La fruita és el resultat de la interacció entre les forces i els designis de la natura i la mà dels humans, que mirem de domesticar tot allò que podem. De la relació entre éssers vius —el que pensa, treballa i extreu, i el que produeix i és cuidat i, inclús, alterat per a aquest fi— en sorgeix un fruit: una “producció de la terra que ret una utilitat”, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Les fruites són, com les llengües, trets identitaris d’una determinada zona que l’expliquen

De la pol·linització, de la fecundació, del control, del conreu, de l’adaptació ancestral en surten fruits, aliments tan genuïns i perpetus, tan nombrosos i ben formats, com diferents a cada lloc segons el clima, els tempos de conreu, les hores de sol i fred o el tipus de subsol. Són, com les llengües, trets identitaris d’una determinada zona que l’expliquen; són un element base de l’alimentació, i, per tant, de qualsevol societat i cultura.

Etimològicament, la fruita podríem dir que prové de la concepció que en fem, en la part en què ens la posem a la boca. La part més bonica i fàcil. Fruit té la seva arrel en el derivatiu nominal fructus, del llatí, originat en l’infinitiu frui, que significa “gaudir”. D’aquest mateix origen, la llengua ha filtrat el verb fruir, que expressa el mateix: “sentir un viu plaer, especialment per la possessió d’una cosa, per la consecució d’una cosa desitjada”.

Això devien fer i voler expressar els autors de les pintures, frescos i mosaics que s’han conservat de l’antiga Grècia i de Roma, en què es representen bodegons o escenes de recol·lecta. Això devia fer Bacus a l’Hèl·lade i Dionís a la bota. De fet, a partir d’aquests referents mitològics o de les representacions artístiques relacionades, podem associar la fruita a l’hedonisme, encara que sigui pels curts instants de delit fent una mossegada a una cirera o a un préssec. I quins instants...

La fruita, com a aliment, abans de gaudir-ne es conrea i es treballa. Com la pagesia en si mateixa, la seva producció és una roda que no s’atura

Però la fruita, com a aliment, abans de gaudir-ne es conrea i es treballa. Com la pagesia en si mateixa, la seva producció és una roda que no s’atura i que, si no se’n segueix el ritme, acaba expulsant qui no n’és capaç, com si poséssim aigua en un pneumàtic buit i el féssim girar. Aquestes gotes que surten expel·lides poden ser de supervivència, com la narrada per John Steinbeck a El raïm de la ira. O, potser més a prop de la nostra realitat contemporània, poden ser les d’un treball bàsic i longeu, heretat de generació en generació, però denigrat pel poc valor econòmic que se li dona, tal com ho cantava en Panxo de Zoo: “I és pobre en una terra rica”.

Abans de fruir, cal frisar per fer-ho. Des que el fruit comença a créixer a l’arbre fins que arriba al plat hi ha molts passos

Per davant de tot, abans del gaudi, hi ha el cultiu, la feina, la cura. Abans de fruir, cal frisar per fer-ho. Des que el fruit comença a créixer a l’arbre fins que arriba al plat hi ha molts passos, i més si el producte també s’envasa, es transforma, es ven de manera directa o s’exporta. I la màgia no existeix, se’n diu feina. I és paradoxal que allò que es cultiva perquè tregui la gana sigui capaç de generar-ne més.

Però, és clar, com que la màgia no existeix, els éssers pensants, productors, extractors, mai ens repartirem equitativament allò que usurpem amablement a la natura, oi? Llavors, històricament hi ha hagut gana i pobresa, en aquestes terres riques, tant a la de l’oest americà fèrtil de les valls californianes que fan d’escenari del clàssic de Steinbeck, com a la de l’oest català i les altres illes de regadiu del Principat. Ha tocat conquerir el somni, el somni humit, que potser només és un horitzó inabastable, com ho és l’objectivitat.

Catalunya i Califòrnia, històries entrecreuades

“Els fills de la terra esdevenen les llavors de la indústria agroalimentària catalana”

Les històries estan lligades des de tots dos costats d’oceà, i les uneix Ramon Sala Roqueta, enginyer agrònom format a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. A principis del segle XX, mentre un país adolescent es construeix, l’altre, Catalunya, es reconstrueix 200 anys després de la desfeta a través de la Mancomunitat. I la terra, el problema etern i eternitzat de la península Ibèrica, la terra i tot el que dona, són el primer camp de la batalla per no només subsistir, sinó per viure dignament i comerciar amb l’or dolç. I l’àcid! Com diu el periodista Francesc Canosa en el pròleg d’Un país dolç. Una història de la fruita a Catalunya (Fonoll, 2022), “els fills de la terra esdevenen les llavors de la indústria agroalimentària catalana” que alimentarà Europa.

