Un pupitre de fusta. Pàgines i pàgines amb més de 200 de preguntes. Totes en blanc. Els nervis a flor de pell. T’has preparat durant mesos per aquest examen. I aprovar no és suficient, perquè si algú treu millor nota que tu pot prendre’t la plaça que vols. Perquè tu vols ser cardiòleg i fer la residència a l’Hospital Vall d’Hebron. Apuntes alt. I treure de les millors notes a l’examen del MIR (Metge Intern Resident) no és pas fàcil. L’Imma Ramentol Massana (Barcelona, 1961) i el Joan Martínez Campreciós (Barcelona, 1989) ho saben. L’Imma treballa com a metgessa de família al Centre d’Atenció Primària (CAP) de La Salut de Badalona. En Joan està en el seu últim any de resident de medicina interna a l’Hospital de Vall d’Hebron. Passen per moments de la seva carrera professional molt diferents, però els dos han hagut de fer l’examen més decisiu de tots. “El MIR et canvia la vida. És quan et sents metge de debò”, assegura Ramentol, qui porta unes arracades petites i elegants. “És quan comences la teva formació autèntica: anant a l’hospital, aprenent, ja comences a tenir una determinada responsabilitat... i després ja entres al món laboral, que això també és important”, assevera mentre envolta els genolls amb els dits de les mans lligats. “Et condiciona la carrera. Jo tenia companys que es deixaven per al setembre assignatures per a treure excel·lents per tenir més currículum. Al MIR està la nota de l’examen i la de la carrera”, puntualitza.

La metgessa de família explica que, de petita, era més propera a les lletres que no pas a la medicina

En Joan, de somriure discret però confiat, escolta amb atenció l’experiència de l’Imma mentre es recol·loca l’estetoscopi que li rodeja el coll. Els dos han agafat camins diferents per entrar en el món de la medicina. Mentre dirigeix la mirada cap enrere, com si busqués entre els records que té classificats dins la memòria, la metgessa de família explica que, de petita, era més propera a les lletres que no pas a la medicina. Semblava que havia d’agafar un recorregut farcit d’històries i paraules, però a vegades la família et porta per rutes inexplorades. “La meva germana va escollir medicina, i em va encuriosir”, recorda. A més a més, el pare sempre havia volgut ser cirurgià, així que la professió de metge havia estat molt present a casa l’Imma. Sota tants estímuls familiars, l’Imma deixa el Quixot i comença a lluitar per la bata blanca. En canvi, el camí d’en Joan comença des d’una altra sortida. Ell escull el Batxillerat social, però a la tercera classe d’economia se n’adona que no és el que ell vol i es canvia a l’itinerari de ciències de la Salut. “El que més que m’agradava era biologia i, a poc a poc, em va començar a cridar molt l’atenció la medicina. No tenia cap influència d’enlloc, només l’interès pel coneixement i el contacte humà”, desenvolupa l’intern de Vall d’Hebron.

Ho tinguin clar o no, saben que per a ser metges han de passar per l’examen més decisiu de tots: el MIR

Per influència familiar o per passió pel coneixement, els dos escullen ser metges. Ramentol estudia a la Universitat de Barcelona (1980-1986) i Martínez és la primera promoció de la Universitat Internacional de Catalunya (2008-2014). Ella fa les pràctiques tres anys a l’Hospital Clínic i tres al de Bellvitge, i ell als hospitals de Manresa i Granollers. Aquests són anys de pràctiques, d’experiència prèvia. Un assaig per a arribar a l’obra real. És allà on l’Imma decideix fer medicina familiar. “A Bellvitge vaig aprendre i gaudir moltíssim, però és on vaig decidir que per a mi la vida hospitalària no era una opció”, emfatitza. Per la seva banda, en Joan encara dubta entre medicina interna o cirurgia general. Ho tinguin clar o no, saben que per a ser metges han de passar per l’examen més decisiu de tots: el MIR. Per a fer-ho, els dos es preparen de formes diferents.

“Jo recordo estudiar neurologia i dir ‘m'ho sé perfecte’ i al cap de dos dies agafar-me una paranoia que no recordava res. Això suma-li a totes les especialitats!”

