“Desitjaria que existissin dues diademes, o bé una única que simbolitzés la bondat. Així, Paquita podria portar-la amb el legítim orgull de qui sempre ha buscat, per damunt de tot, ser una dona benvolent.” Aquestes són les paraules de la mare de la primera Reina de les Modistes barcelonines, l’any 1928, en declaracions a la premsa. La mare de la Reina comparteix les seves reflexions amb eloqüència: “No sé si les meves filles són tan guapes com diuen, i si ho són, això no em fa ni contenta ni m’entristeix. El que sí que em fa feliç, i és la base del benestar de la nostra llar, és la seva honestedat, que respon plenament als nostres desitjos”. Per al pròxim any, proposa la creació d’un premi a la virtut.

La família Roig viu a pocs metres de la redacció del diari El Diluvio, en una modesta casa antiga, envoltada d’una atmosfera feliç. El pare de la Reina és maquinista d’una destil·leria de l’avinguda d’Icària.  

Després de la missa a la catedral, a la plaça de Sant Jaume les venedores de medalles, estampetes, oracions i imatges de santa Llúcia esperen amb entusiasme l’arribada de les modistes barcelonines, conegudes com a “llucietes”

Aquell 13 de desembre de 1928, després de la missa a la catedral, a la plaça de Sant Jaume les venedores de medalles, estampetes, oracions i imatges de santa Llúcia, patrona de les treballadores de l’agulla, esperen amb entusiasme l’arribada de les modistes barcelonines, conegudes com a “llucietes”, acompanyades per la banda musical Catalunya. Al davant avança una parella de la guàrdia municipal muntada, elegantment vestida, acompanyada per una carrossa de la Casa Puig amb el rètol “Diada de la Modista”. La desfilada continua pel carrer de Ferran, les Rambles i la plaça de Catalunya, passa per davant de la seu del diari La Publicitat, que fa de patró de la diada de les modistes, fins a arribar a Rondes, l’Arc de Triomf i, finalment, el parc de la Ciutadella.

La plaça de la Cascada es converteix en un bullici amb modistes, estudiants i gresca. Un grup d’alumnes de Medicina fa servir unes tíbies com a instruments de percussió

A la vora dels músics, un grup de modistes de la Casa Fontbernat camina amb barrets vermells, lluint el distintiu de La Publicitat. Els responsables de l’organització, liderats pel fundador de la festa, l’escriptor urgellenc Domènec de Bellmunt, es desplacen al costat de diverses agrupacions de llucietes. A la part final de la comitiva, uns estudiants de l’Escola d’Enginyers criden l’atenció amb un cartell de roba blanca que proclama: “Modistetes! Els estudiants d’enginyers us saluden”. Al parc, la plaça de la Cascada es converteix en un bullici amb modistes, estudiants i gresca. Un grup d’alumnes de Medicina fa servir unes tíbies com a instruments de percussió. Fotògrafs i cineastes en capturen moments a les escales de la Cascada. Després, durant les sardanes, les modistes engalanen els assistents amb flors i recullen donatius.

A la tarda, la celebració continua al Palau de les Belles Arts, amb una participació destacada que omple la sala, les escales i les galeries. Les modistes llueixen pentinats amb barrets de formes fantasioses i de colors vius. A l’escenari, el jurat, dirigit per Pere Coromines, president de l’Ateneu Barcelonès, es prepara per seleccionar una reina entre les concursants. Domènec de Bellmunt es posa dret davant del micròfon i destaca amb orgull que s’ha posat la primera pedra d’una de les tradicions més simpàtiques de Barcelona: “L’alegria i l’entusiasme general, les rialles de la joventut, els casquets multicolors, resplendint sota l’esclat de claror d’aquest sol esplèndid que ens ha enviat santa Llúcia, excelsa patrona de la llum, han estat testimonis del formidable èxit de la diada de la modista”. 