“Catalunya està ben plaçada… A Europa, cap té el cel com nosaltres; és, per tant, l’únic país capaç de produir en quantitat per abastir les ganes de fruita dels 400 milions d’europeus”

I Ramon Sala Roqueta, i Catalunya, una agafada de la mà de l’altre, van a aprendre a la central natural de l’agricultura, la Vall Central de Califòrnia. Més de 100.000 quilòmetres quadrats de terres de conreu regades per dos rius, el San Joaquín i el Sacramento, que van a petar al delta homònim, el del Sacramento; cent milions d’hectàrees on es conrea un terç dels aliments d’un país encara naixent. A la vall del Sacramento i del San Joaquín, Sala Roqueta i Catalunya aprenen com conquerir l’oest, el delta del Llobregat, la plana de l’Empordà, la Ribera d’Ebre, i com construir un país de dolçor a la boca. Fan germinar la llavor de la fruita per a l’autoconsum perquè es faci gran i assoleixi el macroconsum. Hi ha ambició. Ho escriu el mateix Sala Roqueta: “Catalunya està ben plaçada… A Europa, cap té el cel com nosaltres; és, per tant, l’únic país capaç de produir en quantitat per abastir les ganes de fruita dels 400 milions d’europeus”.

El futur, el creixement, el somni, estan dibuixats. Conquerir l’oest, el català, i les altres planes més petites del país, l’empordanesa, la riberenca, amb grans edificis i gratacels de tronc, branques, flor i fruits. A més del secà, regadiu, gràcies a l’aigua que enverdeix les terres abans ermes i tenyides d’un marró monòton que anteriorment només trencaven visualment els terrossos. Amb l’aigua de rius i canals germina una illa fruitera. Albercoquers, presseguers, nesprers, pruneres, cirerers, perers, lledoners, pomeres, més rendibles, ja no se situen als marges dels camps de cereal, gràcies a l’aigua. I així comencen els anys vint. Amb Sala Roqueta a Califòrnia. I acaben amb 500 vagons plens de fruita camí de l’estranger des de Ponent i el Llobregat. Entre 50 i 100.000 quilos de fruita per mes. I acabem de començar. Del cultiu casolà a la indústria de la fruita.

Quan l’Estat espanyol comença a saludar el món i fa la seva revolució industrial particular un segle més tard, la fruita catalana ja ha anat i ha tornat en ferrocarril diverses vegades

El negoci és un arbre jove que es va fent gran, que floreix i acaba esclatant en forma de cada vegada més fruits. Als anys trenta, continuen creixent el nombre d’hectàrees conreades, la producció i la demanda, fins que s’imposa el fre, la sang arriba al riu i la guerra atura l’expansió i aprima les mires i els cossos. Res vingut de fora i res enviat a fora. Però quan l’Estat espanyol comença a saludar el món mentre encara vessa sang, quan fa la seva revolució industrial particular un segle després que la resta del continent, la fruita catalana ja ha anat i ha tornat en ferrocarril diverses vegades: cap a Suècia, Finlàndia, Alemanya, França i Itàlia des de mitjan anys cinquanta. 

La meta no dista de la de sempre: sobreviure campanya rere campanya, invertir el que es pot en estabilitat i competitivitat i engrandir tant com sigui possible els marges

Als setanta, el 90% de la fruita no àcida de la Península és catalana. El tresor català trepitja l’Amèrica llatina, el Canadà i el golf Pèrsic. Passen les dècades i Catalunya agafa l’ascensor al podi mediterrani del volum de la producció. França, Itàlia i Grècia queden enrere, i el 2019, l’Estat espanyol bat el rècord històric d’exportació de préssecs i nectarines: 950 milions de quilos. D’aquests, la meitat són catalans, així com les pomes, les peres… I hectàrees, i empreses, i treballadors! Cada cop més! Però, encara que el negoci i el nivell de vida han crescut, la meta no dista de la de sempre: sobreviure campanya rere campanya, invertir el que es pot en estabilitat i competitivitat i engrandir tant com sigui possible els marges. Rendir per ser viable. Guanyar una mica més del que s’ha gastat per produir.

Hereus de la porta que va obrir Sala Roqueta, avui dia hi ha pagesos a cabassos que posen a la terra la seva saviesa immaterial, mantenen coneixements que són cultura i, sobretot, alimenten mentre suen per alimentar-se. Aquesta història és la seva. La història dels pagesos, dels treballadors establerts des de fa anys que es coneixen la terra com si en fossin fills, i la dels temporers, vinguts sobretot, d’entrada, d’arreu de l’Estat espanyol i, més tard, fins avui dia, dels països balcànics o de l’Àfrica.

La fruita la fan persones que, sense fer soroll, discretament, són la clau de volta del seu consum, que han sustentat un sector que als anys noranta perdia pistonada arran de l’augment de nivell de vida i la baixada de la necessitat de treballar a la terra per part de la població local.

Pagesia és tenir el calendari gravat a la rutina i la pressa als peus, el no parar al cap. Són coneixements, aprenentatges i lliçons. Oralitat. Practicitat

La història de pagesos i temporers és la de fer més hores que un rellotge, la d’haver de complir sense dilacions amb les etapes i ajustar-les, la de tenir el calendari gravat a la rutina i la pressa als peus, el no parar al cap. Són coneixements, aprenentatges i lliçons. Oralitat. Practicitat. És la història dels moments dolços que brinden les apostes reeixides per una fruita o altra i que defineixen una geografia de pobles, cadascun diferent de l’altre. Són les vides que s’expliquen a Un país dolç. Una història de la fruita a Catalunya. Una de les històries humanes i econòmiques més grans i saborosos del nostre país, que ha donat i dona menjar al món. 