En l’època de l’Imma no s’estilen les acadèmies, així que els estudiants es reunien per a estudiar junts. “T’elaboraves els teus apunts i a vegades et proporcionaven examen tipus test de diferents anys del MIR als llocs on feies fotocòpies dels apunts”, detalla l’Imma. “El fet d’anar a una acadèmia, encara que sigui dur, que ho és molt, fa que comparteixin molt, estan més guiats. Abans, encara que ho estiguessis fent amb tres o quatre companys, et senties molt sola i tenies la sensació que l’únic que volies és que arribés l’endemà, l’endemà i l’examen”, relata l’Imma. “Un que no va a l’acadèmia parteix amb molt de desavantatge. Els simulacres els trobo molt bé, perquè per molts exàmens que facis sol a casa no controles el temps com a una acadèmia”, celebra la metgessa. En aquest sentit, com la gran majoria d’estudiants de medicina actuals, en Joan s’apunta a una acadèmia. Detalla que hi ha dues acadèmies possibles: l’AMIR o la CTO, que és on ell estudia. “El temari teòricament és obert, no s’acaba mai, et poden preguntar qualsevol cosa. Sempre hi ha una novetat que no t’han explicat mai i que no sap ni el professor. Fas molts exàmens dels anys anteriors, molts simulacres, t’habituen al fet que estiguis cinc hores fent un examen”, defensa Martínez amb veu suau mentre s’acarona l’arracada que duu a l’orella esquerra. “El fet que sigui cinc hores i tantes preguntes... ja és molt exigent. Jo recordo estudiar neurologia i dir ‘m’ho sé perfecte’ i al cap de dos dies agafar-me una paranoia que no recordava res. Això suma-li a totes les especialitats!”, exclama l’Imma amb els ulls oberts mentre en Joan assenteix amb el cap amb èmfasi.

“El punt enganyós del MIR és que si tu has tret el número 10 i si el nou t'ha tret la plaça que volies... potser has tret el número 10 però no estàs content”

Una altra diferència entre la preparació dels dos metges és que, mentre que en Joan estudia amb la majoria dels seus amics de la carrera, amb els quals queda cada dissabte per fer unes birres després de les jornades d’estudi maratonianes, la majoria dels amics de l’Imma no són estudiants de medicina. Porten un ritme de vida diferent. No es pot adaptar. Així que la duresa de l’estudi és encara més aclaparadora. Una duresa que augmenta quan ha de repetir l’examen. “Les places que tenia em feien sortir de Barcelona. Feia ja set anys que estava amb la meva parella i jo no em veia amb cor de marxar tres anys. No era una opció per a mi”, assenyala. Perquè, tal com apunta en Joan, “el punt enganyós del MIR és que si tu has tret el número 10 i si el nou t’ha tret la plaça que volies... potser has tret el número 10 però no estàs content”. De fet, Ramentol fa el MIR tres mesos després d’acabar la carrera, l’any 1986. El temps era just, i tot i que aprova, no aconsegueix la plaça que aspira. Tot i les hores i el sacrifici que suposa una segona prova, té claríssim que vol fer medicina familiar a Barcelona, així que s’hi torna a presentar el 1987.

“Et poden preguntar el que ells vulguin. A més a més, algunes preguntes estan relacionades entre si, per tant has d’haver contestat bé l’anterior per a respondre bé la següent”

Després de mesos estudiant, de sacrifici personal i neuronal, l’Imma i en Joan es presenten a l’examen en majúscules. Els nervis, a flor de pell. En Joan va poder dormir aquella nit. L’Imma no ho recorda. “Només sé que quan vaig sortir va ser un respir. És un examen on t’ho jugues tot”, sentencia Ramentol. De fet, assenyala que moltes noies es fan un tractament hormonal perquè aquell dia no tinguin la menstruació. “Si et cau aquell dia i et trobes malament...”, adverteix movent el cap. Quan tenen el MIR entre les mans, veuen més de 200 preguntes. Cinc hores per a contestar-les. És un examen test. “Et poden preguntar el que ells vulguin. A més a més, algunes preguntes estan relacionades entre si, per tant has d’haver contestat bé l’anterior per a respondre bé la següent”, explica en Joan amb un somriure irònic. Trampa rere trampa.”Abans era més teòric, ara cada cop intenten posar més casos clínics. A l’acadèmia et diuen novetats, casos que han sortit l’any anterior, et donen molts trucs de com fer exàmens tipus test. Tot i que l’examen és un garbell, també hi ha molta sort d’aquell dia: que tinguis un dia bo, que surtin justament coses que et sàpigues...”, considera en Joan.