Les modistes pugen a la tarima, mentre el jurat pren nota de les impressions de les concursants i es retira per deliberar. Hi ha modistes dels tallers La Innovación, El Siglo, Rodríguez, Lola Carcarena, La Física, Casa Fontbernat, Casa Arias, dels Magatzems Santa Eulàlia, dels Magatzems Jorba, del Sindicat de Modistes, de Ros Soler, de Casa Renaud i Casa Jaumà, entre d’altres, i els grups de conjunts també són molt nombrosos. Es fa una primera selecció de noies, anomenada “la Cort d’Amor”. 

Un dels grups, que inclou la futura Reina, rep grans aplaudiments del públic. “Al matí, alguna amiga va començar a fer la broma que m’elegirien Reina. Jo vaig seguir la broma, convençuda que la cosa estava ben lluny. Però després, a la tarda, va semblar com si s’ho haguessin dit les unes a les altres, i totes em venien parlant del mateix. Jo no sabia ni fer-ne cabal. A l’hora de presentar-se el grup de Can Rodríguez em van fer passar al davant de totes, però jo no ho volia de cap manera, fins que m’hi vaig trobar”, explica a La Publicitat.

Amb delicadesa, el secretari pren la mà d’una noia amb cabells lleugerament arrissats, pell pàl·lida i uns ulls verds serens. Vestida amb un abric gris clar i una pell vaporosa del mateix to, la besa amb cortesia i li lliura un ram

Durant el moment de la proclamació, el secretari s’acosta al grup de les elegides. Amb delicadesa, pren la mà d’una noia amb cabells lleugerament arrissats, pell pàl·lida i uns ulls verds serens. Vestida amb un abric gris clar i una pell vaporosa del mateix to, la besa amb cortesia i li lliura un ram. Després, l’acompanya davant del jurat, on li col·loquen la diadema i la banda groga. Amb solemnitat, ressona l’orgue, i el secretari condueix amb reverència la Reina fins al seu tron daurat. Amb una votació unànime, el president proclama la guanyadora: Paquita Roig, dels tallers Rodríguez.

Seguidament, es constitueix la Cort d’Amor de la Reina: les dames són cridades individualment per pujar a l’estrada, on recullen un ram de mans del secretari, i una banda, verda o blanca, i seuen a dreta i esquerra, damunt de tamborets daurats, al costat de la Reina. Una desena de fotògrafs immortalitzen l’instant.

Ara, el president del jurat pren la paraula, evocant el judici a Paris de la mitologia grega: “Si el mateix Paris hagués hagut de triar, no entre tres, sinó entre tantes com han vingut ací, hauria acabat amb un gran rodament de cap. [...] Val a dir que els temps han variat molt. Si en aquells temps reculats les tres deesses es disputaren una poma, avui les llucietes haurien preferit una pilota de futbol”. Coromines rep una ovació per aquest comentari. En acabar el discurs, dos joves pugen a l’escenari amb un ram: “Visca la Reina! Visquin les modistes de Barcelona!”, criden en nom de l’Associació d’Estudiants d’Enginyer. “Visca! Visquin els estudiants!”, respon una modista. 

Tot i que havia arribat al Palau caminant amb el seu grup d’amigues, Paquita en surt amb tota l’esplendor d’una autèntica reina

Després de rebre les felicitacions i de lliurar flors als assistents, la Reina és conduïda a un vehicle que l’espera a la sortida de la cerimònia, i és dirigida cap a la redacció de La Publicitat per participar en un banquet. Tot i que havia arribat al Palau caminant amb el seu grup d’amigues, en surt amb tota l’esplendor d’una autèntica reina.