Alhora, la pagesia i la fruita, dolça i àcida, són el patró de la diversificació de conreus per no agafar-se a un sol ferro roent. Són tenir més hectàrees per tenir els mateixos marges que anys enrere. Són aigua, fitosanitaris, gasoil i hores pagades. Són minves, les mermes,que molt sovint paga el més petit; per les gelades, la pedra, les tempestes d’última hora, el transport o els problemes en la floració. Per això, la pagesia i la fruita també són assegurances i aplicacions mòbils de meteorologia traient fum cada nit i matí.

Perquè els capricis i els costums de la natura no són mai previsibles, i cada vegada menys. No ho són les gelades i tampoc ho és l’afectació de les circumstàncies climàtiques en les collites, en la competència i, per tant, en l’oferta, la demanda i els preus consegüents. Una mala temporada en un altre indret són beneficis aquí, i viceversa. “Tot això mai saps com anirà. L’únic que pots fer és treballar i treballar i esperar que tot vagi bé.” Esperar el lliure albir del mercat, aquest agent gairebé inquisidor, “tan real com intangible, tan abstracte com aclaparadorament condicionant”, tal com el considera Francesc Torres Rosell, i que després el mercat permeti treure’n rendiment.

“La fruita no espera, no sap quin dia és, i si fas tard, no te la voldran ni per a destriar”

I, mentrestant, s’espera el que no es pot controlar, a la feina, ja que “la fruita no espera, no sap quin dia és, i si fas tard, no te la voldran ni per a destriar”, explica Anna Paüls (Corbins, 1989), pagesa de tornada d’una vida a l’estranger que va voler redirigir cap als seus orígens pagesos.

Si l’Anna no hagués tornat, suposa, son pare “aniria tirant, fent el mínim de manteniment”. Però ella, tot i les males llengües que deien que durarien quatre dies, ja fa més de deu anys que és a casa, revalorant els arbres, invertint en el negoci, fent-lo avançar i plantant peres que ella sí que podrà amortitzar i rendibilitzar. Si cal, es treballa els diumenges i s’assumeix “l’esclavitud de la fruita”, tot per vetllar-la i per estar a l’altura de la pràctica, que és una loteria ben diferent.

Els préssecs, les nectarines, les pomes, les peres, els paraguaians... Costa cada cop més posar-los al mercat, exigent i canviant, tediós, però no hi ha cap més camí que adaptar-s’hi

Els préssecs i les nectarines obren l’estiu. Més tard, les peres, com les conference o les bartlett, els paraguaians, i al setembre, les pomes, que s’allarguen fins al novembre. Costa cada cop més posar-los al mercat, exigent i canviant, tediós, però no hi ha cap més camí que adaptar-s’hi, amb una plantilla fixa i fiable, i cavil·lant molt, tant les inversions com les noves plantacions. A l’Anna, que parla tant del seu company, en Xavier, com dels pares de tots dos i dels temporers que contracten a l’estiu, li agrada i la fa feliç fer fruita i fer-la tan bé com sigui possible. “Hi ha moments que pateixes perquè no saps si aquell any te’n sortiràs, però si no fos pagesa no sabria què fer”, diu.

Francesc Torres (Torrelameu, 1973) és un home alt, d’espatlla ampla i mans grosses, galtes rosades i somriure franc que desprèn energia. La dedica, a més de conrear i vendre préssecs, nectarines, peres o pomes, a la cooperativa del poble i a Afrucat, l’Associació Empresarial de Fruita de Catalunya, de la qual ha estat president durant cinc anys. No en té, de temps per jeure. Sempre té fronts oberts. I una família que li permet arribar a tot arreu. I cada any és diferent. És impossible fer previsions.

La pagesia depèn d’intangibles i d’imprevisibles, d’un temps que cada cop genera més incertesa i que fa relativa la pràctica

La pagesia depèn d’intangibles i d’imprevisibles, d’un temps que cada cop genera més incertesa i que fa relativa la pràctica. La intuïció, els coneixements, la tecnologia i la recerca científica ho miren de polir i mitigar. Tractaments de control de plagues, reg gota a gota o malles de protecció contra la pedra. Però sense solucions màgiques, el camí, per força, és “treballar i treballar i esperar que tot vagi bé i que no passi res més”.

La feina no s’acaba mai. Un cop s’acaba la collita, quan comença la letargia grisa i la hibernació gebradora, cal esporgar, aclarir els arbres, primer de flors i després dels fruits incipients, i ensulfatar-los. Menys és més. Més espai és més qualitat, calibre i pes. Cal protegir els arbres, cuidar-los, consentir-los les necessitats i els cicles. A banda, albarans, factures, altes, baixes i certificacions.

