No se m’acut altra manera de començar aquest reportatge que preguntant-me i interpel·lant el lector sobre per què quan veiem algú que porta barretina pel carrer i, per exemple, texans, camisa i jaqueta, ens el mirem així una mica com pensant...: “Guaita, tu! Sembla ben bé en Patufet!”, quan potser el que tocaria és acostar-nos-hi i dir: “Molt bé, et felicito, ja era hora!”.

Si passegem pel Tirol ens sembla ben normal que algú, ben elegant, vestit d’esport o mudat, vagi amb barret tirolès. Ho veiem tan de calaix com que cada dia surti el sol. Només cal anar a Texas, per exemple, per comprovar que dur un barret de cowboy és d’allò més quotidià. Però, en canvi, quan veiem algú al nostre país que va amb barretina ja pensem que potser ve de Sant Boi o, pel cap baix, que es tracta d’un ésser una mica d’un altre planeta tot i ser de casa.

“A Santa Maria cada dia la porta més gent. És brutal. Santa Maria, capital de la barretina! D’aquí a cinc anys haurem fet la conquesta de la barretina per tot el Principat!”

El mític Jimmy Jump, quan saltava inadvertidament al camp dels principals estadis del món, o el pintor Salvador Dalí, amb el seu tarannà públic surrealista, potser no hi han ajudat gaire. Depèn. És opinable. Gràcies a tots, en qualsevol cas, perquè també és mercès a qui l’ha portat amb més o menys excentricitat que la barretina segueix essent una icona de l’imaginari col·lectiu.

En el cas de Dalí afegim-hi el fet de portar espardenyes i barretina entre la crème de la crème més poché de l’univers. De fet, amb barretina, s’hi havia fotografiat el mateix Pau Casals amb la reina Isabel de Bèlgica. A la seva mort, Pau Casals és portada de l’antiga revista Destino cofat amb la barretina. També la va reivindicar mantes vegades l’antic alcalde d’Ogassa (Ripollès), Ramon Tubert. Arribats a aquest punt, com és que Dalí i Casals, amics de la barretina i catalans universals, n’han fet senyera, i essent referents com són, els catalans la tenim com un senyal d’identitat potser malauradament ranci, i que les barretines, la majoria i a tot estirar, se les mengen, com passa amb els clàssics jaumets de Sant Hilari Sacalm?

Hi ha una foto extraordinària del fotògraf Pere Català Pic —autor d’una cèlebre fotografia antifeixista a la qual LA MIRA va dedicar un reportatge en la seva reedició, a banda d’una fotogaleria d’aquesta nissaga familiar—, feta a l’Espluga de Francolí als anys vint del segle XX, que va convocar els homes vilatans amb la condició que s’endiumengessin, i tots es varen presentar amb barretines ben cargolades al cap.

“Vaig estar uns dies a Galícia i és molt reconeguda, i vaig estar a Extremadura i molta gent que havia viscut a Catalunya me l’aplaudia”

Els temps passen, d’acord. Els hàbits canvien, també. Les modes van i venen, entesos. Les tradicions queden, sembla... Però moltes s’adormen. Si la barretina presentés alguna inconveniència o incomoditat potser n’estaria justificat l’abandonament, però com a gorra d’abric és ben útil, i qui la fa servir aporta un relat i una autoestima conscients. Realment es pot produir una mena de Revolta dels Barretines com la del segle XVII, per lluitar contra els abusos de les tropes de Carles II, i anar contra els cànons dictatorials de la moda que han deixat la barretina com una peça de roba provinciana? Doncs sí. La revolta dels barretines del segle XXI va començar a Santa Maria de Palautordera i s’ha anat estenent com una taca d’oli per la Catalunya Vella, des del Vallès Occidental i Oriental, passant pel Maresme, Osona, el Gironès i l’Alt i el Baix Empordà, que és on es troba la quarantena d’afiliats de l’Associació d’Amics de la Barretina.

I ho deixa clar un mapa de Catalunya amb els punts marcats que trobo penjat a la seu de l’entitat, on m’esperen en Josep Ungé (Sant Maria de Palautordera, 1941) i en Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1945), evidentment cofats amb la barretina des de fa més de vint anys.

En Josep va veure un dia en Quim Masferrer, pare de l’actor del mateix nom, al programa Els meus pares  de TV3 i va pensar: “Amb aquest home ens entendrem”. I el va anar a buscar a Sant Feliu de Buixalleu per muntar l’associació, segons m’explica en Josep, mogut per la frase de l’expresident dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy, quan deia allò de “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país”, més enllà de portar barretina. En Quim Masferrer em diu que la porta perquè l’abriga, li tapa la calba i representa el sentiment català. “Vaig estar uns dies a Galícia i és molt reconeguda, i vaig estar a Extremadura i molta gent que havia viscut a Catalunya me l’aplaudia.”