Tots desitgen saludar la majestuosa figura de la moda, de disset anys, elegantíssima amb un vestit de ‘soirée’ de la Casa Rodríguez. Fins i tot la productora Laya Films ha felicitat la guanyadora, i li ha ofert un paper destacat en la seva propera producció

Durant la nit, se celebra una gala al Gran Casino de Sant Sebastià amb l’orquestrina The Catalonia Jazz. A les dotze en punt, Paquita Roig entra amb la seva Cort d’Amor, i desencadena una llarga ovació. La comissió organitzadora ofereix un brindis amb xampany com a acte d’homenatge a la Reina i les seves dames. Tots desitgen saludar la majestuosa figura de la moda, de disset anys, elegantíssima amb un vestit de soirée de la Casa Rodríguez. Fins i tot la productora Laya Films ha felicitat la guanyadora, i li ha ofert un paper destacat en la seva propera producció.

L’any següent, el desembre de 1929, una Llucieta, l’escriptora, dramaturga i periodista Llucieta Canyà, primera dona que va entrar a l’Ateneu, obre un intens debat sobre la festa de les modistes. En la seva columna “Món femení” a La Veu de Catalunya, qüestiona la seriositat dels preparatius de la diada, i hi destaca les conseqüències negatives que ha tingut la festa de les catherinettes a França, on les autoritats l’han prohibit. “La modisteta —ja que la festa es fa per ella— no ha d’ésser mai un ninot de propaganda per a les cases de modes, com una mena d’home sandwich... […] I la diada de Santa Llúcia no hauria d’ésser una diada de carnaval; ni la modisteta un objecte de rialles”, afirma.  

“Entre la senyoreta Llucieta Canyà, de ‘La Veu de Catalunya’, i ‘El Matí’, han desfet la festa que l’any passat inicià ‘La Publicitat’ i en Domènec de Bellmunt”

Aquell any no hi ha festa de la modista. “Entre la senyoreta Llucieta Canyà, de La Veu de Catalunya, i El Matí, han desfet la festa que l’any passat inicià La Publicitat i en Domènec de Bellmunt”, relata L’Esquella de la Torratxa. La mateixa comissió organitzadora emet una nota informant de la suspensió de tots els actes previstos a causa de la campanya en contra de la festivitat.

L’única ombra que enterboleix la festa és la intervenció d’alguns elements indisciplinats que protagonitzen comportaments incívics a la plaça de Sant Jaume

El 1930 veu el retorn de la segona celebració de la diada de la modista, amb Teresa Virgili com a Reina, coronada per Josep Maria de Sagarra. L’única ombra que enterboleix la festa és la intervenció d’alguns elements indisciplinats que protagonitzen comportaments incívics a la plaça de Sant Jaume, i que pertorben les ballades de sardanes amb crits i empentes a la plaça de Catalunya. Les sardanes se suspenen a la una del migdia per prevenir incidents.

La República de l’agulla

Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, la festa de les modistes barcelonines reviu. Al parc de la Ciutadella, es fa una ballada de sardanes, i un avió de l’aeròdrom Canudes sobrevola la festa amb moviments audaços. A la tarda, Josefina Cubells, de disset anys, modista de la Casa Masses, és proclamada Reina de 1931. Les companyes del seu taller, dues de les quals formen part de la cort d’honor, es dediquen a acabar el vestit que porta la Reina al ball de gala de la nit. “És admirable. En qualsevol altra ocasió, impossible de començar i acabar un vestit en tres hores. I avui el faran. No volen sopar fins que estigui fet. Sembla que totes siguin una mica reines…”, assenyala la senyora Masses per a La Rambla. 

“M’agrada l’ofici de modista i no aspiro ni sento desigs de fer-ne cap més. És un ofici que el sento, i per això, precisament per això, em plau més haver estat elegida Reina”

“Jo no m’ho esperava, encara que les meves companyes del taller m’omplien el cap assegurant que jo seria l’elegida. Quan m’he vist entre les onze triades en darrer terme, he pensat que potser les meves companyes tindrien raó, però no he arribat a creure-m’ho. I no m’ho he cregut fins que he vist que el senyor Sagarra em lliurava el ram”, descriu la Reina. “M’agrada l’ofici de modista i no aspiro ni sento desigs de fer-ne cap més. És un ofici que el sento, i per això, precisament per això, em plau més haver estat elegida Reina”, afegeix. 