Els euros arriben més tard, acompanyats d’incertesa, de fluctuacions incontrolables. De despossessió. I d’una feinada per justificar xifres i números

I quan arriba la collita, és millor no comptar les hores de feina pròpies. Collir, amuntegar, descarregar a la cooperativa o l’empresa, classificar i vendre. Palets i palots, milers i milions. De quilos. Els euros arriben més tard, acompanyats d’incertesa, de fluctuacions incontrolables. De despossessió. I d’una feinada per justificar xifres i números. Cada vegada més paperassa i burocràcia, un camí de pedres petites i punxegudes que adoloreixen els peus i alenteixen el pas. I mentre la feina entre bancals s’acaba, l’espera s’allarga a fora i la paciència s’esgota: a quant pagaran la fruita?

“Per treure deu cèntims per cada quilo de pomes has de treballar com un ruc, tenir sort que el temps t’acompanyi i esperar que després la feina tingui sortida al mercat”

Tota la vida gira al voltant del camp. Sense gaires dies per fer festa. I, al cap i a la fi, “per treure deu cèntims per cada quilo de pomes has de treballar com un ruc, tenir sort que el temps t’acompanyi i esperar que després la feina tingui sortida al mercat”. Així de clar i sobri ho explica Josep Cabré Clariana (Alpicat, 1976), pagès des de fa més de 25 anys i lligat a llocs de responsabilitat i representació a Unió de Pagesos des que encara era un marrec.

“A la fruita, et fas un fart de pencar, inverteixes diners, mantens les infraestructures, culls, pagues la gent i, al final, no saps si et pagaran prou per cobrir tot el que has invertit”

El que diu el Josep sembla que ho hagi sentit des d’uns quants quilòmetres en direcció al sud, a la riba de l’Ebre, des de Benissanet, Francesc Todó Lleixa (1982). Membre tant del Celler Cooperatiu Sant Jaume com del Grup Fruiter de Benissanet, vinculats tant a la vinya com a la cirera i l’auberge —a la Ribera en diuen així, del préssec, i no només a la Ribera—, el Francesc reitera la incertesa amb què treballen: “A la fruita, et fas un fart de pencar, inverteixes diners, mantens les infraestructures, culls, pagues la gent i, al final, no saps si et pagaran prou per cobrir tot el que has invertit”.

El Francesc és l’únic veí del poble que es dedica només a la terra, així com ho feren son pare i son avi. Ell, però, necessita més hectàrees perquè els marges siguin mínimament positius. La Cooperativa, si bé es va mantenint, no creix al ritme d’anys enrere, ja que els socis es van jubilant. Tanmateix, no hi ha dubte de la importància d’unir-se, de treballar i debatre junts, de sumar energies i optimitzar recursos.

Si no s’hereta o es té terres, no hi ha gaire manera de fer-se pagès

Però tantes vicissituds van fent passar pel sedàs tots els pagesos. Els de la generació del Josep i el Francesc són tots fills de pagesos, però no tots tenen ni tindran fills pagesos. Ben pocs. Si no s’hereta o es té terres, no hi ha gaire manera de fer-se pagès. Encara que ell, honest, no amaga que, a més de pagès, és empresari. Perquè, per funcionar, el negoci s’ha de portar com una empresa, una empresa que contracta personal per produir i vendre, que ha de gestionar terres, fer-les rendibles…

Quan el Josep, que des de ben petit rondava pels bancals i ja ajudava en la producció, va explicar als seus pares que volia ser pagès, que es volia matricular a l’escola agrària, els va fer plorar de l’emoció. A finals dels vuitanta i principis dels noranta, la fruita no passava una bona època i les generacions més longeves no animaven les joves a arriscar-s’hi. Era millor buscar-se una feina més estable i menys servil.

La terra ja no rendeix econòmicament com trenta anys enrere, perquè la fruita no es paga tan bé com abans

Però el Josep des de ben aviat va fer-se càrrec de la gestió econòmica de l’empresa i ja en controla totes les gestions. Ha fet créixer l’empresa, en hectàrees i en producció, però la terra ja no rendeix econòmicament com trenta anys enrere, perquè la fruita no es paga tan bé com abans. I, si bé la forma de vida i les necessitats han canviat, ell i la seva companya s’han hagut d’hipotecar per comprar una casa que continuaran pagant durant anys, mentre que els seus pares, amb els estalvis, es van poder fer una casa al poble.

Els canvis i les variacions a causa de factors externs que els productors no poden controlar els poden condemnar a desaparèixer. A patir, com a mínim. No es té prou en compte el cost de producció, tant en termes de temps com de diners, com a valor prioritari i bàsic per a l’establiment de preus. Llavors, i especialment en la fruita de pinyol, cal fer mans i mànigues i estar al dia de les novetats.

Cal imitar, invertir per reduir despeses i estar en contacte amb els centres de recerca científica adscrits a l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) per valorar què val més plantar, conreus adaptats a les necessitats i demandes dels canals de comercialització. No esperar la fortuna de la natura, sinó forçar-ne els processos. Allargar el màxim possible la campanya per necessitat, o escurçar-la si els compradors creuen que s’acaba l’estiu i no en volen més per als lineals, els punts de venda final, tal com han de fer el Grup Fruiter de Benissanet.

