La Bruna té sis anys i li brillen els ulls d’emoció mentre fa cua amb el pare. No recorda quan va portar la seva primera carta als Reis. És 2 de gener i és com si fos de nou el primer cop. El seu pare, en Marc, ha desistit d’agafar-la a coll i la deixa campar lliurement amb dos nens més que han trencat la fila per saltar, córrer i jugar plegats espontàniament tot i que fa vint minuts ni es coneixien. Som a la Vila de Gràcia i al nostre voltant tot és tràfec entre dotzenes de passants, entre veïns barcelonins fent compres de darrera hora i algun turista perdut. Només tres nens més al davant i ja li arribarà el torn. Per fi tocarà trobar-se cara a cara amb el protagonista de la tarda.

Més de dues dècades suposen un canvi generacional, i els qui el van conèixer i en van gaudir de petits avui són els pares que posen a la falda del Rei Negre els seus propis fills. És així com s’estableixen les tradicions

La plaça de Trilla és un escenari escaient, amb diverses palmeres, com si ens trobéssim en un oasi de l’Orient. I ell atén, tot pacient, petits i grans que s’hi adrecen, uns il·lusionats, altres espantats. En recull les cartes i n’escolta els desitjos. Ja fa més d’un quart de segle que exerceix aquest paper tota la primera setmana de gener, i es demana festa a la feina si cal per tal de poder-ho fer com escau. Per a en Saoka Kingolo aquesta és una missió que també espera amb ganes. És conscient de l’emoció de tants que l’esperen any rere any i està agraït per la felicitat que a ell també li reporta la vivència. Ja en té 58 i mai no hi ha fallat, des que la botiga històrica Arc Iris i l’associació de comerciants li ho van demanar per primer cop. “Que no és el patge, no! Que és el Rei Negre de l’Orient!”, em corregeix amb una certa indignació la petita Bruna en preguntar-li si el recorda de l’any passat. “El meu papa també el coneix de quan era petit...” El pare assenteix i n’explica alguna vivència. Fins i tot alguns 5 de gener al vespre preferia quedar-se aquí, com altres nens, amb el seu Rei Negre, per parlar-hi, abans que no pas anar a la cavalcada entre tanta gent per intentar veure els Reis de lluny per uns pocs minuts. Més de dues dècades suposen un canvi generacional, i els qui el van conèixer i en van gaudir de petits avui són els pares que posen a la falda del Rei Negre els seus propis fills. És així com s’estableixen les tradicions.

Sota la corona reial i el vestit de color i brillants hi descobrim un home d’estatura mitjana i espatlles amples. Tot i la roba folgada s’intueix un cos atlètic sota un coll curt i ample. No sembla que estigui a la porta de la seixantena. Té el nas ample i arrodonit, i la cara lluent. Al rostre hi predomina una boca riallera de llavis gruixuts i uns ulls grossos, negríssims, molt expressius. Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. I els seus transmeten sinceritat i pau, generen simpatia i confiança. Sense ni adonar-se’n, els tanca cada cop que somriu, un gest que repeteix constantment. I quan de tant en tant riu amb més energia, sorprès per les ingenuïtats i pels comentaris dels nens que li porten la carta, li llueixen les dents. Semblen especialment blanques, tot i que potser és per contrast amb la pell bruna. Parla i es mou majestuosament, però fora d’escena descobrim que és una cosa natural. “És innat en tots els congolesos. Som peculiars, tenim una malaltia: busquem cuidar massa les aparences, en el caminar, en el vestir, en el parlar. L’elegància és tota una religió per al meu poble, fins al punt que els nens de set anys ja coneixen les marques, saben els noms de Versace o d’Adolfo Domínguez. Els dissenyadors de moda són ídols. Als qui vivim a Europa, els familiars ens demanen d’enviar-los vestits de marca, encara que siguin de segona mà.” Elegància, somriure, bones paraules, paciència, amabilitat, braços oberts... No és estrany que deixi encantats petits i grans, encaixa en la figura d’un ésser fora del comú...

“És que els Reis tenim màgia, i podem tenir la cara d’altres pares de l’escola. És la màgia dels Reis!» Després, com que els demano que em diguin com s’han portat, com estan, els escolto... Fins i tot venen nens més grans, quan ja saben qui són els Reis”

“Com va començar tot? Alguns botiguers del barri em veien passar, buscaven un patge negre però no s’atrevien a demanar-m’ho. Ja fa més de 25 anys d’això. Del 2 al 5 de gener, arribo una estona abans a la botiga per canviar-me i vinc cap aquí perquè ja em trobo amb cua. Alguns pares fins i tot m’ensenyen fotos de quan eren petits i ja venien, i els dic: «Oh! Però quant temps fa d’això!». I m’emociono. El vestit és de Rei, molt ostentós, porto corona i tot. Per això creuen que soc el Rei! La família de la botiga Arc Iris sempre el té a punt, impecable. I em regalen cada any unes magdalenes. Oh, quina cosa més bona!”, explica esclatant de riure. “Fa anys, quan els meus fills eren petits, vaig tenir a la falda alguna vegada algun nen que em va demanar, mirant-me de fit a fit: «Però tu... Tu no ets el pare de la B.?», perquè m’havien reconegut! Era l’únic moment que m’havia arribat a sentir incòmode. Però normalment els responia: «És que els Reis tenim màgia, i podem tenir la cara d’altres pares de l’escola. És la màgia dels Reis!». Després, com que els demano que em diguin com s’han portat, com estan, els escolto... Fins i tot venen nens més grans, quan ja saben qui són els Reis. M’agrada molt escoltar-los, a tots, petits i grans. N’aprenc tantes coses! Oh!! No ho saps prou. Els nens t’ensenyen la vida! Perquè t’ho expliquen tot des de la transparència pura... Fins i tot em parlen de problemes que han tingut amb els pares, i els faig reflexions. I algun cop m’ho han dit d’una manera tan sentida, que m’ha sortit de dins fer pujar la mare o el pare perquè els expliqués directament com havien viscut aquell conflicte. I és delicat, perquè tu saps que ets un personatge i que no pots trencar mai l’autoritat dels pares. Per tant, les reflexions i les teves paraules s’han de mesurar molt. I n’han parlat entre ells allà mateix, i s’han acabat abraçant. És preciós, haver pogut aprendre i alhora ajudar d’aquesta manera una família.”