“L’Imma queda entre la 700 i 730 de 1.400 places. Es presenten 40.000 persones a tot l’Estat. En Joan queda 580 de 6.098 places. El 2015 se’n presenten 14.000”

Són dos anys diferents. Dues generacions diferents. Ara, la sensació quan surten de l’examen és la mateixa: “Super content”, diuen a la vegada amb un somriure alleugerit. Després de l’espera, els dos recullen el fruit de l’estudi, del treball dur, de la feina feta. L’Imma queda entre la 700 i 730 de 1.400 places. Es presenten 40.000 persones a tot l’Estat. En Joan queda 580 de 6.098 places. El 2015 se’n presenten 14.000. Ara sí. L’Imma a la segona, en Joan a la primera. Ja ho tenen. Encara que té dubtes amb cirurgia general, Martínez escull medicina interna a l’Hospital Vall d’Hebron, on està cursant el cinquè any de residència. “Volia saber la medicina de veritat, perquè l’especialitat interna és una visió molt holística del malalt, i això m’agrada molt”, reconeix. “Quan t’entra un malalt per urgències, i pot tenir el que sigui, que tu més o menys, com has anat per molts llocs i has après moltes coses i has estat en contacte amb metges i especialistes diferents doncs vas agafant. Al dia a dia no ho vas veient, però quan passen els anys sí que te n'adones que t'has quedat amb aquesta coseta del ronyó, del cor... “, desenvolupa.

Ramentol ja ho tenia clar: medicina familiar. Fa dos anys i mig a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (més conegut com a Can Ruti) i l’últim any al CAP Just Oliveras, a l’Hospitalet de Llobregat. “El CAP m'agradava molt. Al del barri de La Mina, que era la primera opció, ja no em van quedar places, però a Just Oliveras vaig estar sensacional”, recorda amb tendresa. A més a més, destaca que a Can Ruti, hospital inaugurat el 1984, els metges de família estaven “mimadíssims i buscadíssims”, així que els residents podien practicar molt, encara que fossin de primer any. “Jo vaig ser professora adjunta de Can Ruti i aleshores els estudiants de sisè venien al CAP, passen vuit setmanes per primària, i alguns escullen primària després. Els hi encanta. Tot el que no els hi deixen fer als hospitals els hi deixem fer nosaltres: treure sang, punxar...”, afirma amb orgull.

“Jo que anava a hospitals molt més petits on hi havia molt menys residents, com a estudiant tenia avantatge perquè hi havia serveis on em tractaven realment com un resident”

En Joan, tot i que fa les pràctiques de medicina a Manresa i Granollers, que són hospitals petits i on li deixen fer de tot, reconeix que a centres tan grans com Vall d’Hebron es prioritzen abans als residents que no pas als estudiants. “Jo que anava a hospitals molt més petits on hi havia molt menys residents, com a estudiant tenia avantatge perquè hi havia serveis on em tractaven realment com un resident. I és veritat que als hospitals grans els estudiants passen a un segon pla. Hi ha molta gent que va per davant de l’estudiant”, remarca el resident. De fet, Martínez assenyala que quan comença la residència hi ha més control. “Hi ha metges adjunts que et tutoritzen més, altres que menys, però al principi és tot bastant progressiu”, destaca. Perquè, a més a més dels estudiants, els residents estan organitzats: els R1 (primer any), R2 (segon any)... i així fins a arribar al sisè. “No ets l’únic”, subratlla mentre arronsa les espatlles. “El primer dia et fan una xerrada, comencen a fer quatre cursos de com funciona el programa informàtic. Al principi no tens ni idea de com funciona res, ni de si pots fer res sol. Em van dir de fer una gasometria (que és punxar una artèria) i vaig preguntar si la podia fer jo sol i gairebé em peguen. ‘Clar que la pots fer sol!’”, recorda amb una riallada. “Passes d’estar amb el malalt sobre el paper a tenir-lo allà i realment és molt diferent”, assegura. “L’adaptació és sí o sí”, reitera l’Imma mentre intercanvien una mirada de complicitat.