Color, aparença, calibre i resistència després de la collita ja no són opcions, sinó condicions ‘sine qua non’, i molt sovint, en detriment del gust

Ho diuen el mercat i les seves inèrcies. Color, aparença, calibre i resistència després de la collita ja no són opcions, sinó condicions sine qua non, i molt sovint, en detriment del gust. Tot per maximitzar uns beneficis que no arriben gaire nítidament a qui arrenca els fruits de l’arbre i es cuida de vendre’ls. Però el mercat mana, amic. I filtra. Quan demana, el que demana.

La guia no són els tempos climàtics ni els de la morfologia dels arbres, sinó els comercials, que obliguen a seleccionar les varietats més adaptables i repartibles durant els mesos de les temporades, les que tenen més sortida al mercat i més capacitat de conservació postcollita i les més boniques, perquè solem menjar pels ulls. Tanmateix, la pràctica no és tan fàcil: el temps i allò que és incontrolable fan que qualsevol previsió mai pugui ser una certesa absoluta. Què s’hi pot fer, doncs? Estar sempre amatent, canviar, arrencar i plantar, si cal, segons es mogui el mercat.

Sempre hi ha risc, i, de vegades, és allà on hi ha el botó que obre noves portes desconegudes. Tres amics de Tivissa, entre la Ribera d’Ebre i les serres que la separen del litoral del Baix Camp i el Baix Ebre, el van veure, d’un color vermellíssim i llampant, i el van pressionar amb força. Tres dits, sis mans, tres ments pensants i una aventura que, vista amb la perspectiva del temps, ha estat prou reeixida. Perquè va ser lúcida i atrevida. La cirera primerenca.

Ells són el Roderic Cedó, l’Héctor Ripoll i el David Manero. Ce-ri-ma. Cerima. Cerima Cherries. Una bona estratègia, la traducció a l’anglès, per internacionalitzar el producte. Però la història comença ben abans, encara que no gaire. Tots tres venen del món de la cirera, però fa vint anys no tenien ni tan sols cinquanta hectàrees entre tots tres. Van veure la possibilitat de produir i comercialitzar cirera al principi de la temporada, cosa que els permetia fer un pas endavant en un espai que ningú ocupava. Avui dia, tenen 450 hectàrees plantades.

“A la Ribera d’Ebre tenim suficients hores de fred, i després podem collir aviat perquè a la primavera de seguida fa calor. Això ens dona avantatge: aquests vint dies no hi ha competència”

“A la Ribera d’Ebre tenim un microclima, i en aquesta banda de Tivissa, encara més. Tenim suficients hores de fred, que vol dir repòs hivernal, i després podem collir aviat perquè a la primavera de seguida fa calor. El mes d’abril pugen les temperatures i a l’estiu es mantenen, mentre que a la nit fins i tot fa una mica de fresca. Això ens dona avantatge, perquè aquests vint dies no hi ha competència.” Aquí, expliquen el David i el Roderic, hi van veure el potencial, l’oportunitat, sense hivernacles, i amb cada cop més hectàrees, es dediquen a la cirera per a exportació des del 2004. La temporada és curta, ja que s’allarga de mitjans d’abril a juny, i està del tot programada perquè comenci quan la fruita ho necessita. En depenen desenes i desenes de persones que durant aquells dos mesos busca l’empresa.

Bogeria i capacitat d’organització, perquè la temporada, els diners i el futur hi estan en joc en molt pocs dies

Amb la cirera, es juga sempre al límit i buscant el moment concret, exacte; ni molt verda, ni massa madura. I quan és collida, no te la pots quedar, emmagatzemar gaire, especular-hi. Ràpid cap al consumidor, que de moment és gairebé tot estranger. Cirera seleccionada per calibre, neta, envasada i llesta per sortir per la porta. Bogeria i capacitat d’organització, perquè la temporada, els diners i el futur hi estan en joc en molt pocs dies. I una tempesta a deshora esborra la temporada. La cirera és un fruit molt fràgil.

Per a tots els que es dediquen a produir i vendre fruita, el camí, encara que no ho vulguin, és créixer. Un cop se la van jugar i els va sortir bé la jugada; han de continuar jugant

Per a Cerima, com per a tots els que es dediquen a produir i vendre fruita, el camí, encara que no ho vulguin, és créixer. Un cop se la van jugar i els va sortir bé la jugada; han de continuar jugant. El volum del comerç el concentren cada vegada més les grans cadenes de distribució, i el marge de maniobra de productors finals com ells s’estreny. Es guanya menys per cada quilo. I què cal fer? Més quilos per guanyar el mateix. I més quilos vol dir més hectàrees. Créixer. Haver de créixer.

El mateix passa amb qui es dedica a la compravenda i el comerç de la fruita. És el cas de Casimir Llorens (Sant Vicenç dels Horts, 1958), un dels paradistes més longeus de Mercabarna, president de l’Associació de Concessionaris de Mercabarna, i que des de fa uns anys també ha començat a produir a la demarcació de Girona. Nascut en una família amb tradició paradista, dels que són rere el taulell, ha vist canviar les dinàmiques i la importància del comerç de la fruita. Els dissabtes de bogeria al mercat i compres a bastament, perquè no hi havia supermercats, han quedat enrere, però els circuits de proximitat que no necessiten passar per Mercabarna ni per les grans superfícies sobreviuen.