“La barretina és com penso, com actuo, com parlo, quina és la meva cultura. Perquè portes Catalunya al cap i has d’actuar amb responsabilitat sempre”

Per a en Josep Ungé, “la barretina no és un tros de llana de dos colors, és una altra cosa. És com penso, com actuo, com parlo, quina és la meva cultura”. Li pregunto a què es refereix quan diu “com actuo”. “Perquè portes Catalunya al cap i has d’actuar amb responsabilitat sempre.” I en Josep em lliura un text a tall de manifest, com si fos escrit per la mateixa barretina: “Voldria que m’estiméssiu molt i que no em guardeu en un calaix, un prestatge o dins d’un armari. Us recomano que em poseu al menjador, a la vora del foc, sobre el sofà... I millor, si us plau, que em portéssiu a passejar, pels carrers i places dels nostres pobles, o al cine o al teatre o a veure esports des dels cims del Pirineu passant per les planes fins a les costes del mar. Seré molt elegant, altiva, discreta, orgullosa i modesta perquè soc conscient de què soc i el que representa amb totes les responsabilitats que això suposa. Estic ficada al teu cap i depenc sempre de tu i del teu comportament i decisions que, sense cap mena de dubte, sempre són molt assenyades”.

Tot i que la barretina sigui una icona catalanista, a l’Associació d’Amics de la Barretina tenen vetat parlar de política. Tenen clar que per portar barretina no cal ser independentista, i els fonaments es basen a acceptar qualsevol persona independentment de la seva filiació política, sexe o creença religiosa, però, això sí, amb ganes de normalitzar-ne l’ús quotidià.

I això és el que també fa un barretinaire més jove, l’Enric Pinhas (Barcelona, 1974), bomber i resident a Santa Maria de Palautordera, que alguna vegada ha tingut la sensació de ser exòtic quan circula per Barcelona amb barretina. En canvi, aquest poble al peu del Montseny sembla el paradís del nostre capell oficial. “A Santa Maria cada dia en porta més gent. És brutal. Santa Maria, capital de la barretina! D’aquí a cinc anys haurem fet la conquesta de la barretina per tot el Principat!”, em diu entusiasmat.

Ell n’és un militant total. I no porta barretina perquè combini amb el vermell del camió de bombers. De fet, quan està de servei no en pot portar perquè no forma part de la uniformitat oficial, però quan entra i surt del parc és una icona entre els companys, i fora de la feina la porta a tota hora, fins a l’extrem de fer-se fer una barretina d’estiu de cotó, com també han fet en Quim i en Josep. Arribar a la conclusió que tothom que porta barretina ho fa perquè és de la ceba pot ser agosarat. L’Enric, que es reivindica català sense complexos, la porta senzillament perquè abriga molt el cap, com diu en Quim.

“Un dia caminava per la Via Laietana de Barcelona buscant una botiga de barrets i quan vaig entrar-hi vaig veure una barretina. I vaig dir: «I per què no?». Al principi, la portava esporàdicament, però m’hi vaig anar engrescant fins a acabar essent una peça habitual del meu vestuari des de fa uns cinc anys. Al principi la portava per reivindicació, però ara la porto com un complement més. Quan algun dia em veuen sense, fins i tot no em reconeixen.”

“Encara trobo gent a qui sobta que porti barretina i em diuen: «Ei, el caganer!». I no, escolti, jo no estic cagant enlloc”

“Encara trobo gent a qui sobta que porti barretina, i em diuen: «Ei, el caganer!». I no, escolti, jo no estic cagant enlloc”, adverteix de la mateixa manera que nega que sigui o hagi de ser una peça que només vesteixen els homes grans i a sobre pagesos. “Amb la barretina hem d’anar picant pedra i que deixi de semblar estrany. Que la porta poca gent? No passa res, però que no soni estrany. Bé que passa algú amb la gorra de Los Angeles Lakers i ningú se n’estranya. No som pas a Los Angeles. Ens sembla normal veure gent amb una gorra estil Manu Chao i ens sobta la barretina? Si és perquè és una gorra calenta, doncs prova la barretina i veuràs!”

Només que un dia una revista publiqui unes fotografies de Shakira o Rosalia passejant amb barretina pel carrer, tots aquells que van de ciutadans del món serien els primers de comprar-ne una perquè de cop i volta seria d’allò més ‘cool’

“Ens manca un detonant, que ha de ser una persona icònica que la porti”, conclou l’Enric. I en aquest punt hi coincideixo de ple. I quin pot ser aquest detonant? Imaginem que un any el Barça decideix incorporar la barretina o un element similar a la uniformitat per entrenar a l’hivern o en els desplaçaments de l’equip i veiem les estrelles pujant i baixant de l’avió o l’autocar amb aquesta estètica. Se’n vendrien als cinc continents. Només que un dia una revista publiqui unes fotografies de Shakira o Rosalia passejant amb barretina pel carrer tots aquells que van de ciutadans del món serien els primers de comprar-ne una perquè de cop i volta seria d’allò més cool.