Al cap de poca estona de conèixer en Saoka Kingolo hom intueix que el seu tarannà és així en general. Ha trobat solució a molts atzucacs per tirar endavant una vida no sempre fàcil. Avui és un home càlid que constantment dibuixa somriures, tant quan parla del present com del que ha viscut, un passat que inspiraria més d’un director de cinema.

Un africà català, la construcció de la identitat múltiple

Per parlar de les seves vivències i de qui és, ens trobem a casa seva, al barri de Sants de Barcelona. A la cuina, no hi falten mai les infusions aromàtiques. Mentre encetem conversa, agafa dos cassons d’aigua per posar al foc viu i que arrenquin el bull. És meticulós, tria les herbes, unes branques d’un tipus africà de canyella de regust dolç i unes fulles assecades d’una planta de perfum exòtic que no es fa a Europa però que troba en alguna botiga de productes asiàtics. L’una fa baixar la pressió, l’altra va molt bé per a la digestió, avisa. Comencem parlant de noms d’herbes tradicionals africanes i de les seves propietats, i la conversa deriva cap a les etiquetes i la terminologia per denominar la immigració. Avui en dia és més políticament correcte dir que una persona és “de color”, més que no pas “negra”? En Saoka ha servit les dues tasses i ofereix el beure com a bon amfitrió a taula. Té les celles curtes i rectes però s’arquegen mentre dibuixa un ampli somriure i inclina el cap abans de fer diferents reflexions al voltant de la qüestió. De fet, a ell no li agrada que el defineixin com a negre sense res més. Però no pas perquè l’ofengui sinó simplement perquè en realitat, comparat amb altres africans, ell no ho és. “Tots tenim un color, qui no té un color de pell? És a dir, es pot ser blanca com una persona albina, o més rosada per les galtes vermelles, o bronzejada. Hi ha diverses tonalitats de pell. Per això el terme «persona de color» és d’aquells que, per molt políticament correcte que es vulgui ser, resulta absurd. Persona de color? De quin color? És com el terme «nouvingut». Jo fa 31 anys que visc a Catalunya. Qui pot dirigir-se a mi com a «nouvingut» quan fa més anys que soc aquí que les filles de la meva companya i tants altres?”, raona.

La primera percepció és sempre la de l’aparença, està acostumat que li preguntin sobre el seu origen. I quan hom és immigrat genera sempre més interrogants, començant per “Qui ets i d’on vens?”. “Això de la identitat múltiple ja s’ha treballat des de la filosofia. Seguint l’evolució cronològica purament, jo soc un africà català. Però jo no em sento més una cosa que l’altra, soc la suma de tot. Segons la circumstància, en privilegio una o altra. No soc «d’origen» africà; és que ho soc, d’africà. Jo soc una persona immigrada. Els meus fills, que han nascut aquí, són plenament catalans. I si es vol, d’origen africà. Però en cap cas són persones immigrades, com alguns els poden dir. Ells de fet no hi han estat mai, a l’Àfrica. I això que m’ho pregunten, eh? «Papa, quan hi anirem?» Això em fa feliç. Però primer perquè eren petits, després perquè era perillós, i sobretot perquè és econòmicament insostenible mai els hi he pogut dur. El viatge i el visat són molt, molt cars. Només per anar-hi jo, he d’estalviar més d’un any. El pressupost és una inversió important. No només pels bitllets del visat, sinó perquè el visat és el més car del món. Vaig haver de renunciar a la nacionalitat per adquirir el passaport aquí, el necessitava per accedir a certes feines, i això vol dir fer visats. Ara el president actual ho vol canviar; veurem.” El posat d’en Saoka Kingolo és el d’un home extremament pacífic, respectuós i pacient, de veu serena i pausada. I sobretot de somriure ampli. Sovint uneix les mans i se les agafa, recolzant els braços sobre la taula, senyal de confiança.

La vida al Congo i la migració a Europa

Dirigeix la mirada cap a unes avellanes amb sucre i sal que com a bon amfitrió ha tret per passar la tarda. Generós i discret, és de gestos tranquils i pausats, i posat elegant. S’acaricia la barbeta mentre parla dels seus orígens. “Els meus pares venien d’una mateixa província d’Angola que es diu Congo, on la gent es desplaçava molt. Tots dos eren fills de comerciants tradicionals; de fet, la meva mare va néixer en ple viatge però va quedar òrfena. Compraven i venien d’una banda a l’altra de la frontera: aparells electrodomèstics, televisors, radiocassets... I d’Angola en venien amb petroli, sobretot, i algunes coses de menjar. Has de pensar que sota el règim comunista de vegades es cobrava en menjar i per tant eren productes demanats. Anaven en caravana de camions, era més que necessari en un país en guerra com Angola. Més d’un camió va quedar encès amb la gent morta. Angola, el Congo... És una frontera molt porosa, amb milions de persones desplaçades. Finalment fugint de la guerra es van instal·lar a la capital del Congo, a Kinshasa. El meu pare era una persona molt dinàmica i molt estimada al seu poble. Ja de gran, en una estada a casa d’uns parents vaig saber qui havia estat, ell. Un dels seus múltiples noms era Kingolo, que en llengua kikongo significa «el qui té força», en record de la victòria històrica d’una guerra entre dos pobles veïns. Era el millor caçador del petit poblat de Nsundi, des dels dotze o tretze anys caçava sobretot amb llança —hi havia alguna escopeta però no se’n trobaven bales. Caçava gaseles, zebres, i alguns testimonis em van afirmar que havia caçat lleons i tot; no sé si és més llegenda que altra cosa, però no em va sorprendre saber-ho, tal com era ell. Per això se’l respectava molt. Però ell no se sentia realitzat allà i quan no havia fet ni els divuit va marxar sense dir res. Al poble la seva marxa va ser tot un disgust, i molt sentit. Tant era així que se li va fer un ritual i una cerimònia en record seu, com a títol pòstum.”