El preu és important, però massa insegur, i per això, davant la incertesa permanent, és més essencial el bon servei, la confiança, la complicitat

El 2023 fa cinquanta anys que els pares del Casimir van obrir la parada a Mercabarna. I 24 de la fusió amb el seu sogre en l’empresa Llorens Capdevila SA. Us sonarà haver-ne vist les cireres o nectarines en botigues i supermercats. Ell mai ha venut per a exportació. I compra, tal com la seva família ha fet, allà on es produeix la fruita. Miravet (on té un magatzem), el Palau d’Anglesola, el Baix Segre… Els seus proveïdors són els seus pagesos, els seus socis. Amos uns dels altres, o ningú de ningú. El preu és important, però massa insegur, i per això, davant la incertesa permanent, és més essencial el bon servei, la confiança, la complicitat, el fet de saber que es fa el màxim possible per donar un valor digne a la feina.

L’itinerari professional que segueix el Casimir fa una mica més de temps —i també d’hectàrees— que el segueix Vicente Yepes (Ulea, 1947), històric comerciant d’Alcarràs, on va arribar el 1971 des de Galícia. Ell i el seu pare, originaris d’Ulea, a l’interior de Múrcia, on van començar a exportar la fruita que es produïa a la regió, van pensar que era bona idea, tal com havien fet anant a Galícia, venir a Lleida i instal·lar-hi un magatzem, ja que s’hi començava a plantar fruita.

El Vicente ha vist créixer Alcarràs, quan encara collien la fruita només els de casa, quan encara havien d’arribar els immigrants andalusos, extremenys, castellans i aragonesos, i, més tard, els africans

El Vicente es va instal·lar al desaparegut hotel Jamaica, on va passar llargues temporades per comerciar directament amb els pagesos. I d’aquell dia en fa més de cinquanta anys, centenars i milers de viatges en camió amunt i avall i exportacions a tot arreu. El Vicente ha vist créixer Alcarràs, quan encara collien la fruita només els de casa, quan encara havien d’arribar els immigrants andalusos, extremenys, castellans i aragonesos, i, més tard, els africans. Temps de dictadura. Llavors, qui marxava de casa seva érem nosaltres. Qui es pensava que algun dia vindrien tants temporers de Romania, del Marroc, de Nigèria, del Senegal o del Camerun?

Ara, el Vicente té més de 400 hectàrees de fruita en producció repartides per la Ribera d’Ebre, el Baix Segre i la Franja. El seu camí ha estat el que han seguit tant pagesos que feien fruita en volum com comerciants que en movien, com el mateix Casimir. Cooperatives i cambres i camps i més camps, per reduir intermediaris i controlar la fruita abans que arribi a tercers. Agafar dimensió, ampliar punts de venda i mercats. Un peu al camp i l’altre al lineal. Conèixer el terreny i no dependre de ningú, si es pot, perquè els marges s’estrenyen.

Si no es creix, si no es creix d’aquesta manera per guanyar autonomia i equilibri, amb cura de no pressionar massa el fruit que dona diners perquè no exploti, és ben fàcil quedar-se pel camí. Això assegura Antonio Escarp, un altre dels veterans d’Alcarràs. Llargament experimentat en la representació en espais com Unió de Pagesos, el Comitè Econòmic de la Fruita Dolça i el Consell Català de la Producció Integrada, l’Antonio té prou perspectiva per narrar com tants companys i coneguts s’han quedat enrere.

“Avui en dia, amb deu hectàrees vas molt just. O fas producte de molta qualitat, que puguis vendre molt car, o és impossible”

“Abans, molts petits pagesos que es feien grans anaven fent. Què ha passat? Problemes de personal, problemes comercials, anys dolents… Arriben a la conclusió que el millor és arrencar i abandonar. Això, una part. L’altra, no ha tingut més remei que parar i pensar: «Per viure, què necessito?». Avui en dia, amb deu hectàrees vas molt just. O fas producte de molta qualitat, que puguis vendre molt car, o és impossible. Els qui tenien deu hectàrees i no han crescut han plegat”, explica l’Antonio, que sacralitza “el seguro”.

I què n’ha quedat? “Almenys, a la nostra zona, pagesos i grans productors que fan de mig milió de quilos en amunt. I per tirar endavant aquestes quantitats, la gestió es complica: necessites gent tot l’any, més temporers, fer més gestions i burocràcia, tenir maquinària més grossa…”

“Vist amb el pas del temps, t’adones que aleshores qui més treballava de casa amb diferència era la mare”

La collita en família és passat. I l’Antonio, que la recorda perfectament, en destaca un fet que està segur que és un patró. “Vist amb el pas del temps, t’adones que aleshores qui més treballava de casa amb diferència era la mare. Això llavors no es veia, ningú ho comentava, perquè ningú no se n’adonava.” La mare llevava els fills i ells ja tenien l’esmorzar i el dinar fet, la casa neta i la roba rentada. “Quan t’ho pares a pensar te n’adones: la pobra dona treballava vint hores com a mínim cada dia, no parava mai i no hi havia cap agraïment perquè semblava el més normal.”