L’Imma insisteix en que “quan estàs a l’hospital és quan realment se’t mor el teu pacient, sobretot quan estàs de guàrdia”

Encara que l’adaptació és ineludible, una de les coses més agudes a les quals s’enfronten els metges són les guàrdies. “Comences a les vuit del matí i acabes a les vuit del matí. Excepte ginecologia, que lliuraves, dutxa i cap a un altre cop al servei”, recorda l’Imma. “S'està intentant que la gent no hagi de passar post guàrdia, que és una cosa que està molt arrelada a l'àmbit mèdic i que té les seves coses bones i les seves coses dolentes, però quan portes 30 hores sense dormir l'única cosa que vols és fer és tirar-te al llit”, confessa en Joan. És precisament durant les urgències que els residents s’encaren amb una de les parts més greus de la professió: la mort. Encara que en Joan explica que durant les classes d’antropologia, entre d’altres, els en parlaven i que ell no va tenir un xoc tan gran quan s’hi va enfrontar per primera vegada, l’Imma insisteix que “quan estàs a l’hospital és quan realment se’t mor el teu pacient, sobretot quan estàs de guàrdia”. “A mi no em van fer cap mena de preparació. No només és el mort, és veure l’entorn, la família, per a gestionar-ho millor estaria bé que ho expliquessin a la carrera”, suggereix.

Però abans de la mort hi ha la vida: desenes de vides, entre elles les dels propers residents de medicina a Catalunya. L’oferta de formació sanitària especialitzada (FSE) aprovada pel Departament de Salut per a la convocatòria de l’examen estatal del 2020 és de 1.432 places de 54 especialitats diferents, un creixement d’un 9,6% (125 places) respecte al 2018 i que manté la tendència ascendent dels últims cinc anys. D’altra banda, l’oferta d’especialitats mèdiques 2020 és de 1.134 places de 40 especialitats diferents, que són 83 places més que el 2018 i suposa el creixement interanual més important des que hi ha registre. En percentatges, és un 8% superior a l’oferta de l’any passat i és també un 5,3% superior a l’oferta d’abans de la crisi. Ara, vuit de cada 10 places que es convoquen a Catalunya són MIR.

“Tot el que es fa amb bons tutors, amb un bon centre i amb molta il·lusió pot ser una bona especialitat”

Centenars d’estudiants de medicina tindran aquesta xifra al cap. Desenes lluitaran durant mesos per aconseguir la plaça que volen. Què els hi recomanarien Ramentol i Martínez? “El MIR és un tràmit que has de passar”, considera en Joan. Tot i que Ramentol va repetir l’examen per aconseguir la plaça que ella volia, insisteix que “totes les especialitats poden ser boniques. Tot el que es fa amb bons tutors, amb un bon centre i amb molta il·lusió pot ser una bona especialitat”. De fet, explica que un amic seu va entrar com a neurocirurgià i al cap de quatre mesos ho va deixar i ara és radiòleg. “Si fos professora, transmetria que juguessin amb més especialitats, no només amb una”, considera. En Joan explica que els residents, que tot i que alguns han marxat de casa seva –sigui perquè volien o perquè no han aconseguit la plaça a la seva ciutat o poble natal–, estan molt feliços. “Nosaltres som set: dues gallegues, una de la Mancha, una de València i la resta són d’aquí. Van venir aquí perquè els agradava l’hospital, tenien la nota i volien passar-se cinc anys a Barcelona. Estaven més contents que mai. Ha estat una altra experiència”, afirma.

La conversa arriba al final. Abans que acabi, li pregunto a l’Imma quin consell li donaria a en Joan. Ella es dirigeix cap a ell amb veu segura i tranquil·la, una veu que demostra els anys que ha estat professora. “Tot t’anirà molt bé. Que és una especialitat que la sortida no és fàcil, no el puc enganyar perquè és una visió molt holística però també molt hospitalària. Tot i això, tot anirà bé. Treballarà”, li diu amb un somriure protector. En Joan li agraeix el consell. Potser l’ha alleugerit, potser l’ha preocupat, però durant la xerrada els dos han recordat tot l’esforç que han hagut de fer per arribar fins aquí. Reconeixen que ja no pensen gaire en el MIR, que va ser un tràmit, però és un tràmit que uneix a tots els metges i metgesses del país. Siguin de l’especialitat que siguin. Perquè el MIR et canvia la vida.