La vida al Congo no era fàcil i bona part de la població vivia de l’economia submergida. El seu pare es va fixar que naixia una classe mitjana, molt incipient, d’autòctons que havien rebut educació (tot i estar sotmesos als colonitzadors belgues), que eren considerats més evolucionats. No podien arribar a l’estatus dels blancs, però eren més espavilats. I, és clar, quan va arribar la independència del Congo el 1960 van ser els qui en van ocupar els primers càrrecs. “Com que els agradava vestir bé, va aprendre de costura amb un modista. I va acabar essent dels millors sastres de la zona de la capital on vivien els negres. Va acabar essent el costurer del governador, entre d’altres. Feia vestits com els blancs, i per això rebia molts encàrrecs i va agafar personal al taller. A més, era una persona conciliadora i respectada. Per això, esdevé cabdill d’un clan d’angolesos a Kinshasa. Es va casar però només havien pogut tenir un fill en anys. El seu germà el va convèncer que podia fer-li seguir un règim tradicional contra la fertilitat, i va resultar que la dona l’enganyava amb ell. Es van separar i va quedar abatut. Es va tornar misogin.”

“I l’ingredient essencial en les negociacions del matrimoni era —i segueix sent— la nou de cola. S’assembla a les nous d’aquí, però en rosa, blanc o vermell, i és un fruit que simbolitza el diàleg i la pau. Sempre he sospitat que és un dels ingredients de la Coca-Cola”

De tant en tant abaixa el cap i reflexiona. La història familiar té un pes específic en la vida de les persones, i en les dificultats d’en Saoka Kingolo. “Va trigar anys a voler-se tornar a casar. Només ho va fer perquè coneixia la família de la meva mare, en tenia bones referències, i els oncles, que la tutelaven com a òrfena, li van donar garanties que ella no l’enganyaria. La meva mare era dinou anys més jove que el meu pare, i fins que no hi va consentir, amb setze anys, van ser hores i dies de negociacions familiars amb exigències econòmiques i altres igualment habituals en els costums matrimonials. A la llista per al dot hi havia una cabra, gallines i roba, entre d’altres. També es feien rituals, es recitaven textos d’avantpassats... I l’ingredient essencial en les negociacions del matrimoni era —i segueix sent— la nou de cola. S’assembla a les nous d’aquí, però en rosa, blanc o vermell, i és un fruit que simbolitza el diàleg i la pau. Sempre he sospitat que és un dels ingredients de la Coca-Cola. Perquè al principi, quan mastegues aquesta nou, és amargant, però després t’endolceix tot el que et posis a la boca, fins i tot la cervesa o la saliva. I és estimulant i afrodisíaca, se’n pot fer suc, i en alguns països com el Senegal es mastega tot el dia, com si fos un xiclet.” Aquesta és una cultura en què encara avui els acords i les decisions familiars són més importants que la mateixa parella.

“Jo vaig néixer el 13 de febrer del 1961, pocs mesos després que el país arribés a la independència. Soc el sisè, el més petit dels nois; tinc onze germanes i germans. I els pares, que mai havien pogut anar a l’escola, van voler que rebéssim una bona educació i ens van enviar als jesuïtes, al Collège Albert I. La despesa era important perquè era una escola elitista. Era un sistema educatiu belga i francès; hi vaig aprendre molt. Tot i això, els jesuïtes ens pegaven i castigaven. I sabíem que alguns van abusar de les nostres germanes. Un d’ells volia sempre que m’assegués sobre la seva falda, i vaig sospitar que volia abusar de mi... Però era un tema tabú, com aquí, no podies dir res. I alguns jesuïtes eren amics dels pares. Venien de tant en tant a casa per conversar amb el meu pare, com a persona respectable i cabdill. Que vinguessin blancs era l’atracció del barri, però la gent ja sabia on anaven només de veure’ls passar.”

L’any 1972, el dictador Mobutu Sese Seko va canviar el nom de República Democràtica del Congo per República del Zaire i amb la mateixa llei va prohibir els noms estrangers. Els autòctons, que per mimetisme del que feien els belgues posaven automàticament noms francesos, es van veure obligats a canviar el nom. Tenia dotze anys. “D’un dia per l’altre ens van obligar a adquirir dos cognoms, sense nom. Fins aleshores nom i cognom els triava la família o el capellà. No tenia cap importància que no tinguessis el mateix cognom entre germans. Saoka ve de Sauka. Significa «valentia, creuar, endinsar-se». A la família vam decidir que, posats a canviar, ens quedaríem tots el mateix segon cognom, Kingolo, com el meu pare. Vam fer com tants altres, per mimetisme del que feien els blancs. Amb la crisi del coure, cap als anys vuitanta, van venir temps difícils. A les quatre de la matinada el pare es despertava per començar la seva jornada laboral en una Kinshasa amb problemes de seguretat. I tot i això algunes vegades no hi havia res per menjar a casa. Als disset anys, acabant l’escola, vaig començar a fer algun petit negoci de transport de mercaderies en pousse-pousse, un carretó metàl·lic gran que calia empènyer. Però no va funcionar. No vaig treure una nota alta, tot i que era un bon estudiant. Els que pagaven un extra, la tenien. Era un sistema molt corrupte que em vaig negar a alimentar, i com jo molts altres.” Per tant, en lloc d’entrar a la universitat va formar-se en una escola superior de tècniques d’assegurances i bancàries.