En l’actualitat, la consciència general sobre el paper rellevant i imprescindible de les dones al camp, un sector econòmic molt masculinitzat, canvia positivament. Ara són més visibles, i tal com assegura Anna Paüls, se’ls presta atenció perquè són dones, joves i pageses. I, com a mínim, el canvi també es produeix per la via dels fets. Hi ha més dones treballant-hi i liderant projectes. És el cas d’Eva Costal (Jafre, 1992), filla d’una família pagesa de tota la vida d’aquest petit poble al cor del Baix Empordà.

L’Eva, mare des de ben jove i pluriocupada durant anys, també ajudava en la terra, el pare. S’ha passat anys dormint poques hores i fent-ne de més a la terra per arribar a finals de mes. Aprenia a còpia de pràctica, com els ocellets que s’han de llençar al buit. Llaurar, esporgar, aclarir… Ho havia tingut sempre a casa, però abans no ho havia tastat de la mateixa manera. I quan va ser l’hora, es va ajuntar tot. Fins que, un dia, el pare li va proposar anar a mitges. I així ha estat. Dedicar-se només a la terra li dona seguretat i li permet centrar-se en menys estímuls diferents, però la terra, ja ho sap, és com si fossin moltes feines. Com veure un partit de tenis no pas amb dos contrincants, sinó amb tres, quatre, cinc, deu…

Remar tots en la mateixa direcció ha permès als productors de Girona fer-se un lloc en el mercat. I en comarques on no hi ha més espai per créixer, s’ha de marcar personalitat

L’Eva està constantment atenta a les recerques i consells que fa el Mas Badia, que forma part de l’IRTA, i de les pautes que marca l’IGP Poma de Girona. És bàsic per funcionar i fer-ho tal com el cànon marca. S’ha de passar pel sedàs. Però aquest sedàs és un suport, un col·lectiu en qui emparar-se i del qual nodrir-se. El fet de remar tots en la mateixa direcció ha permès als productors de Girona fer-se un lloc en el mercat, situar-s’hi prou bé. I en comarques on gairebé no hi ha més espai per créixer, s’ha de marcar personalitat. I això suposa compartir esforços i informació. Així s’assegura el present, i el futur ja anirà venint.

Perquè, tal com diu una eminència en el món de la fruita a Catalunya, Francisco Argilés (Mollerussa, 1941), “la quantitat no fa la rendibilitat”. Guanyar-se la vida depèn de molts factors, d’escales i de tenir una unitat productiva rendible. “Unitat productiva rendible.” El patró, cadascú el posa. Ell i l’empresa que va fundar amb altres socis, Nufri, en tenen una de molt gran, d’unitat productiva.

“I+D+I”: il·lusió, dedicació i imaginació per resoldre problemes

Nufri té el seu mercat diversificat, amb tota mena de fruites, i es dedica a transformar bona part de la producció. Són líders en producció, transformació i comercialització en el sector a tot el país. De res a ser a dalt de tot en unes quantes dècades a còpia de feina, a còpia del que el Francisco anomena “I+D+I”: il·lusió, dedicació i imaginació per resoldre problemes.

Quan Nufri tot just començava, amb unes quantes cambres frigorífiques i magatzems, feia uns pocs anys que els arbres fruiters havien abandonat els marges i havien començat a envair l’espai que ocupaven els camps de cereal. Des de Balaguer fins al Baix Segre, passant per l’Horta de Lleida, l’Urgell i el Pla. Gràcies a l’aigua portada als camps pels canals i les séquies. D’Urgell, d’Utxesa, de Pinyana, de Seròs, el Segarra-Garrigues. L’estepa terrosa, seca i pobra del clot del Dimoni es va tornar verda. Es regava a manta. Aigua per a tots aquells a qui els arribés als peus i llesta per regar.

Els diners poden arribar a mancar, però el menjar a taula i a la panxa, no

Però la realitat ha canviat. Per culpa d’uns processos naturals de canvi climàtic que hem accelerat i agreujat, per un ús desproporcionat de l’aigua en molts sectors i, també, en l’agricultura, que té al davant el repte de continuar produint, però prioritzant, alhora, la sostenibilitat amb el medi en què treballa i la reducció de la despesa hídrica. Controlar les fuites i les despeses reduïbles i explorar possibilitats. Secà, aigua per al més necessari i consciència Perquè l’aigua és imprescindible per fer qualsevol aliment. I els diners poden arribar a mancar, però el menjar a taula i a la panxa, no.

N’hi ha que ja tenen i expressen aquesta intuïció, com Llorenç Frigola (Palau-sator, 1964). Ell ha engegat un projecte empresarial que, partint de la fruita i orbitant-hi, s’ha dirigit cap al turisme, encara que ni oblida ni deixa de banda la producció i la comercialització de la IGP Poma de Girona. Aquesta aventura basada en la poma es transforma en sidra, una sidra més dolça que la convencional, la del nord, del Cantàbric, semblant a un espumós; i de la poma i la sidra, n’ha fet néixer un restaurant sidreria: Mooma.

