacallà. La parada del peix no podia vendre bacallà. Ni al revés. De fet, tampoc podia vendre olives, ni ells bacallà. El director t’ho prohibia. Algú feia alguna cosa d’amagatotis... Però jo, no. Jo només venia bacallà”, assegura. Una dona humil, lleial i justa. Així és la Montse. Deixem la taula del bar i tornem cap a la parada del Juanito.

“El meu sogre anava disfressat de Rei Mag, però s’abaixava la barba per beure i, és clar... Els nens es van adonar que alguna cosa passava”

“L’altre dia vaig fer un entrepà de pernil per al meu fill i la seva dona i no van deixar-ne ni una molla!”, explica la Montse al Juanito. Ell es posa content quan l’elogia, però ho fa amb discreció. “Jo gairebé cada mes m’emporto un pernil. Me’l talla el Juanito, me l’envasa, i si ve algú a casa sempre tinc alguna cosa per picar”, apunta amb orgull. Casualment, totes dues famílies són de Terol. El poble del marit de la Montse és La Ginebrosa, i la família del Joan és d’Estercuel. “Hi ha competència entre tots dos?”, els pregunto. “Cap ni una. És que no hi ha punt de comparació”, sentencia, irònic i desfiant, el Juanito. La Montse ha anat diverses vegades a Estercuel, i les seves famílies han compartit més d’un moment especial junts. “Mentre estàvem assegudes, la Montse m’ha explicat alguna cosa dels Reis Mags...”, dic en veu baixeta al Juanito. Ell esclata a riure. Es tira enrere i tot. La Montse riu amb ell. “Va ser l’any que vaig descobrir qui eren els Reis Mags!”, anuncia el dependent. “El meu sogre anava disfressat de Rei Mag, però s’abaixava la barba per beure i, és clar... Els nens es van adonar que alguna cosa passava”, explica la Montse amb el riure sota el nas. “Va ser l’any que em van portar el millor regal: un Scalextric. No ho oblidaré mai”, subratlla el Joan. Quan ho diu, és com si la infantesa tornés a ell i transportés la il·lusió d’infant al Mercat del Bon Pastor. “Ell era el més gran de tots els cosins. Eren set cosins i tres germans”, puntualitza la Montse. Se sap la vida del Juanito amb una precisió pròpia d’una tieta.

“L’ambient que hi ha al mercat és molt diferent, des del meu punt de vista, del que pugui haver-hi en qualsevol lloc, una botiga o al carrer mateix. Aquí estem tots junts i és més familiar”

De qui no se sap la vida amb tanta exactitud és de Cintia Llovet, la propietària del bar del nou mercat. Té els ulls blaus i una mirada que sembla desafiadora; es nota amb les cinc primeres paraules que, tot i ser propera, té una personalitat forta. No sembla una persona que es deixi trepitjar. Ella havia treballat en altres mercats (a Llefià, Sant Adrià de Besòs i Trinitat Nova) i, abans d’agafar el bar, estava en una perfumeria. No havia estat mai en un bar, només en barres de festivals, però els vincles amb els mercats els té des de petita. “L’ambient que hi ha al mercat és molt diferent, des del meu punt de vista, del que pugui haver-hi en qualsevol lloc, una botiga o al carrer mateix. Aquí estem tots junts i és més familiar”, defensa. El seu pare havia treballat a l’antic mercat, no pas a les carpes; per tant, ella té records molt borrosos de la seva infància entre les parades. Però, com que és la filla del Nico, molts paradistes la tracten com si la coneguessin de tota la vida. “A la Montse la conec perquè té molt d’afecte al meu pare, i la gent que recorda el meu pare sembla que et coneguin, encara que no els conegui de res”, remarca alçant les celles mentre serveix una canya que li acaben de demanar a la barra.

La Cintia i els nois i noies que hi treballen són els més joves del mercat. El cuiner té 23 anys, el cambrer 24 i la cambrera 25. I què aporta, la gent jove, a un mercat on tothom es coneix des de sempre? “Jo crec que estem una mica més alegres. Jo entenc el meu pare, que porta tota la vida treballant i et cremes una mica, que jo que acabo de començar”, puntualitza. Amb l’empenta i la il·lusió de qui acaba de començar, la Cintia té mil idees per fer que el mercat tingui la vida que tenia abans. “Hi falta fil musical, podríem organitzar concerts o mercats de segona mà, posar-hi més decoracions perquè no estigui tan blanc...”, proposa revisant totes les parades amb uns ulls blaus com el mar d’hivern. En aquest sentit, el Juanito remarca que al barri hi feia falta un mercat. “Ara no acaba de ser el mateix, però espero que amb el temps vagin passant més persones pel mercat. No s’ha perdut el nucli, però esperem que torni a venir de nou tot el barri”, desitja.

Quan estem acabant la conversa, una veïna se’ns apropa i la Montse li pregunta: “Oi que tu no diries res dolent del Juanito?”. La dona, que porta un abric molt elegant, alça el bastó. “Si algú toca el nostre Juanito, li clavo una puntada amb el bastó!”, amenaça amb una riallada final. Amb el rostre vermell de la vergonya, Galí torna a la seva parada i continua atenent la resta de les clientes. Unes clientes que tornaran demà, perquè, encara que sigui nou, el mercat no ha marxat mai. Perquè, tal com diuen la Cintia, la Montse i el Juanito, el millor producte del Mercat del Bon Pastor és la seva gent.