Aquell jove inconformista era cada cop més actiu en les protestes contra la dictadura. També va esdevenir cinturó negre i mestre de karate, la qual cosa no passava desapercebuda en un país on el domini dels esports de lluita concedeix tot un estatus. En les accions de protesta al carrer hi havia sempre morts. I ell participava en diverses organitzacions estudiantils, anhelant un futur de pau i amb polítics sense corrupció. Fins i tot en funda una, el Fountain Club. “Un dels membres va esdevenir fa uns anys ministre, es va deixar corrompre pel règim dictatorial i ha esdevingut un corrupte com els altres. Però no és l’únic. El meu nebot gran, nascut a Bèlgica, ha estat entre altres càrrecs ministre de Finances de la província autòctona de Kinshasa. Quan el 2007 vaig fer un viatge al Congo per a la Generalitat, per desencallar les adopcions catalanes al Congo, el vaig conèixer més i vaig començar a sospitar coses... M’acompanyava com a càrrec del Ministeri de l’Interior, i el sentia parlar per telèfon de milers de milions. Vaig deduir que també era un corrupte i el vaig voler alertar que el camí que agafava no em semblava honest. Vam trencar relacions des d’aquell moment. Al cap d’uns anys no va saber justificar un projecte de disset milions de dòlars i ara és a la presó. És curiós perquè el Regne del Congo històric era la democràcia pura, abans que arribessin els belgues. No es guanyava cap sou per estar a la cúpula del regne i el successor del rei mai podia ser el seu fill sinó que passava de nebot en nebot, de família en família, sense crear una dinastia. La corrupció arriba amb la colonització, això és claríssim. Les dictadures, a més, formen un binomi amb la corrupció. Sobretot quan s’imposen des de fora i quan hi ha pel mig l’explotació de recursos; aquestes són les més ferotges.” El compromís amb el seu país d’origen mai ha minvat. El camí de militància política que va emprendre d’adolescent segueix vigent.

En aquell moment, el seu perfil reivindicatiu va preocupar molt la família. Eren uns temps en els quals els dissidents desapareixien sovint i les repressions eren duríssimes. La policia secreta probablement ja el tenia al punt de mira: la seva popularitat en el món de les arts marcials no passava desapercebuda. Per allunyar-lo del conflicte, la família el convenç de marxar a la frontera, amb l’excusa d’una feina. I amb els diners que li paguen allà mateix ja no se’l deixa tornar enrere. La seva germana li explica la decisió familiar: no tornaria a Kinshasa sinó que aniria a Angola, per aconseguir un passaport angolès i arribar fins a Europa, on es reuniria amb el germà a França. “Érem als anys vuitanta, després de la independència, i els partits no es posaven d’acord. El país tornava a estar en guerra. A banda d’això, no teníem gaires referències de la vida a Angola. Només del germà de la meva mare, Pedro Finda Sauca, que s’havia allistat per lluitar per la independència del país. Era com un tiet fantasma perquè sabíem que era un alt comandament que dirigia exèrcits des de la selva i ens enviava alguna carta i fotos de tant en tant. Durant el viatge per Angola vam passar per pobles devastats per la rebel·lió, amb caps tallats penjats d’un pal com a senyal d’avís als qui hi passaven. Ho recordaré tota la vida.” Tanca els ulls i es queda uns segons en silenci, intentant allunyar aquelles imatges de la seva memòria.

“Jo no ho tenia clar. Però estàvem sota règim militar, sentíem caure bombes sovint pels voltants. I el coronel rus, entusiasmat, em va encarregar d’entrenar els seus militars angolesos. La targeta d’instructor era la meva salvació: vaig poder ajudar algun jove víctima de ràtzies”

“Vaig estar un temps amb uns parents a Uíge, tenia 26 anys. De tant en tant passaven els rebels de la UNITA als afores per atacar. Però era l’exèrcit regular qui controlava la zona i rutinàriament tancaven un perímetre de cases i se n’enduien tots els joves per servir als fronts. Per això el meu cosí, a banda d’ensenyar-me portuguès, va pensar que ja que era mestre d’arts marcials, si treballava per al gimnàs on s’entrenaven els militars angolesos i russos —entre els quals el coronel de la primera base militar d’Angola—, quedaria protegit d’aquestes ràtzies. Jo no ho tenia clar. Però estàvem sota règim militar, sentíem caure bombes sovint pels voltants. I el coronel rus, entusiasmat, em va encarregar d’entrenar els seus militars angolesos. La targeta d’instructor era la meva salvació: vaig poder ajudar algun jove víctima de ràtzies, i mentrestant vaig poder preparar el meu viatge. Al cap de poc temps el coronel va voler presentar el seu equip en un campionat d’arts marcials a Luanda, a la capital. Vaig aprofitar aquest viatge i ja no vaig tornar enrere. Allà vaig estar-hi uns mesos per tramitar el passaport i el visat, fins que vaig poder viatjar fins a Lisboa, a Portugal. Va ser el dia de Nadal del 1988.” Una arribada agredolça, però la família podria estar tranquil·la després del dur periple.