L’objectiu del Llorenç, en un projecte que va començar amb dificultats, perdent diners, una mica a l’esquena de la família, era diversificar l’aposta econòmica per la fruita. Anys després, funciona. Pel Mooma, cada any, hi passen milers de persones. Fruita, sidra i restauració en paral·lel i entrecreuades.

Cal que tots ens hi arremanguem, no pas per no mullar-nos, sinó, precisament, per poder-ho continuar fent

Què és, però, per al Llorenç, la intuïció de què parlem? No és només aquesta aposta personal. És el futur. Agricultura sostenible. Sostenible, quina paraula més abstracta i superficial que pot semblar. Però és sinònim de coherència. Menys fitosanitaris, eliminar els productes químics, controlar les plagues de manera natural, seguir-se protegint amb malles i el que faci falta i, sobretot, treballar en relació amb la disponibilitat i la necessitat de conservar els recursos naturals de què disposem, amb l’aigua al centre i mirant-nos els sòls de reüll. No són atacs amb arguments absolutistes i simples, és una reflexió compartida i general: cal que tots ens hi arremanguem, no pas per no mullar-nos, sinó, precisament, per poder-ho continuar fent, per ajustar el consum a les nostres necessitats.

Ens hem de saber vendre, i el primer client som nosaltres mateixos. Així, podrem trobar i fer simples els camins per desobeir el relat comercial amb força i autonomia

La pagesia té aquest repte, tal com el tenen el turisme i tots els ciutadans, i especialment les activitats més nocives. Però la pagesia també ens envia un missatge: tenim un altre repte, una necessitat, menjar els productes de casa nostra, menjar la nostra riquesa i regenerar-la. Valorar-nos i cuidar-nos, autoprotegir-nos, defensar els nostres interessos, els reals, els que pagesos com tots els protagonistes d’aquest reportatge ens expliquen amb tanta naturalitat i espontaneïtat, i, sobretot, amb humilitat. Ens hem de saber vendre, i el primer client som nosaltres mateixos. D’aquesta manera, podrem trobar i fer simples els camins per desobeir el relat comercial amb força i autonomia. 

“Si el que volem és que tothom pugui viure de la fruita, hem d’augmentar-ne el consum. Hi haurà més demanda, i això farà que puguem donar sortida a la nostra oferta.” Així de simple ho diu Montse Baró (Albatàrrec, 1989), pagesa de les de nova generació, nascuda en el si de l’empresa de la seva família, Baró e Hijos, que va engegar el seu avi venent patates.

“Si volem mantenir l’oferta i guanyar més marge per quilo, hem d’aconseguir que la gent torni a menjar préssecs i nectarines”

Optimista, amb la pagesia ben diàfana en el seu horitzó futur, tant com en el seu present, la Montse té clar que part de la responsabilitat rau en el consum: “L’alternativa davant aquesta disjuntiva és recuperar el consum. Si volem mantenir l’oferta i guanyar més marge per quilo, hem d’aconseguir que la gent torni a menjar préssecs i nectarines. Això no és fàcil, i només hi ha un camí: posar fruita gustosa al lineal”. La feina l’hem de fer entre tots. Sense els uns, no n’hi haurà, dels altres.

La fruita la fan els que sempre hi són. Els molts treballadors, que són pocs en comparació amb les persones a qui alimenten. La fruita es fa a còpia de suor, de llargues jornades, d’espera, de paciència i incertesa, de pell que es va colrant i de sol sobre el llom. La fan pagesos i jornalers, enginyers i empresaris, esporgadors i temporers; els humans, que miren de posar-se d’acord i aliar-se amb la natura, els seus recursos i la seva energia, en una relació que mai acaba de ser plàcida, sempre forçosa i conflictiva, però fecunda.

En la dolçor del seu interior, la fruita amaga històries humanes no sempre tan apetibles, però que s’entrecreuen, es ramifiquen i avancen. Els qui treballen la terra són com les formiguetes anònimes i nombroses que veiem des de la llunyania de la magnificència que sovint adoptem sense voler, des dels mapes satèl·lit de la nostra ment, però com més de prop ens ho mirem, més entenem què és fer fruita i què és, en general, treballar a la terra. Què és tot el que hi ha darrere del nostre fruir.

Tot costa de fer, i conèixer-ho és la manera més genuïna de valorar-ne el resultat

Tot costa de fer, i conèixer-ho és la manera més genuïna de valorar-ne el resultat. Potser, així, també ho valorem més i ens convencem que ha de tenir un futur, un futur econòmic. I, sobretot, entenem que no podem deixar que sigui víctima de l’oblit sense que ens en sentim responsables. L’aigua no pot parar de rajar, i no ens n’hem d’adonar quan no n’hi hagi. Perquè sense els que treballen la terra, no hi ha fruita per posar-se a la boca. I aquesta fruita és molt més que un fruit; és història humana, com la nostra pròpia.