“Treballar, treballar i arribar a ésser més que la Reina de les Modistes, la millor de les modistes”

Ara que ostenta el títol de Reina de les Modistes, expressa que la seva aspiració continua sent la mateixa: “Treballar, treballar i arribar a ésser més que la Reina de les Modistes, la millor de les modistes”. Embolicada amb un mantó, lleument indisposada, amb mal de gola i de cap, decideix retirar-se per descansar una estona i assegurar-se de poder presidir el ball de la nit, durant el qual se sorteja el “dot de la modista”, destinat a ajudar modistes menors de 25 anys seleccionades entre les més necessitades segons les propostes de cada taller.

Antonieta Arqués, Reina de les Modistes de 1932, és proclamada Miss Catalunya 1935, i arriba a ser finalista destacada en certàmens internacionals, com Miss Univers, i coronada Miss Europa el 1936

La vida d’Antonieta Arqués, Reina de les Modistes de 1932 i empleada de la Casa Rodríguez, fa un gir inesperat amb la seva participació en certàmens de bellesa. Proclamada Miss Catalunya 1935, queda segona a Miss Espanya 1935 i reemplaça Miss Canàries a Miss Univers d’aquell mateix any, on aconsegueix una destacada segona posició desfilant vestida de pubilla. El 1936, és coronada Miss Europa.

L’any següent, Arqués i la seva cort d’honor desfilen dalt de dos landós, integrant-se a la Cavalcada de l’Agulla, que serpenteja des de la plaça de la República fins al parc de la Ciutadella. La desfilada inclou carrosses amb modistes de diversos tallers que llueixen gorres de paper, la Guàrdia Urbana a cavall, una banda de trompetes del regiment de cavalleria i la banda de la Casa de la Caritat. Josefina Bachs destaca com la Reina seleccionada en l’edició de 1933, seguida de Concepció Serrano l’any 1934 i Cristina Velasco el 1935. 

“És la millor festa del món, i haurien de donar un premi al qui la va inventar. És el dia que ens divertim més de tot l’any”

Les reines de la costura, que ho són tot l’any, tenen en Santa Llúcia el seu dia de joia. Els dies de desembre que manquen per a Santa Llúcia, els dediquen a somiar. “Oh! Sols manquen sis hores per a Santa Llúcia.” “Aquesta nit no podré dormir de nerviosa.” “Ni jo!”, coregen les companyes modistes. Totes volen sortir a la fotografia del reportatge d’Última Hora. “Què opineu de Santa Llúcia?”, pregunta el reporter. “Doncs que és la millor festa del món, i que haurien de donar un premi al qui la va inventar. És el dia que ens divertim més de tot l’any.”

“I si us diguessin que l’heu de passar treballant?...” “Mataríem l’encarregada i calaríem foc a l’establiment. A la nostra diada no treballem ni que ens vinguin a oferir els tresors del rajà de Kapurthala.” “Quan hem de vetllar a la vigília ja ens donen un disgust. És clar, com que necessitem el temps per a agençar-nos. Penseu que aquesta nit es faran 3.000 ondulacions permanents més a Barcelona!”, exclamen.

“El que voldríem ésser és milionàries i poder comprar cada dia tres o quatre vestits dels que ara fem per a les altres”

Reines de l’agulla, majestats virtuoses de la costura, cada 13 de desembre proclamen l’amor al seu ofici. Entreteixint la tradició amb cada puntada de fil. “Esteu satisfetes de fer de modistes?” “Home! A estones. No us cregueu que aquest ofici sigui una ganga ni molt menys.” “Així, què voldríeu ésser? Artistes de cinema?” “No!!! Quines ganes de treballar! El que voldríem ésser és milionàries i poder comprar cada dia tres o quatre vestits dels que ara fem per a les altres.”