El ciutadà de segona que insistia a aprendre català

Va passar uns mesos als afores de Lisboa, a Cacém-Algarve, descobrint com era una vida a Europa. Realment, tal com li havien dit, tot era “de colors” i les llars eren més confortables. El seu objectiu era seguir estudiant, però per fer-ho li exigien tornar a Angola i demanar un visat diferent. Va demanar l’asil i, al cap de pocs mesos, va decidir temptar la sort marxant. “En aquella època no hi havia Schengen. L’única manera que tenia per arribar a França era pagar uns passadors: em vaig haver de posar en mans d’una màfia. Vaig passar hores en una furgoneta amb altres joves, amb els vidres tapats. No sabíem ni on érem ni per on passàvem. Ens van fer travessar un bosc de nit i ens van dir, en arribar al capdamunt, que calia creuar un riu. Jo no sabia ni nedar, tenia el cor a la boca. I després: caminar i caminar. Preguntàvem on era França i ens deien que a prop, però no havíem ni sortit de Portugal. Ens havien fet pujar nord enllà. I al final ens van fer enfilar en un tren sense bitllet que anava fins a Madrid. No va passar cap revisor. Segur que ho sabien. Amb el temps he arribat a la conclusió que el riu devia ser el Tajo i que vaig pujar a l’estació d’Ourense, a Galícia. Anàvem passant de traficant a traficant, i cada cop ens exigien més diners. Calia pagar per continuar. Va ser tota una experiència. Hi havia dos nois més joves, espantats, plorant; no tenien ni per menjar, van quedar arruïnats. Els vaig ajudar com vaig poder amb un parent que vivia a Madrid de qui m’havien donat el contacte. Hi vam arribar un dissabte d’abril.” I després?

“La matinada següent, amb el que em quedava, vam agafar un autobús fins a Barcelona. Ens havien dit a Madrid que en unes places anomenades Catalunya i Reial hi trobaríem congolesos. I al cap de poc de ser-hi en vam reconèixer un, per la manera de vestir i de parlar... L’elegància, la nostra malaltia comuna. Vam anar a parar en un «pis pastera» al carrer Sant Sadurní, al Raval. Mesos després vaig descobrir a què es dedicaven alguns dels ocupants del pis: tràfic de drogues, robatori de roba de marca i revenda dels articles als congolesos. Però la ciutat em va seduir des del primer moment. Tenia 27 anys i vaig decidir quedar-me per guanyar diners aquí abans de seguir cap a França. O sigui que l’endemà ben d’hora vaig sortir a buscar feina. Un dia treballava carregant contenidors, un altre fent de manobre...”

A través de l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats, ACSAR, en Saoka Kingolo va tornar a demanar l’asil. Amb la targeta groga de sol·licitant no el podien expulsar. Legalment no podia treballar però podia fer de temporer i cada cap de setmana cobrava. Va ser la solució per poder estalviar i fer plans. “Vaig saber que en una població anomenada Alcarràs buscaven gent i vaig tenir la sort de treballar per a un pagès, en Miquel Forcada, i la Carmeta, que en sentir-me unes paraules de català em van voler de seguida amb ells. Ens vam entendre i amb el temps ens vam fer amics, fins al punt que em van oferir viure durant la temporada en una caseta de camp que tenia de tot. Començava molt d’hora al matí a recollir peres i pomes, a quarts de set i fins a quarts de dues, en una finca als afores, i després de descansar seguíem a partir de les cinc. Vaig acabar fent tres temporades.” I et va canviar la vida...

“Va ser a Alcarràs quan em vaig motivar molt per aprendre català. En Miquelet començava cada frase amb un «Me cago en Déu!», tant si estava tranquil i relaxat, com content o enfadat: ho deia constantment amb diferents matisos i tons. Era una llengua diferent”

“Va ser a Alcarràs quan em vaig motivar molt per aprendre català. En Miquelet començava cada frase amb un «Me cago en Déu!», tant si estava tranquil i relaxat, com content o enfadat: ho deia constantment amb diferents matisos i tons. Era una llengua diferent. Entre els temporers no sabíem ni com pronunciar-ho i no enteníem què parlaven quan ho feien entre ells. De fet, al Congo els belgues tenien prohibit parlar flamenc amb els autòctons; havia de ser en francès, perquè era la llengua per transmetre. Però algun cop s’enfadaven i els sortia algun renec en flamenc. Els nostres pares i avis, per mimetisme i també per riure’s dels blancs, el xerraven també: «Got verdum!». I els meus pares també parlaven entre ells en el seu idioma, que no era el lingala que ens parlaven als fills. Jo no els entenia, no ens l’havien ensenyat. I em recordava la mateixa situació. Tant en Miquelet i la Carmeta com jo parlàvem un castellà macarrònic. En acabar les temporades, des d’ACSAR m’insistien perquè estudiés castellà, però jo els deia que el que jo volia parlar és el que sentia que parlava la gent entre ells a casa, no el castellà, que ja aprenia al carrer. Vaig comprovar de primera mà que difícil era per a les persones immigrades accedir al català.”

En aquell moment ningú podia sospitar que, el 2008, el seu activisme acèrrim amb la llengua catalana seria guardonat amb el premi Pompeu Fabra que concedeix la Direcció General de Política Lingüística. Ni tampoc la seva vinculació posterior amb la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL). “Després de la meva primera experiència amb el català a Alcarràs, en tornar a Barcelona la xicota del venedor de droga em va regalar una obra que em marcaria per sempre més: la gramàtica de Pompeu Fabra, justament. Oh, quina descoberta va ser per a mi!”, exclama tot posant-se la mà al cor. Se li enrogeixen les galtes fins i tot, i fruit del record dibuixa un gest facial alegre, una expressió espontània i sincera. “Aquell llibre em va captivar, el tinc aquí amb mi des d’aleshores. Jo tenia uns trenta anys, i tot i que parlava francès i més o menys portuguès i castellà, no entenia la meitat de les coses que hi posava. Però em passava hores i hores llegint-lo.”

El Govern espanyol li va denegar l’asil. A més a més, en no tenir cap residència no podia estudiar Dret, tal com volia. Va optar, doncs, per fer unes hores de voluntari a UGT atenent les persones immigrants que arribaven. I va ser allà on, a finals del 1989, es reuneix amb un equip de SOS Racisme França. Fruit de la trobada esdevé impulsor de SOS Racisme Catalunya i es posen en marxa les primeres campanyes de difusió i denúncia social al país. És així com funda també l’associació Tripartita, per ajudar els conciutadans dels països del Zaire, Congo Brazzaville i Angola, i participa en la creació d’una federació única a tot Europa: la Federació de Col·lectius d’Immigrants a Catalunya, la FCIC, que lideraria del 1993 al 1998. Es van autoimposar fer les sessions en català, per poder tenir un entorn més on practicar-lo. Anys després, ja el 2008, també impulsaria amb d’altres l’Espai Àfrica, perquè fos una casa de referència, com la d’Àsia, un projecte que ha anat morint i que s’ha proposat reflotar aquest 2020:

“Sempre m’ha semblat essencial lluitar des de la societat civil fent pinya amb companyes i companys perquè les persones migrades deixéssim de ser tractats com a ciutadans de segona. Perquè aquest tracte, a banda de les vexacions policials o socials, feia que molts optessin pel diner fàcil, les drogues... Calia canviar la falta d’oportunitats, la percepció social de la ciutadania catalana, i ajudar a la cohesió social —el que abans es deia integració. Molts hem passat hores a comissaria i alguna nit a la presó simplement perquè no sabíem o no teníem com defensar els nostres drets, que no eren els mateixos dels catalans. En una ocasió, desesperat perquè no sabia com desencallar la meva petició d’asil, em vaig presentar a la policia, a Via Laietana, voluntàriament. Tothom m’ho va desaconsellar; era un immigrat sense papers, irregular. Però volia que m’escoltessin. Segurament vaig ser ingenu. «Soc una bona persona, he vingut fugint d’una dictadura, m’han de creure. Mirin, jo soc honest i treballador. I estic ajudant tant com puc a Catalunya, la meva nova terra.» Els policies no se’n sabien avenir, em van prendre per boig. Es van posar molt nerviosos. Especialment el comissari, que no entenia que jo no tingués nom, sinó dos cognoms. No podia entendre que al Congo s’havien prohibit els noms. Encara que m’amenacés, jo no el podia complaure; que si m’expulsarien, que si em deportarien si no responia correctament... Jo coneixia els meus drets com a sol·licitant d’asil però va ser molt arriscat, ho reconec. Finalment vaig sortir de comissaria sense solució per al meu cas. Però, això sí, batejat amb nom i cognom a la fitxa”.

Les línies d’expressió li dibuixen de nou alegria i riu amb tota l’energia recordant aquella anècdota. Tot i això, van ser uns anys d’odissea laboral, com la de tants altres milers d’immigrants no regularitzats: per tenir la residència calia un contracte laboral. I viceversa. Era un peix que es mossegava la cua. Va fer de peó, de missatger... Finalment hi va haver una regularització el 1991 i va poder accedir tant al mercat laboral no submergit com als estudis de Dret, i més tard, a un màster d’anàlisi política a la UOC.

Nelson Mandela ja havia sortit de la presó i va triar Barcelona com una de les seves primeres visites a fora, en agraïment pel suport del Comitè Antiapartheid. L’entitat demana a en Saoka Kingolo que l’introdueixi públicament en un acte multitudinari

Aquell mateix any, Nelson Mandela ja havia sortit de la presó i va triar Barcelona com una de les seves primeres visites a fora, en agraïment pel suport del Comitè Antiapartheid. L’entitat demana a en Saoka Kingolo que l’introdueixi públicament en un acte multitudinari. Sorprès pel grup d’africans cantant el seu himne, per Kingolo donant-li la benvinguda, el premi Nobel de la Pau, emocionat, va trencar el protocol. Va deixar l’alcalde Maragall i la comitiva oficial, astorats, per unir-s’hi i regalar-los una salutació en forma de dansa tradicional. La recepció posterior va retardar l’acte. I quan el nostre protagonista es va dirigir cap a l’escenari per amenitzar l’espera del públic aplegat, es va produir una segona anècdota memorable: en veure un home negre sortir de l’Ajuntament, la plaça Sant Jaume, plena de gom a gom, va esclatar en un clam pensant-se que ell era Mandela. Avergonyit per la confusió inesperada, en Saoka Kingolo es va afanyar a arribar al micròfon per tal de desfer el malentès exercint el seu paper i iniciant la presentació completa del líder sud-africà davant la ciutadania.

Arrelament i família ‘patchwork’

Aquells van ser també uns anys d’arrelament. A través del seu activisme i dels contactes defensat els drets de les persones immigrades va conèixer la Mireia, una catalana amb qui s’acabaria casant. I no de qualsevol manera, per cert: al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i casualment oficiant l’acte la regidora Eulàlia Vintró. Fruit del matrimoni, amb 41 anys va tenir la primera filla, la B., que avui té 16 anys. I un temps després, el seu fill S. De fet, mentre parla d’ells, ambdós fills arriben a casa. La pubilla fa el “batxibac”, un tipus de batxillerat amb assignatures en francès. I el petit, per la seva banda, passa més hores pendent del món digital de les que a casa voldrien. Això sí: em confessa que es planteja demanar per Reis un anell de Versace que es pot comprar per només 190 €. Té dotze anys. Queda confirmat que la cultura de l’elegància es transmet per vincles familiars i a través de la comunitat també a Catalunya.

Al pis de Sants en Saoka Kingolo ara hi fa la vida amb l’Anna Pérez, a qui va conèixer quan va esdevenir coordinador d’immigració de l’Assemblea Nacional Catalana. És una dona sempre activa, amb arrels a Guissona, que ja el va precedir com a membre del Secretariat Nacional. Hi comparteix també la passió per l’artesania. Amb disseny català i teixits congolesos, avui apropen la cultura del seu país a través del projecte Kivu:

“És disseny català amb teles congoleses. Com a africà català per a mi és una manera de donar a conèixer el meu poble, com també faig amb tallers de dansa africana... La cultura és part del que som, de la mateixa manera que faig de patge reial”

“Quan em deien que a Europa tot ho veuria de colors i vaig arribar-hi, va ser així, efectivament. La gent es pensa que amb els colors llampants i els dibuixos dels teixits congolesos els qui vivim entre colors som nosaltres, allà, amb l’entorn que tenim. Però res més lluny de la realitat. Perquè els carrers són plens de pols, els paisatges urbans queden devastats pels conflictes, dins les cases tot està atrotinat... L’únic que tenim de colors són les teles. Aquí a Europa tot és en colors i per això no els lluïu als vestits. I en canvi nosaltres allà és al contrari. En viatjar al Congo amb l’Anna fa tres anys ella es va enamorar dels teixits. Els dos som creatius i ens vam inspirar. Vam comprar quaranta quilos de roba sense cap objectiu definit. I va ser així com, sense saber-ho, vam fer néixer Kivu Colors d’Àfrica. Ens agrada compartir-ho, és disseny català amb teles congoleses. Com a africà català per a mi és una manera de donar a conèixer el meu poble, com també faig amb tallers de dansa africana... La cultura és part del que som, de la mateixa manera que faig de patge reial. I és la manera d’ajudar l’economia local i de donar sortida aquí als teixits que altrament els catalans potser no tindrien a casa. No soc sastre com els meus pares, però amb l’Anna hem après a treballar amb les mans també en aquesta aventura d’artesania solidària”.

Com si fos també un gran teixit, amb fills per part dels dos membres de la parella, la seva és ara el que s’anomena una “família patchwork”. Anys després de marxar del Congo, a més, va descobrir que una antiga xicota que havia desaparegut havia tingut un fill seu. Va ser tota una sorpresa. Però la mare del mateix Saoka ho va certificar només de veure’l; una sentència, doncs, tan innegable com ferma. El va poder conèixer ja d’adolescent i actualment mantenen un cert contacte.

Un africà català que treballa pel país

El seu compromís amb els drets dels immigrats el va portar a protagonitzar algun episodi insòlit de l’actualitat política. Com a tècnic d’UGT va coordinar el 2001 el primer congrés d’immigració de Catalunya, però continuava a la junta de la FCIC en paral·lel i, seguint la seva consciència, va impulsar amb d’altres el boicot del polèmic llibre d’Heribert Barrera. Es va presentar a l’Ateneu Barcelonès vestit d’africà amb barretina. Arran de l’episodi i de cartes seves publicades en alguns diaris, rep el missatge que el seu cap a la UGT, Pepe Álvarez, el busca. “Estava segur que em farien fora. Tenia present que amb el boicot posava en perill el meu lloc de feina. I quan veig en Pepe Álvarez, estava tot neguitós perquè havia rebut una trucada sobre mi. Però en lloc d’acomiadar-me em diu: «Et busca una persona. Et busca en Josep-Lluís Carod-Rovira. Truca-li, aquest és el telèfon». Em vaig quedar de pedra. Va agafar el telèfon la seva secretària i em van demanar de participar en un congrés extraordinari a la sala Winterthur. Volien que fes pedagogia davant l’assemblea, perquè els ofesos ens expliquéssim i els oferíssim una reflexió constructiva. “No vaig conèixer en Carod-Rovira fins un quart d’hora abans de l’acte. Va ser quan em va dir que volia una cosa impactant per entrar al cor de la gent. Vaig improvisar un discurs en positiu, sobre racisme, sobre com la gent d’aquest país parteix del desconeixement de l’altre, sobre com el més fàcil és d’arribar-hi per la pell, com es percep i es conceptualitza. I al llarg dels vuit minuts durant els quals em van donar la paraula vaig parlar sobre per què se’ns estava excloent. Hi ha gent, encara, que em recorda aquesta intervenció; hi havia 3.000 persones. El mateix Jordi Carbonell, amb problemes de mobilitat, va voler pujar de manera espontània a l’escenari amb llàgrimes als ulls, per agrair-me públicament el missatge. Jo no sabia ni qui era. Era un moment a Catalunya en què els partits no tenien discurs en immigració. Ni els socialistes. Res.”

L’any 2004, el mateix Carod li demanaria que entrés a la nova Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, on durant els dos tripartits canviaria totalment l’enfocament de les activitats entorn de la migració des de la Generalitat. Entre altres accions, en Saoka Kingolo va omplir tot un dissabte el Parlament de Catalunya d’associacions i persones migrades per reflexionar sobre polítiques d’immigració, unes jornades de debat que van meravellar l’aleshores president del Parlament, Ernest Benach.

Una de les missions més delicades de la seva vida va ser sens dubte l’encàrrec rebut per part de la Generalitat un temps després perquè mediés amb els governs dels dos Congos i l’ambaixada espanyola

Una de les missions més delicades de la seva vida va ser sens dubte l’encàrrec rebut per part de la Generalitat un temps després perquè mediés amb els governs dels dos Congos i l’ambaixada espanyola. Calia desencallar les adopcions d’un conjunt de famílies catalanes, i l’agència d’adopcions en llançava les culpes a les administracions. “Va ser una missió molt complexa perquè quan hi vaig entrar en acció el conflicte ja era diplomàtic entre els Congos i el Govern d’Espanya. Es tenien sospites de tràfic de nens. I amb l’afegit que algunes de les famílies van instal·lar-se allà i pressionaven a través dels mitjans de comunicació perquè poguessin tornar amb les criatures, acusant uns i altres de traves i buscant que es resolgués el seu cas concret. Vaig demanar a la meva germana allà que m’ajudés, ja que justament és advocada especialitzada en dret familiar. I vam descobrir que l’entitat havia enganyat algunes famílies i que en dos casos les sospites de tràfic eren reals: s’havia pagat per dos infants. Amb la meva germana vam treballar cada expedient, de centre d’acollida a centre d’acollida, de menor a menor.” Obre les mans mentre parla. Són grans i n’ensenya els palmells. En llenguatge no verbal, és senyal de franquesa. “Hi va haver un incident, a més. Just un dia que estava reunit amb l’ambaixador espanyol a Kinshasa, va esclatar un atemptat molt a prop nostre. Es va activar un protocol de rescat i després d’arrossegar-nos per terra van aparèixer oficials de l’ONU armats fins a les dents i en tancs blindats per salvar-nos. Ens van tenir tres dies aïllats fins que no va passar tot.”

Tornar al sector privat en plena crisi econòmica va significar dificultats, atur, feines espontànies. A través del màster d’anàlisi política de la UOC va aprofundir la qüestió de la “ciutadania consubstancial” per comparar els sistemes de cohesió social del món amb el català. Estava convençut que no existia un model d’integració i que Catalunya necessitava dotar-se del seu propi sistema de convivència. “Soc tiquismiquis, que se’n diu, perquè m’agrada la perfecció i aprofundir en la reflexió. Però no me’n sortia, ni en el projecte ni laboralment. Vaig patir una crisi personal. I de sobte se’m va obrir el cel i ho vaig veure claríssim: l’eina, el motor de cohesió social de la meva tesi, era la llengua catalana. Va coincidir que es va convocar una plaça per entrar a treballar a la CAL, el 2017, i m’hi vaig presentar. Des d’aquí coordino l’expansió territorial i sectorial del projecte «Xerrem junts». Treballo per al català ajudant alhora les persones que, com jo en el seu moment, viuen en entorns amb escassa presència de la llengua, perquè puguin esdevenir catalanoparlants. Perquè perdin la por, la timidesa o la vergonya, i se sentin així més part de la societat on vivim a través de converses col·loquials practicant el català.”

De l’experiència a la CAL, que tant l’ha enriquit, n’explica anècdotes que revelen la transcendència de l’activitat que s’hi desenvolupa. “Un cop, un grup de voluntaris acabat de constituir em va trucar a les onze de la nit d’un divendres. Volien tant sí com no començar la seva acció l’endemà dissabte. Nosaltres, des de la CAL, ens comprometem a formar-los i a ser-hi, a la primera sessió. En aquest cas, l’objectiu dels voluntaris era un grup de menors a la Sagrera de Barcelona, el que avui es coneix popularment com a MENA. Em va semblar important fer-ho, perquè tot el que afecta els joves immigrats és molt sensible. Ells estaven tan decidits i animats..., no els podia fallar. Els inicis sempre són complicats i més per a aquest tipus de joves que arriben. El cercle de confiança és clau per trencar barreres, per canviar el xip d’algú i aconseguir que es llanci a parlar el català i n’esdevingui parlant habitual.” Pestanyeja i inclina el cap mentre passa a reposar-lo sobre les mans. Les persones decidides com ell es mouen per valors i per principis. Implicar-se vol dir actuar:

“I quan vaig arribar a Catalunya vaig trobar-me amb un país que ja té molt camí recorregut. Simplement aquí ens falta la llibertat davant l’opressió de l’Estat espanyol. Som un poble que mai ha deixat d’expressar-se, que sap acollir, que respecta els drets de les persones”

“Si volem canviar les coses, s’han de canviar des de dins. Des del món associatiu cal mantenir l’esperit reivindicatiu i amb el màxim d’independència possible de l’Administració, per no confondre la defensa dels drets amb cap interès. Al meu parer és molt important que les entitats no quedin supeditades als partits polítics. Jo he estat actiu políticament però tinc clar que per davant de tot tinc uns principis, i quan s’infringeixen no he callat mai. Ara, com a conseller de districte de Sants per Esquerra, puc seguir treballant altruistament pels meus veïns de barri. Però tinc molt clar que el meu activisme des de la societat civil l’he de desenvolupar per separat d’aquesta altra acció política. Perquè si una entitat cau sota la influència dels poders, els interessos ho poden corrompre tot. Jo venia d’un país deprimit, vaig passar per un segon país comunista i en guerra. I quan vaig arribar a Catalunya vaig trobar-me amb un país que ja té molt camí recorregut. Simplement aquí ens falta la llibertat davant l’opressió de l’Estat espanyol. Som un poble que mai ha deixat d’expressar-se, que sap acollir, que respecta els drets de les persones, amb un pacte nacional per a la immigració. Per mi, ser independentista català, després de veure els processos d’independència del Congo i d’Angola, ha estat de pura lògica. Vull per als meus fills una Catalunya que es pugui expressar lliurement. La voluntat popular és impossible de vèncer. I vull un país de convivència multicultural, no amb una llei d’estrangeria i centres d’internament amb caràcter penitenciari ni una policia que es comporta com sovint veiem”.

La vida d’en Saoka Kingolo haurà de ser novel·lada algun dia. És algú que deixa empremta, però que es manté sempre discret. Simplement és del parer que les persones som la suma del que hom porta per genètica, així com també del que hem rebut de l’educació i de l’entorn al llarg dels anys. És la prova que amb la inquietud permanent, la militància, l’optimisme i el somriure amable es pot ajudar a canviar el món. I cada 5 de gener al vespre el podeu trobar sota les palmeres de l’Orient barceloní de la plaça de Trilla de Gràcia, amb el somriure i la mirada un punt tímida que sempre l’acompanyen, i donar-li la vostra carta amb els desitjos. Ja se sap: la nit de Reis tot és possible.